dimarts, 16 de juny de 2015

La darrera combustió del "cerillo"?


Josep Antoni Duran i Lleida és president del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya des del 1987, tot i que del 1982 al 1984 també va ser-ho. És a dir, es podria dir que Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Tan sols per agafar certa perspectiva podem recordar que l'any 1982, també al 1987, Jordi Pujol liderava Convergència, Manuel Fraga presidia Alianza Popular, Felipe González era el secretari general del PSOE, Heribert Barrera el d'ERC i Santiago Carrillo el del Partit Comunista d'Espanya!

La seva llarga trajectòria pot ser descrita com la d'un corredor de fons, tot i que la percepció és que al llarg d'aquests llargs 30 anys Duran i Lleida més que viure corrents ha viscut acomodat, especialment al Palace...

Sigui com sigui Josep Antoni Duran i Lleida ha estat i és, encara, un dels polítics més influents de la política catalana, fins i tot durant anys el polític català més ben valorat a les enquestes, erigint-se com ningú com el contrapunt moderat de CiU...

Però del procés sobiranista no se s'escapa ningú, tampoc Duran i Lleida! El procés sobiranista ha desacomplexat Convergència i ha sotmès a Unió a un intens (i fratricida?) debat intern.

Al "cerillo", com li diu el president Mas del Polònia, el procés sobiranista l'ha encès i sembla que com més avança el procés, més es consumeix Duran i Lleida políticament!

Duran i Lleida no és independentista, és un ferm defensor de la tercera via, de la seva tercera via, i no sembla tenir massa ganes de ser-ho; més que empènyer el procés hom té la sensació que a vegades ha volgut clavar-li el fre de mà!

La seva posició condiciona la coalició, doncs Convergència va fent el seu propi procés de mutació clarament independentista, però sobretot condiciona la pròpia posició del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, cada cada vegada més amb més militants alineats (i alienats?) amb el procés sobiranista en general i el full de ruta del president Mas en particular!

Duran ha guanyat la consulta interna d'Unió pels pèls, sí pels poc que té, però guanyada al cap i a la fi! Però és una victòria tan ajustada que més que resoldre el problema el torna a situar al bell mig del debat polític d'una Unió que Duran i Lleida ja ni controla, ni governa amb mà de ferro.

El procés sobiranista obliga a posicionar-se i tard o d'hora els partits han de prendre part, deixar les ambigüitats i mullar-se. Salvant les distàncies, també les ideològiques, al PSC el procés també l'ha obligat a posicionar-se i la posició oficial del partit ha generat divisió interna i escissions.

Com al seu dia van intentar els "sectors sobiranistes" del PSC, ara el sector sobiranista d'Unió es sent legitimat per canviar el partit des de dins; els del PSC no se'n van sortir i van abandonar majoritàriament la militància; caldrà veure la capacitat de força del sector sobiranista d'Unió i la de resistència de Duran i Lleida...

I per si no fos poc, Convergència Democràtica de Catalunya llança un ultimàtum a Unió demanant-li que es defineixi clarament a favor del procés d'independència... o no! El 27S s'apropa i el primer escull de "la llista del president" és aclarir si la Unió de Duran i Lleida rema a favor o en contra del procés...

Serà aquest procés intern d'Unió la darrera combustió política de Duran i Lleida?
Abans de respondre només recordar com he començat: Duran i Lleida lidera i comanda Unió des de fa més de 30 anys.

Duran sembla tenir més vides que un gat, però fins i tot als gats al final també se'ls hi acaben les vides!