Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gerard piqué. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gerard piqué. Mostrar tots els missatges

dimarts, 28 de març del 2023

La Kings League no és futbol


És el fenomen del moment, allò que vulgarment diem "que ho peta!". La Kings League no és futbol i és quelcom més que "un altre" futbol; la Kings League sobretot és un producte d'entreteniment que té el futbol com a mitjà, més que com a finalitat.

Les veritables estrelles d'aquesta competició rares vegades són sobre el camp, damunt la gespa (només quan apareix la carta "penatli presidente"); les veritables estrelles d'aquesta competició són els presidents ("streamers", creadors de continguts) dels clubs que retransmeten en directe com viuen i veuen els partits.

Si només t'agrada el futbol la Kings League rarament t'agradarà, ja que les regles de joc no estan al servei de la pilota sinó de l'espectacle, de la retransmissió; si t'agraden els directes, el consum de "streamers" la Kings League t'agradarà encara que avorreixis el futbol tradicional.

Personalment, no m'agrada la Kings League, possiblement perquè en general no m'agraden els "streamers", però reconec que Gerard Piqué ha tingut l'habilitat de generar un producte que essencialment es consumeix en línia (els directes) i que sobretot es produeix de forma presencial i analògica (els partits); aquesta hibridació segurament és part de la clau de l'èxit, més enllà de la popularitat dels presidents dels clubs que hi participen, la priorització de l'espectacle per davant l'esport i el ritme frenètic de tot plegat.

No sé si aquest fenomen donarà una nova vida al futbol, al futbol tradicional, però com a mínim sí que pot donar una segona vida a futbolistes amateurs que, en cas de consolidar-se aquesta competició, podrien esdevenir professionals.

La primera edició s'ha tancat omplint el Camp Nou i captant l'atenció de tothom, tota una fita per aquesta nova competició, d'escassos mesos de vida, que seguirà regnant entre els aficionats dels directes, dubto que els estrictament del futbol.

La Kings League ho sembla, però no és futbol. La Kings League vindria a ser el Mc Donal's del futbol, menjar que s'ingereix, però que no necessàriament alimenta...

dissabte, 14 de gener del 2023

BZRP Music Sessions #53. Minuts Musicals històrics.


El 7 de maig de 2010 la cantant colombiana Shakira va publicar la cançó "Waka Waka (Esto es África)". La cançó va esdevenir la cançó oficial del Mundial de Futbol de 2010 que es va jugar a Sud-àfrica.

L'11 de juliol de 2010 el futbolista català Gerard Piqué va guanyar amb la selecció espanyola el Mundial de Futbol. La Copa del Món no va ser l'única alegria de Piqué d'aquell Mundial: mesos més tard, ja a l'any 2011, Gerard Piqué i Shakira van fer pública la seva relació.

Dos fills i onze anys després, aquest passat 2022, aquesta parella mediàtica es va trencar i aquesta setmana, el 12 de gener de 2023, Shakira (juntament amb el productor musical Bizarrap) ha trencat, amb 64 milions de reproduccions, el rècord de reproduccions a YouTube en 24 hores.

No sé si aquesta cançó tindrà pàgina pròpia a la història de la música (tot sembla indicar que sí) però el que ja és, a banda d'actualitat, és històrica per l'impacte que ha tingut.

Aquesta 53a sessió musical tanca (?) el tríptic musical amb el que Shakira ha anat despullant i estripant la seva separació, després de "Te felicito" i de "Monotonía".

Aquesta cançó ens ha recordat que el despit és una de les grans fonts d'inspiració musical, com ja vam veure fa uns anys amb els Minuts Musicals de desamor... A diferència de moltes altres cançons en aquesta, per més que no vulguem, tothom en coneixem el context i sabem a qui van dirigits els dards que Shakira llança udolant, vull dir cantant!





dilluns, 7 de novembre del 2022

Gerard Piqué, final del segon acte


Gerard Piqué s'ha anticipat davant el que, cada vegada més, semblava inevitable: la seva sortida com a jugador del Barça.

L'anticipació és un factor clau en el futbol, també en molts altres esports. Anticipar-se al rival (el davanter vers el defensor o viceversa) representa un avantatge que, combinat amb altres factors (bona execució, sincronia, encert...) condueix a la victòria, a l'èxit.

