dijous, 10 de desembre del 2015

Un núvol blanc


No havia de ser aquest, l'article d'avui; tampoc havia de ser tan trist el dia d'avui, ni tan dolorosa la nit, una nit de les que ens sobren massa preguntes, i ens falten massa respostes; una nit per plorar, simplement plorar, i fer saber i sentir als qui com tu ploren, qui com jo ploren, que no ploren sols, que no plorem sols.

Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...

No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!

Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...




Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada