El tercer home

Abans que seguiu llegint permeteu-me advertir-vos que el d'avui no és un article sobre cinema, com podria semblar llegint el títol, sinó sobre futbol, com s'endevina, fàcilment, veient la fotografia que l'il·lustra!

I no és que la pel·lícula no mereixi quelcom més que ser citada, que és un clàssic del cinema, una pel·lícula de culte amb una breu, i alhora omnipresent, interpretació d'Orson Welles... Però no, no serà avui el dia que parlarem d'aquesta fosca trama de la guerra freda en una Viena devastada per la II Guerra Mundial...

El tercer home és l'expressió que em va venir al cap, automàticament, quan vaig saber de la defunció de Tonny Bruins Slot. Per a mi ell era el tercer home al capdavant del Barça del Dream Team dels anys noranta, rere l'estela de Johan Cruyff i Carles Reixach. Ell, el tercer home, no sempre es veia, tot i que sempre hi era, i es movia entre la penombra, per exemple, planificant l'estratègia de l'equip.

Avui per avui ja sabem que la direcció d'un equip de futbol és una feina coral, i naturalment l'entrenador n'és el principal responsable, però alhora necessita del treball, més especialitzat, del seu equip tècnic.

Tonny Bruins Slot al seu dia va ser la representació de l'equip tècnic, d'aquestes persones que, més enllà del primer i del segon entrenador, també contribueixen de forma, a vegades determinant, en l'èxit d'un equip de futbol, fent feina fosca, i igualment vital.

Tonny Bruins Slot hi era però no se'l veia, o més ben dit, no se'l mirava! Les mirades se les enduien Johan Cruyff, sobretot, i Carles Reixach, com ara les mirades se les endú Ronald Koeman...

Però un dia, el del recordat cinc a zero al Camp Nou la temporada 1993-94, Tonny Bruins Slot es va fer visible als ulls de tot l'estadi, i de tot el món quan va alçar la "maneta" fent evident el resultat: una icònica imatge per a la història del Barça!

No sé si va ser per aquella "maneta", per el seu carisma, o per tot plegat el cert és que el de Tonny Bruins Slot és dels pocs noms que recordo d'entrenadors assistents, siguin el segon o el tercer entrenador... Un altre, que com l'holandès també va arribar ser primer entrenador, l'enyorat Tito Vilanova.

Qui era el tercer home?
El de la pel·lícula no el desvetllaré... el del Barça del Dream Team, per mi és i serà Tonny Bruins Slot.

Descansa en pau...

Credo blaugrana

Crec en un Déu (Johan Cruyff), Pare totpoderós, creador del millor futbol del cel i de la terra.

I en Messi, únic Fill seu (bé, qui diu fill diu deixeble de deixebles, però ja ens entenem...) i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant a l'Argentina i fitxat per l'Apòstol Reixach; patí sota el poder de Florentino Pérez, fou crucificat per la caverna mediàtica de Madrid, (quasi) mort i sepultat per l'advocacia de l'estat; davallà als inferns dels jutjats i ressuscità als terrenys de joc; ens ha fet pujar al cel infinitat de vegades i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts, tot i que de moment ens conformem amb eliminar la Juventus de Torí.

Crec en l’Esperit Sant, Sant Luis Enrique, Sant Luis Suárez, Sant Neymar JR i si cal Sant Paco Alcácer; la santa Mare Església del Camp Nou, la comunió dels sants i de la "culerada" i la remissió dels pecats (Torí després de París!); la remuntada i la vida perdurable a la Champions League.

La veritat és que a aquestes alçades poques coses més es poden dir o fer,"quicir", sobretot amb un Real Madrid encara viu a la competició. La fe mou muntanyes, però potser en fem prou amb un fora de joc no xiulat per classificar-nos...

24 lligues

Va ser tan sols un miratge: durant uns minuts aquest passat dissabte el Real Madrid va ser virtualment campió de lliga, entre el primer gol de Cristiano Ronaldo al Deportivo de la Coruña i el primer de Luís Suárez al Granada, però el Barça no va fallar i fins i tot Cristiano Ronaldo va entendre no només la lliga, també, la lluita pel pitxitxi, eren missió impossible!

El Barça ha guanyat merescudament aquesta lliga, i si bé la tenia molt clara jornades enrere i es va complicar la vida, en els darrers partits, sota pressió, l'equip no ha fallat: 5 victòries, 24 gols a favor i cap en contra. Aquesta és una bona manera d'assegurar un títol disputat fins al darrer partit!

