dimecres, 3 de desembre de 2014

Quan el dia s'acaba



La vida i la mort no són les cares oposades de la mateixa moneda. Al costat oposat de la mort hi ha el naixement, més que la vida; la vida més aviat seria el "canto" de la moneda!

Al 1974 van ser moltes les monedes que no van caure "de canto", sinó precisament, tristament, del costat de la mort! Avui en recordaré breument sis.

Salvador Puig Antich
De totes les morts del 1974 la més ignominiosa que recordem, i mai hem d'oblidar, va ser la de Salvador Puig Antich; en el seu cas no va ser una qüestió de cara o creu, va ser simplement, brutalment, un assassinat perpetrat pel règim franquista. La foscor del seu judici va ser justament il·luminada per  Manuel Huerga a la pel·lícula "Salvador (Puig Antich)".

Oskar Schindler
Salvador Puig Antich va ser víctima del feixisme i precisament mesos després de ser executat va morir un feixista que va salvar la vida a més de mil jueus durant l'Holocaust nazi, l'empresari alemany Oskar Schindler, vida i obra que va dur al cinema Steven Spielberg amb la seva oscaritzada "La llista de Schindler".

Vittorio de Sica
I parlant del nazisme i seguint amb el cinema, no van ser més de mil sinó uns 300 els jueus i amenaçats pel nazisme que Vittorio de Sica va "acollir" com a extres del rodatge de la pel·lícula "La porta del cel", estalviant-los així ser deportats; la pel·lícula potser no ha passat als annals del cinema com d'altres de de Sica, però que té en la seva realització i producció una història real com la vida mateixa! Vittorio de Sica va allargar el rodatge uns mesos a fi d'esperar l'arribada dels aliats el 1944. Vittorio de Sica, uns dels màxims exponents del neorrealisme italià, també va morir l'any 1974.

Duke Ellington
Estirant el fil del cinema i, ara sí, amb una de les grans pel·lícules de la seva història, ens situem al 1959 per recordar "Anatomia d'un assassinat" d'Otto Preminger. La pel·lícula, protagonitzada per James Stewart, destaca també pel seu cartell, obra del genial dissenyador Saul Bass. Però no és ni el director, ni el protagonista ni el dissenyador del cartell el que ens interessa d'aquesta pel·lícula, sinó el compositor de la banda sonora: Duke Ellington, director d'orquestra, pianista i compositor de jazz. Duke Ellington, figura imprescindible del jazz i el swing, va morir l'any 1974.

Mama Cass
Deixant enrere el cinema però seguint amb la música l'any 1974 també va plorar la mort de la jove veu de Cass Elliot, tot i que tal vegada la recordeu més com a "Mama Cass",  una de les veus femenines de "The Mamas and The Papas". Cass Elliot va morir víctima d'un infant mentre s'estava  a Londres, en un apartament del músic Harry Nilsson. Nilsson, per cert, era amic també de John Lennon, que si bé no va morir el 1974 (el van assassinar sis anys després) sí va fer-ho a l'edat de 40 anys...

Nick Drake
L'edat mortal maleïda dels músics, però, són els 27 anys: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain, Amy Winehouse... Nick Drake, però, va morir als 26 anys, deixant igualment un cadàver jove i carregat d'antidepressius. Drake, a diferència dels del "club dels 27", no va gaudir de massa reconeixement en vida, però en vida ens va deixar tres discs carregats de bones cançons que amb el pas del temps s'han revaloritzat fins a convertir-se en un autor de culte.

La mort és tan imprevisible com la vida, fins hi ha qui creu que la mort és una major naixença! També hi ha qui mor ple de vida i qui, dia a dia, minut a minut, mor en vida...

Naixem i morim i esperem que la vida no ens vagi del "canto d'un duro"! I si és així, que el "canto" sigui ben llarg, com el camí que cantava Lluís Llach precisament l'any 1974 amb "Que tinguem sort".

I per més que vulguem viure cada dia com si fos el darrer, sabem que no podem fer-ho, doncs quan s'acaba un dia sempre n'hi ha un altre; i en trobarem sempre un altre fins que la mort ens atrapi abans que l'endemà... Llavors sí podrem cantar "Day is done"(quan el dia s'acaba) de Nick Drake, tot i que aleshores potser ja serà massa tard...



------------------------
Al llarg d'aquest 2014 he anat recordant, mes a mes, l'any 1974 a partir de la música, la televisió, la ràdio, la política, la història, la tecnologia, els esports, els naixements, els cotxes, la crònica negra, la crònica de societat, el cinema i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

Amb aquest sobre les defuncions tanco el cop d'ull al 1974 que he anat fent cada primer dimecres de cada mes d'aquest 2014!