Vols ser president... o presidenta?

És tal el ball de noms que han circulat i s'ha especulat per ser president, o presidenta, de la Generalitat que al final sembla que qualsevol pot ser-ho...

Sí, en certa manera és així, doncs si el sufragi universal ens permet a (quasi) tothom formar part d'una candidatura electoral potencialment tots els i les votants podríem ser càrrecs electes, en aquest cas diputats i diputades del Parlament de Catalunya, i per tant presidenciables, candidats i candidates a una possible investidura!

Això és tan cert com cert és que, fins no fa massa, tothom entenia que tot i que les nostres són eleccions parlamentàries i no presidencials els respectius caps de llista eren els potencials presidenciables, fins que Junts pel Sí va alterar l'ordre (fins llavors) establert "retirant" el presidenciable, Artur Mas, fins a la quarta posició de la candidatura per Barcelona, i la CUP va aprofundir-hi beneint la investidura del tercer de la llista per Girona, Carles Puigdemont.

Res a dir, és la condició de diputat o diputada el que et permet ser investit amb independència de la posició a la candidatura, tot i que fins ara s'entenia que s'establia un cert ordre jeràrquic o, si ho preferiu, prioritari.

La complexa situació política i judicial que viu el Parlament de Catalunya en general i la investidura en particular han fet precisament de la investidura un element més de la pugna política i judicial, convertint-lo en un camp de batalla més; i en aquest context Junts per Catalunya, qui té la responsabilitat de triar el o la candidata a la investidura, hi ha jugat, hi juga i hi jugarà fins al final, sembla ser, d'aquesta mateixa setmana. Ja ho sabem: el pla A, el pla B, el pla C i ara sembla que, finalment, el pla D!

Des de fora la percepció és, com he dit, que qualsevol pot ser candidat o candidata a la investidura perquè no són pocs els noms que s'han filtrat o han sonat, interessadament o no... Molts diuen i defensen que el o la candidata l'ha d'escollir digitalment el cessat president Puigdemont, una decisió com a mínim sorprenent a aquestes alçades, tot i que el propi Puigdemont també va ser designat precisament així, digitalment; jo penso que el procés d'elecció hauria de ser un altre, i res de parlar-ho amb ERC i la CUP... Fem-ho entre tots i totes, fem-ho amb "la nostra"!

TV3 hauria d'incorporar a la graella de programació i en horari de màxima audiència un concurs de talents en el que hi participessin tots els diputats i diputades de Junts per Catalunya que els servís, que ens permetés a tots els catalans i catalanes escollir el nou president o presidenta de la Generalitat. Tenim fins el 22 de maig; si el departament de nous formats s'hi posen segur que encara hi som a temps!

I potser sí, llavors, la nostra serà la de tots!

L'u per u del 21D

El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

Així no, president Puigdemont, així no!

"Així no, Majestat", li va dir el president Puigdemont al rei Felip VI després del discurs del rei...

Declaració unilateral d'independència?  
Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va demanar-li el president del Consell Europeu, Donald Tusk: "avui li demano a vostè que respecti l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faria aquest diàleg impossible".

Aquesta petició va ser, sembla, la que va generar el canvi de guió que tant poc va agradar al grup parlamentari de la CUP. en la declaració d'independència no aprovada i tot i així suspesa.

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va expressar el cupaire Quim Arrufat després de la compareixença del president Puigdemont i de la signatura, per part dels grups de Junts pel Sí i la CUP, de la declaració no aprovada però suspesa... La compareixença va tenir un darrer canvi de guió que no va agradar a la CUP que, amb la mateixa claredat que el 27S va admetre que no s'havia guanyat el plebiscit, va afirmar que ahir no es va proclamar formalment la independència. No va sortir satisfeta la CUP i caldrà veure com paeix el disgust...

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, li va dir ahir el govern espanyol no sense abans enviar-li per carta (el requeriment!) la necessitat d'esclarir si el que va fer dimarts, al Parlament de Catalunya, va ser la proclamació (encara que diferida) de la independència, quelcom que encara avui molts catalans i catalanes, independentistes o no, es pregunten. Ai el 155...

El president Puigdemont va frenar el procés per sorpresa de tots i decepció de molts, perquè de fer cas omís a les paraules de Donald Tusk potser gran part de Catalunya s'hauria remullat de cava dimarts al vespre, però avui, ja superada la ressaca, molts independentistes, finalment consternats, li retraurien tot dient-li així no, president Puigdemont, així no!

Com amb les alineacions del Barça aquí cada independentista faria la independència a la seva manera, però com d'entrenador blaugrana de president de la Generalitat només n'hi ha un; la resta podem conformar-nos, o consolar-nos dient-li, quan s'escau, així no, president Puigdemont, així no...

Fer drecera...

Fer drecera, ja ho sabem, és anar pel camí més curt que el principal per arribar a un lloc. Fer drecera és el que va fer el llop enganyant vilment a la innocent i confiada Caputxeta Vermella; fer drecera és el que es pot fer, cas d'haver-n'hi, si es té pressa o es vol arribar més aviat.

Fer drecera és el que estan fent al Parlament de Catalunya els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP amb reforma del reglament per tramitar la llei de transitorietat, la que ha de fer transitar, de legalitat a legalitat (?), la Catalunya autonòmica a la independent.

La independència requereix, a criteri d'aquests grups parlamentaris, que el procés faci drecera per tal de burlar, esquivar si voleu, l'implacable Tribunal Constitucional, darrerament sempre amatent a qualsevol moviment que vulneri la llei, la seva llei!

Aquesta drecera parlamentària, però, no només burlaria la legalitat espanyola, també sembla que podria burlar els drets dels altres grups parlamentaris, els minoritaris que estan a l'oposició.

Així ho entén la Junta de lletrats del Parlament de Catalunya, que la setmana passada va presentar un informe a la Mesa del Parlament amb les seves observacions a la reforma, entre les que destaquen la necessitat d'un major consens per a fer reformes d'aquesta naturalesa o la possible vulneració de drets de les minories parlamentàries.

Aquest informe no és vinculant, pel que per més raó o raons que doni a alguna de les demandes dels grups de l'oposició els que sostenen el govern podran seguir amb el seu full de ruta, fent drecera...

Les dreceres són camins més curts, però no necessàriament de més bon transitar; solen ser més estrets i sinuosos i, de pujada, més costeruts. Fins i tot així fer drecera és, en moltes ocasions, la millor de les opcions...

És clar que a vegades ni hi ha camins ni hi ha dreceres; ja ho cantaven Sopa de Cabra:

"No hi ha camins
no hi ha dreceres
el temps no s'espera
quan no pots escollir"...

Gordó (es) resisteix!

L'exconseller de Justícia i (encara) diputat Germà Gordó resisteix i es resisteix a dimitir, a deixar l'acta de diputat, tal i com li han instat directament aquests darrers dies la CUP i ERC, tal i com en seu propi partit, el PDeCAT, li ha demanat suggerint-li fer un pas al costat, com va fer a contracor al seu dia el seu amic i principal mentor, Artur Mas.

Més que un pas al costat Germà Gordó ha decidit, de moment, fer una fugida endavant: abandonar el seu partit (PDeCAT) i grup parlamentari (Junts pel Sí) però mantenir l'acta de diputat al Parlament de Catalunya, passant a ser un diputat no adscrit, proscrit per molts!.

La decisió de Gordó és d'aquelles que no deixen satisfet a ningú, tampoc als que fins fa poc eren els seus companys de partit. Es queixa Gordó, en el comunicat que ahir va fer públic, que "la situació d’investigats en la qual es troben altres electes del meu partit, als quals no se’ls qüestiona" no se li apliqui també a ell, trobant incomprensible aquest, per ell sorprenent, canvi de criteri.

Aquesta tempesta política, els núvols de la qual feia temps es veien a venir, va començar el divendres passat quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir una investigació contra Germà Gordó per la seva presumpta participació en el cas 3%, la suposada trama de pagament de comissions a Convergència a canvi d'adjudicacions d'obra pública.

El divendres passat el PDeCAT i el mateix Gordó van "acordar la seva baixa com a membre de la Comissió de Justícia del Parlament i, per tant, la seva presidència", sense anar més enllà, tot i que el mateix divendres a la tarda Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, ja li assenyalava la porta de sortida...

Germà Gordó no només s'aferra a la seva presumpció d'innocència, sobretot s'aferra al càrrec i veurem fins quan resisteix. El càrrec no és menor, doncs li dóna la condició d'aforat!

Que els partits de l'oposició vulguin que dimiteixi entra dins allò previsible, també que de fa temps li estigui exigint la CUP; ERC ja no pot mirar cap a un altre costat i també, des de divendres, considera que ja no cal seguir salvant el diputat Gordó, sobretot perquè forma (formava) part del mateix grup parlamentari, Junts pel Sí; el que sobretot sorprèn, i no només a Germà Gordó, és que el seu partit també li exigeixi la dimissió, diuen, pel risc de fer mal al procés... Gordó i la seva innocència no desperten la confiança ni tan sols dels seus fins ahir companys de partit!

Germà Gordó ha esdevingut un diputat encara més incòmode, doncs ara va per lliure; la seva condició de no adscrit no hauria de passar factura a cap de les previsions del govern i de Junts pel Sí (més la CUP) pel que fa al procés i el referèndum, però que passi al grup mixt no el desvincula (ni a ell ni al seu ex-partit) dels errors i els pecats que hagués pogut cometre en favor de Convergència, en cas que es demostri que els hagués comès, naturalment...

Germà resisteix, Gordó s'atrinxera!

Dilació

La recent relació epistolar entre els governs de Catalunya i Espanya no amaga la indissimulada fredor que hi ha entre ells, per més que en públic, quan estan junts, dibuixin un somriure postís i s'encaixin les mans, més per protocol per per gust de trobar-se. Com aquelles parelles enfadades que fan veure que tot va bé, però que notes que no, que hi ha tensió i aquesta es palpa...

Pel govern català la virtut de la seva carta era dotar-la de la formalitat necessària per ser rebutjada, també formalment, i així carregar-se de raons per a fer el següent pas: l'o referèndum, l'unilateral.

La carta de la setmana passada, però, sobretot tenia la vocació de ser un ultimàtum, una darrera oportunitat per negociar l'innegociable referèndum i la posterior independència... I arribats a aquest punt sembla que reviurem el que vam viure pel 9N: decret de convocatòria amb data i pregunta.

El govern català està fent si fa o no fa el mateix que pel 9N però l'espanyol ja avisat que no, que no farà el mateix que va fer, o no va fer, pel 9N. Si aleshores va aplicar sordina, i s'ho va mirar (amb desconfiança) de reüll ara serà implacable amb la (seva) llei a la mà.

Al govern català se li esgoten els terminis per complir el compromís de convocar, i fer!, el referèndum, tot i les envestides judicials previsibles; se li esgoten els terminis i el propi govern es diu a sí mateix que "no es pot permetre més dilació" per fixar data i pregunta, s'entén!

De fet semblava que l'enèsima cimera de partits sobiranistes, celebrada ahir, serviria per, a banda d'oferir una nova posada en escena, concretar la data i la pregunta doncs el govern espanyol, també el PSOE de Pedro Sánchez (oh, sorpresa!?) ja no saben com més dir-li al president Puigdemont que del seu referèndum o referèndum, res de res!

Dilació: acció de diferir o d'ajornar alguna cosa. De moment qui la practica és el govern català, si més en relació a la data i la pregunta, quelcom que no sembla massa complicat, precisament: 1 d'octubre i "vol que Catalunya esdevingui una república (o un estat) independent?"

En el fons només manca saber qui signarà la convocatòria del referèndum...

L'autocensura de mirar cap a un altre costat

La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, va comparèixer de nou, aquest dilluns, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès la votació d'una proposta per celebrar el referèndum (o referèndum); el dia abans, en una entrevista al canal 3/24, Forcadell va dir: “ni ens autocensurarem ni farem censura prèvia, perquè entenem que en un Parlament s'ha de poder parlar de tot, sempre respectant els drets humans.”