El títol de lliga és un dels importants a assolir al llarg d'una temporada i és el que d'una manera més clara marca, amb continuïtat, la bona trajectòria d'un equip i fins i tot d'un club en una època determinada; això és precisament el que està fent el Barça aquests darrers anys: marcar una època.

Així ho demostren les sis de les darreres vuit lligues disputades (75%) o les vuit de les darreres onze (73%). Una dada significativa és que des que Cristiano Ronaldo va arribar al Real Madrid (temporada 2009/2010) ell i el club blanc només han guanyat una lliga espanyola, igual que l'Atlético de Madrid, per cinc del Barça.

Però si ampliem el focus fins i tot són notables les catorze de les darreres vint-i-sis lligues disputades (54%): les 4 de Cruyff, les 2 de Van Gaal, les 2 de Rijkaard, les 3 de Guardiola, 1 de Tito i les 2, de moment, de Luis Enrique. En aquest període (1991-2016) el Real Madrid ha guanyat 7 lligues, la meitat que el Barça.

A partir dels anys noranta el Barça ha sabut guanyar lligues de manera més o menys consecutiva, amb certa regularitat, com no havia fet mai a la seva història. Lluny queden els llargs períodes de sequera, especialment els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, amb només dues lligues.

És clar que encara queden lluny les 32 lligues que té el Real Madrid al seu palmarès, però al llarg d'aquestes darreres dècades el Barça ha retallat la distància i qui sap si en les properes el podrà atrapar i superar...

Com un oracle alguns periodistes (?) esportius de Madrid fa anys que anuncien el fi de cicle del Barça triomfant, però de moment el fi de cicle sembla ser tan sols un miratge...

Gràcies Johan

Tot soci o aficionat al Barça d'una certa edat (els qui el van veure i viure com a jugador i/o entrenador) té quelcom, en un momento dado, a agrair a Johan Cruyff. Jo tampoc en sóc una excepció!

La primera lliga del Barça que vaig celebrar va ser la guanyada després de la que va conquerir Johan Cryuff just l'any que vaig néixer! La lliga de l'“Urruti, t’estimo” va convertir en els meus ídols a l'Urruti, en Migueli, en Víctor Muñoz, en Calderé, Moratalla, Pitxi Alonso, Carrasco i companyia, immortalitzats en un pòster que durant anys va lluir a la meva habitació!

Van haver de passar de nou massa anys fins que el Barça alcés de nou una lliga i com anys enrere també va ser gràcies a Johan Cruyff, llavors ja entenedor.

Durant els meus primers deu anys de vida vaig viure només una lliga del Barça, i una final de la Copa d'Europa de trist record; durant els 10 anys següents, dels meus 11 als 20 anys, quatre lligues i una Champions League, entre d'altres títols! Dels 20 als pocs més de 40 que tinc avui, ja no us ho explico, prou que ho sabeu!

Diuen que Cruyff va canviar el Barça, la seva forma de jugar, d'entendre el futbol, que si la possessió, que si l'espai, que si qui ha de córrer és la pilota més que el jugador... Amb ell també va anar canviant la mentalitat del culer, del pessimista de "aquest any sí, però serà que no" a l'actual de "aquest any també, i perquè no?".

El millor Barça de Pep Guardiola, possiblement el seu millor deixeble, va sublimar el model de Cruyff, i el model és avui per al Barça un patrimoni irrenunciable, tot i que com hem vist amb Luis Enrique, adaptable a altres estils, segons perfils de jugadors i necessitats del moment.

Gràcies Johan per canviar la història del Barça i amb ell, la de tants i tants culers: jo tampoc en sóc una excepció!
 

Johan Cruyff, en un momento dado

Diuen que Johan Cruyff, en un momento dado, parlava tan malament l'holandès com el castellà, però és indiscutible que per més que parlés atropellant qualsevol diccionari futbolísticament parlava molt clar i només els que van saber llegir-lo, entendre'l, van triomfar amb ell.

Diuen que Johan Cruyff va perdre el Mundial de Futbol de 1974 però en un momento dado resulta que el que es recorda més d'aquell mundial és la "taronja mecànica" liderada per ell!

Diuen que Johan Cruyff va canviar la història del Barça, però no en un momento dado, sinó en dos: quan va arribar com a jugador, l'any 1973, i quan anys més tard, l'any 1988, va ser-ne l'entrenador. Però el cert és que Cruyff no només va canviar la història del Barça, de l'Ajax o la selecció holandesa, també la del futbol!

Diuen que Johan Cruyff va ser més que un extraordinari futbolista i entrenador: en un momento dado va ser una marca esportiva, una fundació i fins i tot un corrent dins el barcelonisme: el cruyffisme!

Diuen que Johan Cryuff no deixava indiferent, i en un momento dado no va deixar-me'n a mi quan vaig titllar-lo d'entorn a l'holandès errant! Ningú és perfecte! (ho dic per mi, consti...)

Diuen que Johan Cruyff va guanyar molts títols com a jugador i entrenador i només cal consultar la Viquipèdia per enumerar-los, però en un momento dado els títols no són el seu millor llegat, sinó tan sols l'evidència que la seva idea, la seva manera d'entendre, veure i interpretar el futbol, l'autèntic llegat, funcionava i funciona encara!

Diuen que un espigat holandès que es diu Johan Cruyff ha mort, però en un momento dado ha nascut, per sempre, la llegenda.

I encara ho fem! #Cruyff https://t.co/snJvTRYFH4 pic.twitter.com/0gMr6ilD1T

— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) 24 de març de 2016

Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça tricampió celebrant la 5a Champions! Foto: Germán Parga - FCB

El primer títol del Barça que recordo haver celebrat va ser el de la Lliga 1984/85 de l'"Urruti t'estimo"! Durant un anys el pòster d'aquell equip va lluir a la meva habitació; recordo aquell pòster com un tresor i aquell equip el viu retrat del Barça d'aleshores: el dels títols comptats i les finals perdudes.

A principis dels anys noranta, ja adolescent, el pòster va desaparèixer de la paret de la meva habitació per una qüestió generacional (canvi de pòsters d'esportistes a pòsters de grups de música), però també perquè finalment aquell mític equip va ser superat pel "Dream Team" comandat per Johan Cruyff i, naturalment, per tot el que es va esdevenir des d'aleshores!

L'infant que sempre duc a dins no deixa de sorprendre's amb el Barça del segle XXI, un Barça que amb Rijkaard i Ronaldinho va conquerir de nou Europa i que amb Pep Guardiola d'entrenador i Messi va esdevenir llegenda!

Dissabte el Barça va guanyar la seva cinquena Lliga de Campions d'Europa i amb ella va conquerir, per segona vegada, el triplet: Lliga, Copa i Champions!, fita mai assolida per cap equip a Europa! El que us deia, Bi-Tri-Penta-Campions!

El Barça ja no és aquell equip de títols comptats i finals perdudes, sinó que és un equip capaç de guanyar més d'un títol, o dos, per temporada! Un Barça de títols continuats, fins i tot consecutius, i finals guanyades! Sabem tu i jo, també Luis Enrique, que ara el proper repte és igualar el 6 de 6 del primer Barça de Pep Guardiola!

Aquests dies els diaris esportius repartiran pòsters del Barça tri-campió de Luis Enrique, però a mi el pòster que m'agradaria recuperar és aquell de la Lliga 1984/85 que durant els anys d'infantesa va fer-me companyia a la meva habitació...

Els èxits recents, també els d'avui, els assaboreixo millor amanits amb el record d'aquell Barça, per mi sempre mític, que admirava d'infant!


FC Barcelona lift the Champions League Trophy per fcbarcelona

#MinutsMusicals de 1974 amb la Butifarra de Pagès de La Trinca!

L'equip que va saltar, i assaltar, al Bernabéu! Foto: FCB

Aquesta setmana s'han complert 40 anys del famós 0 a 5 del Barça al Real Madrid al Bernabéu. El 0-5 del 17 de febrer de 1974 va revifar tot el club (equip, afició...) de tal manera que, liderats per Johan Cruyff, aquell equip es va acabant proclamant campió de Lliga 14 anys després!

No sé si aquell partit va ser la llavor del què ha vingut després; potser no només el partit en sí, sinó la temporada i, sobretot, la influència que des d'aleshores Johan Cruyff ha tingut en el joc del Barça, especialment a partir de la seva etapa d'entrenador!

Una flor no fa estiu i hi ha llavors que necessiten temps, molt de temps per madurar! 

El Barça va haver d'esperar a la temporada 1984/85 per tornar-se a proclamar campió de Lliga! I fins a la temporada 1990/91 per guanyar lligues, i títols, d'una manera més o ments regular...

Però aquell 0 a 5 sí que va donar un fruit immediat! A anys llum, fa 40 anys, del Crackòvia i del Força Barça a l'any 1974 qui feia humor, ironia i sàtira política i social era La Trinca, que després del 0 a 5 van saber condensar tot un estat d'ànim futbolístic, esportiu i més enllà de l'esport, amb aquesta fantàstica cançó i, sobretot, amb aquesta frase:

Un, dos, tres, botifarra de pagès!

Gaudiu-la!




Botifarra de pagès

Catorze anys de passar gana,
catorze anys d'anar fent figa,
potser si que eren molt anys
catorze anys sense una lliga.

Un, dos, tres, botifarra de pagès !

Quan la cosa no funciona
no ens ve pas de cent milions,
i com que la bossa sona
hem portat a Barcelona
les millors cuixes del món.
Si tot va millor que abans,
gastar duros no ens espanta,
ja ho diem els catalans
que pagant Sant Pere canta,
amb permís dels capellans.

La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història,
celebrant un cinc a zero gloriós !

Sonaren cinc campanades
allà a la Porta del Sol,
quatre ens les han tornades,
però encara guanyem d'un gol.
Com veieu, qui no es conforma
és ben bé perquè no vol ...

Un, dos, tres, botifarra de pagès!

I ara els culés de veritat
ens volem gastar els bitllets,
comprant discos, ninotets
i cançons de qualitat,
pòsters, pintures i calçotets.

Mentre ragi la mamella
ens voldran per fer titella

I arribaran a inventar-se
desodorant per l'aixella
que porti els colors de barça.

I ara cantaires, ve lo principal,
Au, prepareu-vos pel cor final.

Cruyff, Cruyff, Cruyff...

Qual vulgar cor de granotes
"ensalcem" les teves potes,
jugador sensacional.

Ja ningú no se'n pot riure.
Visca Catalunya!
Visca el Barça i en Montalt!

Catalanistes, ajunteu-vos
que ara es pot, gracies al futbol,
cridar ben fort fins escanyar-se
som i serem ... socis del Barça
tant si es vol, com si no es vol!
tant si es vol, com si no es vol!

La Trinca

Per cert, més riure (i "peneta") que la cançó de La Trinca fa la locució que del partit va fer Televisió Espanyola...



I vosaltres, recordeu el 0 a 5?



Per cert, jo aleshores encara no havia nascut...

L'holandès errant!

Per més que sigui ex-jugador, ex-entredanor i ex-president d'honor del Barça Johan Cruyff té, com tu i com jo, absoluta llibertat per anar, en el duel d'avui entre el Barça i l'Ajax d'Amsterdam, amb l'equip que vulgui! Només faltaria!

De Cruyff no em molesta que davant aquest enfrontament esportiu prefereixi que guanyi l'Ajax, un club tan o més "seu" com el Barça, sinó que, una vegada més segueixi desgastant el Barça en general i el seu president, Sandro Rosell, en particular, amb qui és evident que no manté una bona relació.

De Johan Cruyff m'agrada i admiro tot el què va ser com a "ex-" del Barça (jugador, entrenador i fins i tot president d'honor), però cada dia em cansa més el que és, i seguirà essent, dins i fora del Barça: entorn!

No m'agrada per exemple el Johan Cruyff entorn del Barça que qüestiona, des del minut zero, el fitxatge de Neymar, i m'és ben igual si ell, com d'altres socis o simpatitzants, van o no al Camp Nou... Tampoc m'agrada que Sandro Rosell, actual president del Barça, en comptes d'apaivagar les desavinences, llenci més llenya al foc!

Jo avui no aniré al Camp Nou (com és habitual en mi) però aniré, com sempre, fins i tot quan el president era Joan Gaspar, amb el Barça!

Amb qui vagi, o el que faci avui l'holandès, ja fa temps que m'és ben igual! Avui per avui, per Johan Cruyff, millor el del "Crakcòvia"!

Ben mirat el Barça de Rosell i Cruyff s'haurien de deixar en pau una estona... els culers ho agrairíem!

#Teaming, no només per a empreses, també per a grups!

Les 3 vegades que he escoltat "l'speech" de Jil van Eyle sobre Teaming he rigut molt! 

En les tres ha explicat el mateix, però com que la seva història és real i, sobretot, autèntica, escoltar-lo relatar, amb el seu català tirant a "cruyff", la seva història, que neix amb el naixament de la seva filla Mònica, afectada d per hidrocefalia, on hi apareixen personatges com Frank Rijkaard, Shakira i, el millor de tots, el jardiner d'ambdós!

Teaming, una idea simple i senzilla, però molt potent alhora (és un sistema de micromecenatge en el què cada persona aporta 1 euro al mes) estava pensat fins ara només per a empreses, en què voluntàriament les persones treballadores aportaven 1 € de la seva nòmina.

Però ara grups de persones també poden participar del Teaming, organitzar-se, recaptar diners i destinar-los a projectes socials que ells mateixos decideixen!

