Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aeig joan pons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aeig joan pons. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de març del 2024

Trapelleria a la parròquia de Sant Salvador d'Horta


Aquests dies, ja ho veieu, sembla que no em mogui de la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, parròquia que ja té més de 50 anys i que va tenir com a primer mossèn a Joan Pons, que no només dona nom al carrer, també a l'agrupament escolta que hi cohabita, i del que tants bons records tinc.

Però abans d'endinsar-me en els records, val la pena comentar el bonic campanar que té la parròquia, construït a mitjans dels anys noranta del segle passat en motiu del 25è aniversari de la parròquia, un campanar esvelt i sobri que s'enlaira per damunt el teulat de la parròquia.

Davant la parròquia, també al bell mig del carrer, i al parc i la pista del costat, recordo haver-hi jugat un munt de vegades, amb pilota i sense, fent temps abans d'entrar al CAU. Al principi d'anar-hi, a mitjans dels anys vuitanta, entràvem al CAU per les portes laterals de la parròquia per accedir als locals; anys més tard es va habilitar l'accés per una porta posterior, fent servir els locals que hi ha al darrere.

No sé si va influir en aquest canvi una trapelleria que recordo que una colla vam fer; cal advertir que si el que vam fer era delicte ja ha prescrit, i si era pecat, alabat sigui Déu! Consti, però, que al seu dia els caps d'aleshores ja ens van alliçonar convenientment...

Resulta que un dia, per un motiu que no recordo, ni vindria al cas, vam fer un pica-pica i es van obrir unes patates xips i unes olives farcides. Jo aleshores estava a la unitat de Ràngers i noies Guia, per tant, devia tenir uns 12 o 13 anys, a tot estirar, i a alguns se'ns va acudir buidar el suc de les olives en una de les piques que hi ha a l'entrada de la parròquia, barrejant-lo amb l'aigua beneïda...

Sospito que algun cap devia sentir la fortor del suc de les olives en passar pel costat de la pica, perquè vam haver de buidar-la i netejar-la, que no era qüestió que els parroquians, en entrar a missa més tard i remullar-s'hi els dits per senyar-se, fessin el vermut!

L'anècdota no té més història i algun dia l'hem rememorat entre rialles... I més enllà d'aquesta trapelleria, el cert és que tant per la parròquia com pel CAU, al final va ser més pràctic habilitar la porta posterior, i evitar la temptació de fer qualsevol altra trapelleria!

dimecres, 27 de març del 2024

Sant Salvador d'Horta


Ahir recordava la darrera vegada que vaig entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta; durant molts anys aquella església, bé, més aviat alguns dels seus locals, van formar una part molt important de la meva vida, a través de l'escoltisme. Entre els anys 1986, amb dotze anys, i 1999, amb vint-i-cinc anys, vaig viure-hi amb intensitat l'escoltisme, fent-hi amics, alguns per tota la vida, i aprenent molt, a banda naturalment de passar-m'ho pipa com a nen en les diferents branques, i com a cap, els darrers cinc anys.

Tants anys d'anar a l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons, a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, i fins ara mai m'havia aturat a esbrinar qui era Sant Salvador d'Horta... Afortunadament tenim la Viquipèdia per posar-ho remei. I de tot el que explica la Viquipèdia, m'agradaria destacar dos fets.

En la seva estava en un convent a Madrid, Salvador d'Horta va ser rebut pel rei Felip II i el nostre germà llec se li va adreçar en català, fet recollit documentalment. Si ell va mantenir el català davant el rei Felip II de Castella, per què no hauríem de mantenir-lo, nosaltres, davant els nostres conciutadans?

Anys més tard Salvador d'Horta va ser processat per la Inquisició a Barcelona. Per parlar-li català al rei Felip II? No, ja els agradaria a més d'un que aquest fos el motiu... No, va ser jutjat per la Inquisició per la seva fama de taumaturg (la taumatúrgia és l'art de simular prodigis), i perquè sembla que alguns dels seus miracles (es destaca que entre d'altres, va guarir una nena sordmuda) van incomodar als seus confrares i superiors eclesiàstics. Va ser jutjat per la Inquisició, però va ser absolt i no va ser castigat.

Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1520 amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, va córrer força món, però sobretot va estar destinat dotze anys al convent d'Horta de Sant Joan; va morir a Càller, Itàlia, el 18 de març de 1567. La seva festivitat se celebra, coincidint amb la data de la seva mort, el 18 de març.

dijous, 5 de setembre del 2019

Cartes pendents

Photo on Trendhype
Gairebé totes les cartes que he rebut han tingut la seva corresponent resposta. És la gràcia de la correspondència, un escriu primer, l'altre respon després, i així anar fent fins que, a vegades més tard que d'hora i d'altres més d'hora que tard, una carta esdevé la darrera, moltes vegades sense saber-ho quan s'escriu, quan s'envia o quan es rep.

El "gairebé" del principi d'aquest article no és gratuït, ja que com a mínim en dues ocasions, que jo recordi, no vaig respondre la carta que vaig rebre.

La primera carta que recordo no haver respost no en va ser una, sinó tres! Ara ho entendreu...

A la primavera del 1988 la classe de 8è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona vam anar a Mallorca de viatge de fi de curs, tot un clàssic de l'època! Amb el camp base (llegeixi's hotel) al S'Arenal vam fer, platja a banda, les indispensables visites culturals a l'illa: la fàbrica de perles Majorica, Valldemossa, la Catedral de Palma...

Aquells dies al S'Arenal la meva classe no era l'única que gaudia del desitjat viatge de fi de curs, també hi havia, entre d'altres, la d'una escola de València! Aquells dies uns quants vam fer-nos molt amb unes alumnes d'aquella escola que s'allotjaven al mateix hotel.

Dies més tard, ja de nou a Girona, vaig rebre tres cartes de tres de les valencianes que vam conèixer, cartes innocents que, amb el pas dels anys, són testimoni no només de la innocència d'aquells tretze o catorze anys que teníem, també d'allò aparentment intranscendent que ens envoltava (grups de música, cantants...) i del futur immediat que ens esperava: les vacances d'estiu i, sobretot, l'institut!

Les cartes amagaven també confessions d'amor passatger, que si a tal li agradava qual, que si tu m'agrades a mi... No sé si va ser això, que em va espantar, el que va fer que no respongués les cartes, ni tan sols la de la valenciana que em va confessar el seu amor fugisser...

La segona carta que no vaig respondre va ser a mitjans dels anys noranta, quan jo feia de Cap a l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona. A la segona quinzena del mes de juliol de 1996 vam participar a la trobada "Repics '96", una trobada escolta europea que es va celebrar a Castelló d'Empúries.

D'entre la multitud de joventut que ens vam aplegar, aquells dies vaig fer una bona amistat amb en Massimo, un cap d'un agrupament escolta italià, d'una ciutat que ja no recordo... Sí recordo acomiadar-nos entre llàgrimes, inevitables per la intensitat dels dies viscuts, després de donar-nos les respectives adreces postals. Avui ho hauríem resolt intercanviant-nos els números de telèfon i escrivint-nos i enviant-nos fotos pel mòbil!

Setmanes després vaig rebre una carta seva, naturalment escrita en italià, i no sé per quin motiu, o tal vegada no el vulgui recordar, el cas és que no la vaig respondre... Anys enrere, un dia que era a Castelló d'Empúries prop d'on vam acampar aquell estiu del 1996, vaig pensar-hi de nou i vaig constatar, una vegada més, l'error de no respondre aquella carta d'en Massimo. No responent la carta vaig perdre un amic italià...

A vegades penso que no hauria de deixar sense resposta aquestes cartes, per anys, dècades que hagin passat. Tinc les cartes i les seves adreces, d'aleshores, al remitent, tot i que és altament probable que ni elles ni ell hi visquin, i qui sap si la seva família...

En aquest cas, però, potser és més important que jo respongui, que no que elles i ell rebin una carta que, possiblement, fa anys que ja no esperen...

dilluns, 31 d’octubre del 2016

La darrera pedalada de la Núria


Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...

dilluns, 1 de febrer del 2016

L'esquela


A principis dels anys noranta els Pioners i Caravel·les de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona vam gravar un videoclip, projecte que vam fer al llarg del curs, des de triar la cançó ("You Might Think", dels The Cars) i la història a explicar, fer el guió il·lustrat (storyboard), triar les localitzacions, el rodatge, el muntatge i finalment, feliçment, fer-ne l'estrena mundial, al mateix Cau!

