dimarts, 28 de febrer de 2012

Revisant el meu darrer compromís dins l'escoltisme

Amb més o menys solemnitat són molts els compromisos que adquirim cada dia, cada setmana, cada mes, cada any...

L'altre dia vaig retrobar-me amb el text del meu darrer compromís, solemne, dins l'escoltisme; era l'estiu del 1999 i vivia, aleshores, els meus darrers campaments com a cap de la unitat de Ràngers /Noies Guies de l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons de Girona.

Aquest és el text que vaig llegir el dia que vam fer els campaments:

Compromís 99. Campaments R/G a la Feixa Llarga, la Vall de Bianya.

La vida és un camí incert, un camí que sabem quan comença, quan naixem, però que quan comença no en som conscients, i un camí que no sabem quan acaba, quan ens morim.
La vida és un camí que cal recórrer, i el camí, a cada instant de la vida, pot ser diferent: ombrívol, sec, tortuós.. El camí, però, no el fem sols, o si més no, no sempre el fem sols; l’ésser humà és un ser social, i moltes vegades part d’aquest camí el fa amb la companyia de la família, dels amics, dels companys... El món és un conjunt de camins que s’interseccionen, que es troben, que convergeixen o divergeixen...
Pel camí que nosaltres cada dia dibuixem no sempre hi caminem, també hi trobem àrees de descans, en què és necessari aturar-s’hi i reflexionar sobre el camí fet i el nou traç a marcar; encara que el camí sigui incert, hom, en certa mesura, el va definint.

Jo avui faig una aturada en el meu camí, i us convido a vosaltres, ràngers i guies, caps i intendents, i també a tu Sira, que em feu companyia una estona en aquesta aturada.

Com alguns de vosaltres avui, el meu primer compromís al cau el faig fer com a rànger, fa tretze anys; malauradament no en recordo el contingut; recordo que llavors entre els caps i els ràngers i guies escollíem qui podia fer la promesa i qui no; el cert és que aquell sistema no deixava de tenir un punt de crueltat...
Recordo el meu compromís quan jo era pioner; aquell setembre de fa nou anys em vaig comprometre a ser una persona més oberta, a deixar que els amics em poguessin conèixer més, i no només d’una manera superficial; a fe que aquell va ser un pas important.

Tres anys més tard, al juny del 93, ja trucaire, vaig escriure un text, curt i directe, que vaig fer servir a l’any 95 per a fer el meu tercer compromís, el meu primer any de cap. Per a preparar el compromís d’enguany he recuperat el de fa quatre anys, i m’agradaria llegir-vos el text que vaig preparar.

[Llegir el text (que no he trobat) “el meu compromís com a cap”]

Després de catorze anys a l’agrupament, i els darrers cinc com a cap, noto que s’acosta el moment de deixar el cau; la vida, en aquests darrers cinc anys m’ha canviat molt: fa quasi cinc anys que treballo, quasi quatre que vaig marxar de casa, quasi un que em vaig casar, i si tot va bé, d’aquí un parell de mesos tindré una filla preciosa. Marxo de manera natural, a l’agrupament ningú és etern, les persones passem, el cau, l’escoltisme es manté. Però no vull deixar el cau sense comprometre’m. De fet, una de les fites de l’escoltisme és que les persones siguin capaces de prendre compromisos al llarg de la seva vida, de tota la seva vida, compromisos respecte a ells mateixos i respecte els altres.

A punt de cremar el paper amb el compromís. Campaments R/nG de l'AEiG Joan Pons. Estiu 1999. Foto: arxiu familiar

Així doncs,

em comprometo a que el meu camí per la vida, encara que incert, hi sigui sempre present l’escoltisme, tot allò que he après dels amics i companys, els caps, els pioners i caravel.les, els trucaires i els ràngers i guies que all llarg d’aquests anys he tingut. El respecte i estima a tot allò que ens envolta, a la natura, a les persones, a un mateix. Que hi sigui present també vol dir que ho pugui transmetre; tot allò que tots vosaltres heu fet per ajudar-me a créixer és un bé viu, i cal donar-li més vida transmetent-ho a aquelles persones que m’envolten, família, amics, companys de feina...

i també em comprometo a seguir participant activament a la societat, de manera voluntària, a través d’associacions com Fundació per la Pau, del propi escoltisme, del poble on visc... oferint voluntàriament el meu temps i la meva dedicació.

Encara que aquests compromisos no em siguin nous, sí que manifesten la voluntat de seguir essent un ésser social, de voler seguir participant activament en la societat, sempre en harmonia amb el compromís de seguir essent un home treballador i de ser un bon marit i pare.

Vosaltres sou els testimonis del meu compromís, i jo de tot cor us ho agraeixo. Però m’agradaria que en participéssiu tot cantant "sigues lliure". Moltes gràcies.