dilluns, 30 de març de 2015

Viure, morir-se i descansar en pau

Andreas Lubitz, el copilot de l'Airbus A320 del vol 4U9525 de Germanwings

La tragèdia de l'accident aeri de l'Airbus A320 del vol 4U9525 de Germanwings aquests darrers dies ha donat un sorprenent, terrible i inesperat gir arran del relat dels fets fruit de l'escolta de la caixa negra de l'avió i de les investigacions policials que s'han fet, i estan fent, al voltant de la vida personal, mèdica i professional del copilot de l'avió, Andreas Lubitz, responsable de l'accident.

Sabem que Andreas Lubitz és el responsable de l'accident i, per tant, de la mort de tot el passatge, ell inclòs, tot i que caldrà determinar i definir la culpabilitat té en relació a aquest crim: la diferència jurídica entre homicidi i assassinat rau en la voluntarietat i premeditació, tot i que el resultat, la seva mort i la de 149 persones més, és igualment greu i irreparable!

Andreas Lubitz, malauradament, no vivia en pau...
Em pregunto si, en cas de voler-se morir i, per tant, de ser un suïcidi, Andreas Lubitz va morir en pau, en pau amb el món i, sobretot, amb ell mateix...

Si la mort ens fa por és, més enllà que per la fi de la nostra pròpia existència, per la por al dolor que el procés de morir ens pot infligir; ens fa por morir però sobretot temem patir abans de morir... Volem morir-nos en pau, sense adonar-nos-en, simplement no despertar-nos...

I una vegada morts el desig és descansar en pau, en el meu cas en i amb la mateixa pau que descansava el meu jo abans de néixer...

Lluís Maria Xirinacs va viure en lluita, en una lluita constant pels drets i llibertats de Catalunya, però estic convençut que va morir en pau; Xirinacs es va deixar morir i, malgrat la seva pogués ser una mort dolorosa, viscuda amb agonia i patiment, va morir en pau, sobretot amb ell mateix.

En un altre temps i circumstàncies també el meu pare va morir en pau, en pau amb els qui va estimar, però també en pau amb ell mateix; una mort anunciada, tan inevitable com prematura.

El que més em dol de la mort d'Andreas Lubitz és que la seva mort, o suïcidi, tenallés la vida de la resta de passatgers; la seva mort tal vegada no era inevitable, però sí la de la resta de 149 persones que l'acompanyaven en aquell vol, la vida de les quals va cosir tràgicament al trist i fatal destí de la seva.

Va dir Molière que "la mort és el remei a tots els nostres mals, tot i que no hi hem de recórrer fins a darrera hora"; ignoro si era, aquella, la darrera hora d'Andreas Lubitz, però estic segur que per a la resta de passatgers no era el moment, encara, de la seva darrera hora!

No sé si Andreas Lubitz desitjava i mereixia aquesta mort, però sí sé que la resta de passatgers ni la desitjaven ni la mereixien... 

El desig, en aquestes circumstàncies, és que els qui han perdut la vida descansin en pau, tot i que en el fons el que volem dir i de veritat desitgem és que els familiars i amics que els han sobreviscut puguin seguir vivint, malgrat la irreparable pèrdua i el dolor, en pau.

Aquest desig inclou també els familiars i amics d'Andreas Lubitz, que sumen a la tristesa i dol per la seva pèrdua l'angúnia per la dramàtica situació que la seva vida, i la seva mort, ha generat.

"Incert és el lloc on la mort t'espera; espera-la doncs, en qualsevol lloc", va dir Sèneca, tot i que tu i jo sabem que, tot i no oblidar-la ni ignorar-la, precisament procurem viure i gaudir de la vida sense pensar massa en la mort... A penes un pensament fugisser,  una mirada de cua d'ull...

Viure, morir-se i descansar en pau; diria que només la tercera pau la tenim garantida, doncs la vida i la mort són una guerra i pau constant amb poc descans!

Viure és una forma de morir; morir també  és, en alguns casos, una forma de viure...