Una de les localitzacions de la gravació va ser a casa de la meva mare, on naturalment aleshores jo encara vivia. El dissabte que hi vam rodar va succeir quelcom del tot inesperat, quelcom que mai havia pensat que passaria, quelcom que mai havia havia pensat que hagués de fer!

Aquell dissabte els companys i companyes del Cau que van venir a casa es van impressionar, d'entrada i a l'entrada, pel cap de senglar dissecat que hi havia al rebedor, les potes del qual servien de penja-roba. Aquella estampa, més pròpia d'una casa de pagès que d'un pis de ciutat, no va deixar indiferent a ningú i alguns encara el recorden! Ja fa anys que el cap de senglar no dóna la benvinguda al pis de la meva mare; el rebedor ara és menys animal!

La Natàlia, però, es va fixar ens uns pòsters emmarcats que hi havia al llarg del passadís, els cartells dels primers Premis Just M. Casero, i tota sorpresa em va comentar: "si que li han donat premis al teu pare, no!?"

Jo li vaig dir que no eren premis del meu pare, sinó en memòria i honor seu i aleshores ella, amb qui ja feia cinc anys que ens coneixíem i compartíem Cau, tota sorpresa i incrèdula em va qüestionar que el meu pare fos mort.

No es creia que el meu pare fos mort i no s'ho va creure fins que vaig fer el que fins aleshores no havia fet mai: ensenyar-li una esquela!

Vaig ensenyar-li els diaris de l'època, exemplars d'El Punt que col·leccionàvem a casa, tots enquadernats per anys naturals, i li vaig ensenyar les esqueles, la notícia i els articles que molts dels seus amics van escriure; tot plegat va ser més que suficient per certificar-ne la mort, als ulls de la Natàlia!

El rodatge a casa, anècdota inclosa, va ser molt divertit, com de fet la resta de rodatge, amb escenes memorables en un supermercat de Sarrià de Ter, i en general tot el projecte del videoclip; bona mostra n'és, més enllà del videoclip, el "making off" amb les preses falses!

Ahir, 31 de gener, va fer 35 anys que el meu pare es va morir a la flor de la vida i ahir, com cada any des del primer, el diari El Punt Avui va publicar una esquela que la meva mare sempre encarrega per recordar que viurà per sempre en el record d'aquells a qui va estimar i el vam estimar.

Per cert, quines coses té el destí: ahir les esqueles de Just Manuel Casero i de Jordi Negre es van publicar una al costat de l'altra al diari El Punt Avui...

dilluns, 14 de desembre del 2015

Arrels

Estiu del 1989 cantant "Me'n vaig allà" en plena ruta de Meranges a Andorra. Foto: AEiG Joan Pons

Al llarg de la vida cultivem relacions que a voltes floreixen en amistat, a voltes no.

No va florir la d'en Massimo, cap d'un agrupament escolta italià amb qui fa uns vint anys vam coincidir en una trobada d'escoltes a Castelló d'Empúries, essent jo també cap, i amb qui ens vam entendre i compenetrar molt bé aquells dies; setmanes després em va enviar una carta i des d'aleshores que li dec resposta...

Tenim tantes coses a la llista de "pendent"! No sé si mai m'atreviré a respondre-li la carta, empassant-me ara quelcom més que la poca vergonya que em queda, però el que sé és que el meu silenci va marcir el brot del que podria haver estat l'inici d'una bona amistat.

Per fortuna són molts més els brots que, al llarg de la meva vida, han florit en boniques i valuoses amistats que, malgrat el curs de la vida ens diguin per camins diferents, es mantenen vives amb arrels sòlides, d'aquelles que fan que resulti fàcil sempre reprendre el fil.

Amb més o menys intimitat i confidències la vida esdevé un florit jardí amb constant mutació, amb flors que invariablement hi són sempre, amb d'altres que van fer una gran florida anys enrere, però romanen arrelades, i amb d'altres que encara han de florir...