L'error també és un factor clau en el futbol, també en molts altres esports, i Gerard Piqué també n'ha comès, dins i fora del camp. Dins del camp el darrer, aquell excés de confiança, o manca de visió, o ambdues coses, contra l'Inter va contribuir a sentenciar el frustrat camí del Barça a la Champions League. Fora del camp, per exemple, el vídeo d'Antoine Griezmann anunciant que es quedava a l'Atlético de Madrid...

Però és indiscutible que en el balanç pesen molt més els encerts, d'altra manera Gerard Piqué no hauria estat, com efectivament ha estat, membre i part important del millor Barça de la història.

Xavi Hernández, abans company i ara entrenador, hàbil al seu dia amb la pilota i ara amb la gestió del vestidor, també es va saber anticipar a finals de la temporada passada quan va advertir a Piqué que el seu seria un rol més secundari, que escalfaria molta banqueta.

S'entén que relegat a la suplència i davant la impossibilitat de revertir aquesta situació, Gerard Piqué ha decidit moure fitxa i avançar la seva retirada no només del Barça, també del futbol en actiu.

Anticipant-se ha guanyat avantatge i, al contrari de la majoria de jugadors, s'ha acomiadat del futbol en actiu sobre la gespa, davant la seva afició, i no en una sala de premsa davant de periodistes. Aquest fet no és menor, com tampoc el vídeo en el que anunciava la seva retirada. Tot plegat és molt simbòlic i reforça la imatge que Piqué vol transmetre d'ell mateix. Ell i ningú més controla el missatge.

Sobre la gespa del Camp Nou i visiblement emocionat, Gerard Piqué va tancar amb un bany de masses el segon acte de la seva vida al Barça. El primer acte va ser el seu pas pel futbol base i formatiu, que es va tancar amb la seva marxa a Manchester. El segon ha estat la seva presència al primer equip del Barça, amb un paper rellevant, i el tercer ja fa temps que l'anuncia i el dissabte a la seva manera el va reforçar: el seu futur assalt a la presidència del Barça.

Quan va anunciar que el partit de dissabte seria el seu darrer al Camp Nou molta gent va pensar que potser el rival, l'Almeria, no era de prou entitat. És evident que amb l'anunci Piqué no pensava en el rival, sinó en l'escenari, el Camp Nou, que precisament amb el seu anunci es va omplir.

I va ser allà, amb el seu breu i emotiu discurs, que Piqué va tornar a situar en l'imaginari col·lectiu, com va fer també al vídeo i de forma més subtil en entrevistes i declaracions, la seva projecció com a potencial president del Barça. D'alguna manera amb la seva intervenció Piqué va encetar el camí, a mode de míting, per fer realitat en un futur no massa llunyà el seu tercer acte, ser el president del Barça.

A dia d'avui, a banda de Joan Laporta, ningú com Piqué projecta amb tanta força la imatge de president. El tercer acte potser es farà esperar, però ningú dubta que tard o d'hora Piqué, com va dir, tornarà!

dissabte, 5 de novembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Manchester


Tots els camins porten a Roma i els de Gerard Piqué, més que portar-hi, hi van passar, especialment la nit del 27 de maig de 2009 quan va alçar la seva segona Champions League, la primera amb el Barça!

Però abans de Roma el camí del central barceloní, i barcelonista, va passar sobretot per Manchester, on va marxar deixant el Barça essent juvenil i on madurar a nivell personal i futbolístic sota la batuta de Sir Alex Ferguson.

Aquests dies Gerard Piqué està posant el punt i final a la seva carrera com a futbolista i Manchester és parada obligada; hi va arribar amb 17 anys i en va marxar, per tornar al Barça, amb 21 anys.

I si Manchester és una plaça futbolística important, amb el mític United i, més recentment, amb el potent City, també és una plaça important a nivell musical, essent la ciutat que entre d'altres va veure néixer músics com Ian Curtis (Joy Division), Andy Gibb (Bee Gees), Morrissey (The Smiths) o Noel Gallagher i Liam Gallagher (Oasis), o essent el bressol del "so Madchester"...

Gerard Piqué deixa el Barça com a futbolista i assegura que algun dia tornarà, amb la mirada més cap al llotja que cap a la banqueta del Camp Nou... És evident que el Barça és la seva pàtria, també que potser sense Manchester (i Saragossa) Piqué no hauria estat Piqué.





dilluns, 10 de gener del 2022

La nòmina de Gerard Piqué

De la nòmina de Gerard Piqué em sembla que, més que l'exorbitant quantitat (que també), el que ens molesta (inquieta, pertorba, indigna...) és que ell l'hagi publicat i sobretot que nosaltres l'hàgim vist.

