El control de Luis Enrique

A Luis Enrique li agrada el control, controlar el que passa al terreny de joc des de la banda de la mateixa manera que el director d'orquestra li agrada controlar el que fan els músics, des del seu pedestal batuta en mà. 

No crec que sigui ni un caprici ni una obsessió particular de Luis Enrique, sinó que aquesta és una qüestió inherent, amb més o menys intensitat, a qualsevol entrenador, simplement que amb Luis Enrique s'ha fet més evident, especialment pel comentari que va fer en un documental: "Ara que ha marxat Mbappé, puc controlar totes les zones del camp", ja que segons el tècnic asturià Mbappé jugava on volia, i amb la seva sortida de l'equip ara tots els jugadors del PSG juguen on vol l’entrenador.

La casualitat, qui sap si la (mala) fortuna, ha fet que precisament sense el seu gran tòtem ofensiu dels darrers anys, el PSG ha guanyat, per primer cop a la història i sense ell, la Champions League; un PSG d’autor que ho ha guanyat tot amb la firma del seu entrenador. 

Aquesta voluntat de voler-ho controlar tot, fins i tot de desmarcar-se de les pressions mediàtiques, ja la va  demostrar amb la selecció espanyola, on va construir un equip competitiu sense fer cas de les convocatòries que volien certs mitjans de comunicació. També ho va demostrar al Barça, on malgrat tenir el trident Messi-Suárez-Neymar va imposar un sistema sòlid, equilibrat i intens, i va arriscar intentant fer amb Messi el que després va fer amb Mbappé. Al capdavall, Luis Enrique vol jugadors que interpretin el seu guió, no estrelles que se'l saltin.

En un futbol massa  dominat pel màrqueting i l’ego de les estrelles, Luis Enrique defensa la idea de l’equip per sobre del jugador, i aquesta temporada ha pogut expressar aquesta idea en aquest PSG campió. Quan va arribar al Barça com a entrenador, ja ho va expressar prou bé: aquí l'estrella soc jo, va dir; em sembla que era una manera de dir que al vestidor manava ell per sobre de qualsevol estrella, que era ell qui havia de controlar el vestidor i el joc.

El solista, naturalment, pot brillar; però és ell qui té la batuta als dits...

Espanya, contra el mur del Marroc

Sospito que Espanya, Marroc a banda, és un dels països on més s'ha celebrat, al carrer, la classificació de la selecció marroquina pels quarts de final del Mundial de Qatar, classificació històrica certificada amb solvència a la tanda de penals.

La selecció espanyola, a nivell futbolístic, va topar durant tot el partit contra el mur de la defensa marroquina i a la fatídica tanda de penals contra un inspirat Bono, porter de bon record a Girona, que aliat amb el pal es va mostrar infranquejable.

La selecció espanyola, en aquest mundial, ha anat de més a menys i la seva prematura (que no sorprenent) eliminació situa en el punt de mira al seleccionador, l'admirat (per molts, també per mi) i odiat (per molts més?) Luís Enrique... Veurem.

Més enllà del futbol, però, aquesta eliminatòria havia estat considerada d'alt risc pel risc d'aldarulls en cas de classificació marroquina, i resulta que la celebració marroquí als carrers catalans i espanyols sobretot ha estat sonada, sonora, lluminosa i festiva. Lliçó dins i fora del camp.

El futbol, com la política, també fa estranys companys de llit i és (com a mínim) curiós observar com molts independentistes, fruit de la seva animadversió amb tot allò mínimament espanyol (i "la roja" és molt espanyola i "mucho" espanyola), per uns moments simpatitzaven amb el Marroc, molts segurament sense pensar, per exemple en el Sàhara Occidental...

És clar que la puresa i integritat ideològica només la pot exigir qui se l'exigeix a sí mateix, i ni així, que les nostres vides estan plenes de contradiccions, o a vegades ni això, simplement complexitats, algunes de més ben portar i gestionar que d'altres.

El futbol aixeca passions perquè, és evident, transcendeix la pilota i el partit Espanya - Marroc no en va ser una excepció: hi ha partits que, sobretot, es juguen fora del terreny de joc.

Les llàgrimes de la derrota

Diuen que les tandes de penals són un cara o creu, però diria que no vaig ser l'únic que va témer que Espanya la perdria just abans de començar-la, en el sorteig, moneda enlaire, per escollir la porteria i qui llançaria primer: mentre a Giorgio Chiellini, el veterà capità italià, se'l veia, tot murri, molt segur del que volia, Jordi Alba, capità des de la substitució de Busquets, se'l veia perdut, com si no entengués res... 

Allò va ser un mal presagi. Itàlia va fallar menys i va passar. L'Espanya de Luis Enrique, que va fer un gran partit, es va quedar a les portes de la final... 

El jove Pedri, la darrera perla del Barça i de la selecció espanyola, i que en aquesta Eurocopa ha brillat i madurat a parts iguals, va plorar desconsoladament al final del partit, perduda la tanda de penals... 

La imatge no és nova, i es reprodueix cada temporada davant eliminatòries i finals perdudes, descensos consumats o ascensos que s'escapen... 

És inevitable que, en aquests moments, les emocions aflorin, i si l'eufòria inunda a qui guanya, la tristesa i desolació s'apodera de qui perd.

Luis Enrique, el seleccionador espanyol, a la roda de premsa posterior a l'eliminació va parlar de les llàgrimes:

"Estoy cansado de ver en los torneos de alevines a los jugadores llorando. Hay que empezar a gestionar la derrota de otra manera. Hay que felicitar al rival. Esto enseña a los niños que cuando se pierde no hay que llorar. Hay que felicitar al contrario y levantarse."

Tenint clar que les llàgrimes de la derrota són inevitables, també naturals i, per tant, s'han de deixar baixar, entenc i comparteixo amb Luis Enrique la necessitat de gestionar la derrota d'una altra manera. 

Perdre no sempre és sinònim de fracassar, i en aquest cas l'eliminació de la selecció espanyola a les semifinals de l'Eurocopa no és un fracàs, sinó que, tot i no passar a la final, la trajectòria de "la roja" al torneig ha estat notable. 

Segurament Pedri, ja amb el disgust digerit i havent-se eixugat les llàgrimes, acabarà valorant positivament la participació de la selecció espanyola en general, i sobretot la seva participació i el seu joc en particular. I més tenint present que la selecció espanyola està consolidant un nou grup de joves jugadors.

