El vídeo de la setmana: el pitjor de la moció de censura

Si en tingués una mica (ni que fos una mica!) li hauria de caure la cara, però sembla que la vergonya no cotitza a l'alça en el cas del portaveu parlamentari del Partit Popular Rafael Hernando; més aviat té poca vergonya i molta fatxenderia!

Ni tan sols les seves diplomàtiques disculpes van servir per pal·liar el mal fet, perquè efectivament  amb les seves paraules, més enllà de la llàgrima d'Irene Montero, portaveu parlamentària de Podemos i companya sentimental de Pablo Iglesias, Hernando va ofendre a molta més gent que la parella podemita.

Ahir va fer 40 anys de les primeres eleccions democràtiques i avui, quaranta anys després, és lamentable que comentaris d'aquest tipus, ofensius i masclistes, encara es puguin escoltar dins l'hemicicle.

Quan en comptes de les idees es combaten les persones s'evidencia la manca d'arguments; i quan un no té arguments, sempre és millor callar... Aquest desafortunat dard enverinat de Rafael Hernando va ser el pitjor d'aquesta moció de censura i, més que Pablo Iglesias i Mariano Rajoy, va ser sobretot ell qui va perdre; potser aquest és el seu veritable paper, fer de "poli" dolent i ser el centre de la diana, mentre Rajoy i els seus embarbussaments van fent la viu-viu...

En qualsevol cas és d'aplaudir la breu i contundent resposta que Pablo Iglesias va fer-li en el seu torn de rèplica: "España es un gran país, pero sin ustedes sería mejor"



Bon divendres!

Les 16 de 2016

Hi ha una llei no escrita que diu que els resums i balanços de l'any cal fer-los abans que l'any a resumir s'acabi, tal i com podem comprovar, any rere any, en els mitjans de comunicació, que no esmercen esforços en resumir-nos en imatges i cròniques els fets més rellevants de l'any que en qüestió de dies deixarem enrere.

No entenc aquesta dèria, doncs l'any no s'acaba fins que comença pròxim i els darrers dies de l'any, els posteriors a la publicació dels resums de l'any, també passen o poden passar fets noticiables, dignes de ser recordats en un resum o inventari anual; fins i tot el darrer dia de l'any... Em pregunto quants resums de l'any publicats en diaris o emesos a la ràdio i televisió hauran obviat, per raons òbvies, les morts de George Michael, Carrie Fisher o Debbie Reynolds, per posar tan sols tres exemples...

Suposo que si hagués de posar alguna lletra en aquesta llei no escrita seria que connectem emocionalment més i millor amb aquests resums quan nosaltres també estem finalitzant l'any que no quan ja l'hem deixat enrere, doncs amb el cap d'any el que fem, més aviat, és mirar endavant i fer-nos els bons propòsits que a finals d'any ja revisarem..

En fi, ara que ja fa dies hem deixat enrere el 2016 jo me l'he tornat a mirar, revisant totes i cadascuna de les 300 entrades publicades al meu bloc i aquestes han estat, per vosaltres, les 16 més destacades, les més llegides de 2016!

1. El darrer petó sobre la pell freda
2. A punt?
3. Fer pressió
4. Centrifugació
5. Radiactivitat
6. Pressing PSOE
7. Año Mariano
8. Contra-pregonar
9. Aleix Vidal
10. L'efecte Millo
11. Hispanitat
12. Sense córrer
13. Rita d'Espanya
14. Mare, com m'ho faré per trobar "nòvia"
15. El penúltim record de l'Anna
16. La mare que els va parir

Aquest podria ser, ben mirat, un bon resum del 2016, com aquests van ser-ho del 2012, 2013, 2014 i 2015...

Minuts Musicals Retrobats amb George Michael i "Freedom! '90"

En George Michael simplement era allà, com un més dels molts inevitables, com la Madonna, Prince o Michael Jackson...

Era allà, ell i els seus videoclips, en els programes musicals que dècades enrere programaven les televisions públiques, com l'Sputnik del Canal 33 o el Plàstic de TVE 2. I també era allà, competint possiblement sense saber-ho amb Jason Donovan, Glenn Madeiros o Rick Astley per un trosset de carpeta de les meves companyes d'institut... A la meva carpeta hi havia The Clash, Joy Division, Madness...

George Michael era allà, lluny dels meus referents musicals, i allà mateix l'he mantingut tots aquests anys, segurament injustament com amb tants altres, tot i que amb el pas dels anys les seves grans cançons han esdevingut, precisament perquè eren allà, un record més de la meva adolescència.

I de tots els records el més viu és el del videoclip de la cançó "Freedom! '90", com bé podeu deduir per raons òbvies, adolescent com era jo aleshores (16 anys), més interessat, ho reconec, en les models que hi apareixien (Linda Evangelista, Cindy Crawford o Naomi Campbell entre d'altres) que en el propi George Michael, que en el videoclip, com en la meva vida, simplement era allà...





Aquests són els darrers Minuts Musicals Retrobats d'aquest 2016; la setmana vinent, ja al 2017, els Minuts Musicals dels dissabtes seran de pel·lícules!

Us desitjo una bona entrada d'any 2017, que fareu, qui més qui menys, amb música de fons!

El vídeo de la setmana: #YouTubeRewind: The Ultimate 2016 Challenge

Definitivament, com cantaria Raimon, no sóc d'eixe món!

Les eines i xarxes socials no només tenen vida pròpia, sinó que semblen crear una realitat paral·lela semblant a la realitat de sempre, però no exactament igual!

A les eines i xarxes socials tenim amics o seguim a persones amb qui interactuem des dels dispositius mòbils però que, despullats tecnològicament, en la vida analògica, difícilment podríem, o sabríem mantenir-hi una conversa, si és que ens saludem pel carrer...

Deu ser que jo sóc dels que encara penso que tinc una vida i identitat analògiques i una vida i identitat digitals, no com les meves filles, que tenen una vida i una identitat úniques en la que conviuen, es fonen, i confonen els jo digital i analògic.

I expresso, no sense recança, no ser d'aquest món perquè veient, un any més, el resum que YouTube fa de l'any 2016 evidencio que l'any viscut per YouTube i el meu tenen molt poc en comú!

No sé, jutgeu-vos vosaltres mateixos: vosaltres sou d'eixe món?



Bon divendres i millor 2017!

Snapchat, a imatge i semblança dels infants i joves

Anys enrere els infants i joves mentien pietosament amb la seva edat per a registrar-se a Facebook, alguns amb la connivència dels seus pares, presents i actius també en aquesta xarxa social que no permet el registre d'usuaris menors de catorze anys. Per a molts infants i joves ser a Facebook era sinònim d'estar connectat amb els seus amics, amb el grup d'iguals!

Avui els infants i joves passen de Facebook, doncs han trobat altres llocs i maneres de relacionar-se, d'estar connectats amb les seves amistats, naturalment a través dels dispositius mòbils, en espais més impermeables als adults, i per tant als pares, que encara segueixen en la seva majoria a Facebook, però que es perden en noves eines socials com Snapchat!

Snapchat és, avui per avui, una de els primeres aplicacions que qualsevol infant i jove es descarregarà en el seu primer dispositiu mòbil, o bé demanarà als seus pares que es descarreguin per tal de fer-la servir! Però, què és Snapchat i perquè té tant èxit entre els infants i joves?

Snapchat és una aplicació mòbil que, com bé podem intuir del seu nom, funciona com un xat; després de l'època daurada de les xarxes socials ara som a l'època daurada dels serveis de missatgeria instantània, amb WhatsApp com a aplicació estrella, objecte de desig també pels infants i joves; però Snapchat els hi ofereix molt més que només un xat!

Com a WhatsApp els usuaris poden contactar amb els seus contactes i compartir-hi missatges de text, vídeos i fotografies, però una de les característiques que té Snapchat és que a banda de la immediatesa, el que es comparteix és efímer! Quan un usuari comparteix un vídeo o una foto amb un altre aquests s'autodestrueixen, s'eliminen una vegada s'han visualitzat, en qüestió de segons. D'aquesta manera, al contrari que a WhatsApp, els arxius d'imatge i vídeo no s'emmagatzemen al dispositiu mòbil, estalviant-los les molèsties d'espai i d'acumulació d'arxius que aquest fet suposa.

Snapchat, doncs, és l'eina social per excel·lència d'allò immediat i, alhora, efímer, i sembla que aquests dos conceptes agraden molt als infants i joves d'avui! Però no és només això el que tant els atrau, sinó el tipus d'imatges i vídeos que es solen compartir!

Ja sabem que els dispositius mòbils (telèfons intel·ligents i tauletes) ja no disposen només d'una càmera de fotos, sinó de dues, essent la frontal ja imprescindible en tot dispositiu! Avui els objectius de les càmeres s'han tornat del tot subjectius, i som nosaltres els qui ens hem situat al centre de totes les mirades amb les autofotos, els “selfies” dels que ja vaig parlar al número 89 d'aquesta revista.

Si observeu un infant o un jove amb un dispositiu mòbil a les mans veureu que no són poques les vegades que es fa fotos o es grava en vídeo amb la càmera frontal, fins i tot fent postures que, fora de context, podem trobar entre grotesques i, segons les edats, inapropiades.

El caramel que Snapchat té pels infants i joves són els efectes de realitat augmentada que ofereix, convertint els usuaris en divertits (?) conillets, o transformant-los la cara com aquells miralls còncaus i convexes que hi havia als parcs d'atraccions d'antuvi... Aquests efectes i filtres de realitat augmentada són l'autèntica joguina amb la que juguen els nostres infants i joves, enviant-se imatges i vídeos efímers que, com a molt, romandran durant vint-i-quatre hores a les “històries” que l'aplicació va activar, una mena d'armari temporal on desar durant un dia els arxius de fotos i vídeos, funcionalitat que recentment ha activat també Instagram.

Immediat, efímer i banal, amb filtres i efectes de realitat augmentada i, sobretot, amb els infants i joves com a autèntics protagonistes, essent el principal objectiu dels objectius de les càmeres frontals dels telèfons mòbils: així és Snapchat, una aplicació feta a imatge i semblança dels infants i joves!

Però Snapchat és quelcom més que una eina social per xatejar, també és un lloc on els usuaris poden trobar-hi altres continguts, el que es coneix com a contingut editorial. En l'apartat “descobrir” marques i mitjans de comunicació (MTV, CNN, Marie Claire, National Geographic, Cosmopolitan...) ofereixen continguts als usuaris, fent que aquests en facin un major ús, doncs no necessitin marxar-ne per accedir a d'altres continguts que els pot resultar interessant.

