El tercer home

Abans que seguiu llegint permeteu-me advertir-vos que el d'avui no és un article sobre cinema, com podria semblar llegint el títol, sinó sobre futbol, com s'endevina, fàcilment, veient la fotografia que l'il·lustra!

I no és que la pel·lícula no mereixi quelcom més que ser citada, que és un clàssic del cinema, una pel·lícula de culte amb una breu, i alhora omnipresent, interpretació d'Orson Welles... Però no, no serà avui el dia que parlarem d'aquesta fosca trama de la guerra freda en una Viena devastada per la II Guerra Mundial...

El tercer home és l'expressió que em va venir al cap, automàticament, quan vaig saber de la defunció de Tonny Bruins Slot. Per a mi ell era el tercer home al capdavant del Barça del Dream Team dels anys noranta, rere l'estela de Johan Cruyff i Carles Reixach. Ell, el tercer home, no sempre es veia, tot i que sempre hi era, i es movia entre la penombra, per exemple, planificant l'estratègia de l'equip.

Avui per avui ja sabem que la direcció d'un equip de futbol és una feina coral, i naturalment l'entrenador n'és el principal responsable, però alhora necessita del treball, més especialitzat, del seu equip tècnic.

Tonny Bruins Slot al seu dia va ser la representació de l'equip tècnic, d'aquestes persones que, més enllà del primer i del segon entrenador, també contribueixen de forma, a vegades determinant, en l'èxit d'un equip de futbol, fent feina fosca, i igualment vital.

Tonny Bruins Slot hi era però no se'l veia, o més ben dit, no se'l mirava! Les mirades se les enduien Johan Cruyff, sobretot, i Carles Reixach, com ara les mirades se les endú Ronald Koeman...

Però un dia, el del recordat cinc a zero al Camp Nou la temporada 1993-94, Tonny Bruins Slot es va fer visible als ulls de tot l'estadi, i de tot el món quan va alçar la "maneta" fent evident el resultat: una icònica imatge per a la història del Barça!

No sé si va ser per aquella "maneta", per el seu carisma, o per tot plegat el cert és que el de Tonny Bruins Slot és dels pocs noms que recordo d'entrenadors assistents, siguin el segon o el tercer entrenador... Un altre, que com l'holandès també va arribar ser primer entrenador, l'enyorat Tito Vilanova.

Qui era el tercer home?
El de la pel·lícula no el desvetllaré... el del Barça del Dream Team, per mi és i serà Tonny Bruins Slot.

Descansa en pau...

24 lligues

Va ser tan sols un miratge: durant uns minuts aquest passat dissabte el Real Madrid va ser virtualment campió de lliga, entre el primer gol de Cristiano Ronaldo al Deportivo de la Coruña i el primer de Luís Suárez al Granada, però el Barça no va fallar i fins i tot Cristiano Ronaldo va entendre no només la lliga, també, la lluita pel pitxitxi, eren missió impossible!

El Barça ha guanyat merescudament aquesta lliga, i si bé la tenia molt clara jornades enrere i es va complicar la vida, en els darrers partits, sota pressió, l'equip no ha fallat: 5 victòries, 24 gols a favor i cap en contra. Aquesta és una bona manera d'assegurar un títol disputat fins al darrer partit!

El títol de lliga és un dels importants a assolir al llarg d'una temporada i és el que d'una manera més clara marca, amb continuïtat, la bona trajectòria d'un equip i fins i tot d'un club en una època determinada; això és precisament el que està fent el Barça aquests darrers anys: marcar una època.

Així ho demostren les sis de les darreres vuit lligues disputades (75%) o les vuit de les darreres onze (73%). Una dada significativa és que des que Cristiano Ronaldo va arribar al Real Madrid (temporada 2009/2010) ell i el club blanc només han guanyat una lliga espanyola, igual que l'Atlético de Madrid, per cinc del Barça.

Però si ampliem el focus fins i tot són notables les catorze de les darreres vint-i-sis lligues disputades (54%): les 4 de Cruyff, les 2 de Van Gaal, les 2 de Rijkaard, les 3 de Guardiola, 1 de Tito i les 2, de moment, de Luis Enrique. En aquest període (1991-2016) el Real Madrid ha guanyat 7 lligues, la meitat que el Barça.

A partir dels anys noranta el Barça ha sabut guanyar lligues de manera més o menys consecutiva, amb certa regularitat, com no havia fet mai a la seva història. Lluny queden els llargs períodes de sequera, especialment els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, amb només dues lligues.

És clar que encara queden lluny les 32 lligues que té el Real Madrid al seu palmarès, però al llarg d'aquestes darreres dècades el Barça ha retallat la distància i qui sap si en les properes el podrà atrapar i superar...

Com un oracle alguns periodistes (?) esportius de Madrid fa anys que anuncien el fi de cicle del Barça triomfant, però de moment el fi de cicle sembla ser tan sols un miratge...

Xavi Hernández és llegenda!