Hi ha derrotes que curteixen, i sens dubte aquesta n'és una, més enllà de les llàgrimes... 

L'Espanya de Luis Enrique

La selecció espanyola de futbol ja és, per sorpresa d'uns quants i disgust de molts, a les semifinals de l'Eurocopa 2020! Hi és amb un bri de sort, certament, i també per mèrits propis.

Luis Enrique va fer una convocatòria valenta i atrevida, i no precisament per no convocar cap jugador del Real Madrid, ni per descartar Sergio Ramos; el seu atreviment ha estat configurar un equip jove (mitjana de 26 anys, amb 10 jugadors de menys de 25 anys) convocant molts jugadors amb poques participacions a la selecció espanyola absoluta, però d'un talent inqüestionable: dels 24 jugadors convocats 16 tenen menys de 15 participacions a la selecció espanyola, alguns d'ells titulars, com el joveníssim Pedri!

L'Espanya de Luis Enrique possiblement és la menys ibèrica, tot i que en "Manolo" segueix animant-la des de la grada amb el seu inconfusible "bombo". La majoria de jugadors que formen part de la selecció a l'Eurocopa 2020 juguen o han jugat fora de la lliga espanyola, en equips europeus: un total de 14 pertanyen a clubs europeus, la gran majoria de la lliga anglesa. La lliga espanyola i els clubs espanyols no saben (o no poden) retenir el talent, que se'n va a Europa , però aquesta és una altra qüestió...

És clar que l'Espanya de Luis Enrique és un equip que té mancances a les dues àrees; si el mig del camp és el seu fort, amb el veterà Busquets,  el jove Pedri i el solvent Koke, a les àrees l'equip pateix més, concedint massa en defensa, més enllà del gol que es va empassar el porter Unai Simón, i no mostrant-se letal en atac, com sí han demostrat Itàlia, la propera rival, o Anglaterra.

Luis Enrique està fent un relleu generacional, i aquí caldria sumar-hi el lesionat Ansu Fati, i està fent aquest relleu signant una gran Eurocpa, situant a la selecció entre les quatre millors del torneig.

Espanya no era favorita a l'inici del torneig i tampoc ho és ara, a les semifinals que es jugarà contra una pletòrica i combativa Itàlia. A aquestes alçades la selecció espanyola ja no té res a perdre, i molt a guanyar, i això sempre és un factor que pot jugar a favor; d'altra banda el seleccionador Luis Enrique segur que encara pensa en el fatídic partit de quarts de final del Mundial de 1994, quan Espanya va caure contra Itàlia, i Luis Enrique va acabar ensangonat per un cop de colze que va rebre de Tassotti...

Al seu dia Luis Enrique i Tassoti ja van fer les paus, però una victòria de l'Espanya de Luis Enrique contra Itàlia no deixaria de tenir un mínim element de justícia poètica, o com a mínim futbolística.

Credo blaugrana

Crec en un Déu (Johan Cruyff), Pare totpoderós, creador del millor futbol del cel i de la terra.

I en Messi, únic Fill seu (bé, qui diu fill diu deixeble de deixebles, però ja ens entenem...) i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant a l'Argentina i fitxat per l'Apòstol Reixach; patí sota el poder de Florentino Pérez, fou crucificat per la caverna mediàtica de Madrid, (quasi) mort i sepultat per l'advocacia de l'estat; davallà als inferns dels jutjats i ressuscità als terrenys de joc; ens ha fet pujar al cel infinitat de vegades i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts, tot i que de moment ens conformem amb eliminar la Juventus de Torí.

Crec en l’Esperit Sant, Sant Luis Enrique, Sant Luis Suárez, Sant Neymar JR i si cal Sant Paco Alcácer; la santa Mare Església del Camp Nou, la comunió dels sants i de la "culerada" i la remissió dels pecats (Torí després de París!); la remuntada i la vida perdurable a la Champions League.

La veritat és que a aquestes alçades poques coses més es poden dir o fer,"quicir", sobretot amb un Real Madrid encara viu a la competició. La fe mou muntanyes, però potser en fem prou amb un fora de joc no xiulat per classificar-nos...

La malastrugança d'Aleix Vidal

No hi ha manera que Aleix Vidal pugui jugar una temporada sencera amb el Barça! Bé, quan dic jugar em refereixo a estar en disposició de fer-ho... ja m'enteneu!

La seva primera temporada va estar marcada per la sanció al Barça que, com a Arda Turan, li va impedir jugar fins després del tancament mercat d'hivern, a finals de gener de 2016, però aleshores va fer-ho poc i sense regularitat. Aleix Vidal, que teòricament va arribar al Barça per ser el relleu de Dani Alves al lateral dret, va veure com un reciclat Sergi Roberto li prenia la condició de titular en aquesta posició.

La segona temporada, aquesta present, va començar com va acabar la primera, o encara pitjor, jugant poc i essent reiteradament descartat a les convocatòries fins al punt d'esdevenir, pràcticament per tothom, carn del mercat d'hivern!

Les primeres eliminatòries de la Copa del Rei i un petit baix moment de forma de Sergi Roberto li van permetre disputar uns minuts que no va desaprofitar i poc a poc, des de la tardor, Aleix Vidal ha anat guanyant minuts, incidència en el joc i fins i tot ha marcat algun golet!

Ara que Aleix Vidal ja entrava en les rotacions, ara que ja havia aconseguit jugar amb certa regularitat, ara que es destacava per ser un bon assistent i que no patia en defensa més que Sergi Roberto, ara que semblava que finalment podia sentir-se un jugador important de la plantilla, ara que ja es veia, ja el vèiem, de titular en la final de la Copa del Rei ara una desafortunada entrada d'un jugador rival, no considerada ni tan sols falta, l'ha deixat fora de combat pel que queda de temporada!

Ara que Aleix Vidal aixecava el cap, li torcen el turmell! No sóc pocs els "Aleix Vidal" que corren pel món, superant adversitats, lluitant per ser-hi tot i tenir la sensació de, malgrat tot els esforços, no haver-hi acabat d'arribar!

Aleix Vidal és un obrer del futbol, un jugador que li costava fer-se un lloc al futbol professional fins que l'any 2011 va fitxar per l'Almeria, punt d'inflexió en la seva carrera, on va créixer com a futbolista per, passant pel Sevilla fent una molt bona temporada, arribar al Barça!