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer dies enrere unes inquietants declaracions dirigint-se als joves en una jornada sobre el talent: "es importante manejarse en la vida, saber manejarse en situaciones difíciles. Saber decir que sí, saber decir que no, saber mirar hacia otro lado cuando hay que hacerlo."

Abans d'ahir al Parlament de Catalunya els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP van desactivar la comissió d’investigació sobre les actuacions del Govern per preparar la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya, és a dir la "comissió Santi Vidal", rebutjant, en un fet sense precedents, totes les sol·licituds de compareixença que havien fet la resta de grups parlamentaris.

“Ni ens autocensurarem ni farem censura prèvia", deia Carme Forcadell, "perquè entenem", seguia "que en un Parlament s'ha de poder parlar de tot." De tot? Doncs sembla ser que no, que de tot no... No es pot parlar de les veritats (i/o mentides) incòmodes que escampava Santi Vidal!

En aquest cas paradoxalment els grups de Junts pel Sí i la CUP han desobeït les paraules de la presidenta del Parlament de Catalunya per fer cas a les recomanacions del president del govern espanyol: "es importante manejarse en la vida, saber manejarse en situaciones difíciles", va dir per tot seguit reblar el clau amb la millor frase de totes, "saber mirar hacia otro lado cuando hay que hacerlo."

Ni llums ni taquígraf; el que Santi Vidal deia, essent senador, comprometia el govern, i el full de ruta del procés, pel que la comissió estava més que justificada, però els partits que li donen suport han preferit jugar al "Pasapalabra"! Coses del poder, suposo, vicissituds, capricis de la política...

Ha desafinat Lluís Llach?

Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal", certament de menor intensitat i també de menor transcendència, doncs a diferència del jutge al cantant dels Setze Jutges ni el govern ni els partits que li donen suport l'han volgut desautoritzar.

Lluís Llach, diputat independent de Junts pel Sí, va dir aparentment una obvietat: que els funcionaris que no compleixin la llei seran sancionats. El què va dir és obvi i fins i tot irrefutable; el com ho va dir, a quins funcionaris es van referir i en relació a la llei a acomplir, és a dir el context, van afegir a la seva obvietat un to indissimulat d'amenaça:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

D'acord que cal tenir present el context en què Llach va dir aquestes paraules, en un acte organitzat per Òmnium Cultural, no en una reunió amb els sindicats dels Mossos d'Esquadra, però sincerament sorprenen (o si més no a mi em sorprenen) i més venint d'ell!

No deixa de ser curiós, no obstant, que el mateix que el diputat Lluís Llach va dir en relació a la llei de transitorietat jurídica i els funcionaris en general, els Mossos d'Esquadra en particular, l'estat espanyol ho diu i reitera en relació a les lleis espanyoles (i catalanes) vigents i els càrrecs electes que les "surfegen", sinó incompleixen directament per acció o omissió: qui no compleixi la llei serà sancionat!

El dubte raonable és fins a quin punt es podrà sancionar l'incompliment d'una llei suspesa, doncs per més que la de transitorietat s'aprovi de forma exprés també s'espera que es suspengui cautelarment de forma exprés...

Ha desafinat Lluís Llach?
Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal" i el president i el govern van sortir en la seva defensa davant els previsibles atacs de l'oposició, defensa no tant del que va dir sinó de la persona, del que Lluís Llach representa, doncs les seves paraules no poden ser refermades, avui per avui, ni pel conseller d'Interior ni pel propi president de la Generalitat; potser per això, en cas de necessitar dir-les, les diu un diputat...

Lluís Llach no ha estat desautoritzat però no sé si portes endins haurà rebut algun advertiment doncs les seves desafinades (?) paraules refermen la convicció dels qui ja la tenen, però no són de les que ajuden a convèncer els poc convençuts, aquesta desitjada massa d'indecisos que poden fer decantar la balança.

El pa que s'hi dóna

David Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna! I no em refereixo només a la gravació de la seva trobada amb dirigents locals del seu partit sinó sobretot a la decisió que finalment ha pres (o li han fet prendre) en relació a portar el tema de la gravació a la Fiscalia.

Davant l'amenaça, la determinació de David Bonvehí d'anar a la Fiscalia per esclarir els fets i fer assumir responsabilitats una legió de piuladors i opinadors (o opinadors piuladors) van clamar al cel i a la terra per fer-lo desdir de tal decisió, venint a dir "va nen, moca't i passa pàgina, que no n'hi ha per tant!"

Crits d'ase no van al cel, però aquests van arribar a bon port i aquest dimarts, tornant de Setmana Santa, David Bonvehí en comptes de fer via cap a la Fiscalia, com havia dit i insistit que faria, va fer via cap al Parlament per dir que no, que el de la Fiscalia no era el camí...

Sort de la Setmana Santa i els seus festius, que van donar temps a qui pertoqués per parlar amb David Bonvehí i fer-lo entrar en raó, desistir d'embolicar més la troca, que mentre hi hagi el Sí han d'estar Junts, que la gravació i posterior filtració és "pecata minuta"

Bonvehí s'esforçava el dimarts a demanar, reclamar unes responsabilitats a ERC que ERC de moment no sembla disposada a assumir, i aquí sembla que quedarà la cosa, si més no de moment, doncs per sobre l'honorabilitat de Bonvehí hi ha el procés, referèndum i la independència... Ja ho va recordar la portaveu del govern, Neus Munté, en roda de premsa.

Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna, és la política estúpid!, li han vingut a dir...

Portes endins, portes enfora...

El problema del PDeCAT no és tant que el seu coordinador d'organització, David Bonvehí, digués que "si el procés fracassa, presentem un candidat autonomista", sinó que el que va dir va acabar transcendint, es va fer públic!

Tots els partits portes endins diuen coses que portes enfora callen; penseu en Miquel Iceta i l'"incident del PSC" (més que votar contra la investidura de Rajoy, votar diferent del PSOE!) que no tornarà a passar.

