De la mateixa manera que
el camí es fa caminant, com deia el poeta,
la participació es fa participant! I això és el que hem fet aquests mesos a
Sarrià de Ter: participar.
El govern municipal va plantejar un
procés participatiu per a escollir el destí de part de la
plusvàlua obtinguda fruit de la venda d'una part de la fàbrica
Torraspapel a
Hinojosa, els propietaris de la futura fàbrica
Paperera de Sarrià que reactivarà l'activitat paperera al nostre poble.
Finalment el govern municipal va decidir destinar
250.000 euros a aquest procés participatiu, dividint-lo en dues partides asimètriques: una de
50.000 euros i una altra de
200.000 euros a projectes d'inversió. El
procés participatiu es podria haver plantejat en uns altres paràmetres, fins i tot s'hi podria haver destinat una
major dotació pressupostària, però aquesta va ser la
decisió del govern municipal i és sobre aquesta decisió i els seus efectes que hem d'observar el procés.
De fet la
segona decisió que va prendre el govern municipal va ser que les
propostes dels projectes d'inversió a escollir les fessin les
entitats del poble i els veïns i veïnes, fet a priori molt lloable i positiu (que triïn des de l'inici!), però que en la seva materialització
va acabar generant més d'un maldecap per les entitats, i no poques discussions entre aquestes i l'equip de govern. Senyal que el procés era viu, suposo...
El
primer punt crític que va tenir aquest procés de participació va ser el fet que les entitats i els veïns i veïnes de
Sarrià de Ter no s'havien de limitar a proposar projectes d'inversió, sinó que amb la seva proposta havien
d'aportar un projecte, o un avantprojecte, amb una justificació i el pressupost de la inversió. Si del que es tractava era de fer
aflorar necessitats n'hi havia prou amb fer arribar propostes, idees i fomentar el debat, però com que del que es tractava era que les entitats i els veïns i veïnes de
Sarrià de Ter no només fessin la proposta, sinó que la
justifiquessin socialment i tècnicament, i aportessin un pressupost aproximat,
les entitats en van veure abocades a fer una tasca que possiblement no els corresponia a elles, sinó al propi ajuntament.
Aquesta circumstància,a més, va generar el
segon punt crític: els
tallers urbans es van convertir en una mena de
concurs – competició entre propostes i projectes.
Les entitats, a banda de fer el projecte (justificació, pressupost, etc.) també van haver de
defensar les seves propostes d'inversió en els diferents tallers urbans que es van realitzar pels diferents barris. La metodologia del procés marcava que una vegada fetes les propostes d'inversió
i validades (?) per l'ajuntament aquestes es presentaven al poble als tallers urbans per tal que, en una posterior assemblea s'escollessin les finalistes. La dinàmica resultant va ser que als tallers urbans les entitats presentaven els seus projectes, i aquí es va cometre un nou error:
l'estreta vinculació entre el projecte d'inversió (la necessitat) i l'entitat que el defensava, vinculació potenciada amb l'actitud del govern municipal, de “wait and see” (esperar i mirar), mantenint una confusa neutralitat.
El
govern municipal es va mantenir, com havia de ser,
neutral, però
no s'hauria d'haver mantingut tan passiu; als tallers urbans hauria d'haver fer un
pas endavant i fer quelcom més que convocar entitats i veïns i veïnes i exposar el procés: hauria d'haver presentat els projectes! O com a mínim,
facilitar la presentació dels projectes. En la majoria dels tallers urbans
no hi havia ni un full amb la relació de projectes presentats i validats (?) per l'ajuntament per posar a disposició dels assistents i s'hagués evitat la percepció de
concurs – competició si l'equip de govern hagués presentat les propostes.
El
malestar d'algunes entitats per aquest fet es palpava als tallers urbans i va ser una llàstima que en algunes
discussions s'escoltessin sentències com aquesta per part d'un regidor davant les entitats i veïns i veïnes: “j
o no sóc un polític!” Aquesta frase apunta a un altre factor crític d'aquest procés:
la no presència de l'alcalde als tallers urbans. Els tallers urbans no servien només per a presentar els projectes, també per a resoldre dubtes que poguessin tenir les pròpies entitats i els veïns i veïnes. En alguna ocasió els
dubtes plantejats no només no es van resoldre, sinó que en van generar de nous, per exemple què passaria amb un projecte si l'ajuntament trobés finançament per altres vies, o si l'ajuntament igualment hauria de concórrer a subvencions per a sufragar pa despesa, o part de la despesa de necessitats detectades.
Abans he
interrogat en dues ocasions la validació dels projectes per part de l'ajuntament; en aquest sentit tampoc
no estava massa clar què significava aquesta validació, quins eren els
criteris i qui i com els havia de validar, i hi ha qui fins i tot va dubtar que tots els projectes presentats estiguessin degudament validats...
En qualsevol cas naturalment el procés va anar avançant i en la proposta de les entitats es va fer evident un altre punt crític:
hi havia projectes d'inversió, propostes d'equipaments nous, i també hi havia
projectes de millora d'equipaments existents; però també es van presentar
propostes de millora d'equipaments que no requerien, ni requereixen,
d'aquest procés participatiu per a
resoldre l'estat de degradació estructural i patrimonial de pateixen. Aquest procés, com va dir un veí, no només estava servint per a
detectar i prioritzar necessitats, també per
aflorar algunes vergonyes!
El
procés participatiu va culminar amb la
votació presencial i telemàtica. El resultat final és
inapel·lable i els projectes escollits,
la rehabilitació del Centre Cultural i Parroquial i la
remodelació dels parcs infantils, seran els que rebran el
finançament per a poder-los fer realitat. La
participació ha estat el darrer punt crític; el
18% dels veïns i veïnes cridats a participar van votar, xifra que naturalment cal valorar, però de la que
no ens podem conformar. És evident que un
procés participatiu té elements molts diferents que unes eleccions municipals, però precisament cal cercar aquests elements diferenciadors per a
fomentar la participació. El
vot telemàtic, lleugerament més utilitzat que el
presencial, va ajudar a
fomentar la participació, però es podrien haver pres altres iniciatives.
El reglament del procés participatiu permetia que els
joves majors de 16 anys poguessin votar; es podria haver fet una
crida específica a la participació a aquest joves que per primera vegada podien votar, ni que fos en un procés participatiu!
Al llarg d'aquest article he anat descrivint alguns dels
punts crítics d'aquest procés participatiu; un punt crític no és, necessàriament, un
punt negatiu, ans al contrari. Fins i tot un
petit conflicte que es va produir durant
l'assemblea que, a mode de semifinals, va servir per a escollir els projectes finalistes, o el
propi sistema de recompte dels vots de l'assemblea són
elements a revisar per a la
millora en
futurs processos. Tal i com he comentat al principi d'aquest article,
la participació es fa participant!
Article publicat al
número 94 de la revista
Parlem de Sarrià.