Snapchat a més actualment està en plena transformació i ja és quelcom més que només una aplicació per a xatejar: d'entrada ha canviat el nom de l'empresa, essent ara Snap Inc., i pròximament traurà al mercat un nou productes, les “Spectacles”, unes vistoses ulleres que incorporen unes càmeres a la muntura de pasta que podran gravar micro-vídeos que després podrem publicar a Snapchat gràcies a la connectivitat entre les ulleres i el dispositiu mòbil.

Més enllà del debat que puguin generar a nivell de privacitat (com el van generar al seu dia les avui oblidades “Google Glass”) les “Spectacles” com a mínim aportaran un punt de vista diferent, el subjectiu de qui les duu...

Snapchat és encara avui un misteri per a molts pares i mares, que no acaben d'entendre el seu funcionament ni, en moltes ocasions, en comprenen la utilitat; aquest és un motiu més pels quals els infants i joves s'hi aboquen tant, doncs és sobretot un espai lliure de pares i mares, no com Facebook!

La meva recomanació pels pares i mares: atrevir-se a descobrir Snapchat, fins i tot amb el risc que com més descobreixin menys els hi agradi...

Article publicat al número 95 de la revista Parlem de Sarrià.

Fer la independència

Un dia vaig sentir dir a l'Oriol Junqueras que ell el que volia era fer la independència; ho deia amb una naturalitat suprema, com si fer la independència fos bufar i fer ampolles, com qui fa una truita, com qui fa l'amor... i tots sabem que ni tan sols fer una truita és, si més no la primera vegada, bufar i fer ampolles!

Doncs res, fem la independència! I la farem seguint un full de ruta, recentment modificat, que dibuixa un procés en el que sempre estarem sota la legalitat catalana i la legitimitat del mandat democràtic que ha emanat del Parlament de Catalunya, per més que qualsevol legalitat catalana que evoqui la independència és i serà immediatament suspesa cautelarment i la legitimitat discutida, com a mínim, políticament.

Fem la independència amb un referèndum que avui ja està suspès; sí, podem considerar que injustament suspès cautelarment, però suspès al cap i a la fi, pel que no sembla tenir gaire més recorregut que la consulta del 9N... Ei, que no ho dic jo, que ho va dir, tot i que després es va autoesmenar, Mercè Conesa: "El referèndum potser no es podrà fer, hem de ser realistes". Ja sabem que en política no es pot dir el que penses, sinó el que convé...
A vegades penso que això del referèndum o referèndum s'hauria d'haver anunciat avui, 28 de desembre, doncs segons com me'l miro em sembla còmic, una enginyosa innocentada! No sé, diria que ni tan sols a l'Oriol Junqueras li deu fer massa gràcia això del referèndum o referèndum, sobretot quan semblava que aquesta ja era una pantalla passada...

De fet no tinc massa clar que la independència sigui quelcom que calgui fer, sinó simplement exercir, en cas que pensem i ens creiem que la tenim! És clar que exercir-la vol dir passar, sí o sí, pel conflicte, per la confrontació amb un estat espanyol que sempre, sí o sí, ens la negarà! I confrontació no vol dir sortir al carrer o fer una declaració institucional, vol dir una allau de desobediències, vol dir vaga general, vol dir aturar l'economia, vol dir acollonis la borsa, vol dir, superada de fa temps la via política, superar l'ara judicial per tornar a la negociació política...

En dies com avui tinc la sensació que això del procés, que no la independència, és una gran innocentada, el millor pretext perquè qui ostenta el poder no el deixi anar, no sigui que els independentistes que tenen pressa, els que diuen que ho són de tota la vida, els hi manllevin avançant-los per l'esquerra en unes noves (i temudes) eleccions, o encara pitjor, que els comuns guanyin (encara més) pes polític...

Però tampoc cal que em feu massa cas, i menys avui que és el meu dia, innocent jo, que fins i tot se'm resisteixen les truites, tot i que no per una qüestió d'ous, sinó de paella... En demanaré una als Reis, a veure si així podem fer la independència!

Ennuegat pel Nadal

Amb el Nadal passa quelcom semblant al que passa amb altres festivitats: on acaba la religió i on comença la tradició? ... o viceversa, si és que quan comença una cosa i n'acaba una altra...

Malgrat el procés de laïcització de la nostra societat són encara moltes les festes religioses que celebrem, siguem o no creients, com, a banda del Nadal, la Setmana Santa.

No són pocs els qui, d'una forma més o menys conscient, desitgen bones festes, així en genèric, en comptes de bon Nadal, doncs no se'ls escapa que el Nadal és en essència la celebració del natalici de Jesús de Natzaret, etc...

N'hi ha que encara fan un pas més i en comptes de desitjar bones festes desitgen, i celebren, el solstici d'hivern, extirpant així la felicitació de qualsevol reminiscència religiosa, no en va es sobreentén que les festes de l'expressió bones festes són les de Nadal... Celebrar el solstici d'hivern en comptes del Nadal és una manera de recuperar l'antiga celebració pagana que al seu dia hàbilment l'església va reciclar.

Una altra tendència del Nadal és aprimar els seus àpats, per definició copiosos, excessius i hiper-calòrics entre brous i sopes de galets, canelons i capons, torrons, tortells (de Nadal i de Reis)i polvorons... Per Nadal cuinem i mengem per sobre de les nostres possibilitats!

El Nadal tampoc s'escapa de la proliferació de noves dietes sense gluten (no sempre per motius d'intolerància), vegetarianes, flexitarianes, paleolítiques, veganes, i poc a poc van arrelant àpats més lleugers i saludables, menys greixosos i ensucrats.

