Esquiar de nou

Amb la Clàudia i la Irina a Núria. Foto publicada al meu Twitxr.

El balanç d'aquesta temporada d'esquí presenta xifres econòmiques positives, en general, i sobretot una xifra quasi récord pel que fa a la durada de la pròpia temporada, més de cinc mesos a la majoria d'estacions i en algunes sis mesos. De fet aquest darrer cap de setmana ha estat el darrer de la temporada al Pirineu.

El balanç particular de la meva temporada d'esquí d'enguany és molt positiu, amb un resultat inèdit, si més no des de feia més de 20 anys: aquest any m'he tornat a calçar uns esquís!.

Qua era petit, al voltant dels 9 anys, vaig començar a esquiar amb la família i amb l'escola Montjuïc de Girona; de l'escola recordo especialment una estada a l'estació d'esquí de Llessui, aleshores plena de militars... diria que en aquella estada hi vaig aprendre quelcom més que a esquiar...

Recordo que amb 10 o 11 anys fins i tot vaig esquiar amb el braç enguixat; el guix s'havia de treure abans d'anar a la neu, però la cicatrització de la fractura òssia encara era massa tendre, pel què el traumatòleg va optar per deixar el guix uns dies més... Portava un guant d'esquí en una mà i un de llana, més adaptable al guix, a l'altre...


No recordo, però, quina va ser la darrera vegada que vaig esquiar, ni tan sols en recordo l'any... No tinc records esquiant de joventut, pel què dedueixo que amb 12 o 13 anys vaig penjar els esquís; de fet el meu nivell no era per tirar coets, nivell de pista verda...

L'any passat, a la tradicional sortida a Núria que organitza l'AMPA del CEIP Montserrat, la Clàudia, la meva filla gran, que aleshores tenia 8 anys, va esquiar per primera vegada... i a mi se'm va despertar, després de més de 20 anys de letargia, el cuquet d'esquiar... I ha estat aquest any, novament a la sortida de Núria, el passat diumenge 1 de març, quan finalment he tornat a lliscar sobre la neu calçat amb uns esquís... d'acord, lliscant sobre una pista verda, però sobre la neu al cap i a la fi...

Així que amb 34 anys i tancant un llarg parèntesi, vaig decidir tornar a esquiar... Però, prudent jo, vaig optar per apuntar-me al nivell d'iniciats de les classes d'esquí, juntament amb la Clàudia i altres alumnes del CEIP Montserrat, d'entre 9 i 12 anys. Jo trencava la mitjana d'edat, però tampoc es tractava de fer-me el valent i llençar-me tot sol pista avall sense haver repassat la cunya...

El cert és que va ser tota una experiència, també un plaer, compartir les dues hores de classe de l'Àngel (l'instructor) amb en Jordi, en Roger, en Dídac, l'Enric, l'Andrea i la Clàudia...

Al principi estava nerviós, però havent superat la primera baixada, després de la inevitable escaleta inicial, i després d'haver vençut el temut telearrastre, vaig gaudir tot recuperant sensacions que el meu cos, les meves cames, semblaven haver oblidat.. però no, restaven només congelades, apagades pel pas dels anys, per més de dues dècades...

A més el mateix any que jo he tornat a esquiar, la Irina, la meva filla mitjana, de 7 anys, s'ha estrenat... pel què la propera temporada d'esquí ja som tres qui esperarem amb delit la tradicional sortida de l'AMPA del CEIP Montserrat a Núria.. i qui sap, potser també ens aventurem pel nostre compte...


Això sí, difícilment em trobareu més enllà de les pistes verdes... malgrat sé que arribarà un dia que les meves filles voldran descobrir nous colors, més apassionants, més emocionants...

------------------------------------


pd: això meu, però, no és res comparat amb La força de voluntat de la meva mare en aquesta entrada escrita el dijous 10 d'abril de 2008.