dimecres, 1 d’abril del 2009

La recepta de brunyols de la meva àvia i la corresponent jaculatòria

Dies enrere vaig rebre un correu electrònic d'una bisbalenca, l'Eva, a qui no coneixia, ni conec personalment encara, on em demanava, després d'haver-se topat amb un article sobre brunyols que vaig escriure l'any passat, si li podia fer arribar la nostra recepta dels brunyols.

L'Eva, en el seu correu, m'explicava que ella, amb la seva filla, fa anys que per Setmana Santa fan brunyols, esdevenint a casa seva, com en tantes altres cases, una tradició. Però resultava, seguia explicant l'Eva, que "buscant la recepta, quina ha sigut la meva sorpresa quan he vist que no la tenia. Era la recepta típica que feien abans les àvies, me la guardava amb molta il·lusió, però resulta que he estat de trasllat i se m'ha extraviat. He pensat que la solució la tenia a Internet, però la veritat és que no trobo cap recepta semblant a aquella i per casualitat he anat a parar a la teva pàgina i després de veure la foto i llegir l'explicació, he arribat a la conclusió que aquests brunyols tenen tota la " pinta" de ser els de tota la vida, o sigui els de les àvies. El que passa és que he vist que no hi ha la recepta, per això el meu atreviment en demanar-te-la. Sé que hi ha gent que no la dóna, que la guarden com un tresor, per això no sé si em podràs ajudar, de ser així també ho entendré".

Efectivament a l'article que vaig escriure l'any passat descrivia amb més o menys detall com fem els brunyols a casa nostra, a Cantallops, però enlloc no hi figurava la recepta... tan sols anomenava alguns dels ingredients.

Abans de donar resposta a la petició de l'Eva havia de fer la consulta a la meva mare, sobretot perquè la recepta no és meva, és de la meva àvia, però és la meva mare qui, més que no pas jo, té autoritat sobre l'ús que se'n pot fer. A l'article sobre els brunyols de fa un any deia que "els brunyols són per menjar, però sobretot per compartir..." Ara, amb bon criteri, penso jo, la meva mare m'ha permès compartir la recepta amb l'Eva i, de retruc, amb tots vosaltres.

És cert, com deia l'Eva al seu correu, que hi ha receptes que són autèntics tresors... i la nostra ho és, un tresor. Però bé que els tresors també es poden compartir... A més, i sobretot tractant-se de brunyols, malgrat emprar la mateixa recepta, els brunyols poden sortir molt diferents: depèn com llevi la pasta, depèn la forma que se'ls hi doni, depèn de la cocció, de com i amb quin sucre s'ensucren... Fins i tot, sobretot, poden aribar a ser diferents depèn de si la massa ha estat, o no, senyada i beneïda convenientment abans de posar-la a llevar...

Al final a l'Eva no només li vaig fer arribar la recepta de la meva àvia, Joana Reynalt Pagès, de Cantallops, per via de la meva mare, sinó que a més al final també li he fet arribar la manera com els fem, és a dir, com procedim.

I aquí és on entra en joc la meva mare, que del seu puny i lletra (llegeixi's teclat) em va fer arribar no només la recepta sinó que a més, i de tan o més valor, un escrit on aclareix alguns dubtes i n'explica el procediment, amb jaculatòria, (imprescindible!) inclosa.

Així doncs aquesta és la recepta dels brunyols de l'àvia "Juanita" de Cantallops

Brunyols de Setmana Santa per 2 Kg. de farina:

400 grams de llevat de pa
100 grams de llevat de força, o de París
400 g. se sucre
50 g. de matafaluga
la pela ratllada de 2 llimones
8 ous -clara i rovell-
mantega o greix de porc i sal

darrerament ens hi agrada afegir: un raig d'anís del Mono i un pot de llet condensada (hem comprovat que en millora el resultat).

El llevat de pa és la massa mare que els flequers es guarden, de la pasterada pel dia següent poder fer el pa. Cal encarregar-lo abans pel dia que es decideix pastar els brunyols.
El llevat de París o de força, es llevat químic que també el ven el flequer. Aquest llevat és el que ajuda a llevar la pasta. Cal ser generosos amb aquest ingredient: 50 o 100 grams de més no hi fan cap mal...
Pel que fa a l'ordre dels ingredients, nosaltres, que en solem pastar 4 kilos de farina (els amassem a l'aigüera de marbre de casa l'àvia):

- Desfem primer el llevat de pa, amb una mica d'aigua calenta, després el llevat de força.
- Ratllem les llimones en una plata fonda i al damunt hi trenquem els ous.
I ho anem afegint a la pasta, tot remenat.


- A continuació el sucre, la matafaluga, la sal, el greix ( que hem desfet en un caçó), la llet de pot, l'anís..... tot ben amassat. (i passem llista, que no hi falti res!...)

- I com que la massa és molt gran nosaltres la separem, la treballem una mica més cada una i la posem en dos gibrells a llevar, a la vora del foc i tapats amb una manta o draps.

Encara fem un ritual que també hem heretat dels nostres avantpassats que consisteix en senyar cada pa que posem a llevar amb la següent jaculatòria:

"Déu m'ha donat per néixer,
Déu em doni per créixer.
Déu m'ha donat per granar
Déu em doni per llevar"


Amb tot això han de sortir boníssims. Bons brunyols!
Ma. Mercè

Confio que la recepta de la meva àvia i les instruccions de la meva mare li facin servei a l'Eva i que, encara que amb una recepta diferent de la que tenia, gaudeixi amb la seva filla fent brunyols i mantingui viva aquesta tradició.

Nosaltres aquest any, un any més, com cada any des de fa molts i molts anys (de fet sempre que jo recordi, i que recordi la meva mare també sempre), tornarem a fer brunyols a Cantallops... els farem, els tastarem i, naturalment, els repartirem... unes miques aquí, unes miques allà...

I vosaltres, sobretot si us heu topat casualment amb aquest escrit tot cercant una de les moltes receptes de brunyols que hi ha al nostre país, podeu naturalment fer-ne ús tot desitjant que els brunyols que en recultin us endolceixi un xic la vida...

--------------------------

pd: Brunyols a (de) Cantallops, del dissabte 15 de març de 2008, és l'article que es va trobar l'Eva tot cercant una recepta de brunyols a la xarxa...

3 comentaris:

  1. M'has fet tornar a la infantesa...
    Gràcies

    ResponElimina
  2. El menjar tot sovint té aquestes coses... sobretot si, com els brunyols, formen part d'una tradició familiar que s'ha mantingut en el temps...
    A més quan veig ara les meves nenes (9, 7 i 3 anys) remenant la pasta i ensucrades fins a les orelles em fan pensar en quan jo ensucrava de petit...
    A casa, sobretot amb la Sira, també fem (fan) força coques... els hi agrada... només així elles, amb aquest present de coques, brunyols... com tu i jo ara podran tornar a la seva infantesa d'aquí uns quants anys.

    ResponElimina
  3. La meva mare els fa molt semblants Roger i estan boníssims ja te‘ls deixarem tastar i tothom qui prova la recepta li surten bons però queden diferents i fins i tot alguna d‘elles ha vingut a cada a veure com els fa!!

    ResponElimina