Vinícius Júnior contra el racisme

De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.

Cristiano Ronaldo i el periodisme cec

Cristiano Ronaldo va tornar a Espanya la setmana passada, però no com a jugador de futbol sinó per a signar un acord a través del qual reconeix haver comès delictes fiscals i accepta una condemna de 23 mesos de presó, que no complirà, i una multa de quasi dinou milions d'euros!

La visita aparentment, doncs, no era de cortesia, i ell mateix havia demanat poder entrar amb certa discreció a l'Audiència provincial de Madrid; per discreció es referia a entrar per l'aparcament, evitant el carrer i la presència dels mitjans de comunicació.

Denegada la seva petició Cristiano Ronaldo va haver de fer front a la presència de càmeres en la seva entrada a l'Audiència, com al seu dia va passar també amb Leo Messi, i la sorpresa va ser que quasi només li va faltar la catifa vermella!

Cristiano Ronaldo, citat com a delinqüent, va aparèixer com una estrella (ho és en l'àmbit de l'esport, és innegable!) i, el més preocupant, va ser tractat com a tal (només com una estrella!) per les persones i els periodistes que el van anar a rebre!

Entre autògrafs i preguntes sobre el Real Madrid (i com l'equip blanc el troba a faltar, a ell i els seus gols!) va marxar com un heroi, amb la mateixa sensació d'impunitat que desprenia quan assegurava ser innocent, com si els quasi dinou milions d'euros de multa no fossin més que un tràmit, com qui paga la butlla; de fet és cert: què són dinou milions d'euros per Cristiano Ronaldo?

Però aquesta no és la pregunta que més dol: la que més dol és la que cap periodista li va saber, o voler fer, sobre els delictes que acabava de reconèixer. La justícia és cega, el periodisme, a vegades, també!

Juanfran vs Cristiano

A Juanfran, el jugador de l'Atlético de Madrid que va llençar el penal al pal, el penal errat li pesarà de per vida com una llosa, però com Djukić amb el seu, haurà d'aprendre a conviure-hi.

Juanfran no va faltar en la seva promesa i ell, com tot l'Atlético, tenien de nou la possibilitat d'alçar-se com a campions d'Europa; però de nou van ensopegar contra el Real Madrid.

Juanfran no va fer un gran partit, va anar allò que diuen de menys a més i seva va ser la internada per la banda i la centrada, com tantes altres, que va permetre empatar la final i jugar la pròrroga que va precedir la tanda de penals.

Juanfran, és cert, va fallar un penal fatídic, l'únic error en una tanda de penals fins aleshores igualada, però també és cert que no va ser l'únic que aquell vespre va errar un penal: Griezmann en va fallar un i el pitjor no va ser enviar la pilota al travesser, sinó que l'hàbil davanter francès matalasser va desaparèixer del partit durant massa minuts...

Possiblement Juanfran no hagués llençat el cinquè penal de l'Atlético si Koke no s'hagués lesionat, i possiblement podríem trobar moltes conjectures que ens durien a escenaris en que el penal fallat de Juanfran no existís, però la realitat, sempre tossudament tan tossuda, va ser aquesta i Juanfran ja fa dies que hi conviu.

L'error de Juanfran va servir en safata de plata l'èpica per a Cristiano Ronaldo, que com en aquest article en el partit va aparèixer només al final per a marcar el penal definitiu i finalment decisiu i erigir-se, i autoproclamar-se, com l'heroi de la final, tot i fer un partit més que discret durant els 120 minuts de joc: aquesta també és una realitat molt tossuda!

Cristiano esperava, desitjava aquest moment de feia temps, ja sabem que en una tanda de penals ell vol el cinquè, el que moltes vegades és el decisiu, a risc que en d'altres ni tan sols es llanci... Esperava aquest moment i quan va arribar no el va desaprofitar, ni ho farà de per vida...

L'Atlético de Madrid aquests darrers anys ha sabut plantar cara i vèncer el Real Madrid en molts partits i alguna final, però aquestes dues derrotes en finals de la Lliga de Campions han reforçat el paper que històricament se'ls atribueix: uns els "pupas", els altres els reis i dominadors d'Europa! I tot per un penal!

Si el penal errat de Juanfran li pesarà com una llosa de per vida, el marcat i definitiu de Cristiano de per vida li alimentarà la vanitat... Juanfran no deixarà de lluitar, Cristiano no deixarà de creure's el millor...

Així funciona el futbol i en part també la vida... I en la vida, més enllà de la simpatia pels seus colors, jo sóc més de Juanfran que de Cristiano Ronaldo, sóc més com Juanfran que com Cristiano...

Tornen els fantasmes de la fatalitat culer!

La derrota a Anoeta ha fet aparèixer, de nou, els fantasmes fatalistes culers... Foto: EFE

Quan al Real Madrid van mal dades i han de remuntar invoquen l'esperit de Juanito i es conjuren per superar adversitats, a vagades amb més fortuna que d'altres; ahir més que encomanar-se a l'esperit de Juanito van fer-ho als gols de Cristiano Ronaldo, que va viure una gran nit europea!

En canvi al Barça un parell o tres de mals resultats fan aparèixer els fantasmes de la fatalitat culer sense necessitat que ningú els invoqui ni convoqui!

És clar que el Barça també té les seves "grans nits europees", té el seu "sos macanudo" o "l'Urruti t'estimo" per abraçar l'esperança, però sota l'eufòric culer que fa quinze dies ja es veia repetint el triplet hi ha el culer patidor de sempre que ja dóna quasi per perduda la Lliga i que tem que avui l'Atlético ens elimini de la Lliga de Campions d'Europa, i encara sort que ja som a la final de la Copa del Rei!

Deu ser que l'esperit guanyador de Johan Cruyff és tan sols epidèrmic, que no ha penetrat prou en l'ànima culer a pesar de la brillant trajectòria de l'equip, en general, aquests darrers 10 anys.

Tinguem-ho clar: l'anomalia són els 39 partits consecutius sense perdre. Perdre a Anoeta ja és gairebé una tradició, perdre contra el Real Madrid al Camp Nou és un resultat que pot passar, i empatar contra el Vila-real a domicili podria entrar dins les previsions...

El problema és quan aquests tres mals resultats s'esdevenen de forma quasi consecutiva, un rere l'altre a la Lliga amb tan sols una important i treballada victòria contra l'Atlético de Madrid al Camp Nou a l'anada de quarts de final de la Lliga de Campions.

El problema no són tan aquests mals resultats, que també, sinó les sensacions que en aquests darrers partits ha transmès l'equip: poc inspirat al davant, espès al mig del camp i vulnerable al darrere: així no es guanya una Champions ni es remata una Lliga que fa quinze dies semblava inqüestionable!

Així és com avui el Barça afronta la tornada de quarts a la Champions contra l'Atlético de Madrid al Vicente Calderón: amb dubtes... Avui no hi ha marge d'error, doncs l'error t'elimina!

El resultat de l'anada (2-1) dóna un cert avantatge al Barça, sobretot si és capaç de marcar algun gol, però farà bé l'equip de no especular amb el resultat i sortir a guanyar el partit, que no només és la millor manera de passar l'eliminatòria, també d'espantar els fantasmes que aquests darrers dies sobrevolen el Camp Nou!

Jo també tinc ganes que soni el xiulet... el que marqui el final del partit!

Les 4 virtuts de la derrota del Barça contra el Real Madrid

El Barça no va poder tancar l'emotiu homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou amb una victòria contra el Real Madrid, ni tan sols va saber esgarrapar un empat. La derrota, per a més inri, trenca la ratxa de partits sense perdre del Barça, deixant-la en 39 partits consecutius sense conèixer la derrota, amb 32 victòries i 7 empats.