Al llarg dels meus 14 anys d'escoltisme, inclosos els que vaig ser cap, són moltes les vivències compartides dissabte rere dissabte, en excursions, campaments, rutes, festes del pas, de Sant Jordi, trobades i intercanvis amb altres agrupaments, formacions de cap...

Ha tornat a florir amb força el meu jardí de l'escoltisme, amb la força d'unes arrels sòlides que en el pitjor moment, en el pitjor moment compartit, han omplert de flors el comiat de la Mireia, una flor més del meu jardí.

Potser no n'era del tot conscient quan era rànger, pioner, truc o cap, de les arrels que s'anaven clavant, però en moments com aquest noto com mai la profunditat d'aquestes arrels, d'unes arrels tantes vegades cantades al Cau!



Arrels

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.

Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que fondrà a poc a poc.

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra abonada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants...

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós.

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor

Esquirols


dissabte, 12 de desembre del 2015

Les circumstàncies


A la vida i a la mort, en la vida i en la mort, som nosaltres i les nostres circumstàncies. I són precisament les nostres circumstàncies el que determinen la nostra vida, i la nostra mort.

La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!

Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.

La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

Perdoneu-me la metàfora, però que l'arbre, per gros que sigui, de les circumstàncies de la seva mort no ens impedeixi veure i gaudir del bosc, immens, profund, de la seva vida.

En el seu bosc jo no he estat més que una branca més, com ella en el meu, però una branca que vull preservar perquè és meva, és nostra. Una branca de la que ja hi broten records, que avui potser encara no, però que demà esdevindran tresors.

Les circumstàncies no desapareixeran mai, ho sé, sempre seran allà i inevitablement alguns dies vindran cap aquí, com una inquietant remor del vent entre les fulles...

divendres, 11 de desembre del 2015

Abraçades a la Plaça del Vi


Aquests són dies d'abraçades, d'abraçades intenses i sentides; també són dies de plors, de plors i paraules que encara no troben consol però que, com les abraçades, consolen.

La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.

No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.

Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

Ploràvem la Mireia, la Bruna i la petita Sira, i les seguirem plorant avui, demà i sempre; però fins i tot ahir, a la Plaça del Vi, quan els plors i les abraçades van donar permís als records i aquests van entrar a la conversa, algun record de la Mireia es va atrevir a arrencar-nos un lleuger somriure, senyal inequívoc que no ens resignarem només a plorar-la, a plorar-les, sinó que ens abraçarem també amb els seus records, amb els records, a pesar dels pocs anys de vida, de tanta vida compartida.

Amb la Plaça del Vi quasi buida amb la meva mare la vam deixar enrere amb la impressió que de fet ens l'emportàvem tota sencera, ens l'endúiem  a sobre i plena a vessar d'abraçades, amb un reconfortant indici de sensació, un bri, paradoxalment, de serenor.

Encara ens queden, però, moltes més abraçades per fer-nos...

dijous, 10 de desembre del 2015

Un núvol blanc


No havia de ser aquest, l'article d'avui; tampoc havia de ser tan trist el dia d'avui, ni tan dolorosa la nit, una nit de les que ens sobren massa preguntes, i ens falten massa respostes; una nit per plorar, simplement plorar, i fer saber i sentir als qui com tu ploren, qui com jo ploren, que no ploren sols, que no plorem sols.

Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...

No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!

Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...




Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

dimarts, 28 de febrer del 2012

Revisant el meu darrer compromís dins l'escoltisme

Amb més o menys solemnitat són molts els compromisos que adquirim cada dia, cada setmana, cada mes, cada any...

L'altre dia vaig retrobar-me amb el text del meu darrer compromís, solemne, dins l'escoltisme; era l'estiu del 1999 i vivia, aleshores, els meus darrers campaments com a cap de la unitat de Ràngers /Noies Guies de l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons de Girona.

Aquest és el text que vaig llegir el dia que vam fer els campaments:

Compromís 99. Campaments R/G a la Feixa Llarga, la Vall de Bianya.