Portes endins els partits cuinen els seus discursos i els seus argumentaris que ens serveixen portes enfora com a plats ben presentats, íntegres i d'una (aparent) sola peça! I tot i així fins i tot a vegades portes enfora als partits se'ls veu el llautó i ens mostren, o se'ls veu, les costures i fins potser algun descosit!

El coordinador del PDeCAT, com suposo que la majoria dels seus militants i simpatitzants, vol guanyar les properes eleccions catalanes, bé sigui en una Catalunya independent o en una d'autonòmica! Els nous convergents, és lògic, comprensible i evident, volen seguir guanyant les eleccions!

Entenc que aquesta és una de les màximes prioritats, sinó la primera, del coordinador d'organització del PDeCAT. Sí, la independència també (potser també o segur que també, aquí que cadascú ho valori) però jo del que estic convençut és que el PDeCAT, l'antiga Convergència, vol seguir essent capità, capital, i no tropa!

No deixa de ser paradoxal que el mateix que va permetre a Convergència mantenir la presidència (l'invent de Junts pel Sí, tan anhelat i volgut per Artur Mas) ara l'ofega electoralment: allò de l'abraçada de l'ós!

ERC, que al seu dia es va fer pregar per participar en la llista unitària, ha sabut treure un major rendiment no només a l'acció de govern, també, i sobretot, del desgast, com una gota malaia, que causen al PDeCAT els casos 3%, Pujol, Pretòria, Palau de la Música... L'ombra de Convergència, per bé i per mal, és molt allargada!

El problema de les paraules de David Bonvehí no és només que hagin transcendit sinó que, pel que sembla i diu el propi PDeCAT, sembla que ERC podria haver-les gravat i filtrat! Portes enfora Junts pel Sí és una bassa d'oli, portes endins bull de tal manera que qualsevol dia, si no ho ha començat a fer ja, esclatarà!

La política moltes vegades és com els decorats, i ja sabem que la gràcia sempre és veure'ls pel darrere, portes endins... El preu, però, és que la majoria de vegades s'acaba la màgia...

Fer-ho ràpid!

És d'esperar que els independentistes tard o d'hora es saltin la legalitat espanyola, d'una manera més o menys implícita, si és que no ho han fet ja!

Veurem independentistes saltar-se també la legalitat catalana? Si es considera legalitat catalana l'Estatut segurament sí; i si no saltar-se-la passar-hi per sobre, que no és ben bé el mateix...

El procés segons Junts pel Sí defensa passar de la legalitat a la legalitat, és a dir de l'actual legalitat catalana vinculada a l'espanyola, a l'exclusiva catalana desvinculada de l'espanyola, essent la Llei de Transitorietat Jurídica les tisores que tallin el cordó umbilical que les uneix, desactivant així (?) qualsevol ingerència de l'estat espanyol.

La legalitat espanyola es pot saltar a l'estil CUP, desobeint a cara i pit descoberts, o a l'estil Junts pel Sí, driblant-la augmentant la velocitat de tramitació i aprovació de la futura legalitat exclusivament catalana. Descartat (de moment) l'estil CUP es comença a entrenar el driblatge; aquesta és ara la pulsió que batega al cor del Parlament amb l'inici de la tramitació d'una reforma del reglament del Parlament de Catalunya, iniciativa de Junts pel Sí.

El Parlament de Catalunya té un reglament que en regula el funcionament i tots els processos interns i legislatius, entre ells, per exemple, els tràmits que cal fer per aprovar una llei, i alguns d'aquests processos i tràmits juguen a favor dels interessos de la legalitat espanyola, donant-li temps i dret a impugnar-la si interpreten que surt dels marges constitucionals. La tramitació ordinària d'una llei, i sobretot d'una extraordinària com la de desconnexió que es planteja, cal (caldria, caldria?) fer-la seguint uns tràmits que donarien temps a l'estat espanyol a impugnar tot l'impugnable, tal com ha fet fins ara.

D'aquí la necessitat de Junts pel Sí de cercar una drecera, de promoure aquesta reforma del reglament del Parlament que li permetria tramitar i aprovar en temps ràcord, en un mateix dia, la llei de desconnexió sense donar-li marge de temps a l'estat espanyol per impugnar-la. Naturalment seria una aprovació sense tots els tràmits parlamentaris previstos suprimint el debat de totalitat, la discussió en comissió, les compareixences d’experts, el debat de les esmenes i debat i aprovació final. En resum, un vestit a mida!

La proposta de Junts pel Sí és que els grups parlamentaris puguin tramitar, com pot fer-ho el govern o els grups parlamentaris amb un acord unànime, lleis de lectura única: pim-pam, proposta i aprovació el mateix dia, i "a otra cosa mariposa"!

Els grups parlamentaris no independentistes ja han posat el crit al cel i Junts pel Sí s'ha sorprès que alguns dels qui ara fan escarafalls per aquesta reforma exprés del reglament del Parlament al seu dia en fessin una (de reforma exprés) per canviar la sacrosanta Constitució!

D'alguna manera Junts pel Sí els diu: no sé de què us queixeu si vosaltres vau fer el mateix! És a dir, que la CUP i Junts pel Sí volen amb la Llei de Transitorietat Jurídica el mateix que van fer PP i PSOE amb la Constitució?

La reforma del reglament del Parlament és igualment, avui per avui, un tràmit que no es pot fer amb un pim-pam, sinó talment com si fos una llei, i per aquí ha començat, també, la discussió parlamentària, que ens tindrà entretinguts uns dies més. De fet aquesta drecera és clau pel procés.

És evident que (ara sí) el govern i els partits independentistes tenen pressa, no només per fer-ho aviat, sinó sobretot per fer-ho ràpid! No sé, això de les reformes exprés i a mida sempre sona malament, doncs limiten el paper dels grups parlamentaris, amb el risc que tot plegat estrenyi el debat, la participació, la transparència, la confrontació, en definitiva, la democràcia.