El Barça va perdre el partit bàsicament per tres factors, un per línia:  

1. errors defensius, en especial dels dos laterals, Abla i Alves,  
2. descontrol al mig del camp, en especial a partir del gol del Barça, 
3. i desencert del trident., que van tornar de les respectives seleccions amb el punt de mira alterat i/o la pólvora mullada!

Al final el Real Madrid no va necessitar fer un gran partit per derrotar el Barça, en va fer prou amb el fluix partit del Barça, en especial a la segona part.

Fins aquí, però, les males notícies!
La derrota del Barça contra el Real Madrid també té, més enllà del disgust que produeix tota derrota, les seves virtuts; jo hi veig aquestes quatre:
 
1.- Toc d'atenció
Les victòries, i la ratxa del Barça n'és un gran exemple, aporten confiança i reforcen positivament el treball fet, però les derrotes també aporten aprenentatges, allò d'aprendre dels errors.

El futbol també és un joc d'errors i ahir Luis Enrique també s'hi va referir; ara que el Barça afronta el tram clau de la temporada, el que permet assolir o no els objectius, guanyar o perdre títols, aquesta derrota és un toc d'atenció, un avís, una manera de dir: ei, no us encanteu que encara no hem guanyat res aquest any!

La derrota exigeix al Barça tornar a minimitzar els errors, precisament el que va cometre contra en Real Madrid.

2.- Activa el màxim rival
Gareth Bale va publicar una imatge de la celebració de la victòria del seu equip, el Real Madrid, al Camp Nou contra el Barça. De la fotografia en destaca la imatge de Cristiano Ronaldo, tan sobredimensionat en gesticulació com en abdominals, eufòric en calçotets, com la resta de companys, per la victòria i, suposo, pel seu paper determinant (va marcar el gol de la victòria).

Fora de context la imatge podria semblar la de la celebració d'un títol més que la d'un partit, però és evident que pel Real Madrid el guanyat contra el Barça no era, ni és un partit qualsevol. Aquesta victòria els injecta moral per afrontar el tram definitiu de la temporada, en la que sobretot poden lluitar per un dels seus objectius: la onzena Lliga de Campions d'Europa.

El Real Madrid necessitava guanyar un partit contra un equip de primer nivell, de nivell Champions, i aquesta victòria reforça l'entrenador i la plantilla. I què té de positiu això pel Barça? Doncs que reforça el primer punt, en especial si Barça i Real Madrid es troben en el que queda de Lliga de Campions d'Europa, naturalment si el Barça és capaç d'eliminar l'incòmode Atlético de Madrid! Sembla més fàcil, aparentment, que el Real Madrid passi eliminatòria contra el Wolfsburg...
 
3.- Atlético de Madrid
Dimarts el Barça juga un importantíssim partit de la Lliga de Campions contra l'Atlético de Madrid, partit que dóna poc recorregut informatiu a la derrota contra el Real Madrid.

Lla proximitat d'un partit important obliga al Barça a focalitzar-se més en el proper partit i corregir els errors que a llepar-se les ferides, cas que n'hi hagi, de la derrota contra els blancs.

Naturalment hagués preferit una victòria, fins i tot un empat del Barça contra en Real Madrid, però ara que la derrota ja és un fet assumim-la, digerim-la i seguim focalitzats amb els nostres objectius, que els tenim més vius i més a l'abast que ningú més!

4.- Tot està per fer i tot és possible
Aquesta temporada el Barça ja ha guanyat la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs i té a l'abast els tres títols importants: Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga espanyola!

Aquesta derrota no posa en risc, avui per avui, cap d'aquests tres títols, tampoc en el cas de la Lliga espanyola malgrat els seus màxims rivals i perseguidors li han retallat tres punts cada un.

El coixí de punts d'avantatge que el Barça tenia, i té encara, li permeten seguir afrontant el torneig de la regularitat amb solvència, sempre que mantingui la seva regularitat.

Qui no firmaria estar a set jornades pel final a 6 punts de l'Atlético i 7 del Real Madrid havent jugat ja amb ells i amb el gol "average" a favor?