Avui sí, ara sí, parlaré de Xavi, de Xavi Hernández!

Avui Xavi ja no és jugador del Barça, club en el que ha passat 25 temporades, les darreres 17 al primer equip, xifres, com les dels títols i rècords assolits, de vertigen!

De Xavi aquests dies s'ha destacat tot el que ha guanyat com a futbolista, els seus títols i rècords,  i s'han lloat les seves característiques i qualitats com a jugador en general i migcampista en particular; reconec que jo no sóc el més indicat, ni el més expert, per glossar-ne la seva figura com a esportista!

Avui vull parlar de Xavi, però no del Xavi celebrant i aixecant títols, sinó del que veia, malgrat la seva bona feina, com eren altres equips els qui celebraven títols!

Tot i que Xavi va guanyar títols en la seva primera temporada amb el primer equip, en especial la Lliga 1998/99 amb Louis Van Gaal, va viure en primera persona el període esportiu i institucional negre del Barça que va des de la citada darrera lliga de Van Gaal a la primera de Frank Rijkaard, la de la temporada 2004/2005.

Xavi, com Carles Puyol i Víctor Valdés,va començar a guanyar títols a cabassos després de viure uns anys d'absoluta sequera, d'una llarga travessia pel desert!

Xavi, malgrat els cants de sirena d'equips europeus amb ofertes econòmicament millors, i esportivament també competitives, va mantenir-se al Barça, fidel al club i als colors, fent madurar el seu joc per, primer amb Rikjaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, ser peça clau en l'estil de joc del Barça i finalment, feliçment, sadollar la seva fam de títols!

Xavi va saber mantenir-se al Barça aquelles temporades difícils, i també ha sabut quedar-se al Barça aquesta darrera temporada, la primera de Luis Enrique, tot i que amb un rol diferent; una altra decisió encertada que li ha permès sortir del Barça per la porta gran, amb un segon triplet al sarró i amb un palmarès farcit amb 25 títols!

Xavi no és el més ràpid, ni el més elèctric, ni el més golejador; és possible que d'altres jugadors (Iniesta, Messi, Busquets) polvoritzin els seus títols i rècords, però Xavi ha estat, al llarg d'aquestes 17 temporades, la màxima expressió de l'excel·lència del joc del Barça al mig del camp, el gran mestre i director d'orquestra sobre la gespa, marcant el ritme dels partits i donant joc als jugadors ràpids, elèctrics i golejadors!

Xavi Hernández ja és un jugador llegendari, una llegenda viva del Barça, club que ja mai més podrà escriure la seva història sense mencionar-lo!

Gràcies Xavi i molta sort a Qatar... fins aviat!

Tito Vilanova, crònica d'una mort NO anunciada!

Dijous a la nit Twitter bullia amb la NO notícia de la mort de Tito Vilanova! Es barrejaven piulades d'ànims amb piulades de condol, piulades que asseguraven que sí, que Tito Vilanova havia estat definitivament derrotat per la malaltia, amb piulades que l'animaven a seguir lluitant!

Tot plegat configurava una situació un cert inquietant, sobretot pel fet que els mitjans de comunicació "seriosos" no només no anunciaven la mort, ni tan sols la seva hospitalització!

Divendres sí que alguns mitjans van informar de l'estat greu de Tito Vilanova i, finalment, fatalment, a la tarda va arribar la luctuosa notícia. Tan és quin va ser el dia i l'hora de la mort de Tito Vilanova, la notícia es va esdevenir, s'havia de comunicar quan la família ho considerés oportú!

Divendres a la nit el periodista Lluís Canut, a l'Efectivament, explicava, amb bon criteri, penso jo, que ells, com d'altres programes i informatius de Televisió de Catalunya, també Catalunya Ràdio i Rac1, van decidir, ja la nit de dijous, no fer una retransmissió en viu i en directe de l'hospitalització i previsible mort, ja aleshores, de Tito Vilanova.

Com va dir en Canut, no es tractava de ser el primer en donar la notícia, es tractava de respectar la voluntat i els "tempos" de la família.

Setmanes enrere el fill d'Adolfo Suárez va anunciar, a les portes d'un cap de setmana, la mort del seu pare en les properes hores; no va ser aquesta la voluntat de la família de Tito Vilanova, tot i que no van poder evitar tot l'enrenou que es va generar a les xarxes socials, i que sembla va fer que rebessin mostres de condol quan la mort de Tito Vilanova no estava ni tan sols certificada... Tot plegat anguniós, incòmode...

I aquí la "culpa" no és de Twitter, sinó del o dels responsable del perfil que van encendre la metxa amb una piulada en la que "mataven" Tito Vilanova abans d'hora... i de la que, per cert, es van disculpar.

Al capdavall en aquestes situacions qui ha de marcar la pauta és la família, que ha volgut acomiadar a Tito Vilanova en la més absoluta intimitat, sense l'enrenou mediàtic dels mitjans i les xarxes socials, acomiadant molt més que un entrenador del Barça, acomiadant simplement el Tito Vilanova fill, espòs, pare...