Les incompetències del "follonero"!

El periodista català Jordi Évole va ser un dels presentadors del concert del Palau Sant Jordi en favor dels refugiats que es va celebrar aquest cap de setmana passat. I amb Jordi Évole va arribar la polèmica...

Res del que va dir Évole, entenc, va ser improvisat sinó tot molt pensat i, segurament, escrit amb anterioritat. Jordi Évole no només va mesurar totes i cadascuna de les seves paraules, també deuria calibrar l'efecte que aquestes podrien causar entre els qui l'escoltaven i sobretot a qui les va adreçar, conscient del públic assistent, assistent també a la llotja, i conscient que alguns, com d'altres en un altre context, no li perdonen una coma i si cal li esmenen un punt, com també ho fa ell, quan li convé i s'hi posa. És el que té situar-se davant un micròfon, el mateix paràgraf que uns et riuen i t'aplaudeixen d'altres te'l recriminen ofesos! No es pot satisfer a tothom...

I això és el que va passar amb aquest paràgraf: "Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències". Pam!

Aquestes paraules, si bé no de manera immediata, segons va escriure després el propi Jordi Évole, van molestar especialment al govern català i a membres de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT, quelcom que Évole ja deuria preveure; de fet Évole semblava tenir preparada fins i tot la rèplica, subratllant el NOMÉS que, segons ell, "alguns obliden"...

Jordi Évole fa anys que és un provocador, un "follonero" i quan va deixar anar això de les incompetències deuria pensar mentalment: respostes i retrets via Twitter en cinc, quatre, tres... I no es va equivocar. Si el comentari volia ser l'ham, no van ser pocs els qui van picar!

Potser l'objectiu de Jordi Évole no era tant qüestionar la política del govern de la Generalitat vers els refugiats, (certament el govern, també el Parlament en la seva majoria, ha mostrat voluntat política per contribuir a resoldre el problema dels refugiats) sinó calibrar fins a quin punt poden tenir la pell fina davant qualsevol intent de crítica. I ja n'ha obtingut el resultat.

Potser el problema no va ser tant el que va dir Jordi Évole (equiparable a altres arengues, més o menys encertades, afortunades i gracioses, que es fan en altres concerts, gales i festivals...) sinó que els qui van retreure-li les seves paraules es donessin per al·ludits...

Sí (condicional) als pressupostos

A la CUP segueix sense agradar-li massa, o gens, la núvia, o el nuvi tant se val, ni tampoc el seu estil de vida que en general més aviat abomina, però li ha dit sí amb la boca petita, però sí al cap i a la fi que és el que la núvia, o el nuvi, tant se val, esperava que digués la CUP, tot i que tampoc li agrada massa, o gens, i en general també abomina el seu estil de vida.

Però això és la política, així és la política, i les aliances es tracen entre diferents quan aquests tenen, aparentment, un destí comú.

La CUP no s'ha llençat apassionadament als braços del govern de Junts pel Sí, és evident, però li donarà el suport suficient (només la punteta) per tal de mantenir-lo viu i amb prou trempera per seguir afrontant el procés, camí del referèndum o referèndum.

És un sí condicional i condicionat al referèndum, de fet és més un sí al referèndum que al pressupost; de fet votaran el pressupost amb el nas tapat, com han fet tants altres partits en tantes altres situacions, el PSOE amb la investidura de Rajoy, sense anar més lluny.

La CUP s'ha fet pregar i ha estirat tant com ha pogut els pressupostos cap a la seva esquerra, però al final tampoc ha calgut que els pressupostos els convencessin del tot, car són tan sols, ara per ara, el salvavides del govern i el principal instrument per, com a mínim, poder convocar el referèndum: si no hi ha pressupost, no hi ha referèndum. Un sí condicional, un sí, el de la CUP, instrumental.

El referèndum serà convocat, d'això no en dubto; veurem si amb la mateixa solemnitat que es va convocar el 9N; el referèndum serà recorregut per l'estat espanyol, veurem si amb la mateixa celeritat que es va recórrer el 9N; veurem què passa llavors...

Diu la CUP que si no hi ha referèndum (unilateral si cal) caurà el govern i hi haurà eleccions; aquesta és la seva condició. D'aquesta manera s'expulsen la responsabilitat que fins ara tenien a sobre, la de ser els culpables de trencar el procés des de dins, com quasi fan amb la no investidura del president Mas i amb el seu vet als pressupostos de 2016, salvant el procés amb la qüestió de confiança i situant, via president Puigdemont, al bell mig del procés el referèndum o referèndum.

A la CUP no li agrada massa la núvia, o el nuvi, tant se val, però sí ballar-hi, fer-la ballar!

El retorn del Jedi?

Amb el referèndum (o referèndum) a l'horitzó, en un encara llunyà i incert mes de setembre, aquests darrers dies es parla més d'eleccions al Parlament de Catalunya, anticipades en comptes del referèndum per uns, constituents després de l'"o referèndum" pels altres..

I naturalment si es parla d'eleccions és inevitable parlar de candidats, i en aquest sentit el gran interrogant és saber quin serà el del PDECat, partit que, com la Raquel, busca el seu lloc!

Aquest debat sobre el candidat del PDECat sembla haver-ne tancat un altre, tot i que en realitat no s'ha obert del tot: la continuïtat de Junts pel Sí més enllà d'aquesta legislatura, una candidatura que sembla que no es repetiria en cas d'eleccions, bé siguin anticipades abans del referèndum, bé siguin constituents, posteriors...

Sí, ja sé que cada partit pot definir primer uns caps de llista i candidats i després articular la candidatura conjunta, en cas que es reedités, però avui per avui quasi tothom dóna per descomptat que la formula de Junts pel Sí té els dies comptats i que no sobreviurà a unes noves eleccions.

El nou PDECat, doncs, cerca candidats pel que pugui venir, sobretot després que el president Puigdemont ha confirmat la seva condició d'interí. La portaveu del govern Neus Munté, una possible candidata, va dir ahir que Artur Mas seria un bon candidat; evidentment haurà de ser el conjunt del seu partit, i si s'escau el propi Mas, qui ho considerin... De moment el seu partit ha tirat, per boca de la portaveu Marta Pascal, del clàssic pujolià "ara no toca"...

Artur Mas, obligat per la CUP a fer un pas al costat, podria arribar a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic per la consulta del 9N, fet que inevitablement encara afegeix més morbo a la possibilitat que pugui ser candidat, ara que molts ja el donaven per amortitzat...

No sé si la intenció de Munté era llençar un globus sonda, remoure una mica les aigües a veure què passa, com ho encaixa la gent i la premsa d'aquí i d'allà.

Autodescartat Puigdemont i amb Artur Mas amb massa interrogants la carpeta d'un possible candidat, o candidata, s'entreveu com una de les més importants a resoldre pel PDECat, doncs ERC, el partit independentista que li passaria al davant i podria prendre-li la presidència de la Generalitat, té un candidat sòlidament consolidat, i hàbil en l'acció del govern per evitar el mínim desgast...

Potser sí que Artur Mas és el Luke Skywalker del PDECat, sobretot si també tenim present que el seu pare polític, com Darth Vader, també va caure al costat fosc...

Crema el Rei, s'incendia el procés

Això de la crema (i estripada) de fotos del Rei és un fenomen ben curiós: com més crema la foto del Rei més s'incendia el procés!

Quina paradoxa, és com disparar-se un tret al peu, com el que Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón es va disparar anys enrere...

Cremar segons quines coses purifica, diuen veus expertes, o espanta els mals esperits, però cremar una foto del Rei és un acte d'injúria (ofensa feta al nom, a l’honor, d’altri, amb paraules o amb actes) penat pel Codi Penal.

Article 490.3 del Codi Penal
"El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son."

Tan estúpid és cremar una foto (o una bandera) com condemnar qui la crema... Però aquest no és el tema, avui...

Avui el tema és l'incendi que la crema de fotos del Rei provoca al cor del procés, en les (complexes) relacions entre la CUP i Junts pel Sí , i especialment amb el PDECat. Una relació especialment tibant aquests dies, amb la negociació dels pressupostos sobre la taula!

La CUP i altres moviments de l'esquerra independentista han convertit la crema de fotografies del Rei en el "challenge" (repte) del moment, i els Mossos d'Esquadra i sobretot el conseller d'Interior en la diana dels seus dards...

Puc entendre la desesperació de molts independentistes filo-Junts pel Sí, que veuen en la incorregible actitud de la CUP una amenaça al (seu) procés, però ells també podrien entendre que la naturalesa de la CUP i altres moviments de l'esquerra independentista és més propera (i propensa) a la crema (i estripada) de fotos del Rei que a aprovar-los els pressupostos.

De l'operació diàleg al 23D

El Partit Popular no necessita tornar a parlar català en la intimitat, però sí intimar amb alguns catalans, i també espanyols, per obtenir el mateix que va guanyar quan parlava en català en la intimitat: estabilitat parlamentària!

La vicepresidenta del govern espanyol va venir l'altre dia a Catalunya (que deu ser com qui va a les colònies!) i es va trobar amb els representants dels partits clarament no independentistes que estan a l'oposició al Parlament de Catalunya; el govern de Junts pel Sí es va ofendre, entenent que els va fer un lleig institucional...

Jo diria que el govern del Partit Popular tenia molt clar el que venia a fer a Catalunya, i quin rèdit en volia treure. De fet la seva "operació diàleg" no és més que un canvi de relat en la seva relació amb Catalunya, oferint ara la seva cara més amable, personificada amb Enric Millo.

La seva trobada amb el PSC i Ciudadanos per a tractar temes relacionats amb Catalunya tenia per objectiu donar un missatge als catalans no independentistes que el govern espanyol del PP també (sobretot) vetlla pels seus interessos, pels interessos de Catalunya i dels catalans (no independentistes).

D'altra banda també li va servir per enviar un missatge a la resta d'Espanya: Catalunya ens importa! Fins ara el missatge que semblava enviar era "Catalunya ens és igual!".

És aquest el relat que el PP d'avui, sense majoria parlamentària, vol imposar a Catalunya i a Espanya, oferint (imposant) un diàleg de sords, si fa o no fa el mateix que li ofereix el govern de la Generalitat.

De fet ara la pugna entre els governs espanyol i català és fer evident que l'altre és el no dialogant; fins ara el govern del PP rebutjava qualsevol tipus de diàleg, ara s'ofereix amb les seves condicions (res de referèndum), al mateix temps que el govern de Junts pel Sí s'ofereix també amb amb les seves aparents no condicions (referèndum o referèndum).

I si el govern espanyol del PP vol enviar un missatge als no independentistes, el govern català de Junts pel Sí també necessita enviar-ne un als independentistes catalans, que aquests dies pre-nadalencs es pregunten de nou si la CUP farà allò que esperen que faci, per sobre de tot: aprovar els pressupostos, que ja sabem que sense pressupostos no hi ha referèndum, una altra condició de Junts pel Sí, aquesta per l'imprescindible diàleg (i acord) amb la CUP.

Malament quan es parla molt de diàleg, i s'exerceix poc... o gens! Però ja sabem que en política és tan o més important semblar, en aquest cas que dialogues o que hi estàs disposat, que demostrar que ho fas. Escoltant segons qui sembla que a Catalunya ja siguem (quasi) independents, i que el govern d'Espanya dialoga...

Potser, però, tot aquest postureig se'n va en orris ben aviat, gentilesa de la "judicialització del procés", i es precipita una DUI o quelcom semblant, que això del referèndum (o referèndum) encara queda molt lluny, que el govern espanyol s'ha enfundat la pell de xai i part de la CUP sembla fer-se pregar de nou amb el maleit pressupost!

Si us plau, que arribi ja el 23D i la cimera pel referèndum, o el que s'hagi de discutir i, sobretot, aprovar!