Fins i tot hi ha qui proposa, si ens l'hem d'engaltar, retornar al Pare Noel original, més prim i sense el vermell Cola-Cola, recuperant l'originari verd de la seva vestimenta...

L'adopció de Pare Noel, com d'altres tradicions foranes, té sobretot motivacions comercials i consumistes; hi ha catàlegs de joguines que inclouen, a banda de la tradicional carta als Reis, una que els infants poden adreçar al Pare Noel...

El Nadal és, sobretot, temps de gastar, de comprar, de consumir, és una orgia col·lectiva de consumisme, a vegades desaforat! Comprar per tota la família pot arribar a ser un autèntic maldecap, per molts una obligació viscuda, patida en silenci... Potser també per això hi ha qui precisament per Nadal fuig de la família!

El Nadal sembla empènyer-nos inevitablement cap a uns clixés tradicionals que semblen inalterables: festa religiosa (cada vegada menys), trobades familiars, àpats abundants, consumisme desenfrenat... sempre ho hem fet així! Però la gràcia del Nadal, com de qualsevol altra festa, és celebrar-la com a cadascú li plagui!

Precisament perquè sempre ho hem fet així convé que repensem el Nadal, que el repensem en família, trobant el Nadal que més ens agradi, més o menys religiós o laic, més o menys calòric, més o menys consumista, més o menys familiar... Potser tampoc cal, necessàriament, girar-lo com un mitjó, però sí fer-lo a la nostra imatge i semblança, i no com se'ns presenta amb clixés i estereotips a la televisió.

L'altre dia en un àpat nadalenc familiar una joveneta deia que no li semblava que fos Nadal, tot i que aparentment en aquella estampa familiar no li mancava res: decoració de Nadal, sopa de galets, la família entaulada, regals (del tió de Nadal) desembolicats... Deia que no s'assemblava als Nadals que veia a la televisió!

Reconec que em va costar engolir el galet coll avall... De fet aquell comentari, inspirador d'aquest article, encara no l'he paït...

El govern espanyol desobeeix el discurs del rei

Del discurs del rei Felip VI de la passada nit de Nadal hi ha dos paràgrafs en els que parla de la situació política actual, fent una clara referència velada a les tibants relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, bé, més específicament al desafiament independentista:

"Y me gustaría insistir esta noche también en la necesidad de que cuidemos y mejoremos en todo momento nuestra convivencia. Y la convivencia exige siempre, y ante todo, respeto. Respeto y consideración a los demás (...). Respeto y consideración también a las ideas distintas a las nuestras. La intolerancia y la exclusión, la negación del otro o el desprecio al valor de la opinión ajena, no pueden caber en la España de hoy.

Como tampoco son admisibles ni actitudes ni comportamientos que ignoren o desprecien los derechos que tienen y que comparten todos los españoles para la organización de la vida en común. Vulnerar las normas que garantizan nuestra democracia y libertad solo lleva, primero, a tensiones y enfrentamientos estériles que no resuelven nada y, luego, al empobrecimiento moral y material de la sociedad."

A priori tots podem pensar que aquestes paraules són un advertiment als independentistes, i possiblement és així, però curiosament cap de les paraules grinyolen si les llegim dirigides especialment al govern espanyol del Partit Popular, doncs són evidents la seva manca de respecte (vers la llengua i cultura catalanes, per exemple), fins i tot el menyspreu al valor de l'opinió dels altres, la vulneració de les normes (incompliments reiterats, per exemple en matèria de finançament) o l'empobriment moral i material que la seva obra de govern ha generat a la societat.

Sí, ja sé que la meva és una interpretació molt lliure, innocent i il·lusa, ja que el rei no diu cap paraula que abans no hagi supervisat el govern i no hi ha govern, i menys el del govern espanyol del Partit Popular, que s'interpel·li a sí mateix!

Imagineu-vos però com serien de diferents les coses si el govern espanyol del Partit Popular es limités a fer cas fil per randa de les paraules del discurs del rei; són ells, paradoxalment, qui primer el desobeïxen!

Minuts Musicals retrobats amb The Pogues i "Fairytale Of New York"

The Pogues és un grup de rock sorgit de les cendres del punk amb evidents influències de la música folk irlandesa que és conegut per a la majoria de mortals pel seu animat "Fiesta", més indicat per a la nit de Cap d'Any que no pas "Fairytale Of New York", la cançó d'avui, més indicada per una nit com la d'avui, la nit de Nadal!

"Fairytale Of New York" explica la història d'una nit de Nadal que un borratxo comparteix en una cel·la amb un company, tot rememorant les història d'uns joves irlandesos acabats d'arribar a Nova York...

La cançó, publicada setmanes abans del Nadal de 1987, va ser tot un èxit; compta amb la col·laboració de la cantant anglesa Kirsty MacColl i sí, un dels actors del videoclip és Matt Dillon!

Si no recordeu o no coneixeu aquesta cançó segur que aquest conte de fades de perdedors i somiatruites us sonarà, i encantarà, des de les primeres notes!





I la setmana vinent, els darrers retrobaments musicals d'aquest any!

Però abans, ja que estem amb cançons de Nadal, recuperem també aquest clàssic nadalenc, el "Merry Christmas (I Don't Want To Fight Tonight)" de The Ramones!