És clar que les circumstàncies marquen els estats d'ànim, i ara sembla que el Real Madrid s'enganxa a la lluita pel títol... Imaginem però si les circumstàncies haguessin estat unes altres, per exemple aquestes:

Imaginem que abans del partit el Barça estigués 4 punts per sobre el Real Madrid i que el Barça hagués guanyat i avui estigués a 7 punts de distància a set jornades pel final; els titulars dels diaris dirien, si fa o no fa, lliga sentenciada!

La derrota contra el Real Madrid pot resultar positiva si té l'efecte de toc d'atenció, no evidentment si enfonsa depressivament l'equip; avui la fotografia és la del Real Madrid celebrant la victòria al Camp Nou, però la fotografia històrica de veritat serà la de l'equip que guanyi la Lliga espanyola, i avui per avui és el Barça qui segueix essent el màxim favorit!

Bé que es pot perdre un partit i no obstant guanyar la Lliga, no?

Els 6 punts del #Barça sobre el #RealMadrid

Tan cert és que el Barça ha superat el primer parcial de la temporada amb millors resultats que joc com cert és que, a dia d'avui, el Barça avantatja al Real Madrid en 6 punts que, tal vegada, podrien ben bé ser aquests:

1.- La porteria

Globalment la parella de porters del Real Madrid (Casillas + Diego López) és superior a la del Barça (Valdés + Pinto), però al Barça la porteria gaudeix d'una estabilitat (fins a final de temporada) que la del Real Madrid no té.

Quan semblava que el debat a la porteria blanca s'acabaria amb Mourinho (mort el gos s'acaba la ràbia) Ancelotti l'ha mantingut viu fins a prendre la salomònica decisió de fer jugar Diego López a la Lliga (és a dir, regularment) i Casillas a la Champions i a la Copa del Rei.

La irregularitat de Casillas en un any (el 2014) de Mundial fa que el porter de Mòstoles vagi desfullant, jornada a jornada, la seva particular margarida: em quedo; me'n vaig; em quedo; me'n vaig...

Sabem que Víctor Valdés marxarà a final de temporada (i que la secretaria tècnica té un repte major en trobar-li substitut); el dubte és saber si Casillas marxarà abans del Real Madrid!

2.- El joc

El Barça ha d'acabar de polir el seu joc; el Real Madrid encara l'ha de trobar! Amb més o menys encert i fortuna, el joc del Barça es reconeix, mentre el del Real Madrid ofereix encara massa interrogants.

Al clàssic de dissabte Ancelotti va revolucionar l'alineació del Real Madrid de tal manera que semblava que ni els mateixos jugadors blancs l'acabaven entenent, com la pròpia disposició dels jugadors sobre el terreny de joc: Ramos de mig centre defensiu i Bale de davanter centre, amb Benzema a la banqueta i Morata a la graderia!

Ja ho diu tothom i no és profecia: Ancelotti va regalar, al clàssic de dissabte, una hora de partit al Barça... fins que va refer el seu equip ordenant el mig del camp i la davantera... Aleshores, però, ja era massa tard. Mal dia per experimentar...

3.- La davantera

El travesser va impedir a Benzema reivindicar-se en un gran partit; una vaselina, una extraordinària vaselina va permetre a Alexis robar un bocí del cor de molts "culers". Ambdós davanters han estat qüestionats per les respectives aficions, però mentre el francès perd valor al Real Madrid el xilè en guanya al Barça.

Al Real Madrid el debat ja és ben viu: Benzema o Morata? Al Barça el debat és amb quina alternativa jugarà a la davantera: amb Pedro? Amb Alexis? Potser Tello? Pedro i Alexis han tingut bons moments aquesta temporada; quan no és l'un és l'altre... Benzemà ha tingut molts mals moments i Morata pocs (per les poques oportunitats que ha tingut) bons moments!

4.- Neymar vs Bale

Neymar i Bale són els dos grans fitxatges d'aquesta temporada de Barça i Real Madrid, no només per la quantitat de diners que han costat, sinó, i sobretot, pel que s'espera d'ells. Neymar ja ha començat a amortitzar el seu cost a base de joc, assistències i gols. A Bale encara se l'espera.