Aleix Vidal possiblement no és, ni serà mai una estrella del Barça, un jugador llegendari; és un molt bon futbolista que dóna amplitud, i qualitat, a la plantilla blaugrana, un clar exemple d'aquella "classe mitja" de futbolistes tan necessaris com els propis cracs!

Aleix Vidal no serà una estrella però sí pot ser considerat un exemple de perseverança, doncs ni tan sols en el pou de l'ostracisme ha llençat la tovallola i ell ha seguit no només creient en ell mateix com a futbolista, sinó en les seves capacitats i possibilitats dins l'equip, fins acabar convencent un escèptic Luis Enrique.

Per si no n'havia tingut prou ara Aleix Vidal ha d'afrontar una nova dificultat al Barça, superar una greu lesió que el mantindrà fora de l'equip durant tants mesos com li queden a la temporada; ara a Aleix Vidal només li resta recuperar-se bé de la lesió per tornar a afrontar el repte, la temporada vinent, de ser el jugador que tots, i sobretot ell mateix, espera ser al Barça!

Tan de bo la tercera sigui la vençuda, la temporada que Aleix Vidal podrà disputar sencera, de principi a fi!

El primer gol d'Aleix Vidal

El Barça necessita Aleix Vidal. L'afirmació és rotunda i, ara per ara, poc discutible per tothom, potser a excepció del seu entrenador, Luis Enrique.

Si voleu podem circumscriure-la temporalment: el Barça necessita Aleix Vidal fins a final de temporada; o bé podem afegir-hi un condicionant: el Barça necessita Aleix Vidal fins a final de temporada, sempre que no fitxi un lateral dret.

Fins ara Aleix Vidal no ha estat ni carn de banqueta, essent quasi sempre un dels descartats de les convocatòries de Luis Enrique. La marxa de Dani Alves semblava oferir-li un lloc a l'equip, però la bona progressió de Sergi Roberto com a lateral dret va barrar-li el pas.

L'ostracisme d'aquests darrers mesos semblava indicar-li la porta de sortida en el mercat d'hivern, però Aleix Vidal ha sabut aprofitar els pocs minuts que ha jugat per demostrar, com a mínim, que és un lateral més que solvent per cobrir aquesta posició al Barça i sobretot donar relleu, i qui sap si disputar-li el lloc, a Sergi Roberto.

El Barça necessita Aleix Vidal, més enllà que per amortitzar la inversió feta al seu dia, perquè també convé que el lateral dret titular per l'entrenador, Sergi Roberto, mantingui una certa tensió competitiva per rendir bé en aquesta posició, una baula feble del cadenat defensiu del Barça, com s'ha demostrat en alguns dels darrers partits. El Barça també necessita que Aleix Vidal jugui amb certa regularitat per si el vol cedir o traspassar, per aportar-li valor al mercat...

Aleix Vidal va marcar, l'altre dia contra Las Palmas, el seu primer gol oficial amb el Barça; el gol va ser la cirereta a un bon partit en general, l'ingredient necessari per fer més visible i aportar més valor a la seva actuació. Un gol per reivindicar-se!

Sembla que finalment Luis Enquique hi comptarà més del que hi ha comptat fins ara, tot i que seguirà essent un dels descartats de moltes convocatòries, com ara en el partit d'anada dels quarts de final de la Copa del Rei contra la Real Sociedad; espero però que quan Sergi Roberto necessiti descansar, o recuperar el nivell de joc, Aleix Vidal sigui la seva primera opció, el seu primer recanvi, sense necessitat de fer més experiments amb altres jugadors, com situar-hi Mascherano...

Aleix Vidal és un actiu més de la plantilla i és responsabilitat de l'entrenador treure-li el màxim rendiment possible! Ara sembla que Luis Enrique ho veu més clar; tal vegada sigui aquest el veritable primer gol d'Aleix Vidal...Caldrà seguir atents a les properes convocatòries!

Aleix Vidal

Aleix Vidal i Luis Enrique, una relació irrecuperable?. Foto: Jordi Cotrina / El Periódico

He buscat ostracisme al diccionari i em surt Aleix Vidal. Hi ha paraules que costen d'entendre, i no només pels diacrítics!

En realitat el diccionari defineix l'ostracisme com l' "allunyament forçat d'algú, ocasionat per un trastorn polític, per haver caigut en desgràcia, etc." En el cas d'Aleix Vidal l'allunyament deu ser per algun trastorn esportiu i, efectivament, ha caigut en desgràcia!

Luis Enrique deu tenir les seves raons per deixar-lo reiteradament fora de les convocatòries, fins i tot essent l'únic lateral dret pur i amb Sergi Roberto lesionat, però si aquest és el càstig ni m'imagino quin deu haver estat el pecat que Aleix Vidal ha comès! Ho dic pel (sempre bàsic) principi de proporcionalitat.

Sigui com sigui no crec que aquesta situació beneficiï a ningú: ni al jugador, ni a la plantilla, ni al club ni, tampoc, al propi entrenador! Si a mi les constants no convocatòries d'Aleix Vidal m'inquieten, imagino que més deuen inquietar als seus companys, que és impossible que no es mostrin comprensius amb el seu ostracisme. Espero que Luis Enrique i el seu psicòleg esportiu tinguin present també aquesta dimensió pels efectes que pot generar vestidor endins.

A més deixar sense jugar (sense convocar!) un jugador que el club (possiblement) ja pensa en vendre o cedir (i ell en marxar) el devalua encara més. I és un actiu del que no se'n treu cap rendiment esportiu ara, ni se'n podrà treure demà cap rendiment econòmic!

No sé, Aleix Vidal va aterrar al club per ser el futur lateral dret titular i ara no entra ni a les convocatòries! Es problema no sembla només esportiu, sinó més aviat personal, relacional entre l'entrenador i el jugador; un i l'altre s'haurien de conjurar per capgirar la situació, el jugador per recuperar la confiança perduda, l'entrenador per recuperar un jugador que al seu dia va demanar i que encara li pot ser de molta utilitat!

A aquestes alçades potser el millor és que Aleix Vidal marxi cedit al mercat d'hivern, però seria bo veure'l jugar de nou, ni que sigui en els minuts de les escombraries! Potser caldrà esperar que comenci la Copa del Rei per veure'l de nou dins una convocatòria i, qui sap, fins i tot veure'l jugar!