El vídeo de la setmana: el millor regal de Nadal

Quin és el millor regal de Nadal?
Aquests dies i setmanes perdem l'oremus, i per moments la paciència, buscant els millors regals (possibles) de Nadal per fer als qui més estimem; miops, però, no ens adonem que en la majoria de vegades el millor regal el tenim molt més a prop, i a l'abast, del que ens pensem!

Això és el que, tot cantant, ens explica aquest conte de Nadal de la cadena de supermercats anglesa Sainsbury's.



Bon divendres i Bones Festes!

Bon Nadal en família, o no...

La dita ens mana per aquestes dates de Nadal, ovelles nosaltres, tornar al corral i l'anunci dels torrons fa tornar a casa, com per art de màgia, els familiars que viuen lluny; deu ser aquesta la veritable màgia del Nadal...

Aquests dies les trobades familiars són, per molts, un mal inevitable: ja sabem, haver de suportar les bromes pesades dels cunyats, afluixar la molla pels nebots que reciten el vers, resistir estoicament amb un somriure, postís si cal, la interminable sobretaula que en el millor dels casos es confon amb el berenar i en els pitjors enllaça amb el sopar, que res, picant alguna coseta ja farem...

A mi personalment els Nadals en família m'encanten, no conec altra manera de celebrar-los! I si m'encanten no és estrictament pel Nadal, sinó sobretot, he acabat deduint amb el pas dels anys, per la família!

I també amb el pas dels anys he acabat deduint que per viure un Nadal en família l'ingredient principal no és la família; bé d'acord, aquest podria ser un ingredient imprescindible, però només tenint família no se'n fa prou: cal tenir ganes de trobar-se, trobar-se al llarg de l'any i naturalment també per Nadal!

Per viure un Nadal en família cal, doncs, que els membres d'aquesta estiguin mínimament avinguts, que una certa harmonia en les relacions (entre germans, entre cunyats, entre cosins, amb els pares, amb els fills...) faci que tot flueixi o, com a mínim, que la trobada, com l'àpat, sigui de bon pair...

De tot això, i dels Nadals multitudinaris, parlàvem l'altre dia al Via Lliure de RAC1 amb en Joan Pera, en Rafel Nadal, en Tortell Poltrona i la Maria Cusó! Al capdavall, i aquesta també és part de la gràcia, hi ha tants Nadals com famílies...

Bones festes, siguin o no en família!

Si tenim por, aquesta és líquida...

És molt llarga la llista d'atemptats que podríem comptar des del perpetrat a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001 fins al d'abans d'ahir a Berlín; també és llarga la llista de conflictes bèl·lics, de guerres, que segueixen actius: Síria, Ucraïna, Israel...

A vegades penso que estem immersos en una Tercera Guerra Mundial però que la manca de perspectiva ens impedeix i dificulta definir-la com a tal, la manca de perspectiva i també perquè les guerres i els conflictes han esdevingut líquids, com líquida ha esdevingut la nostra societat i també la nostra por.

Ahir vaig estirar un llibre de la meva modesta biblioteca que aquests dies necessito tornar a llegir: "Miedo líquido. La sociedad contemporánea y sus temores" (Paidós, 2007), sí, de Zygmunt Bauman. Fullejant-lo per sobre vaig topar amb amb aquests dos fragments de la part final del capítol "El miedo y el mal":

"El hecho de que en nuestros tiempos modernos líquidos necesitemos y deseemos vínculos sólidos y fiables más que en ninguna otra época anterior no hace más que agravar la anisedad. Incapaces de calcular nuestras sospechas y de dejar de husmear posibles traiciones y de temernos fruscaciones, buscamos -compulsiva y apasionadamente- redes de amigos y amistades más amplias: todo lo amplias que nos permita la agenda de números de teléfono de nuestro móvil, la cual, por suerte, adquiere aún mayor capacidad con cada nueva generación de dichos aparatos. Y mientras tratamos de cubrir todas las apuestas frente a posibles traiciones y, así, reducir nuestros riesgos, corremos otro tipo de nuevos peligros por otro lado y preparamos el terreno para más traiciones. Como ninguna carta es infalible, intentamos sacar todas las que podamos de la baraja.

(...) La línea que divide a los amigos para siempre de los enemigos eternos, antaño nítida y celosamente vigilada, ha quedado ya completamente desdibujada; agoniza en una especie de zona gris en la que los papeles asignados pueden ser intercambiados al instante y sin apenas esfuerzo. La frontera -o lo que queda de ella- cambia de forma y se traslada a cada paso. Todo eso se añade a la ya de por sí considerable confusión existente y envuelve el futuro en una niebla aún más densa. Y la niebla -inescrutable, opaca, impermeable- es (como hasta un niño le driá) uno de los escondites favoritos del Mal. Formada a partir de los vapores del miedo, la niebla hiede a mal."

En l'estat d'ànim d'aquests dies, d'aquests temps convulsos, hom podria pensar que fins i tot Bauman en aquest llibre publicat fa deu anys perd l'esperança ("El siglo que nos espera podría perfectamente ser una era de catástrofe definitiva"), però ell mateix ens deixa, just al final, un bri d'esperança ("Pero también podría ser una época en la que se negociase un nuevo pacto entre los intelectuales y el pueblo -entendido ahora como la humanidad en su conjunto- y se le diese vida") tot advertint-nos, això sí, que espera que l'elecció d'aquests possibles futurs segueixi estant a les nostres mans!

Seré aigua aquests dies, i líquidament m'enfrontaré a les meves pors, la majoria de les quals ben segur també són les vostres...