La pastanaga del referèndum

A dia d'avui no sé si el referèndum (o referèndum) per la independència de Catalunya, anunciat per la tardor de 2017, finalment es podrà fer però sí puc assegurar que el simple anunci del referèndum, en el debat per la qüestió de confiança del president Puigdemont, està essent de molta utilitat, naturalment pel govern de Catalunya i els partits que el formen.

El referèndum anunciat és de gran utilitat doncs serveix per nodrir el debat, que no diàleg, entre els governs de Catalunya i Espanya; de fet el referèndum és la pedra angular d'aquest debat, el referèndum i les línies vermelles que uns i altres marquen: referèndum o referèndum i parlem de tot menys del referèndum!

Una altra gran utilitat del referèndum és que és el principal argument que té Junts pel Sí per pressionar la CUP de cares a l'aprovació dels pressupostos de 2017; ja ho va deixar clar el president Puigdemont: sense pressupost no hi ha referèndum!

La CUP, que la pròpia nit del 27S va reconèixer que no havien guanyat el plebiscit, volia el referèndum, però Junts pel Sí ja el donava per fet; ara Junts pel Sí ha donat a la CUP el que volia (no vols caldo, doncs dues tasses!), però naturalment tot té un preu: els pressupostos 2017. La CUP podrà gesticular i negociar molt, però no pot no aprovar-los; aquesta és, ara la seva debilitat...

Reconec que una part de mi no pot evitar pensar que ara el referèndum té la mateixa utilitat que van tenir al seu dia el 9N i la candidatura de Junts pel Sí: que res canviï, especialment pel PDECat, la nova Convergència; i que res canviï vol dir seguir governant, naturalment amb la presidència del país. El referèndum per seguir mantenint a ratlla, tot i que amb l'alè al clatell, a ERC, procurant evitar el que avui sembla ja inevitable, que ERC superi al PDECat en unes eleccions al Parlament, i qui sap, fins i tot que les guanyi!

El referèndum com a pastanaga per seguir endavant, que qui dies passa anys empeny; el referèndum per seguir mantenint el pols dialèctic (diàleg de sords) amb l'estat, el referèndum per collar curt aquests antisistema de la CUP, sempre massa imprevisibles...

Si fos possible retrocedir en el temps m'agradaria saber on seriem avui si la CUP no hagués vetat els pressupostos i Junts pel Sí hagués seguit fidel al seu full de ruta... En quin dels nou punts estaríem avui? Jo sincerament no ho sé, amb tants fulls de ruta i canvis de rumb jo ja he perdut el nord, si és que n'hi ha algun...

O referèndum o referèndum?

Una vegada més m'he perdut! Ho sé, el problema és meu, segur que se m'escapa algun d'aquells detalls aparentment insignificants, però finalment vitals!

Em semblava que això del referèndum ja era una pantalla passada, que el 9N, bé el nou 9N, havia jugat aquest paper i que el mandat del 27S, reblat dolorosament pel clau del pas al costat del president Mas, dibuixava un escenari de 18 mesos per preparar tot allò necessari per culminar el procés amb unes eleccions constituents.

Entenc que d'haver-se aprovat enguany els pressupostos això és el que s'hagués fet, no? Entenc, doncs, que el manteniment de l'esmena de la CUP als pressupostos va trencar (mutar o mudar?) l'acord d'estabilitat parlamentària signat amb sang entre Junts pel Sí i la CUP i va abocar, per decisió pròpia, al president Puigdemont a la qüestió de confiança.

Va ser llest Puigdemont aleshores i ho ha estat també ara mutant (o mudant?) el full de ruta plantejant el referèndum o referèndum, doncs amb aquesta jugada política:

- Recupera el control del procés i es consolida com a nova figura alfa del mateix
- Passa la pressió (de nou) a la CUP, vinculant el pressupost (que, ara sí, s'aprovarà) al referèndum
- Segueix mantenint el pols amb el govern espanyol, a qui interpel·la directament
- Guanya uns mesos més allargant els 18 inicials (per desesperació dels que fa temps que tenen pressa!)

No puc evitar, però, una certa sensació de "déjà vu", doncs pel 9N també es va preparar un embolcall legal (llei de consultes, 2014) com ara amb el referèndum es faran les lleis de desconnexió, però ningú discuteix que com la llei de consultes les que properament aprovi el Parlament de Catalunya seran també impugnades pel govern espanyol i castigades de facto pel Tribunal Constitucional: referèndum o referèndum, diu Puigdemont, recurs o recurs, replica Soraya! Ja ho sabem això de saltar-se la llei

Diu el president Puigdemont que el referèndum no serà un nou 9N perquè, entre d'altres coses, la pregunta serà diferent (per sort!): serà binària; però per sobre de tot el que hauria de fer diferent el referèndum del 2017 del procés participatiu del 9N és i serà la determinació del govern, i de la majoria del Parlament de Catalunya, de tirar pel dret, és a dir, de desobeir l'estat espanyol, saltar-se la llei (espanyola) per fer legal el referèndum! De fet potser ni caldrà esperar al referèndum, com pronosticava Vicent Partal, veurem què passa amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; amb ella pot arribar la primera desobediència!

No sé, mig perdut hi dono voltes i tinc la sensació que l'esmena a la totalitat de la CUP al pressupost 2016 no ha estat el motiu per variar el full de ruta, sinó l'excusa perfecta. Més aviat sembla que hi ha la necessitat de tornar-nos a comptar i el risc de fer-ho amb unes (noves) eleccions al Parlament de Catalunya, per més plebiscitàries que es puguin plantejar, és massa elevat, doncs obre massa interrogants d'entrada (reedició de Junts pel Sí?, Colau possible candidata?...).

La necessitat de recomptar-nos de nou em sembla que neix d'una doble fragilitat del procés: que no té el suport majoritari de votants (però serà qüestió de temps...) i la inestabilitat parlamentària d'un govern en mans d'una CUP massa vegades imprevisible (investidura i pressupost).