Que jugui si més no perquè el departament de comunicació del Barça tingui prou material per fer-li, si s'escau, un vídeo de comiat on aparegui jugant amb el primer equip del Barça, que darrerament als partits només el veiem, si el veiem, vestit de carrer assegut a la graderia!

Relligant títols

Piqué es va multiplicar contra el Sevilla, tancant una gran temporada! Foto: Reuters

El Barça va guanyar la seva 28a Copa del Rei de la mateixa manera que va certificar, dies enrere, la seva 24a Lliga: lluitant fins al final!

La final del Barça va ser èpica amb l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez, i l'equip va saber resistir amb Gerard Piqué multiplicant-se en defensa, Iniesta dominant el mig del camp i Messi centrant l'atac per tal que el ràpid Alba i l'inspirat Neymar rematessin una treballada victòria contra un Sevilla lluitador. Amb el de la Copa del Rei el Barça tanca la temporada amb 4 títols!

Ja fa anys que el Barça s'ha acostumat (i ens ha acostumat) a guanyar títols a tots els nivells, fins al punt d'esdevenir un dels clubs que més n'ha guanyat els darrers 10 anys: 4 Champions League, 7 lligues espanyoles, 4 Copes del Rei, 5 Supercopes d'Espanya, 3 Supercopes d'Europa, 3 Mundials de Clubs...

Aquesta ha estat una dècada prodigiosa que no sembla tenir aturador, ni tan sols, com s'ha demostrat, una Lliga de Campions d'Europa del Real Madrid, ni "la décima" del 2014 ni la que puguin guanyar aquesta (convulsa) temporada, poden aturar la projecció del Barça.

És cert que la temporada del Barça i del Real Madrid poden ser més o menys brillants en també funció de la brillantor de l'altre, però la temporada passada ja vam veure de quina manera el Barça de Luis Enrique es va sobreposar, i imposar, a una irregular temporada anterior seva, i brillant, amb "la décima", del Real Madrid.

Faci el que faci el Real Madrid a la final europea la temporada del Barça és de notable, fins i tot notable alt, i sobretot, passi el que passi a la final de la Champions League ningú dubta que el Barça seguirà relligant títols, alguna temporada més d'altres menys, temporada rere temporada...

Ja fa anys que el Barça ens ha acostumat a guanyar títols i diuen que fins i tot ha canviat el caràcter dels culers, enterrant el patidor pessimista i fent florir el que gaudeix amb els triomfs i perdona (i fins i tot sopa amb) les derrotes.

Em preocupa més quan en comptes de comptar els títols guanyats descomptem els que no guanyem, com si el més normal fos que el Barça ho guanyés tot, com si el més normal fos que el Real Madrid ho hagués de guanyar tot, fins i tot, sobretot, la propera final de la Lliga de Campions d'Europa!

No, jo no espero que el Barça ho guanyi tot, prou em conformo que vagi relligant títols, algunes temporades més d'altres menys, que no és poc!

24 lligues

Va ser tan sols un miratge: durant uns minuts aquest passat dissabte el Real Madrid va ser virtualment campió de lliga, entre el primer gol de Cristiano Ronaldo al Deportivo de la Coruña i el primer de Luís Suárez al Granada, però el Barça no va fallar i fins i tot Cristiano Ronaldo va entendre no només la lliga, també, la lluita pel pitxitxi, eren missió impossible!

El Barça ha guanyat merescudament aquesta lliga, i si bé la tenia molt clara jornades enrere i es va complicar la vida, en els darrers partits, sota pressió, l'equip no ha fallat: 5 victòries, 24 gols a favor i cap en contra. Aquesta és una bona manera d'assegurar un títol disputat fins al darrer partit!

El títol de lliga és un dels importants a assolir al llarg d'una temporada i és el que d'una manera més clara marca, amb continuïtat, la bona trajectòria d'un equip i fins i tot d'un club en una època determinada; això és precisament el que està fent el Barça aquests darrers anys: marcar una època.

Així ho demostren les sis de les darreres vuit lligues disputades (75%) o les vuit de les darreres onze (73%). Una dada significativa és que des que Cristiano Ronaldo va arribar al Real Madrid (temporada 2009/2010) ell i el club blanc només han guanyat una lliga espanyola, igual que l'Atlético de Madrid, per cinc del Barça.

Però si ampliem el focus fins i tot són notables les catorze de les darreres vint-i-sis lligues disputades (54%): les 4 de Cruyff, les 2 de Van Gaal, les 2 de Rijkaard, les 3 de Guardiola, 1 de Tito i les 2, de moment, de Luis Enrique. En aquest període (1991-2016) el Real Madrid ha guanyat 7 lligues, la meitat que el Barça.

A partir dels anys noranta el Barça ha sabut guanyar lligues de manera més o menys consecutiva, amb certa regularitat, com no havia fet mai a la seva història. Lluny queden els llargs períodes de sequera, especialment els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, amb només dues lligues.

És clar que encara queden lluny les 32 lligues que té el Real Madrid al seu palmarès, però al llarg d'aquestes darreres dècades el Barça ha retallat la distància i qui sap si en les properes el podrà atrapar i superar...

Com un oracle alguns periodistes (?) esportius de Madrid fa anys que anuncien el fi de cicle del Barça triomfant, però de moment el fi de cicle sembla ser tan sols un miratge...

A un partit d'adjectivar la temporada del Barça

El Barça pot alçar la lliga aquest dissabte a Granada! Foto: Miguel Ruiz / FCB

L'èxit o el fracàs d'una temporada esportiva d'un equip es mesura per moltes variables i no sempre totes les variables depenen del propi equip, sinó de l'èxit o fracàs dels equips rivals.

És evident que han de pesar més les variables que depenen del propi equip, dels objectius que el propi equip es marqui, però alhora és innegable que un gran èxit d'un equip rival pot eclipsar un bon èxit, una molt bona temporada d'un altre.

El Barça té aquest dissabte l'oportunitat d'adjectivar de molt bona aquesta temporada si assoleix el títol de lliga que Luis Enrique diu encertadament que mereix: el té tan sols a una victòria, o fins i tot menys; tan sols ha d'igualar el resultat que faci el Real Madrid.