La Marató de TV3 diu molt de nosaltres

La Marató de TV3 diu molt de tu i de mi que, al llarg d'aquests 25 anys, hem contribuït, a vegades més a vegades menys, a fer important la xifra de donacions, de milions d'euros recaptats per a la investigació mèdica de tantes i tantes malalties donant diners, organitzant actes o simplement participant-hi!

La Marató de TV3 és quelcom més que només un maratonià programa de televisió (i ràdio), quelcom més que només una campanya de captació de fons, quelcom més que l'oportunitat per a informar, divulgar i sensibilitzar sobre una malaltia, La Marató de TV3 és tot això, i sobretot és un motor de mobilització social i ciutadana!

La Marató de TV3 no es fa sola i, a banda d'un exèrcit de voluntaris, també compta amb la participació d'empreses que bé amb patrocini, bé aportant mitjans materials i tècnics fan possible que tota la infraestructura i l'arquitectura de l'esdeveniment funcioni! La participació d'algunes empreses, sobretot grans corporacions, incomoda i fa arrufar el nas a més d'un, quelcom semblant al que passa amb les empreses que col·laboren per exemple, amb la campanya de recollida d'aliments El Gran Recapte i amb el Banc d'Aliments.

És clar que alguns dels que es queixen de la participació d'aquestes empreses, també es queixarien en cas que aquestes mateixes empreses no hi participessin... En aquest cas La Marató de TV3 també diu molt d'ells!

La col·laboració publico-privada pot aportar interessants sinergies (La Marató de TV3 en pot ser un bon exemple) sempre que aquesta col·laboració es basi no només en unes relacions de confiança i lleialtat, sinó també que es produeixin sobre la base d'una ètica i valors mínims compartits, quelcom que sobretot des del sector públic cal vetllar.

Però no només això, també hi qui critica la pròpia existència d'iniciatives com aquesta, entenent que els fins que persegueix La Marató de TV3 els haurien de garantir l'administració i els governs públics! Jo mateix vaig mostrar-me especialment crític al seu dia amb la Marató de la Pobresa, expressant quelcom que avui encara mantinc: la lluita contra la pobresa necessita i necessitarà molt més que una Marató...

És evident que la recerca i investigació mèdica necessita i necessitarà molt més que una Marató, fins i tot que 25 Maratons de TV3... de fet La Marató de TV3 haurà fet un gran servei a la recerca i investigació mèdica si, a banda de captar fons i sensibilitzar, ha empès a l'administració a destinar-hi més recursos...

La Marató de TV3 diu molt de tu i de mi, de tots nosaltres, tant si en som devots defensors com fervorosos crítics, doncs em sembla que aquest debat, més enllà de piulades i titulars, més enllà de l'oportunisme (que no oportunitat) d'aprofitar el moment, el trobo saludable i fins i tot necessari.

Continuarà...

No ho facis!, li diuen...
Però és injust... respon ella.
Si ho fas et castigo!, l'avisa, o amenaça...
I és clar, quan dius que, amb o sense raó o amb les teves raons, que fer-ho té conseqüències, avises de les conseqüències: si ho fas, et passarà això, t'he avisat!

I ella, amb o sense raó o amb les seves raons, com hem fet tots nosaltres tantes i tantes vegades, ho fa! Ho fa sabent les possibles conseqüències, que no acceptant-les, llençant la pilota a la teulada de l'altre... Ho fa a pesar de les possibles conseqüències...

A vegades el càstig té més a veure amb el desafiament que l'altre ens fa, desobeint el nostre avís, o amenaça, que el fet en sí: et castigo sobretot perquè no m'has fet cas, no tant pel fet concret pel qual no m'has obeït, car jo, amb o sense raó o amb les meves raons, sóc la llei!

Diuen els experts que quan avises que una (mala) conducta tindrà conseqüències i informes de quines en concret seran, quan aquesta (mala) conducta es produeix no aplicar les conseqüències et desautoritza (si ets la llei) i reafirma la (mala) conducta.

És clar que les conseqüències s'han d'ajustar a la magnitud de la (mala) conducta i a vegades aquí és cometem el primer error; quantes vegades hem avisat d'unes conseqüències que, arribat el moment, no hem sabut aplicar? Si ho tornes a fet et castigo una setmana sense mòbil! Ho torna a fer, se li retira inicialment el mòbil però l'endemà el recupera...

Quantes vegades no ens hem trobat amb aquesta situació, en un o altre costat del conflicte?

S'hi troba ara la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que carregada amb les seves raons va desobeir l'avís del Tribunal Constitucional, que carregat amb les seves raons li va dir: si ho fas, si permets el debat i votació (l'aprovació va ser cosa dels diputats) de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent, et castigo, car jo sóc la llei!

I ara està per veure si la desobediència va ser tal, si hi ha càstig o no i, en cas que n'hi hagi, quin serà: inhabilitació?

Amb aquest panorama el problema, el conflicte, que hi és i és evident, sembla més predestinat a enrocar-se i enquistar-se que a resoldre's; també és cert que hi ha qui viu més bé en el conflicte, qui, més que defugir-lo, l'alimenta doncs només el conflicte el sacia...

No ho facis! li diu, doncs sap que precisament perquè li ha dit que no ho faci, ho farà, tal com espera, tal com desitja i té previst...
No ho facis, li diu, i com més li digui més i més ganes tindrà de fer-ho... sobretot per veure la cara d'indignació de l'altre i assumint, com a mal menor, el risc de les conseqüències...

En aquesta història, com en aquest article, em costa trobar-hi un final, tancar-la... Quan això passa sempre podem recórrer al clàssic continuarà...

Minuts Musicals amb The Church i "Under The Milky Way"

A vegades m'agradaria retrocedir en el temps... i qui no?

És una de les fantasies impossibles que tots, en alguna ocasió, hem desitjat que es fes realitat! Retrocedir en el temps per reviure quelcom important, transcendent en la nostra vida, però a vegades també retrocedir en el temps per quelcom superflu, per simple curiositat, simplement per fer més viu, o recuperar el record d'una primera vegada: la primera vegada que vaig tastar un licor, estossegar amb una cigarreta o escoltar, per exemple, una cançó dels australians The Church!

Hi ha grups dels que recordo, ni que sigui vagament, com van arribar a la meva vida, potser no els situo en un moment concret, però sí en un context, en una època... No és el cas de The Church, de qui un dia em vaig gravar a la cara "A" d'una cinta de casset les cançons del seu cinquè disc, Starfish (1988), però del que fins a l'època actual de Spotify no havia escoltat res més que les cançons d'aquest disc, i entre elles sobretot la magnètica (i la de més èxit del grup) "Under The Milky Way"... Un grup, per cert, que encara segueix en actiu. aquest estiu han fet una gira amb un dels meus grups de capçalera:The Psychedelic Furs!

A vegades m'agradaria retrocedir en el temps, i per moments la música, com les olors, semblen fer-ho possible...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: Com plora el mar (cançó per als refugiats)

Houston, tenim un problema? No, Europa, tenim un problema!

Bé, el problema és global i responsabilitat de tots, però el tenim a les portes d'Europa, al mateix mar que banya les nostres platges tan acollidores de turistes, però que repel·leixen refugiats.

Europa, tenim un problema i estats com l'espanyol no només no fan, tampoc deixen fer! Per això una vegada més, i suposo que tantes com faci falta, on no vol arribar l'estat hi arribem les persones, la gent, l'anomenada societat civil, i no són poques les iniciatives engegades per pal·liar, que no resoldre, la crisi, el drama dels refugiats.

Com plora el mar, canta Joan Dausà en aquesta cançó per als refugiats, posant música a la campanya "Casa nostra, casa vostra", de la que us animo a signar el manifest, si és que encara no ho heu fet.



I malgrat tot, bon divendres!

Ni referèndum, ni referèndum!

Referèndum o referèndum, va dir el president Puigdemont resolta positivament la seva qüestió de confiança; ni referèndum ni referèndum, li va dir el president Rajoy i tot seguit li va etzibar calladament l'inevitable "al Tribunal Constitucional vas!"

I ja hi som pel tros: el referèndum (o referèndum) del 2017 suspès cautelarment (que no anul·lat) per l'admissió a tràmit del TC, sota amenaça del propi tribunal de conseqüències penals davant qualsevol acte de desobediència a la suspensió, com és preceptiu en qualsevol suspensió cautelar.

L'operació diàleg del govern espanyol del PP no inclou el referèndum, i qualsevol diàleg del govern català de Junts pel Sí precisament l'inclou com a element imprescindible; no cal ser massa llarg per veure que ambdues posicions són eternament divergents.

Tampoc cal ser molt llarg per entendre que el president Puigdemont sabia que la suspensió seria inevitable quan el va anunciar i ara caldrà veure, amb els antecedents del 9N i el cas omís de la presidenta del Parlament Carme Forcadell al TC, com reaccionen govern i Parlament.

El govern català no sembla disposat a frenar en la seva voluntat i determinació de fer el referèndum (o referèndum), tampoc el govern espanyol sembla disposat a frenar en la seva voluntat i determinació d'impedir-lo per terra, mar i aire: ni referèndum, ni referèndum. I així podríem seguir anys i anys, en un estira i arronsa permanent, en un etern diàleg de sords, en una mena de bucle infinit...

Però no, passaran coses, es precipitaran esdeveniments a mesura que els processos judicials avancin i, sobretot si el govern català es manté ferm i no afluixa, les causes s'ampliïn... Podem parlar de xoc de trens, de trens desiguals certament, però a mi aquesta situació em fa pensar més en un pols, en el que a banda de força el que cal és, sobretot, resistència!

Crema el Rei, s'incendia el procés

Això de la crema (i estripada) de fotos del Rei és un fenomen ben curiós: com més crema la foto del Rei més s'incendia el procés!

Quina paradoxa, és com disparar-se un tret al peu, com el que Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón es va disparar anys enrere...

Cremar segons quines coses purifica, diuen veus expertes, o espanta els mals esperits, però cremar una foto del Rei és un acte d'injúria (ofensa feta al nom, a l’honor, d’altri, amb paraules o amb actes) penat pel Codi Penal.

Article 490.3 del Codi Penal
"El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son."

Tan estúpid és cremar una foto (o una bandera) com condemnar qui la crema... Però aquest no és el tema, avui...

Avui el tema és l'incendi que la crema de fotos del Rei provoca al cor del procés, en les (complexes) relacions entre la CUP i Junts pel Sí , i especialment amb el PDECat. Una relació especialment tibant aquests dies, amb la negociació dels pressupostos sobre la taula!

La CUP i altres moviments de l'esquerra independentista han convertit la crema de fotografies del Rei en el "challenge" (repte) del moment, i els Mossos d'Esquadra i sobretot el conseller d'Interior en la diana dels seus dards...