O referèndum o referèndum? Avui no veig clar ni un (el pactat amb l'estat) ni l'altre (l'unilateral). De fet avui encara estic més perdut, però no us preocupeu per mi, ja ho he dit al principi: el problema és meu, segur que se m'escapa algun d'aquells detalls aparentment insignificants, però finalment vitals!

Si de cas nosaltres anem tirant...

Dos homes i un destí? Foto: EFE

Si de cas nosaltres anem tirant, va venir a dir ahir el president Puigdemont als polítics espanyols... Però no només va mirar Espanya, el president, també va mirar Catalunya endins, dins del propi procés.

Si la CUP demanava un calendari, una data pel referèndum (de moment a seques, sense adjectivar-lo) ja la té: segona quinzena de setembre de 2017. La propera Diada ja té tema i tornem a veure en l'horitzó unes urnes que respondran bé a la impossible legalitat espanyola, bé a la (im?)probable legalitat catalana que es preveu bastir, i vestir, els propers mesos.

De tot el que va dir ahir el president Puigdemont en la seva intervenció per la qüestió de confiança aquesta qüestió (el compromís per fer el referèndum) deuria ser el que van pactar la CUP i Junts pel Sí a principis de mes, i el que va permetre avançar a la CUP el seu suport al president. Per això als Premis Literaris de Girona el president Puigdemont va dir el que va dir ("La història canviarà aviat i la llengua catalana tindrà finalment un Estat que la defensi").

Una altra qüestió, com va quedar clar, seran els pressupostos (la pedra a la sabata, de moment, del procés), sota amenaça ara, en cas de no aprovació, de finar la legislatura: el sí a la qüestió de confiança ha de ser també un sí, implícit, als pressupostos. Avís per a navegants (llegeixi's cupaires!)

El president Puigdemont no va desaprofitar la convulsió pública i oberta que viu el PSOE, retransmesa en viu i en directe i amb un Pedro Sánchez qüestionat pels barons i pel Sant Cristo Gros, un Pedro Sánchez avui vergonyosament acorralat pels seus propis companys de partit. Possiblement l'últim que necessitava Pedro Sánchez era el suport anímic (i, tot i que ben intencionat, enverinat alhora) del president Puigdemont, que ahir va dibuixat el traç gruixut del pas de la post-autonomia a la pre-independència de Catalunya. Per si algun socialista espanyol tenia algun dubte de les intencions del govern de Catalunya...

Si de cas ves tirant, li diuen els barons a Pedro Sánchez, ves tirant cap a unes primàries i tot el que vulguis, que nosaltres mentrestant et farem el llit, i on no arribem nosaltres ja hi arribarà El País! La defenestració de Pedro Sánchez pot ser tan èpica com patètica!

Però tornem a Catalunya... Nosaltres anem tirant, va venir a dir el president Puigdemont, però ell més que ningú (ell mateix va dir-ho!) sap que sense pressupostos no hi ha referèndum, i per tant novament tot dependrà de la CUP; és clar que avui la CUP sembla menys imprevisible que mesos enrere, tot i haver afirmat que la qüestió de confiança i la del pressupost són dues qüestions diferents...

Amb les urnes d'un referèndum a l'horitzó el president Puigdemont situa una data en el calendari que, ben segur farà de més bon pair, per part de la CUP, qualsevol proposta dels pressupostos 2017. Ja ho va venir a dir el president Puigdemont, potser també pensant en la CUP, si de cas nosaltres anem tirant...

President, en confiança...

La confiança és binària, han dit i reiterat des del govern en reiterades ocasions en relació a la qüestió de la mateixa a la que el president Puigdemont es sotmet aquests dies: la confiança no es negocia, o es té o no es té, diuen. O estàs embarassat o no ho estàs i, de la mateixa manera, o em tens confiança o no me'n tens...

Sí, podem confiar completament, plenament, en algú, confiar-hi a cegues, amb els ulls clucs, sense dubtar; i també podem no confiar-hi gens ni mica, no confiar-hi en absolut, de cap de les maneres ni sota cap circumstància. Sí, la confiança té extrems, però no tinc tan clar que, com l'embaràs, sigui absolutament binària.

Podem, i de fet ho fem, confiar molt però no totalment, o bé una mica, que és més que gens; allò de confiar sense tenir-les totes, o donar un vot de confiança amb un polsim de recel, esperant que venci la confiança, confiant que aquesta no sigui traïda.

La confiança, al contrari que el quilos, és d'aquelles coses que tant costa guanyar i tant poc perdre! I costa més encara recuperar-la quan s'ha perdut! En això han treballat aquest estiu Junts pel Sí i la CUP, en la recuperació de la confiança perduda per l'esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos del govern.

Confiem en els amics, fins i tot en els companys, que no deixaran que caiguem quan ens deixem anar d'esquenes i amb els ulls clucs, una confiança total i, aquesta, literalment cega que tot i així no evita que tinguem un moment de dubte: i si em deixen caure? I si mantenen l'esmena a la totalitat? I la van mantenir...

La CUP fa dies va anunciar el seu suport a la qüestió de confiança al president Puigdemont, anunci que permet al president afrontar la qüestió sabent que quan es llanci d'esquenes i amb els ulls clucs els cupaires també hi seran per evitar la patacada, fent pinya amb Junts pel Sí.

Però president, en confiança, la confiança no només no és binària, tampoc és immutable ni il·limitada, i la que avui li mostren per la qüestió potser demà mancarà pel pressupost... La confiança no es negocia, ha dit en més d'una ocasió, o potser sí, com ho fem en tantes i tantes ocasions a la vida, per exemple amb els nostres fills; potser el terme no és negociar, però sí que la confiança es guanya en un procés en que aquesta es solidifica, o en cas contrari es perd, es va perdent a mesura que s'esgoten les oportunitats...

Avui la de la qüestió no li mancarà, si més no per part de la CUP, de qui vostè, com tants altres, confia que serà allà on espera que sigui, compartint destí. Caldrà veure si, a banda de destí, també comparteixen camí... Hi confia en el camí que traça la CUP per arribar a bon port? La resposta, possiblement, aquí tampoc pot ser binària...