dissabte, 12 de desembre de 2015

Les circumstàncies


A la vida i a la mort, en la vida i en la mort, som nosaltres i les nostres circumstàncies. I són precisament les nostres circumstàncies el que determinen la nostra vida, i la nostra mort.

La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!

Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.

La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

Perdoneu-me la metàfora, però que l'arbre, per gros que sigui, de les circumstàncies de la seva mort no ens impedeixi veure i gaudir del bosc, immens, profund, de la seva vida.

En el seu bosc jo no he estat més que una branca més, com ella en el meu, però una branca que vull preservar perquè és meva, és nostra. Una branca de la que ja hi broten records, que avui potser encara no, però que demà esdevindran tresors.

Les circumstàncies no desapareixeran mai, ho sé, sempre seran allà i inevitablement alguns dies vindran cap aquí, com una inquietant remor del vent entre les fulles...