Puc entendre la desesperació de molts independentistes filo-Junts pel Sí, que veuen en la incorregible actitud de la CUP una amenaça al (seu) procés, però ells també podrien entendre que la naturalesa de la CUP i altres moviments de l'esquerra independentista és més propera (i propensa) a la crema (i estripada) de fotos del Rei que a aprovar-los els pressupostos.

Les lleis no escrites del Real Madrid

Al món hi ha un munt de lleis escrites, algunes fins i tot sobre pedres sagrades, però són moltes més les lleis no escrites que, per un incomprensible fenomen, es compleixen més que moltes de les escrites!

El Real Madrid atresora una pila de lleis no escrites que al llarg dels anys s'ha demostrat que s'acompleixen, quasi implacablement.

Una de les lleis no escrites del Real Madrid és que no necessita fer una gran temporada per guanyar una Lliga de Campions d'Europa, fet que li ha permès guanyar-ne, i a distància, més que cap altre club!

Una altra de les lleis no escrites del Real Madrid és que quan convé, quan més ho necessita, marca el gol decisiu, el de la victòria, el de la classificació o el que duu a la pròrroga, en el temps de descompte: factor Sergio Ramos!

El Real Madrid s'ha forjat una llegenda a partir d'aquestes lleis, i moltes altres no escrites, tot i que sí publicades; també és cert que el propi Real Madrid ha fet mèrits per consagrar aquestes lleis, fins a fer-ne segell d'identitat.

Ahir una altra llei no escrita del Real Madrid va sobrevolar sobre el sorteig dels vuitens de final de la Lliga de Campions d'Europa, la llei no escrita que diu que el Real Madrid sempre esquiva (ai les boles calentes!) els pitjors rivals en els aparellaments de les eliminatòries de la Champions League, especialment des que Florentino Pérez (diuen) és president: el proper, en tot poderós Nàpols!

De tot això es lamenta el sofert culer, que no troba consol en les dots predictives de l'entrenador del Barça Luis Enrique, sinó en el record de la darrera Lliga de Campions d'Europa del Barça, quan va eliminar els campions de les millors lligues d'Europa!

Desobeirà les seves pròpies lleis, el Real Madrid?

De l'operació diàleg al 23D

El Partit Popular no necessita tornar a parlar català en la intimitat, però sí intimar amb alguns catalans, i també espanyols, per obtenir el mateix que va guanyar quan parlava en català en la intimitat: estabilitat parlamentària!

La vicepresidenta del govern espanyol va venir l'altre dia a Catalunya (que deu ser com qui va a les colònies!) i es va trobar amb els representants dels partits clarament no independentistes que estan a l'oposició al Parlament de Catalunya; el govern de Junts pel Sí es va ofendre, entenent que els va fer un lleig institucional...

Jo diria que el govern del Partit Popular tenia molt clar el que venia a fer a Catalunya, i quin rèdit en volia treure. De fet la seva "operació diàleg" no és més que un canvi de relat en la seva relació amb Catalunya, oferint ara la seva cara més amable, personificada amb Enric Millo.

La seva trobada amb el PSC i Ciudadanos per a tractar temes relacionats amb Catalunya tenia per objectiu donar un missatge als catalans no independentistes que el govern espanyol del PP també (sobretot) vetlla pels seus interessos, pels interessos de Catalunya i dels catalans (no independentistes).

D'altra banda també li va servir per enviar un missatge a la resta d'Espanya: Catalunya ens importa! Fins ara el missatge que semblava enviar era "Catalunya ens és igual!".

És aquest el relat que el PP d'avui, sense majoria parlamentària, vol imposar a Catalunya i a Espanya, oferint (imposant) un diàleg de sords, si fa o no fa el mateix que li ofereix el govern de la Generalitat.

De fet ara la pugna entre els governs espanyol i català és fer evident que l'altre és el no dialogant; fins ara el govern del PP rebutjava qualsevol tipus de diàleg, ara s'ofereix amb les seves condicions (res de referèndum), al mateix temps que el govern de Junts pel Sí s'ofereix també amb amb les seves aparents no condicions (referèndum o referèndum).

I si el govern espanyol del PP vol enviar un missatge als no independentistes, el govern català de Junts pel Sí també necessita enviar-ne un als independentistes catalans, que aquests dies pre-nadalencs es pregunten de nou si la CUP farà allò que esperen que faci, per sobre de tot: aprovar els pressupostos, que ja sabem que sense pressupostos no hi ha referèndum, una altra condició de Junts pel Sí, aquesta per l'imprescindible diàleg (i acord) amb la CUP.

Malament quan es parla molt de diàleg, i s'exerceix poc... o gens! Però ja sabem que en política és tan o més important semblar, en aquest cas que dialogues o que hi estàs disposat, que demostrar que ho fas. Escoltant segons qui sembla que a Catalunya ja siguem (quasi) independents, i que el govern d'Espanya dialoga...

Potser, però, tot aquest postureig se'n va en orris ben aviat, gentilesa de la "judicialització del procés", i es precipita una DUI o quelcom semblant, que això del referèndum (o referèndum) encara queda molt lluny, que el govern espanyol s'ha enfundat la pell de xai i part de la CUP sembla fer-se pregar de nou amb el maleit pressupost!

Si us plau, que arribi ja el 23D i la cimera pel referèndum, o el que s'hagi de discutir i, sobretot, aprovar!