Quan ens pensàvem que cobrava, Gerard Piqué? Com nosaltres? El que remou és veure l'evidència, la constància del fet, ja que el fet (que, com molts altres futbolistes o esportistes cobra molt, possiblement massa pel nostre gust) ja el sabíem. Veure-ho, constatar-ho amb una xifra concreta, no ens deixa tan indiferents com només saber-ho. És com posar-hi cara... 

I aquesta inquietud al veure la xifra de la nòmina de desembre de Gerard Piqué, corresponent a la meitat de la seva nòmina al Barça, ens desperta, almenys a mi, un aiguabarreig de sentiments i pensaments que van de l'enveja insana (ja els voldria cobrar jo, aquests diners, com a mínim un cop a la vida!) a la injustícia (i pensar que molts dels que l'admiren es desllomen treballant per una mísera nòmina, cas que en tinguin...) passant per la incomoditat de fer evident, de nou, les grans desigualtats que normalitzem...

Fos quin fos el motiu (respondre a una informació, o provocació?, d'un periodista)  agraeixo a Gerard Piqué que hagi tingut la desvergonya (o el valor, o la cara dura) de publicar la seva nòmina, perquè al veure-la poc o molt, qui més qui menys, ens ha remogut la consciència, encara que possiblement poc més...

Gerard Piqué ens ha mostrat la nòmina, però no tots els seus ingressos, que ja sabem que el diner crida el diner, i per això els rics cada vegada són menys i són més rics i la resta, vés quin remei, devem ser (els) rucs... 

dimecres, 22 de juny del 2016

Ramos falla, Espanya perd!


Quan vaig veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia jo també vaig pensar: però no hi ha ningú més? Morata i Nolito ja no eren al camp, d'acord, però encara hi havia Silva, Iniesta, fins i tot Aduriz, que havia substituït Morata i, sobretot, Cesc!

Quan Cesc va veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia va demanar-li llençar-lo ell, però el capità de "La Roja" va imposar els seus galons, tot i que en aquest cas no sé si en té més que el jugador català, o com a mínim la seva voluntat de llançar-lo.

No crec que en els plans del seleccionador Sergio Ramos sigui el seu primer llançador de penals, sí possiblement forma part dels primers llançadors que prendrien part en una hipotètica tanda de penals, però si l'entrenador no marca clarament una jerarquia, un ordre, la decisió la prenen al camp, en calent, els propis jugadors en una combinació de responsabilitat,. seguretat i confiança. Cesc no va arronsar; no sé si a algun altre jugador se li van encongir les cames i es va fer l'orni davant tal responsabilitat...

Ramos va assumir la responsabilitat conscient del risc i, sobretot, que aquella era la seva millor oportunitat per erigir-se, com Piqué al primer partit, com el protagonista del partit! Marcant el penal Espanya quasi podia sentenciar el partit i, sobretot, assegurar-se quedar primera de grup, alhora que ell s'erigiria com l'heroi i coparia portades i titulars, engreixant minuts de cròniques èpiques amb veus en off i imatges a càmera lenta als informatius esportius de primera hora de la tarda. Sergio Ramos volia protagonisme, i el va tenir: Ramos falla, Espanya perd!

És clar que resulta tan injust atorgar tot el mèrit de la victòria a Piqué al primer partit com tota la responsabilitat de la derrota a Ramos en aquest darrer, però al futbol els detalls són importants i el penal errat (bé, més aviat aturat pel porter!) va donar a les a una Croàcia combativa que va saber aprofitar el moment!

Per cert, el mèrit que el porter aturés el penal va ser del croat Luka Modric, company de Ramos al Real Madrid, qui des de la banqueta va avisar un jugador de camp per tal que donés instruccions al porter; Sergio Busquets va veure aquesta jugada i va avisar a Ramos; el desenllaç ja el sabem!

Però res està perdut, tot i que el que queda sí que serà més complicat, més costerut! El proper rival, Itàlia! Si Espanya vol guanyar aquesta Eurocopa haurà de superar eliminatòries que semblaran finals anticipades. Si Espanya les supera i arriba a la final, el penal fallat de Ramos serà una anècdota més; si cau, llavors sí, haurà estat determinant!

Per cert, si us pregunteu si en una ocasió semblant Ramos llançaria de nou un penal, no en dubteu, ! La qüestió és si llavors la resta, especialment Cesc, el deixaran...

dimarts, 14 de juny del 2016

Marca Piqué, guanya Espanya!

Gerard Piqué amb la seva tradicional celebració, marcant el número 22 amb els dits. Foto: AFP

Gerard Piqué deu ser el futbolista espanyol més xiulat arreu dels camps de futbol espanyols, ja sigui vestit de blaugrana, més comprensible, com enfundat amb "la roja", paradoxal!

El seu catalanisme, sumat a un indissimulat "anti madridisme", el converteixen en l'objectiu de sonores xiulades cada vegada que juga la pilota, en els desplaçaments i fins i tot en entrenaments de la selecció espanyola.

Les xiulades a Gerard Piqué són un símptoma més de la poca comprensió que una part d'Espanya i dels espanyols tenen vers Catalunya i el que representen la cultura i la llengua catalanes; i sí, potser no sé són la majoria dels espanyols, però sí els que més soroll fan, els que més xiulen!

Però cap dels xiulets han fet desistir a Gerard Piqué d'acudir a la selecció espanyola sempre que ha estat convocat; el seu compromís amb "la roja" és indiscutible, mal els pesi als que el xiulen, com va tornar a demostrar i publicar ahir:

Més els deu pesar el gol que Gerard Piqué va marcar ahir, el que va donar la victòria a la selecció espanyola en el seu debut a l'Eurocopa 2016 contra la República Txeca: marca Piqué, guanya Espanya!

En la seva (no?) celebració, dirigint-se a l'afició espanyola mirant-la de fit a fit sense quasi gesticular, Gerard Piqué semblava buscar els xiulets però no, cap aficionat xiulava, que prou feina tenien celebrant el gol d'Espanya, que bé valia per la victòria, malgrat el marqués Piqué!

Segons més tard Gerard Piqué, fidel als seus sentiments, va dedicar el gol a Shakira amb el seu habitual 22... Piqué no deixa indiferent, tampoc quan marca un gol decisiu amb la selecció espanyola!

dissabte, 11 de juny del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Lightning Seeds i "Three Lions"


Música i futbol encaixen molt bé més enllà, i fins i tot molt abans, de Shakira i Piqué! Aquests dies es disputa a França l'Eurocopa de Futbol i, com és habitual, la música hi té un lloc reservat, ja sigui per la cançó oficial de la competició o les cançons que cada selecció, cada país, promociona per animar l'equip nacional i la parròquia!

Més enllà del "Waka waka" del Mundial de Futbol de 2010 a les discoteca de mundials, eurocopes i altres competicions futbolístiques també hi ha una fantàstica cançó "Three Lions" del grup de Liverpool The Lightning Seeds, composada conjuntament amb els humoristes anglesos David Baddiel i Frank Skinner en motiu de l'Eurocopa del 1996 que es va disputar precisament a Anglaterra. Els tres lleons fan referència als que apareixen a l'escut de la selecció anglesa.

Aquella Eurocopa la va guanyar Alemanya, que per variar va eliminar Anglaterra a les semifinals als penals, després que Anglaterra eliminés Espanya, també als penals, als quarts de final...

Però aquella Eurocopa de 1996 sobretot ens va deixar aquesta fantàstica cançó, que inclou una frase que ha fet fortuna i en fa encara avui: "Football is coming home".

Doncs això, aquests dies, novament, "Football is coming home"! ... si és que ha marxat mai, és clar...




I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

dimarts, 24 de maig del 2016

Relligant títols

Piqué es va multiplicar contra el Sevilla, tancant una gran temporada! Foto: Reuters

El Barça va guanyar la seva 28a Copa del Rei de la mateixa manera que va certificar, dies enrere, la seva 24a Lliga: lluitant fins al final!

La final del Barça va ser èpica amb l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez, i l'equip va saber resistir amb Gerard Piqué multiplicant-se en defensa, Iniesta dominant el mig del camp i Messi centrant l'atac per tal que el ràpid Alba i l'inspirat Neymar rematessin una treballada victòria contra un Sevilla lluitador. Amb el de la Copa del Rei el Barça tanca la temporada amb 4 títols!

Ja fa anys que el Barça s'ha acostumat (i ens ha acostumat) a guanyar títols a tots els nivells, fins al punt d'esdevenir un dels clubs que més n'ha guanyat els darrers 10 anys: 4 Champions League, 7 lligues espanyoles, 4 Copes del Rei, 5 Supercopes d'Espanya, 3 Supercopes d'Europa, 3 Mundials de Clubs...

Aquesta ha estat una dècada prodigiosa que no sembla tenir aturador, ni tan sols, com s'ha demostrat, una Lliga de Campions d'Europa del Real Madrid, ni "la décima" del 2014 ni la que puguin guanyar aquesta (convulsa) temporada, poden aturar la projecció del Barça.

És cert que la temporada del Barça i del Real Madrid poden ser més o menys brillants en també funció de la brillantor de l'altre, però la temporada passada ja vam veure de quina manera el Barça de Luis Enrique es va sobreposar, i imposar, a una irregular temporada anterior seva, i brillant, amb "la décima", del Real Madrid.

Faci el que faci el Real Madrid a la final europea la temporada del Barça és de notable, fins i tot notable alt, i sobretot, passi el que passi a la final de la Champions League ningú dubta que el Barça seguirà relligant títols, alguna temporada més d'altres menys, temporada rere temporada...

Ja fa anys que el Barça ens ha acostumat a guanyar títols i diuen que fins i tot ha canviat el caràcter dels culers, enterrant el patidor pessimista i fent florir el que gaudeix amb els triomfs i perdona (i fins i tot sopa amb) les derrotes.

Em preocupa més quan en comptes de comptar els títols guanyats descomptem els que no guanyem, com si el més normal fos que el Barça ho guanyés tot, com si el més normal fos que el Real Madrid ho hagués de guanyar tot, fins i tot, sobretot, la propera final de la Lliga de Campions d'Europa!

No, jo no espero que el Barça ho guanyi tot, prou em conformo que vagi relligant títols, algunes temporades més d'altres menys, que no és poc!

dijous, 10 de març del 2016

Avall el periscopi?


No recordo el nom de l'assignatura i em sembla recordar, si la memòria no em falla, que la fèiem a setè i vuitè d'EGB, l'equivalent als primer i segon d'ESO actuals. I posats a navegar pel fil de memòria, a risc de caure més que en l'abisme de l'oblit en l'error, diria que l'assignatura la fèiem els divendres a la tarda.

Si no es deia tecnologia, com es diu avui, podria dir-se manualitats o treballs manuals, tant li fa  doncs de fet és que que eren. Recordo haver teixit una bufanda, naturalment amb la inestimable ajuda de la meva mare, un tapís, l'únic de la meva creació, haver fet un circuït elèctric, amb pila de 4,5 volts i bombeta inclosos, però recordo que el més feixuc, però divertit treball que vaig fer va ser una catapulta amb peces de fusta!

I sí, també vam fer un periscopi! De fet, qui no ha fet mai un periscopi? És un senzill i enginyós joc de miralls que ens permet jugar com si fóssim dins un submarí a les profunditats del mar, espiant el que hi ha sobre les onades....

A la seva manera també hi juga Gerard Piqué des de fa uns dies, no amb un periscopi pròpiament dit sinó amb Periscope, una aplicació mòbil propietat i vinculada a Twitter que permet fer retransmissions en directe des del telèfon mòbil o tauleta.

Gerard Piqué després dels partits s'hi connecta i interactua directament amb els seus seguidors, responent a les seves preguntes sobre el partit, l'equip, el club, l'actualitat i la seva vida privada; aquest particular post partit el retransmet des de la concentració de l'equip (autobús, avió) i fent-ne partícips alguns dels seus companys.

El seu ús ha revolucionat les xarxes socials, com ja és habitual amb Gerard Pîqué, ha generat inquietud al club, especialment al departament de comunicació i màrqueting, i ha obert un debat als mitjans de comunicació.

Generalment la relació dels jugadors del Barça amb la premsa, pel que fa a assumptes del club, la gestiona el departament de comunicació del club i és a través dels mitjans, dels periodistes, que els jugadors arriben al públic, als seguidors. Aquest és el model clàssic de comunicació.

Aquesta posada en escena, controlada pel departament de comunicació, també ajuda i permet donar compliment als compromisos publicitaris del club, o de les competicions en les que el club participa, amb els patrocinadors: d'aquí que quasi sempre les declaracions de jugadors i entrenadors a sala de premsa, a la zona mixta o a peu de la gespa es facin davant plafons publicitaris. Cal recordar que els clubs gestionen part, o en alguns casos la totalitat, dels drets d'imatge dels jugadors.