Els darrers partits el Barça ha suportat molt bé la pressió de l'Atlético de Madrid, ja descavalcat, i del Real Madrid, guanyant i sobretot mantenint la porteria a zero, després de la crisi de joc i resultats que va patir setmanes enrere i que li van costar l'eliminació de la Lliga de Campions d'Europa.

Res fa pensar que contra el Granada el Barça no pugui mantenir el nivell i la pressió com en aquests darrers partits, però el partit s'ha de jugar i competir per guanyar!

Si el Barça guanya a Granada, o fa el mateix resultat que el Real Madrid, guanyarà la lliga i amb aquest seran ja tres els títols guanyats, de moment, aquesta temporada: Supercopa d'Europa, Mundial de Clubs i lliga espanyola: una molt bona temporada!

És clar que a l'horitzó també hi ha la Copa del Rei que disputarà contra el Sevilla, i que si la pot sumar a la resta de títols permetria adjectivar la temporada de notable...

Però ja sabem que molts culers també valorem la temporada del Barça en funció dels èxits o fracassos d'altres rivals, en especial del Real Madrid, que una temporada més superant crisis i adversitats s'ha plantat a la final de la Lliga de Campions d'Europa i li disputa la lliga espanyola fins al darrer partit: el Real Madrid pot està tocat, però rarament enfonsat!

El Barça malauradament no jugarà aquesta final, o en certa manera sí, doncs haurem d'esperar a saber-ne el resultat per acabar d'adjectivar la temporada del Barça... De moment, però, fem-la molt bona guanyant el Granada!

Les 4 virtuts de la derrota del Barça contra el Real Madrid

El Barça no va poder tancar l'emotiu homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou amb una victòria contra el Real Madrid, ni tan sols va saber esgarrapar un empat. La derrota, per a més inri, trenca la ratxa de partits sense perdre del Barça, deixant-la en 39 partits consecutius sense conèixer la derrota, amb 32 victòries i 7 empats.

El Barça va perdre el partit bàsicament per tres factors, un per línia:  

1. errors defensius, en especial dels dos laterals, Abla i Alves,  
2. descontrol al mig del camp, en especial a partir del gol del Barça, 
3. i desencert del trident., que van tornar de les respectives seleccions amb el punt de mira alterat i/o la pólvora mullada!

Al final el Real Madrid no va necessitar fer un gran partit per derrotar el Barça, en va fer prou amb el fluix partit del Barça, en especial a la segona part.

Fins aquí, però, les males notícies!
La derrota del Barça contra el Real Madrid també té, més enllà del disgust que produeix tota derrota, les seves virtuts; jo hi veig aquestes quatre:
 
1.- Toc d'atenció
Les victòries, i la ratxa del Barça n'és un gran exemple, aporten confiança i reforcen positivament el treball fet, però les derrotes també aporten aprenentatges, allò d'aprendre dels errors.

El futbol també és un joc d'errors i ahir Luis Enrique també s'hi va referir; ara que el Barça afronta el tram clau de la temporada, el que permet assolir o no els objectius, guanyar o perdre títols, aquesta derrota és un toc d'atenció, un avís, una manera de dir: ei, no us encanteu que encara no hem guanyat res aquest any!

La derrota exigeix al Barça tornar a minimitzar els errors, precisament el que va cometre contra en Real Madrid.

2.- Activa el màxim rival
Gareth Bale va publicar una imatge de la celebració de la victòria del seu equip, el Real Madrid, al Camp Nou contra el Barça. De la fotografia en destaca la imatge de Cristiano Ronaldo, tan sobredimensionat en gesticulació com en abdominals, eufòric en calçotets, com la resta de companys, per la victòria i, suposo, pel seu paper determinant (va marcar el gol de la victòria).

Fora de context la imatge podria semblar la de la celebració d'un títol més que la d'un partit, però és evident que pel Real Madrid el guanyat contra el Barça no era, ni és un partit qualsevol. Aquesta victòria els injecta moral per afrontar el tram definitiu de la temporada, en la que sobretot poden lluitar per un dels seus objectius: la onzena Lliga de Campions d'Europa.

El Real Madrid necessitava guanyar un partit contra un equip de primer nivell, de nivell Champions, i aquesta victòria reforça l'entrenador i la plantilla. I què té de positiu això pel Barça? Doncs que reforça el primer punt, en especial si Barça i Real Madrid es troben en el que queda de Lliga de Campions d'Europa, naturalment si el Barça és capaç d'eliminar l'incòmode Atlético de Madrid! Sembla més fàcil, aparentment, que el Real Madrid passi eliminatòria contra el Wolfsburg...
 
3.- Atlético de Madrid
Dimarts el Barça juga un importantíssim partit de la Lliga de Campions contra l'Atlético de Madrid, partit que dóna poc recorregut informatiu a la derrota contra el Real Madrid.

Lla proximitat d'un partit important obliga al Barça a focalitzar-se més en el proper partit i corregir els errors que a llepar-se les ferides, cas que n'hi hagi, de la derrota contra els blancs.

Naturalment hagués preferit una victòria, fins i tot un empat del Barça contra en Real Madrid, però ara que la derrota ja és un fet assumim-la, digerim-la i seguim focalitzats amb els nostres objectius, que els tenim més vius i més a l'abast que ningú més!

4.- Tot està per fer i tot és possible
Aquesta temporada el Barça ja ha guanyat la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs i té a l'abast els tres títols importants: Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga espanyola!

Aquesta derrota no posa en risc, avui per avui, cap d'aquests tres títols, tampoc en el cas de la Lliga espanyola malgrat els seus màxims rivals i perseguidors li han retallat tres punts cada un.

El coixí de punts d'avantatge que el Barça tenia, i té encara, li permeten seguir afrontant el torneig de la regularitat amb solvència, sempre que mantingui la seva regularitat.

Qui no firmaria estar a set jornades pel final a 6 punts de l'Atlético i 7 del Real Madrid havent jugat ja amb ells i amb el gol "average" a favor?

És clar que les circumstàncies marquen els estats d'ànim, i ara sembla que el Real Madrid s'enganxa a la lluita pel títol... Imaginem però si les circumstàncies haguessin estat unes altres, per exemple aquestes:

Imaginem que abans del partit el Barça estigués 4 punts per sobre el Real Madrid i que el Barça hagués guanyat i avui estigués a 7 punts de distància a set jornades pel final; els titulars dels diaris dirien, si fa o no fa, lliga sentenciada!