La seva contribució al clàssic de dissabte exemplifica molt el moment de cada jugador: Neymar actiu i decisiu, Bale desaparegut, estèril...

5.- Messi vs CR7

Messi ha començat aquesta temporada castigat per les lesions; CR7 ha començat en plena forma! Tot i jugar menys partits la contribució de Messi, pel que fa als gols, és notable al Barça, però la seva absència, fins i tot la seva puntual manca d'inspiració la relativitzen el bon estat de forma dels seus companys (Neymar, Alexis, Pedro).

A dia d'avui el Barça sembla més preparat per jugar, si cal, sense Messi que el Real Madrid sense CR7; sembla tenir més remei el Barça contra la "Messi-dependència" que el Real Madrid contra la "Ronaldo-dependència".

6.- "Tata" Martino vs Ancelotti

El "Tata" Martino i Carlo Ancelotti han aterrat a Barça i Real Madrid per afrontar el post - Guardiola / Tito i el post - Mourinho respectivament, tasca ja per si sola gents fàcil. A dia d'avui sembla gestionar millor la situació el "Tata" Martino, tot i no haver entrenat mai a Europa, que no pas Ancelotti, entrenador amb una llarga i exitosa trajectòria al futbol europeu.

Martino sembla haver trobat ja les claus del vestidor blaugrana pel que fa a la gestió de la plantilla, deixant-se aconsellar per membres de l'antic equip tècnic (ara integrats al seu: Roura, Altimira...), però també sabent marcar, des del primer dia, la seva pauta, exemplificada amb les rotacions: fer seure Messi, Iniesta...

Ancelotti sembla més perdut, si bé és cert que no hem d'oblidar que ha heretat un vestidor cremat, incendiat per Mourinho!


A dia d'avui el Barça té sis punts més que el Madrid; són aquests sis o en poden ser d'altres... en poden ser més, fins i tot, però també menys...

Al capdavall la gràcia del futbol (potser també el seu drama) és que el que marca la diferència dels sis punts és si la pilota entra o no entra, si la refusa el porter, el pal o si un penal es xiula o no (i si ex xiula, si es marca, CR7!).

Ara bé, jugades puntuals poden explicar un partit, però mai justificar una temporada...

Que apassionant veure i viure aquesta temporada!

#CR7, ja ho canten #Manel: els guapos són els raros!

Deia, desconsoladament dies enrere Cristiano Ronaldo: "Será porque soy guapo, rico y un gran futbolista, porque me tienen envidia. No tengo otra explicación"

Anem a pams:

Guapo: indiscutiblement hi ha qui li troba, i molt! Res a dir, són gustos i, amb els gustos, tants caps, tants barrets... No és, però, el meu estil...

Ric: si ho diu ell, no seré jo qui digui que és un pobre de solemnitat... Vaja, és dels que, de cap manera, no té problemes per arribar a final de mes...

Gran futbolista: és un gran futbolista, sense cap mena de dubte. Però, ai l'às!, no és el gran futbolista... si més no del moment!

Enveja? Ni per guapo, ni per ric, ni per gran futbolista; jo envejo Cristiano Ronaldo per ser portuguès! I no és conya!

Però bromes a banda, a CR7 el que no li falten són padrins! La modèstia sembla no formar part del seu diccionari, tot i que és cert que darrerament sembla que s'ha moderat en les seves gesticulacions, dins i fora del camp... fins i tot va reconèixer fa poc el què quasi tothom reconeix: que Messi és el millor jugador del moment!

I és que aquesta és la qüestió... no es tracta de ser el més guapo... CR7 hauria de saber que la bellesa, en el futbol, no està en el jugador sinó en el seu joc! Que li ho pregunti a Messi!

I el joc de Messi és bell, és excels!

I pel que fa a ser guapo o no, ja ho canten els Manel... els guapos són els raros!