Amb el Periscope Piqué no només es salta els periodistes i els mitjans, també podria estar-se saltant els canals oficials pels quals el club, i els seus empleats, es comuniquen.

Diu Gerard Piqué que sense el filtre dels mitjans (que editen, que fan una curació i tractament dels continguts que emeten, curació subjecta més als interessos editorials dels propis mitjans que no de l'emissor) pot fer arribar als seus fans i seguidors el missatge tal i com ell el diu, i no tal i com l'interpreten els periodistes. Comunicació directa i en directe, sense intermediaris: la nova comunicació.

Davant aquesta situació el més temptador seria dir: avall el periscopi! Però prohibir que Piqué, o qualsevol altre jugador, faci servir Periscope després del partit no només és impossible, també i sobretot és inútil. Potser caldria regular quan, com i on fer-ne ús, doncs és cert que en les seves retransmissions pot vulnerar la intimitat de companys seus que no volen ser gravats i exposats sense la seva autorització.

La regulació és la solució, i beneficia a totes les parts, doncs és evident que amb un bon ús el Periscope de Piqué també dóna molta més projecció al Barça, doncs Gerard Piqué, com el Barça, també és una marca, té els seus valors i la seva legió de fans!

No en va ja fa temps que els esportistes també són presents a les xarxes socials (Twitter, Instagram, Facebook...) i hi naveguen com la resta de mortals: uns amb més gràcia i encert que d'altres!

Ja fa molts anys, més de vint-i-cinc, que vaig fer el meu periscopi, però amb el pas dels anys he pogut comprovar, amb les meves filles, que segueix essent un treball manual molt actual! I si amb el periscopi jugàvem a submergir-nos en profunditats imaginàries, amb el Periscope ens submergim, tafaners com som, a les profunditats (o superficialitats) de la vida retransmesa en viu i en directe dels altres.

El periscopi i el Periscope, res més que un simple i enginyós joc de miralls...

dilluns, 23 de novembre del 2015

Bravo!


El resultat del Real Madrid - Barça jugat aquest dissabte se'ns va fer curt! El resultat resta molt més per a la història que no el bon joc desplegat, ni la superioritat d'un equip sobre l'altre, que resten a les hemeroteques digitats de les cròniques i anàlisis del partit.

Jo també vaig trobar a faltar que el cinquè gol el fes Piqué, a qui el Bernabéu es va cansar de xiular, però potser millor així, que tot just estem a novembre, i les emocions fortes les volem a la primavera!

Jo també vaig trobar sublim el sublim Iniesta, a qui només li va mancar fer una parada per jugar tots els papers de l'auca: pressionar, temporitzar el joc, distribuir, assistir i marcar! El gol sempre pesa més i el d'Iniesta va li va valer, li va servir, per posar la cirereta a un enorme partit que, sense oblidar el que pel futbol espanyol representa, va tancar amb aplaudiments del Bernabéu quan va ser canviat. Com va dir Luis Enrique, és patrimoni de la humanitat!

Jo també penso que Sergi Roberto, aquest any sí, és el diamant que temporades enrere veiem només en brut, però que aquesta brilla, com va brillar també al Bernabéu, fent feina fosca i reivindicant un lloc preferent en aquest equip.

Jo també em vaig alegrar de la declaració de "Messi independència" que el Barça, amb el bon joc i els gols de Neymar i Suàrez, ha demostrat durant la seva recuperació i va rubricar davant el Real Madrid amb Messi sortint a la segona part amb el partit encarrilat!

Sí, tots aquests arguments els compro: que si l'anhelat gol de Piqué, que si el joc d'Iniesta, que si el paper de Sergi Roberto, que si l'estat de gràcia de Neymar i Suárez i la "Messi independència"... Però si em feu triar, del Real Madrid - Barça d'aquest passat dissabte jo em quedo amb les espectaculars, i providencials, aturades de Claudio Bravo, un porter que amb la seva sola presència transmet seguretat i que va desesperar, com ningú més al camp, un exasperat Cristiano Ronaldo i un apàtic, encara que sempre perillós, Karim Benzemà.

El Barça dissabte va guanyar quelcom més que tres punts; pel Real Madrid els tres punts perduts van ser el de menys!

El cinquè gol hagués portat aquest partit a la primera divisió dels clàssics històrics, però per fortuna quedaran a les hemeroteques les cròniques que l'han descrit com un dels millors partits del Barça al Bernabéu!

Bravo!