La derrota contra el Real Madrid pot resultar positiva si té l'efecte de toc d'atenció, no evidentment si enfonsa depressivament l'equip; avui la fotografia és la del Real Madrid celebrant la victòria al Camp Nou, però la fotografia històrica de veritat serà la de l'equip que guanyi la Lliga espanyola, i avui per avui és el Barça qui segueix essent el màxim favorit!

Bé que es pot perdre un partit i no obstant guanyar la Lliga, no?

Gràcies Johan

Tot soci o aficionat al Barça d'una certa edat (els qui el van veure i viure com a jugador i/o entrenador) té quelcom, en un momento dado, a agrair a Johan Cruyff. Jo tampoc en sóc una excepció!

La primera lliga del Barça que vaig celebrar va ser la guanyada després de la que va conquerir Johan Cryuff just l'any que vaig néixer! La lliga de l'“Urruti, t’estimo” va convertir en els meus ídols a l'Urruti, en Migueli, en Víctor Muñoz, en Calderé, Moratalla, Pitxi Alonso, Carrasco i companyia, immortalitzats en un pòster que durant anys va lluir a la meva habitació!

Van haver de passar de nou massa anys fins que el Barça alcés de nou una lliga i com anys enrere també va ser gràcies a Johan Cruyff, llavors ja entenedor.

Durant els meus primers deu anys de vida vaig viure només una lliga del Barça, i una final de la Copa d'Europa de trist record; durant els 10 anys següents, dels meus 11 als 20 anys, quatre lligues i una Champions League, entre d'altres títols! Dels 20 als pocs més de 40 que tinc avui, ja no us ho explico, prou que ho sabeu!

Diuen que Cruyff va canviar el Barça, la seva forma de jugar, d'entendre el futbol, que si la possessió, que si l'espai, que si qui ha de córrer és la pilota més que el jugador... Amb ell també va anar canviant la mentalitat del culer, del pessimista de "aquest any sí, però serà que no" a l'actual de "aquest any també, i perquè no?".

El millor Barça de Pep Guardiola, possiblement el seu millor deixeble, va sublimar el model de Cruyff, i el model és avui per al Barça un patrimoni irrenunciable, tot i que com hem vist amb Luis Enrique, adaptable a altres estils, segons perfils de jugadors i necessitats del moment.

Gràcies Johan per canviar la història del Barça i amb ell, la de tants i tants culers: jo tampoc en sóc una excepció!
 

Bravo!

El resultat del Real Madrid - Barça jugat aquest dissabte se'ns va fer curt! El resultat resta molt més per a la història que no el bon joc desplegat, ni la superioritat d'un equip sobre l'altre, que resten a les hemeroteques digitats de les cròniques i anàlisis del partit.

Jo també vaig trobar a faltar que el cinquè gol el fes Piqué, a qui el Bernabéu es va cansar de xiular, però potser millor així, que tot just estem a novembre, i les emocions fortes les volem a la primavera!

Jo també vaig trobar sublim el sublim Iniesta, a qui només li va mancar fer una parada per jugar tots els papers de l'auca: pressionar, temporitzar el joc, distribuir, assistir i marcar! El gol sempre pesa més i el d'Iniesta va li va valer, li va servir, per posar la cirereta a un enorme partit que, sense oblidar el que pel futbol espanyol representa, va tancar amb aplaudiments del Bernabéu quan va ser canviat. Com va dir Luis Enrique, és patrimoni de la humanitat!

Jo també penso que Sergi Roberto, aquest any sí, és el diamant que temporades enrere veiem només en brut, però que aquesta brilla, com va brillar també al Bernabéu, fent feina fosca i reivindicant un lloc preferent en aquest equip.

Jo també em vaig alegrar de la declaració de "Messi independència" que el Barça, amb el bon joc i els gols de Neymar i Suàrez, ha demostrat durant la seva recuperació i va rubricar davant el Real Madrid amb Messi sortint a la segona part amb el partit encarrilat!

Sí, tots aquests arguments els compro: que si l'anhelat gol de Piqué, que si el joc d'Iniesta, que si el paper de Sergi Roberto, que si l'estat de gràcia de Neymar i Suárez i la "Messi independència"... Però si em feu triar, del Real Madrid - Barça d'aquest passat dissabte jo em quedo amb les espectaculars, i providencials, aturades de Claudio Bravo, un porter que amb la seva sola presència transmet seguretat i que va desesperar, com ningú més al camp, un exasperat Cristiano Ronaldo i un apàtic, encara que sempre perillós, Karim Benzemà.

El Barça dissabte va guanyar quelcom més que tres punts; pel Real Madrid els tres punts perduts van ser el de menys!

El cinquè gol hagués portat aquest partit a la primera divisió dels clàssics històrics, però per fortuna quedaran a les hemeroteques les cròniques que l'han descrit com un dels millors partits del Barça al Bernabéu!

Bravo!

Irregular

La final perduda a doble partit de la final de la Supercopa d'Espanya contra l'Athletic Club (de Bilbao) no va ser el primer avís, però sí de moment el més car: un títol perdut!

El primer avís va arribar al primer partit oficial de la temporada, a la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. La consecució del títol va eclipsar les llacunes del joc del Barça, i el fet que estiguéssim, aleshores, just a l'inici de la temporada, ho va relativitzar.

Però ara que ja fa unes quantes jornades que la Lliga espanyola i la Lliga de Campions estan en dansa les llacunes, lluny de desaparèixer, s'han evidenciat: el Barça és menys incisiu en atac, i més vulnerable en defensa!

Sorprèn i preocupa que el Barça hagi perdut ja dos partits a la Lliga espanyola, però preocupa més les sensacions que l'equip transmet. És cert que l'equip és lluitador i que amb l'orgull ferit es mostra més competitiu, però malament si per treure el mateix de sí mateix necessita sempre anar per darrere del marcador.

Cert és que l'equip té una sèrie d'elements en contra: la impossibilitat d'inscriure jugadors fins al gener (Arda Turan i Aleix Vidal), sancions (Piqué) i lesions, (Messi i Iniesta les darreres i més preocupants), però aquests condicionants, lluny de ser excuses, han de ser (i són, segons diuen els propis jugadors) estímuls! Aquí és quan es demostra el fons d'armari!

