Estiu del 1989 cantant "Me'n vaig allà" en plena ruta de Meranges a Andorra. Foto: AEiG Joan Pons |
Al llarg de la vida cultivem relacions que a voltes floreixen en amistat, a voltes no.
No va florir la d'en Massimo, cap d'un agrupament escolta italià amb qui fa uns vint anys vam coincidir en una trobada d'escoltes a Castelló d'Empúries, essent jo també cap, i amb qui ens vam entendre i compenetrar molt bé aquells dies; setmanes després em va enviar una carta i des d'aleshores que li dec resposta...
Tenim tantes coses a la llista de "pendent"! No sé si mai m'atreviré a respondre-li la carta, empassant-me ara quelcom més que la poca vergonya que em queda, però el que sé és que el meu silenci va marcir el brot del que podria haver estat l'inici d'una bona amistat.
Per fortuna són molts més els brots que, al llarg de la meva vida, han florit en boniques i valuoses amistats que, malgrat el curs de la vida ens diguin per camins diferents, es mantenen vives amb arrels sòlides, d'aquelles que fan que resulti fàcil sempre reprendre el fil.
Amb més o menys intimitat i confidències la vida esdevé un florit jardí amb constant mutació, amb flors que invariablement hi són sempre, amb d'altres que van fer una gran florida anys enrere, però romanen arrelades, i amb d'altres que encara han de florir...
Al llarg dels meus 14 anys d'escoltisme, inclosos els que vaig ser cap, són moltes les vivències compartides dissabte rere dissabte, en excursions, campaments, rutes, festes del pas, de Sant Jordi, trobades i intercanvis amb altres agrupaments, formacions de cap...
Ha tornat a florir amb força el meu jardí de l'escoltisme, amb la força d'unes arrels sòlides que en el pitjor moment, en el pitjor moment compartit, han omplert de flors el comiat de la Mireia, una flor més del meu jardí.
Potser no n'era del tot conscient quan era rànger, pioner, truc o cap, de les arrels que s'anaven clavant, però en moments com aquest noto com mai la profunditat d'aquestes arrels, d'unes arrels tantes vegades cantades al Cau!
Arrels
Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.
Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que fondrà a poc a poc.
Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra abonada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants...
Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós.
Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
Esquirols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada