Fer pressió

Un dels elements que més ha sorprès de la pressió exercida sobre el PSOE de Pedro Sánchez ha estat la línia editorial del diari El País, afegint-se a la pressió de tants altres mitjans, tertulians i opinadors previsibles. Els camins dels mitjans són, a vegades, tan inescrutables com els del Senyor... Darrerament passen coses estranyes al Grupo Prisa, tant a El País com a la Cadena SER...

De fet és així com s'exerceix la pressió, amb un desplegament d'argumentari per terra, mar i aire, és a dir, pels mitjans, les xarxes socials i les converses de bar, o de carrer. Del que es tracta és de donar un missatge clar (si hi ha terceres eleccions, la culpa és de Pedro Sánchez) i pocs arguments per defensar-lo (no té sentit d'estat i, com a molt, qualsevol alternativa dóna ales al separatisme català); aleshores només falta que mitjans, tertulians i opinadors amb ressò mediàtic et comprin el missatge, l'escampin arreu i el repeteixin, si cal, fins a la sacietat.

Llavors tan sols és qüestió de fer bullir l'olla, sense abaixar el foc i les xarxes socials, a vegades quasi un univers paral·lel, ajuden a mantenir el foc viu!

És així, si fa o no fa, com va exercir-se també la pressió sobre la CUP després del 27S, però amb mitjans, tertulians i opinadors diferents!

La cirereta del pastís, però, són els díscols del partit a qui es fa pressió i que amb la seva disconformitat l'augmenten. Ells són imprescindibles doncs reforcen el parer dels qui consideren que la posició que defensa el partit pressionat és tan errònia que fins i tot alguns dels seus hi estan en desacord. Són necessaris perquè ells, sobretot ells, justifiquen la pressió. Els díscols a vegades apareixen en grup sota el paraigües d'un manifest, o bé en solitari, traient el nas temptejant el terreny, a la recerca d'una empenta que l'acabi de fer decidir!

Als díscols els mitjans, tertulians i opinadors els injecten llevat i els amplifiquen la veu, que naturalment també en tenen, tot aplaudint-los la valentia i assenyalant-los com els bons, en contrast dels dolents de la pel·lícula, aquells a qui va dirigida la pressió!

Res de tot això és nou, doncs aquestes pressions formen part de la política, del joc de la política; mesos enrere la pressió era per la CUP en relació a la investidura del president Mas; ara és pel PSOE per la de Rajoy, però també s'ha exercit, aquests dies, sobre l'univers "comú" per la seva participació (o no) a la Diada organitzada per l'ANC i Òmnium Cultural.

La pressió sempre genera algun moviment, per més resistència que s'ofereixi; no són pocs els exemples que hem viscut a la política catalana, amb escissions, pactes aparentment antinaturals i quasi desaparicions de partits polítics! Si et pressionen senyal que, més que important, ets (ni que sigui eventualment) necessari!

A la política espanyola els efectes d'aquesta darrera pressió encara estan per veure però segur que d'efecte, d'una o altra manera, n'hi haurà!

"Pressing PSOE"

Pedro Sánchez intervenint al Congrés de Diputats durant la fallida (primera) investidura de Rajoy.

Fa mesos ens vam passar setmanes amb el "pressing CUP", quan la investidura del president Mas no penjava d'un fil, sinó del vot, que inicialment quasi tothom donava per descomptat, que la formació anticapitalista li havia de donar per investir-lo, de nou, president

El "pressing CUP" va tornar, amb sordina, amb el no debat dels pressupostos 2016, després del pas al costat del president Mas i ja amb el president Puigdemont investit, però la CUP va resistir la pressió i va mantenir la seva esmena a la totalitat als pressupostos, fent reaccionar el president Puigdemont plantejant la qüestió de confiança, que s'aprovarà sense més angúnies, que prou n'hi ha hagut, el procés... Altra qüestió serà el pressupost!

Una pressió semblant, salvant les distàncies, a escala d'Espanya l'ha rebut aquestes darreres setmanes el PSOE en relació a la fallida primera investidura de Mariano Rajoy, davant l'amenaça d'eleccions el dia de Nadal! I com amb la CUP al seu dia al PSOE se'l confronta entre la raó d'estat (el compromís amb el procés cupaire) i la seva raó de ser: si la raó de ser de la CUP és transformar radicalment la societat, també la política, amb un model contraposat als qui els demanaven suport, el del PSOE és ser alternativa al PP, més que encarrilar-lo de nou al govern...

I si aleshores, també ara, la CUP tenia veus discordants, també les té, i tot fa preveure que les seguirà tenint, el PSOE entre els qui es mantenen ferms amb el NO a la facilitar la investidura de Mariano Rajoy i els qui prefereixen que el PSOE no bloquegi el bloqueig polític que viu la política espanyola, amb les manifestes dificultats d'investir un president.

És clar que més enllà dels interessos de país, o d'estat, també hi ha els partidistes: dinamitar tant com es pugui l'adversari polític, sobretot, com en el cas del PSOE, també aleshores amb la CUP (recordeu l'empat tècnic?), si en l'adversari hi ha divisions internes...

Em sorprèn la manera com aquesta pressió ha calat, no de moment de manera suficient dins el propi PSOE, sinó en general a l'opinió pública espanyola o, com a mínim, a la publicada! Mariano Rajoy no ha aconseguit l'anhelada investidura, però sí que molts espanyols responsabilitzin el candidat socialista del bloqueig polític espanyol i, per tant, el facin màxim responsable d'unes possibles terceres eleccions el dia de Nadal!

La pressió sobre la CUP va tenir un preu molt alt, però de moment no sembla que el PSOE hagi posat preu, ni vulgui posar-lo, a una eventual investidura d'un president popular... Veurem com segueix la pressió al PSOE després de les eleccions gallegues i basques i, sobretot, després del proper "desafiament" independentista, quan el president Puigdemont superi la qüestió de confiança...

El "pressing PSOE" es pren ara, tan sols, una curta treva!

"Año Mariano"

Rajoy segrestant el Nadal, a la portada d'El Jueves!

A Mariano Rajoy se li ha resistit el doble primer intent d'investidura, i ja veurem si se la juga, de nou, en un segon intent, abans aquesta nova legislatura fini, també precipitadament!

Rajoy, que va xiular tot fent-se el despistat a la investidura de la darrera (breu i inèdita?) legislatura, ara s'hi va presentar, amb el suport sempre incòmode del comodí de Ciudadanos, amenaçant amb unes possibles terceres eleccions pel dia de Nadal, pressionant així al (darrerament) convuls PSOE de Pedro Sánchez per esgarrapar-li una inflamable abstenció.

Es pot tenir més barra? Es pot ser més cínic? La barra per fer l'orni abans, quan com ara va ser també el candidat del partit més votat. Cínic per jugar amb el calendari electoral amenaçant de segrestar el Nadal, com va il·lustrar la portada del setmanari El Jueves, en cas de no ser investit president!

Però així és Mariano Rajoy, el que ens despista amb les seves frases eloqüents (“Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”, “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”, “Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada”, “España es un gran país y tiene españoles”... ) mentre ens engalta les seves polítiques conservadores i fa com si la corrupció del i al seu partit no anés amb ell!

Ara que aviat tal dia farà un any que és president en funcions podríem designar aquest any 2016 com l'autèntic "Año Mariano", en homenatge a la llarga funció del president en funcions, un pape que interpreta a la perfecció, fet a la seva mida! En aquesta mena d'estat d'aparent letargia ell sembla trobar-s'hi molt, massa còmode, sense haver de donar, uf quina mandra!, explicacions al Congrés, però sense deixar minar judicialment la política catalana, conscient dels rèdits electorals que en treu arreu d'Espanya.

Ara Mariano Rajoy esperarà pacientment els resultats de les eleccions gallegues i basques amb l'esperança que generin algun moviment que d'una o altra manera el beneficiïn, bé resolent una complicada investidura, bé prorrogant la seva funció de president en funcions, fins a unes possibles i qui sap si inevitables terceres eleccions!

La seva millor jugada d'aquesta investidura fallada és fer-nos creure que, en cas de produir-se les terceres eleccions, la culpa no serà seva sinó de Pedro Sánchez! Ell, sense sortir-se del seu guió, segueix oferint-nos la seva millor cara de president despistat, com si res del que passa anés amb ell... Geni i figura?

10 vots orfes

El diputat Francesc Homs al Congrés. reconeixerà la paternitat d'algun dels 10 vots orfes? Foto: EFE

Ballen deu vots, deu vots orfes! Els 10 vots de més que van tenir l'elecció de les vicepresidències de la mesa del Congrés de Diputats del PP i Ciudadanos i que sembla que pertanyen, segons va reconèixer, amb la boca petita el propi Partit Popular, a CDC, PNV i Coalició Canària, tot i que de moment cap d'ells en reconeix la paternitat.

Aquests dies el diputat de CDC Francesc Homs ha jugat, presumptament, a tirar la pedra i amagar la mà, no només abusant del seu silenci, també d'un argument en el que s'ha amagat quan l'ha trencat: el vot és secret.

La setmana passada, en la roda de contactes de Rajoy amb els líders dels diferents partits al Congrés, Francesc Homs i CDC van reunir-s'hi discretament, sense convocar els mitjans de comunicació ni per recollir la foto de rigor de la trobada, ni per una posterior compareixença de premsa: la discreció és una virtut, però a vegades no sé on acaba la discreció i on comença l'estupidesa...

El vot és secret, si convé i quan convé, naturalment, i nosaltres no som estúpids! Si la torna de la cessió d'algun vot de CDC als interessos del PP és la constitució del grup parlamentari propi (amb tot el que això suposa políticament i econòmicament) doncs millor explicar-ho amb llums i taquígrafs, amb transparència i claredat, doncs bé deu ser un interès ben legítim, no?

Fer-ho d'aquesta manera dissimulada, com qui no vol o com si no anés amb ells, no genera ni inspira massa confiança. La política és pacte, fins i tot amb qui t'ha portat als tribunals! La política és complexa i en el joc d'interessos poden convergir interessos i pactes, aparentment, antinaturals! Cert és que, en segons quins aspectes, CDC i el PP no sempre han estat massa allunyats!

L'antiga Convergència tenia entre els seus atributs (valoreu vosaltres si virtuts o defectes!) el pactisme i el peix al cove; la nova Convergència, el PDC, diu haver superat el sobiranisme i abraça ara l'independentisme per evitar, diuen també, ser fagocitada per una ERC més expeditiva en tots els sentits (en relació al procés i a la independència i en relació a què fer a Madrid!). Hi ha qui afirma que ara, amb aquesta jugada, CDC ha recuperat el pactisme, si és que l'ha abandonat, o ens ho ha semblat, alguna vegada...

Ja sabem que al final tot, i tothom, té un preu, i si no tard o d'hora algú l'hi posa! És aquest el preu del grup parlamentari propi al Congrés per a Convergència? El vot és secret, les explicacions haurien de ser públiques, clares i, a ser possible, sinceres! No per mi, que no els vaig votar, sinó pels qui sí van fer-ho! Ben explicat segur que la majoria ho entenen, i fins potser alguns ho aplaudeixen!

Reconeixeran Francesc Homs i CDC la paternitat d'algun d'aquests 10 vots orfes?

Vota'm, inútil

Assegura John Carlin que l'eliminació d'Anglaterra de l'Eurocopa a mans de la sorprenent Islàndia és el primer dels càstigs divins que la seva nació rebrà per l'autoexpulsió, la pallassada, diu literalment, del Brexit. No són pocs els britànics que reclamen tornar a votar, fer de nou el referèndum, disgustats amb el resultat i qui sap si molts també penedits amb el seu propi vot!

No sé si l'eliminació d'Espanya de l'Eurocopa és també un càstig diví pel resultat electoral del 26J, ja que em pregunto què hem fet nosaltres per merèixer tal càstig; càstig polític, no l'eliminació de "La Roja"! No serà per això del dret a decidir i qüestionar la unitat d'Espanya, no? O potser el càstig és per la frase de Ramón del Valle-Inclán que s'ha fet de nou cèlebre aquests dies: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo."

Penediment també van mostrar molts votants de la CUP al 27S, que es van desesperar quan van veure les dificultats per formar govern, salvades en fals just a darrera hora, i més recentment per aprovar els pressupostos, que han desembocat en una qüestió de confiança al president, que es dirimirà just després de la Diada, i que pot torpedinar internament encara més el procés...

O si retrocedim encara un xic més, molts votants d'ERC amb el partit republicà que després del primer tripartit amb una legislatura que va finar prematurament per les desavinences internes al tripartit per l'Estatut, no va dubtar a fer president al socialista José Montilla!

El vot és secret, personal i intransferible; votar és un acte individual que té inescrutables (fins a l'escrutini, naturalment) efectes col·lectius! Cada elector vota segons els seus valors i/o principis, siguin forts o volàtils, arrelats o passatgers; cada elector vota el què vol i amb el què vol: el cap, el cor, l'estómac, la bilis, el cul...

I fins i tot quan el vot és col·lectiu (tu vota aquests i jo per compensar vitaré aquesta altres) els efectes de cada vot són també imprevisibles, ja que mai tenim la seguretat i la certesa que amb el nostre vot els representants electes faran allò que nosaltres esperem que facin!

Aquesta és la gràcia, i la desgràcia, de la democràcia! Qui no s'ha sentit mai traït per aquells a qui ha votat? Qui, en alguna ocasió, no s'ha resignat, o indignat, amb la inutilitat del seu vot?

L'any 2003 el periodista (i ara també tertulià, entre d'altres afers) Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm, inútil" (Columna), presentat com "la guia imprescindible per superar una campanya electoral que es preveu llarga i carregosa. Per conèixer el perfil dolent dels candidats, les misèries dels partits i de les seves propostes. Per entendre millor el circ electoral i perquè cada elector se senti una mica menys inútil. O se'n senti igual, però amb democràtica alegria."

El llibre, diria, se'l van llegir més els polítics que els electors! A vegades no ens n'adonem i els polítics ens diuen a la cara, en plena campanya electoral: vota'm, inútil! I així ens va...

Itàlia - Espanya més enllà del futbol

La selecció italiana celebrant un dels dos gols conrtra Espanya a l'Eurocopa 2016. Foto: Reuters

Altre cop Itàlia, com al Mundial de Futbol del 1994! En aquesta ocasió, però, no hi ha hagut sang, simplement millor futbol!

Espanya ha anat de més a menys a l'Eurocopa 2016 i és evident que aquesta dinàmica només condueix, tard o d'hora, a l'eliminació! Paradoxalment la Portugal de Cristiano Ronaldo, un equip teòricament inferior i que va fer una primera fase més que discreta, de moment ha arribat més lluny que "La Roja"! El futbol és així, capritxós i sorprenent com la política!

Les apostes i els mitjans de comunicació situaven la selecció espanyola entre les favorites per aixecar, per tercera vegada consecutiva, l'Eurocopa; van tenir el mateix encert que les enquestes electorals amb el resultat del 26J!

Si algú va perdre en aquestes eleccions del 26J van ser les empreses de demoscòpia! Ens hem passat la campanya calculant l'abast del "sorpasso" que Podemos havia d'infligir al PSOE i al final el "sorpasso" (avançament en itailà) l'ha fet el PP no només guanyant les eleccions, com també pronosticaven les enquestes, sinó millorant els resultats del 20D!

El resultat del PP, també el que ha tingut a Catalunya, em produeix una inquietant perplexitat: més que castigar-los l'efecte "Fernández Díaz" sembla haver-los donat ales: sacrificant Catalunya (o no, també han millorat resultat en vots i escons!) el PP ha guanyat a Espanya!

Amb les darreres filtracions el PP ha demostrat que és capaç de tot per mantenir la unitat d'Espanya; aquesta ha estat la seva millor arma electoral! Ben segur que molts espanyols esperen que un govern faci això i més! Si al 1935 era "antes roja que rota" al 2016 és "antes corrupta que rota"!

La nit electoral, fent tertúlia a la fresca al pati d'una casa de colònies a Colònia Sant Jordi (Mallorca), ens interrogàvem com és possible que amb tota la porqueria que ha sortit i surt del PP millorin resultats!

Un calfred em recorre el cos quan penso que amb l'Espanya del PP de Rajoy passa quelcom semblant a la Itàlia de Berlusconi, salvant les distàncies entre el gallec (aparentment) despistat i "Il Cavaliere": com podien votar Berlusconi? Segurament per populisme! Com poden seguir votant el PP de Rajoy? Segurament perquè el seu partit, més que ell, representa la màxima garantia de la sacrosanta unitat d'Espanya!

Més enllà del futbol, qui guanya, Itàlia o Espanya? Al pas que anem no tinc tant clar que en política, com ha fet ara en futbol, avui per avui Itàlia guanyi Espanya!

Perdut

Fa tres anys amb la família vam passar uns dies de vacances a Holanda, a La Haya per a ser més exactes. Fidel a la meva rutina un dia vaig sortir a córrer al vespre; sí, abans corria al vespre!, ara sóc més de matins...

Vaig sortir a córrer, com havia fet uns dies abans, per carrers més o menys coneguts, transitats i correguts abans, sense abandonar carrers il·luminats; aquell dia, però el meu cunyat, que aleshores i fins fa poc vivia a Holanda, em va dir que prop d'allà on havia anat a córrer hi havia un parc amb un turó que oferia una fantàstica vista de la platja.

Aquell vespre vaig fer via cap al parc, procurant retenir a la memòria algunes referències, resseguint mentalment el trajecte fet per desfer-lo a la tornada; quan vaig sortir encara era clar i els camins estaven prou ben marcats; quan vaig ser a dalt el petit turó no vaig maleir el meu cunyat, ans al contrari: la vista era, efectivament, fantàstica!

Si hagués estat fidel al meu hàbit de córrer no m'hagués aturat, però vaig voler gaudir del moment... Fins i tot vaig fer una fotografia amb el mòbil, però ni la definició ni la qualitat de la foto feien justícia al que tenia al meu davant! Hi ha moments que no volen càmeres per capturar-los, s'han de viure, retenir-los a la memòria i punt!

Instants més tard vaig començar a desfer el camí, en principi sense problemes, però quan em vaig endinsar de nou a la zona boscosa, llavors més fosca que a l'anada, vaig deixar de trobar referències conegudes i de sobte em vaig trobar en un indret on es va fer evident el que des de feia uns metres sospitava: m'havia perdut... estava perdut?

Aquests dies em sento perdut com me'n vaig sentir, i vaig estar-ho per uns moments aquell vespre a Holanda; diria que des del 9N que vaig desorientat, que em falten referències clares, com si el procés, el full de ruta o el que sigui que se suposa que estem fent, hagués entrat en una zona boscosa, fosca, plena de camins amb destins desconeguts, a voltes inesperats!

Aquell dia vaig recular uns metres i vaig trobar un altre camí; no vaig desfer tot el que havia fet d'anada, sinó que en vaig trobar un altre que igualment em va dur als carrers il·luminats; finalment vaig trobar una referència coneguda i, llavors sí, vaig accelerar de nou la marxa per acabar de fer la cursa i arribar a destí!

Mesos enrere a tres de cada quatre perfils de Twitter d'independentistes hi havia les sigles "DUI" (Declaració Unilateral d'Independència), però a partir del post-27S ha caigut en desús en favor de les sigles "RUI" (Referèndum Unilateral d'Independència), sigles que cada vegada abracen més independentistes, alguns a repèl, quasi per exigències del moment i del guió!

Hi ha qui diu que el RUI és com tornar un xic enrere per enfilar un altre camí, que ens dugui a destí, al destí! I potser sí que serà així, però jo al final entre tantes sigles em perdo i, entre tantes anades i vingudes, em canso... I no tinc massa clar que aquest 26J aclareixi el camí, ni alleugi el cansament!

Tres dies més tard vaig tornar a córrer pels carrers de La Haya, fidel a la meva rutina...

El vídeo de la setmana: Elecciones... ¡Otra vez! El Musical

La política, en general, és una inesgotable font per l'humor, i sort en tenim! Si ens la prenguéssim sempre seriosament possiblement acabaríem prenent mal!

A Catalunya la gent del "Polònia" de TV3 o "La Competència" de Rac1, també l'enyorat "Minoria Absoluta" de Rac1, fa temps que ens fan riure parodiant els polítics i la política, fins al punt que per qualsevol esdevé més rellevant sortir-hi que no que t'ignorin, seguint la màxima que diu que l'important és que parlin de tu, encara que sigui malament!

Una especialitat del "Polònia", també de l'esportiu "Crackòvia", són els musicals, paròdies amb versions de cançons que transfiguren la realitat fent-la, moltes vegades, més digerible!

Rodrigo Septién és un productor musical que s'ha divertit fent aquesta paròdia d'aquestes eleccions generals, divertint-nos a nosaltres també...



Bon divendres i tranquils, que la campanya ja s'acaba!

Em sobra campanya

Quan aquestes eleccions van esdevenir inevitables els partits polítics van fer un intent, fallit, per reduir de manera consensuada la despesa de la campanya electoral. Confirmat el desacord cada partit va dir que aplicaria una major austeritat en la despesa a la seva manera... Res de nou sobre la pell de brau!

No sé si una vegada acabada la campanya electoral els partits faran pública la despesa i, sobretot, la xifra de l'estalvi d'aquesta suposada i presumpta campanya "low cost". La despesa que ben segur haurà augmentat en aquesta campanya és la derivada del vot per correu: més d'1.250.000 electors residents a Espanya l'han sol·licitat, el doble que a les eleccions del 20 de desembre de 2015!

Ben seguir que la immensa majoria d'aquests electors ja han votat, doncs el termini màxim per fer-ho finalitzava el dimarts 21 de juny; per més d'un milió d'electors, jo entre ells, fa dies que la campanya ens sobra, si és que serveix per quelcom!

Jo vaig votar per correu el dissabte 18 de juny i després de fer-ho vaig pensar: per mi ja es podria acabar la campanya!

Aquestes no són unes eleccions generals més, malgrat en la convocatòria i desenvolupament pugui semblar-ho, ja que són fruit d'una investidura frustrada i d'una legislatura finada prematurament: tot just mig any després de votar, tornem a fer-ho!

Tenint present aquestes circumstàncies excepcionals i la voluntat de fons manifesta, tot i que no consensuada en la forma, dels partits per abaratir la campanya electoral, es podria plantejar que en cas d'avançament electoral per mort d'inanició d'una legislatura, la següent campanya duri tan sols una setmana, enlloc dels quinze dies habituals.

És clar que les campanyes són cada vegada més tedioses, durin quinze dies, durin una setmana, però aquesta ja és una altra qüestió...

Li queden poques hores a aquesta campanya electoral i malgrat els principals candidats han assegurat que, ara sí, hi haurà investidura, fent cas al que de moment també diuen i asseguren, ningú ens garanteix que ens n'estalviem unes terceres... Depèn de nosaltres, s'esgargamellen a dir, però ells també saben que sobretot depèn d'ells i del que facin amb els nostres vots!

Que tot plegat ens sigui lleu...

Menys "Deb4te", més "First dates"

Dilluns a la nit no vaig ser un dels deu milions i mig d'espectadors que van seguir el "Deb4te", el debat dels candidats dels quatre principals partits espanyols a les eleccions del 26 de juny d'enguany.

Tan sols vaig passar-hi de passada, valgui la redundància, fent "zàping", tot i que per redundant aquestes eleccions del 26J! Si aquests debats ja són encotillats per les ingerències dels partits i els seus caps de campanya, més deuria ser-ho pels tres moderadors (?), bé, presentadors; més que un debat deuria ser una mena d'entrevista simultània!

Sí, en canvi, vaig mirar "First dates", aquest programa de cites a cegues, una de les sensacions d'aquesta temporada televisiva i que, reconec, m'ha atrapat! El programa alguns dies ofereix algunes variants, com l'aparició de "famosos" o col·laboradors que assessoren, o animen a alguns dels comensals, quan no apareix un participant amb la seva mare, algunes mares també per a cercar parella!

El programa també va fer un especial "Second dates", una segona cita de parelles que en la primera van dir que sí, que tindrien una segona cita! O sigui, quelcom semblant a aquesta nova convocatòria electoral, una segona cita per si, en comptes de l'amor, o també, sorgeix un govern!

Potser dilluns hagués estat millor que els quatre candidats, en comptes de participar en aquest empostissat debat, haguessin compartit taula al restaurant de "First dates", especialment Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, que més que debats encarcarats necessiten una cita més informal i relaxada entre cambreres bessones, visites al "servei" per contrastar amb l'amiga (o l'assessor!) i la "perilla" d'en Sobera per adonar-se que és més el que els uneix que el que els separa...

Al principi del debat els quatre candidats van assegurar que no hi haurà una tercera convocatòria electoral, que ara sí, d'una o altra manera, es formarà govern... Si la història d'aquesta XI legislatura espanyola, la curta, corre el risc de repetir-se jo d'ells ja aniria reservant taula...

El procés, amb sense la CUP

És la CUP, ara, qui alenteix el procés?

Una vegada més, i no és la primera ni serà la darrera, he errat el pronòstic: la CUP ahir va confirmar l'esmena a la totalitat als pressupost 2016 presentat pel govern de Junts pel Sí.

La seva posició no sé si perjudica més el partit, encara dividit, el govern o el procés, però és evident que els afecta a tots tres!

Aquests dies la CUP tornarà a ser el destí dels improperis de molts independentistes; de fet ahir a la nit Twitter escopia de nou contra la CUP! Altra vegada el resultat intern de la CUP ha estat molt dividit i, malgrat una vegada presa la decisió són una pinya, el seu model també els acaba desgastant. De fet ara entenc perquè només poden ser candidats i càrrecs electes un mandat: no és fàcil ser diputat, tenir una posició i haver de defensar just la contrària!

Per cert, curiosa manera la de la CUP de convidar a Junts pel Sí a treballar bé i des de zero uns pressupostos, mantenint l'esmena a la totalitat, que vindria a ser, literalment, una coça al cul al pressupost; la manera de treballar-los des de zero és entrant al govern, no?...

El manteniment de l'esmena a la totalitat de la CUP al pressupost deixa amb el cul enlaire i debilita el govern, en minoria i ara amb inestabilitat parlamentària: són, seran de fiar els de la CUP?, es deu preguntar més d'un diputat de Junts pel Sí... El desgast és evident, així com el malestar dels dos partits que formen Junts pel Sí.

ERC, que fins ara s'ha mantingut pacient amb la CUP i curosa amb les seves declaracions, la posició de la CUP li cou per dins, doncs no deixen de ser els primers pressupostos d'Oriol Junqueras, però la necessitat de pescar vots pel 26J2016 a l'electorat de la CUP fa que s'hagin de mossegar la llengua: la processó va per dins...

CDC, en canvi, se la mossega poc, la llengua i la té especialment afilada el candidat al Congrés de Diputats Francesc Homs, que simbolitza com ningú l'independentista emprenyat amb la CUP. A banda des de CDC no obliden que el preu de la investidura va ser el cap del president Mas, caça major! Per això aquell sacrifici?

Eleccions anticipades? Només les pot anticipar el president Puigdemont, i ell sap, com també saben els de la CUP, que el risc és massa elevat per (1) la possibilitat que una força no independentista les pugui guanyar i (2) pel risc que ERC passi per davant a CDC; sí, més enllà del procés cada partit segueix fent càlculs...

El procés no s'atura, és evident, doncs no l'atura ni la CUP! Però sí s'entrebanca i ho fa Catalunya endins i per a més inri dins el propi sector independentista. Recordem aquestes hores amb recança, quan no ràbia, les profètiques paraules de José Ma. Aznar i ens lamentem de la capacitat que tenim els catalans de posar-nos pals a les pròpies rodes...

No sé si el procés avança avui, però sí sé que segueix, amb sense la CUP!

Eleccions low cost

No crec que el 20D fos inútil, tampoc que els electors ens equivoquéssim votant; inútils, estèrils si voleu, van ser els intents per formar govern i en tot cas es van equivocar els qui, tenint a les seves mans la possibilitat de fer-lo, o de facilitar-lo, no van saber o voler-ho fer.

Però ja sabem que la política no ho resol tot, ni tan sols el que la pròpia política embolica, i el post-20D ha acabat esdevenint una pre-campanya de la pre-campanya electoral: cap novetat. També sabem que les pre-campanyes són a les eleccions el que les olimpíades als jocs olímpics!

Al final, doncs, el 26J ha resultat inevitable i mig any després haurem de tornar a passar per les urnes: més enllà de la mandra que ens pugui fer la campanya (més que votar de nou) el que és evident és que aquestes eleccions, com totes, suposaran un cost, en aquest cas un sobrecost, doncs en principi no estaven previstes.

És de suposar que els partits faran gestos per mostrar certa austeritat en la campanya electoral, sobretot després de no haver sabut ni tan sols posar-se d'acord en això, la reducció de la despesa electoral. Diuen que veurem menys cartells pels carrers però sembla que no ens estalviarem el farciment de les bústies a sobre per partit ni els espais gratuïts de propaganda electoral en els mitjans públics.

També tenen aparença de baix cost aquests vídeos anunciadors d'acords o candidats fets a l'estil casolà, tot i que aquí pesa més el llenguatge comunicatiu que l'estalvi que puguin suposar, doncs no crec que ens estalviïn els tradicionals vídeos electorals corporatius.

Aquests darrers anys hem vist proliferar al carrer, i sobretot a internet, les botigues outlet, aquelles que ofereixen productes de marca d'altres temporades a preu (se suposa) de ganga; quelcom semblant passarà amb la majoria de candidats d'aquestes properes eleccions...

Tot això que ens estalviarem: ja els hi coneixem els defectes i les virtuts, que també en tenen: com a mínim la de no desistir a tornar-nos a demanar que els fem confiança apel·lant si cal al vot útil, amb el risc que s'esdevingui inútil, en funció del que n'acabin fent ells, del nostre vot!

No crec que el 20D fos inútil, ningú ens va dir que la democràcia era perfecta i infal·lible, tan sols que era, és, el menys dolent de tots els sistemes, no? Tampoc crec que ho sigui el 26J sigui inútil, com tampoc aquestes seran unes eleccions de baix cost, sobretot si no ens estalvien unes noves i terceres eleccions!

Hi ha qui sembla viure molt confortablement en permanent pre-campanya, com si fos aquest el seu hàbitat natural,  hi ha qui sembla viure molt, massa confortablement governant en funcions...

La caiguda d'Eurovisió

No sé si la coreografiada caiguda de Barei volia ser un homenatge a la cèlebre caiguda de Charlene Tilton a l'Àngel Casas Show, i el seu joc de cames a Lina Morgan...

"Say yay!" i Barei cauran, com va fer ella en plena actuació, en l'oblit dels meus records rarament hi haurà espai al meu magí on desar aquest fugisser record, tal i com ha passat amb tantes cançons i tants intèrprets espanyols d'Eurovisió.

Sí ha perdurat per sempre, però, el record de Remedios Amaya descalça i el seu "¿Quién maneja mi barca?", que se'n va anar a la deriva d'aquella edició de 1983 amb "zero points", tot i que no la seva carrera com a cantant gràcies a la seva veu i talent pel gènere: flamenc, "bulerías", rumba...

En el record també hi ha l'"Europe's living a celebration" de 2002 que va cantar Rosa fruit de la primera edició d'Operación Triumfo o el sorprenent i inesperat Rodolfo Chikilicuatre, una broma que va esdevenir tot un fenomen!

D'altres segur que teniu ben presents el record del "La, la, la" de 1968 amb Massiel, després que Televisió Espanyola (TVE) negués a Serrat cantar-la afegint-hi un trosset en català, o el "Vivo cantando" de Salomé de l'any 1969, les dues úniques vegades en què la cançó representant de TVE ha guanyat el Festival d'Eurovisió.

Eurovisió sempre ha estat quelcom més que un festival de música, per no dir de la cançó: la geopolítica sempre ha estat molt present en les votacions, per mi la part més interessant del festival!

La música, excepte en comptades ocasions, resulta directament prescindible, i més quan els darrers anys l'anglès s'ha imposat i menjat la majoria de llengües del continent: si Catalunya mai hi participa, si us plau, que es canti en català!

Televisió Espanyola ja ni presenta una cançó en castellà, però això sí, si Bruce Springsteen saluda a la parròquia del Camp Nou dient "Hola Barcelona, hola Catalunya!" ells ho tradueixen per "Hola Espanya, hola Catalunya!", no fos cas que ens oblidéssim que Catalunya és Espanya! Novament la credibilitat dels informatius de la televisió pública espanyola cauen com va fer-ho Barei... El més trist és que ja ni ens sorprèn!

El cas és que de no ser perquè a la part inferior esquerra de la pantalla durant l'actuació de Barei hi posava "19 SPAIN #ESP" "Say yay!" podria haver estat la cançó de qualsevol altre país...

"Spain" ja no "is different", sinó que està en caiguda lliure, també a Eurovisió! I no tinc massa clar, avui per avui, que el 26J arregli ni una cosa, ni l'altra!

Eleccions solsticials

La olimpíada és, en el sentit més estricte i literal del terme, el període que hi ha entre dos jocs olímpics. La legislatura és el període de vigència d'un cos legislatiu i sol ser el nom que es dóna al període parlamentari que hi ha entre dues eleccions als parlaments amb competències per a legislar.

L'XI legislatura d'Espanya fina avui amb la dissolució de les Corts Espanyoles, una legislatura que s'ha guanyat l'adjectiu de "breu", com Lluís I d'Espanya, fill de l'omnipresent Felip V, també es va guanyar aquest adjectiu pel seu breu regnat!

De fet, però, anomenar legislatura en aquest període és ser molt generós, doncs cap de les iniciatives legislatives iniciades ha pogut esdevenir llei i aquestes iniciatives es dissoldran amb la dissolució de les corts, com un terròs de sucre.

Una legislatura, a més, amb un govern en funcions que tindrà ara una nova pròrroga per seguir enviant al Tribunal Constitucional tot allò que li molesti, en comptes d'afrontar-ho políticament: al TC vas!

La història haurà de cercar un nom o un adjectiu per anomenar o adjectivar aquest breu i incert període que va de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 a les properes del 26 de juny de 2016, o el que és el mateix, dia amunt dia avall, entre el solstici d'hivern i el solstici d'estiu!

Com es diu, si té nom, el període entre els dos solsticis?