És en aquestes situacions, quan les coses es torcen, quan apareixen les dificultats, els imprevistos que l'entrenador demostra la seva vàlua; és en la cerca de solucions, alternatives, en el risc de prendre decisions que l'entrenador se la juga. La sort del Barça és que té un entrenador, Luis Enrique, que no és dels que s'arronsa ni s'amaga.

Però no tot són males notícies; potser la millor és que ni els seus rivals directes a la Lliga espanyola (Real Madrid i Atlético) ni el (de moment) rival directe a la Lliga de Campions (Roma) estan millor!

De res serveix enyorar Pedro, que tan bé ens aniria ara per pressionar i generar perill al davant, o Xavi, que posaria criteri, pausa i ritme el mig del camp, tenim el que tenim i hem de confiar que amb els recursos disponibles Luis Enrique sabrà treure el màxim rendiment de cada jugador en particular, i l'equip en general.

Que la tardor sigui benèvola, que l'hivern ens permeti recuperar peces (Arda i Vidal), que pel camí no perdem bous i esquelles, que l'objectiu és arribar a la primavera amb opcions de títols!

L'entrenador i l'equip tenen crèdit; que en disposin doncs!

El vídeo de la setmana: #GràciesPedro

Jo de petit havia somiat, també despert, ser jugador del Barça: ser Schuster o Lineker, o fins i tot, perquè no, ser Calderé o Moratalla...

No sé si hi ha infants que somien ser Pedro, jugadors com Messi i Cristiano Ronaldo, o fins i tot Iniesta o Xavi semblen ser les preferències oníriques dels nens, però si Pedrito algun dia va somiar jugar i triomfar al Barça, el seu ha estat, malgrat tot, un somni fet realitat.

Pedrito va tenir una oportunitat i la va saber aprofitar; podria haver estat carn de segona divisió, o un rodamón del futbol com Bojan, però pencant i fent gols decisius va fer-se un lloc al primer equip del millor Barça de la història i de la triomfant selecció espanyola.

Pedro potser no és un crac mundial, potser no és una gran figura internacional i no serà una icona del futbol, però és un jugador de classe mitja que ha donat un gran rendiment en un gran equip, fet que té molt de mèrit! Quants grans jugadors es fan petits en grans equips?!

Amb un sac de títols al Barça Pedro, que ha sobreviscut a fitxatges com Ibra, David Villa o Alexis Sànchez, ara busca els minuts que amb l'actual trident del Barça (Messi, Neymar i Suàrez) no troba, i que són vida no només per seguir-se sentint un jugador important dins el camp, també per seguir essent seleccionat per Vicente del Bosque!

Pedro potser havia somiat un altre final al Barça, però ha fet rumb cap a Londres i ha entrat amb molt bon peu al Chelsea de José Mourinho amb un debut somiat: gol, assistència i millor jugador del partit.

Jo de gran encara somio ser jugador del Barça, i prou m'agradaria viure el somni que Pedro, Perdito, Pedro ha fet realitat!

Moltes gràcies i molta sort, Pedro!


Pedro Rodríguez: Farewell after 20 titles... per fcbarcelona

Bon divendres.

Xavi Hernández és llegenda!

Avui sí, ara sí, parlaré de Xavi, de Xavi Hernández!

Avui Xavi ja no és jugador del Barça, club en el que ha passat 25 temporades, les darreres 17 al primer equip, xifres, com les dels títols i rècords assolits, de vertigen!

De Xavi aquests dies s'ha destacat tot el que ha guanyat com a futbolista, els seus títols i rècords,  i s'han lloat les seves característiques i qualitats com a jugador en general i migcampista en particular; reconec que jo no sóc el més indicat, ni el més expert, per glossar-ne la seva figura com a esportista!

Avui vull parlar de Xavi, però no del Xavi celebrant i aixecant títols, sinó del que veia, malgrat la seva bona feina, com eren altres equips els qui celebraven títols!

Tot i que Xavi va guanyar títols en la seva primera temporada amb el primer equip, en especial la Lliga 1998/99 amb Louis Van Gaal, va viure en primera persona el període esportiu i institucional negre del Barça que va des de la citada darrera lliga de Van Gaal a la primera de Frank Rijkaard, la de la temporada 2004/2005.

Xavi, com Carles Puyol i Víctor Valdés,va començar a guanyar títols a cabassos després de viure uns anys d'absoluta sequera, d'una llarga travessia pel desert!

Xavi, malgrat els cants de sirena d'equips europeus amb ofertes econòmicament millors, i esportivament també competitives, va mantenir-se al Barça, fidel al club i als colors, fent madurar el seu joc per, primer amb Rikjaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, ser peça clau en l'estil de joc del Barça i finalment, feliçment, sadollar la seva fam de títols!

Xavi va saber mantenir-se al Barça aquelles temporades difícils, i també ha sabut quedar-se al Barça aquesta darrera temporada, la primera de Luis Enrique, tot i que amb un rol diferent; una altra decisió encertada que li ha permès sortir del Barça per la porta gran, amb un segon triplet al sarró i amb un palmarès farcit amb 25 títols!

Xavi no és el més ràpid, ni el més elèctric, ni el més golejador; és possible que d'altres jugadors (Iniesta, Messi, Busquets) polvoritzin els seus títols i rècords, però Xavi ha estat, al llarg d'aquestes 17 temporades, la màxima expressió de l'excel·lència del joc del Barça al mig del camp, el gran mestre i director d'orquestra sobre la gespa, marcant el ritme dels partits i donant joc als jugadors ràpids, elèctrics i golejadors!

Xavi Hernández ja és un jugador llegendari, una llegenda viva del Barça, club que ja mai més podrà escriure la seva història sense mencionar-lo!

Gràcies Xavi i molta sort a Qatar... fins aviat!

Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça tricampió celebrant la 5a Champions! Foto: Germán Parga - FCB

El primer títol del Barça que recordo haver celebrat va ser el de la Lliga 1984/85 de l'"Urruti t'estimo"! Durant un anys el pòster d'aquell equip va lluir a la meva habitació; recordo aquell pòster com un tresor i aquell equip el viu retrat del Barça d'aleshores: el dels títols comptats i les finals perdudes.

A principis dels anys noranta, ja adolescent, el pòster va desaparèixer de la paret de la meva habitació per una qüestió generacional (canvi de pòsters d'esportistes a pòsters de grups de música), però també perquè finalment aquell mític equip va ser superat pel "Dream Team" comandat per Johan Cruyff i, naturalment, per tot el que es va esdevenir des d'aleshores!