La vida és un camí incert, un camí que sabem quan comença, quan naixem, però que quan comença no en som conscients, i un camí que no sabem quan acaba, quan ens morim.
La vida és un camí que cal recórrer, i el camí, a cada instant de la vida, pot ser diferent: ombrívol, sec, tortuós.. El camí, però, no el fem sols, o si més no, no sempre el fem sols; l’ésser humà és un ser social, i moltes vegades part d’aquest camí el fa amb la companyia de la família, dels amics, dels companys... El món és un conjunt de camins que s’interseccionen, que es troben, que convergeixen o divergeixen...
Pel camí que nosaltres cada dia dibuixem no sempre hi caminem, també hi trobem àrees de descans, en què és necessari aturar-s’hi i reflexionar sobre el camí fet i el nou traç a marcar; encara que el camí sigui incert, hom, en certa mesura, el va definint.

Jo avui faig una aturada en el meu camí, i us convido a vosaltres, ràngers i guies, caps i intendents, i també a tu Sira, que em feu companyia una estona en aquesta aturada.

Com alguns de vosaltres avui, el meu primer compromís al cau el faig fer com a rànger, fa tretze anys; malauradament no en recordo el contingut; recordo que llavors entre els caps i els ràngers i guies escollíem qui podia fer la promesa i qui no; el cert és que aquell sistema no deixava de tenir un punt de crueltat...
Recordo el meu compromís quan jo era pioner; aquell setembre de fa nou anys em vaig comprometre a ser una persona més oberta, a deixar que els amics em poguessin conèixer més, i no només d’una manera superficial; a fe que aquell va ser un pas important.

Tres anys més tard, al juny del 93, ja trucaire, vaig escriure un text, curt i directe, que vaig fer servir a l’any 95 per a fer el meu tercer compromís, el meu primer any de cap. Per a preparar el compromís d’enguany he recuperat el de fa quatre anys, i m’agradaria llegir-vos el text que vaig preparar.

[Llegir el text (que no he trobat) “el meu compromís com a cap”]

Després de catorze anys a l’agrupament, i els darrers cinc com a cap, noto que s’acosta el moment de deixar el cau; la vida, en aquests darrers cinc anys m’ha canviat molt: fa quasi cinc anys que treballo, quasi quatre que vaig marxar de casa, quasi un que em vaig casar, i si tot va bé, d’aquí un parell de mesos tindré una filla preciosa. Marxo de manera natural, a l’agrupament ningú és etern, les persones passem, el cau, l’escoltisme es manté. Però no vull deixar el cau sense comprometre’m. De fet, una de les fites de l’escoltisme és que les persones siguin capaces de prendre compromisos al llarg de la seva vida, de tota la seva vida, compromisos respecte a ells mateixos i respecte els altres.

A punt de cremar el paper amb el compromís. Campaments R/nG de l'AEiG Joan Pons. Estiu 1999. Foto: arxiu familiar

Així doncs,

em comprometo a que el meu camí per la vida, encara que incert, hi sigui sempre present l’escoltisme, tot allò que he après dels amics i companys, els caps, els pioners i caravel.les, els trucaires i els ràngers i guies que all llarg d’aquests anys he tingut. El respecte i estima a tot allò que ens envolta, a la natura, a les persones, a un mateix. Que hi sigui present també vol dir que ho pugui transmetre; tot allò que tots vosaltres heu fet per ajudar-me a créixer és un bé viu, i cal donar-li més vida transmetent-ho a aquelles persones que m’envolten, família, amics, companys de feina...

i també em comprometo a seguir participant activament a la societat, de manera voluntària, a través d’associacions com Fundació per la Pau, del propi escoltisme, del poble on visc... oferint voluntàriament el meu temps i la meva dedicació.

Encara que aquests compromisos no em siguin nous, sí que manifesten la voluntat de seguir essent un ésser social, de voler seguir participant activament en la societat, sempre en harmonia amb el compromís de seguir essent un home treballador i de ser un bon marit i pare.

Vosaltres sou els testimonis del meu compromís, i jo de tot cor us ho agraeixo. Però m’agradaria que en participéssiu tot cantant "sigues lliure". Moltes gràcies.