Teaming em va sorprendre, ara fa aproximadament un any, al TEDxGirona 2011, i Jil van Eyle em va agradar molt, sobretot per la proximitat del format, al Ticket Day de finals de maig d'enguany i em va acabar de convèncer, finalment, al Fòrum Impulsa de la setmana passada... 


Ja ho tinc decidit: aquest 2012, d'alguna o altra manera, m'hi poso!

Johan Cruyff, seleccionador català

No em desagrada que Johan Cruyff sigui el nou entrenador de la selecció catalana de futbol. Aquesta expressió, no em desagrada, la faig servir quan, com en aquest cas, quelcom m'agrada però sense un especial entusiasme.

Futbolísticament parlant l'opció de Cruyff és excel·lent; són molts els clubs i federacions que han volgut seure'l a la banqueta des que el Barça el va fer fora. Cruyff va ser un grandíssim jugador (pel que diuen, jo tot just vaig néixer setmanes després que ell guanyés la Lliga amb el Barça l'any 1974) i un exel·lent entrenador, marcant estil i caràcter ofensiu als seus equips. Que la selecció catalana sigui entrenada per un tècnic tan solvent i reconegut com Cruyff només pot ser una bona notícia, indiscutiblement.

Però la selecció catalana de futbol és més que una qüestió purament futbolística. naturalment el no reconeixement internacional per jugar competicions oficials és un detall que sense cap mena de dubte influeix en la selecció i, penso que també, en el seleccionador. Hauria acceptat Cruyff el càrrec de seleccionador si la seleccionador catalana competís oficialment, per exemple, com l'Holandesa?. Jo penso que no. La meva percepció és que precisament la no-oficialitat de la selecció catalana ha estat un dels elements determinants en la decisió de Cruyff... i si no ho ha estat, ho sembla ben bé!. La selecció catalana de futbol juga només partits no oficials, no té cap pressió de cap tipus per a classificar-se per a fases finals no d'europeus ni de mundials, juga partits semblants als amistosos de "costellada" entre combinats que ell alguna vegada ha entrenat. No crec que Johan tornés a entrenar si el seu càrrec estigués sotmès a la pressió dels resultats, com passaria en qualsevol equip professional o selecció reconeguda internacionalment.

Per això no deixa de ser, al meu parer, una paradoxa que la Federació Catalana de Futbol (FCF) aposti per ell precisament per reforçar i enfortir el coneixement (i de retruc el reconeixement?) de la selecció catalana, quan possiblement si tingués el reconeixement que es mereix, Cruyff no en seria el seleccionador.

Una altra qüestió és l'acord de col·laboració entre la fundació de Cruyff i la FCF. Calia que Cruyff fos seleccionador per establir aquesta col·laboració?. Jo penso que no, però sembla que més que amb Cruyff l'acord de la FCF és amb la seva fundació i que una de les derivades de l'acord és que Johan sigui seleccionador. L'acord entre la fundació de Cruyff i la FCF em sembla molt positiu i interessant, però bé es podria haver signat temps enrere o sense la necessitat qe Johan fos seleccionador, doncs entenc que l'acord es mantindrà el dia de Cruyff deixi de ser seleccionador.

Finalment hi ha la qüestió lingüística i política. Johan, que és català perquè viu i treballa a Catalunya, ell que té un fill català, no ha donat mostres, fins a dia d'avui, de compromís polític amb el país i, sobretot, la nostra llengua, el català. Naturalment a mi m'agradaria que ell, com d'altres esportistes com Iniesta i Messi parléssin en català com ho han acabat fent Txiqui Beguiristain o Julio Salinas, però ells, com Johan, les seves raons tindran per no fer-ho... Però aquesta és una qüestió molt sensible que més enllà del què és estrictament futbolístic ha aixecat polseguera. Cal que sigui catalanista (ja no independentista!) el seleccionador català?. Jo penso que no. Era pro sudcoreà, pro australià o pro rus, o menys holandès Guus Hiddink quan va ser seleccionador de Corea del Sud, Austràlia o Rússia?...

M'agrada que Johan Cruyff sigui el seleccionador català, doncs per la meva selecció vull el millor entrenador; però no m'agrada veure que al cap i a la fi l'aspecte futbolístic sigui el que menys es valori, fins i tot per la pròpia FCF, que sembla conformar-se en què ara tothom, a nivell internacional, coneixerà la selecció catalana.

Aquest partit, penso jo, només té un guanyador: Johan Cruyff.

------------------------------------------

pd: Cruyff, por Cataluña és un interessant article de Ramon Besa al diari El País.