L'infant que sempre duc a dins no deixa de sorprendre's amb el Barça del segle XXI, un Barça que amb Rijkaard i Ronaldinho va conquerir de nou Europa i que amb Pep Guardiola d'entrenador i Messi va esdevenir llegenda!

Dissabte el Barça va guanyar la seva cinquena Lliga de Campions d'Europa i amb ella va conquerir, per segona vegada, el triplet: Lliga, Copa i Champions!, fita mai assolida per cap equip a Europa! El que us deia, Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça ja no és aquell equip de títols comptats i finals perdudes, sinó que és un equip capaç de guanyar més d'un títol, o dos, per temporada! Un Barça de títols continuats, fins i tot consecutius, i finals guanyades! Sabem tu i jo, també Luis Enrique, que ara el proper repte és igualar el 6 de 6 del primer Barça de Pep Guardiola!

Aquests dies els diaris esportius repartiran pòsters del Barça tri-campió de Luis Enrique, però a mi el pòster que m'agradaria recuperar és aquell de la Lliga 1984/85 que durant els anys d'infantesa va fer-me companyia a la meva habitació...

Els èxits recents, també els d'avui, els assaboreixo millor amanits amb el record d'aquell Barça, per mi sempre mític, que admirava d'infant!


FC Barcelona lift the Champions League Trophy per fcbarcelona

Barça, el campió resistent!

Jugadors del Barça celebrant la Lliga 2014/15. Foto: Miguel Ruiz - FCB

Com a jugador Luis Enrique era dels explosius, ràpid, energètic, elèctric. Com a esportista, finalitzada la seva carrera de futbolista, s'ha dedicat al fons, a la resistència, fent maratons i curses ciclistes de resistència.

El Barça de Luis Enrique va començar la Lliga molt bé, però després va entrar en una fase irregular que va esdevenir crítica al mes de gener; però a partir de llavors, i en els mesos decisius, el Barça s'ha mostrat molt consistent, resistent com el seu entrenador, arribant al final de la temporada en un estat de forma òptim, per moments pletòric!

Les proves de fons i resistència requereixen una gran preparació física i mental, ambdues són imprescindibles, i Luis Enrique sembla haver trobat, aquesta temporada, la clau per resoldre el que l'any passat va ser un drama: la davallada física i mental del final de temporada!

La lliga guanyada l'ha conquerit el Barça, retallant-li punts al Real Madrid i resistint fins quasi al final, i guanyant, com no va saber fer en el darrer sospir de la temporada passada,a l'Atlético de Madrid!

La lliga conquerida, per si sola, ja fa bona la primera temporada de Luis Enrique, que té per davant dos reptes majúsculs: guanyar dues finals, la de la Copa del Rei i la de la Lliga de Campions.

La gran temporada d'enguany pot esdevenir enorme amb el segon títol i històrica, com la primera de Pep Guardiola, amb el tercer!

La prova de resistència d'aquest Barça de Luis Enrique encara no ha finalitzat, la carrera de fons segueix i les dues finals seran molt exigents! Però avui encara no és el moment de pensar en aquestes finals, en el que s'esdevindrà d'aquí unes setmanes...

Avui és dia per gaudir d'una nova lliga, la 5a del Barça de les darreres 7, la 7a de les darreres 11, la 13a de les darreres 26!

Potser sí ens haurem de creure, els culers patidors, que el Barça ha sabut trobar una certa consistència i que sap guanyar lligues de manera més o menys regular, fins i tot a vegades de manera consecutiva!

Celebrem avui aquesta lliga, i somiem, confiem, que un altre triplet és possible!

Pels pèls? Pel pal? Pels punts!

Mathieu i Suárez, els dos golejadors contra el Real Madrid. Foto. Getty

La passada era una setmana d'exàmens parcials per al Barça, amb dos exàmens de primer nivell!

El primer examen, la tornada de l'eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de Campions contra el Manchester City, el va superar amb un joc millor del que el resultat podria fer veure, sense patir i passant amb solvència a la propera ronda de la màxima competició europea, on ja l'espera, de nou, el París Saint Germain.

El segon examen el partit d'ahir de la Lliga espanyola contra el Real Madrid, superat amb esforç i amb un resultat just, i ajustat. Ni el Barça va jugar tan bé com havia demostrat els darrers partits, ni el Real Madrid tan malament com havia demostrat, també, els darrers partits!

Ambdós equips ahir van perdonar, ambdós van dominar per fases i ratxes el joc, però el Barça va saber marcar primer i darrer, dos gols per situar-se per davant, mentre el Real Madrid tan sols va saber marcar per empatar.

Al final de la primera part el Real Madrid podria haver capgirat el marcador; al final de la segona volia però no podia empatar de la mateixa manera que el Barça volia però no podia, ni va poder, rematar el partit! El Barça va marcar dos cops per guanyar, el Real Madrid només un per empatar, així també s'explica el partit!

No sempre els millors equips en les grans cites ofereixen el millor joc, tot i que si quelcom va tenir el partit d'ahir va ser intensitat i emoció!

Pels pèls el Real Madrid ahir no empata el partit, o qui sap si pels pals, com el que va fer Cristiano Ronaldo a l'inici, no el guanya, però el més important d'ahir són els punts que ja són al sarró! I amb els tres punts és més fàcil analitzar tranquil·lament els errors que l'equip va cometre en defensa, concedint massa ocasions, i en atac, perdonant-les!

Al capdavall un Real Madrid millorat no va saber, ni poder, doblegar un Barça menys brillant i, més enllà del joc, les oportunitats i els gols, acabats els noranta minuts compten els punts, i els tres de la victòria serveixen al Barça per fugar-se tímidament del Real Madrid.

El partit d'anada el va guanyar el Real Madrid i, malgrat aleshores el Barça va conservar el liderat, poc després el va perdre;  ara, una volta després, el Barça torna a ser líder havent jugat amb l'equip blanc, però sobretot havent après la lliçó que en aquell partit encara no es tenia apresa...

De moment el Barça de Luis Enrique segueix en una bona línia de joc i de resultats aquest 2015, però ell sap tan bé com tu i jo que de poc o res servirà si al final tants partits guanyats i bon joc demostrats no es tradueixen amb algun títol!

Els punts, aquest tres punts, ens hi apropen, sempre que no en perdem, ni que sigui pels pèls, o pels pals, més endavant!