Morir és inevitable, però fer-ho jove i de càncer com en #TitoVilanova hauria d'estar prohibit! #DEP
— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) April 25, 2014

El Barça és el Barça!

El Barça és, reconeguem-ho, un club bipolar!

Hi ha el Barça de sempre, el que perdia lligues a camps d'equips teòricament petits, com aquest darrer partit perdut a Pucela, el Barça irregular (com el d'aquest inici de 2014!) que exaspera el soci, especialment el "tribunero", el patidor; el Barça de la frase "aquesta any sí" a principi de temporada que s'acabava amb un "aquesta any tampoc..."

I també hi ha el Barça que aquests darrers 10 anys, primer amb Frank Rijkaard, i sobretot amb Pep Guardiola, ha dominat el futbol estatal, europeu i mundial. El Barça que ha excel·lit, que ha guanyat títols aquests darrers 10 anys enlluernant a propis i estranys amb bon futbol, un Barça que ha marcat una època!

El Barça és el Barça sí, però quin Barça?

Després d'un Pep Guardiola esgotat i un Tito Vilanova malauradament malalt semblava que el descobriment de Gerardo "Tata" Martino aportava noves dosis d'optimisme a la culerada, però ara, a punt d'encarar el tram on els equips es juguen les garrofes, equip i club semblen estar tocats i anar a la deriva!

Jo avui no dono, ni molts menys, al "Tata" Martino per amortitzat! Tampoc la temporada per perduda ni la plantilla per dur a la deixalleria!

Té prou arguments, i ingredients, el Barça de "Tata" Martino per seguir lluitant per tot i fins al final! I allà on no hi arribi el toc, la màgia, la possessió de la pilota, que hi arribi el que representa Carles Puyol! O és que no és ell també responsable del bon joc i la pila de títols que el Barça ha fet i guanyat aquests darrers anys?

Potser el que li cal a aquesta plantilla és aïllar-se de l'entorn, de la crisi institucional del club, de les renovacions de jugadors, del proper Mundial de Futbol... i centrar-se només en allò que saben fer més bé: simplement jugar a futbol!

I sobretot tenir present que Carles Puyol és, encara avui i fins a final de temporada, jugador del Barça!

Perquè sí, el Barça és el Barça, ja ho sabem... tan com sabem que Puyol és Puyol!

De Rosell a Bartomeu

Rosell i Bartomeu s'abracen el dia que el primer dimiteix i el segon el relleva com a president. Foto: Miguel Ruiz - FCB

La setmana passada el Barça va viure una crisis institucional de gran magnitud, culminada amb la sobtada dimissió del president Sandro Rosell i caldrà veure si crisi tancada amb el nomenament de Josep Maria Bartomeu com a nou president del FC Barcelona!

Pel que fa a la dimissió sobresurten dos com els principals motius que han fet renunciar a Rosell de tan preuat càrrec: les xifres del fitxatge de Neymar i les amenaces i atacs que tan ell com la seva família han rebut.

Més enllà d'aquests motius és especialment curiosa, per no dir preocupant, aquesta capacitat del Barça de devorar presidents! Contrasta aquesta situació, aquesta crisi institucional del Barça, amb la bassa d'oli de la magnànima presidència de l'autèntic "number one" del Real Madrid, Florentino Pérez!

Rosell no surt per la porta gran! 

Queden per al seu balanç, en positiu, 2 Lligues, 1 Copa del Rei, 3 Supercopes espanyoles, 1 Lliga de Campions, 1 Mundial de Clubs i 1 Supercopa d’Europa a nivell esportiu (del primer equip de futbol), i l'encert en el relleu de Guardiola per Tito Vilanova, primer, i d'aquest pel "Tata" Martino, després.

En negatiu, a banda de les presumptes ombres del fitxatge de Neymar, i discutit, i discutible patrocini de la samarreta del primer equip (Qatar Foundation primer, Qatar AirWays després), potser el que més destaca és el desencert i desconcert comunicatiu que, malauradament, ha definit el seu mandat. Ha estat la comunicació, la seva comunicació com a president, la seva principal pedra a la sabata!

Queda com a excepció, i exepcional, l'anunci de Tito Vilanova com a entrenador el mateix dia i moment que Guardiola anunciava el seu comiat...

Fa quasi tres anys, just després de les eleccions que van fer president Rosell, vaig escriure (De Laporta a Rosell): "Sandro entra per la porta gran, tan de bo també en sàpiga sortir... Aquest és el veritable repte que té al davant!"

Quasi tres anys després d'entrar per la porta gran el president Rosell deixa la presidència per la porta de servei...

I Bartomeu? ... "sembla normal, aquest home!"

Són moltes les coses que ja s'han escrit sobre el nou president del Barça, i seran moltes més que les a partir d'ara s'escriuran...

però jo avui em quedo amb la primera impressió que la meva filla gran va tenir veient Josep Maria Bartomeu, ja president del Barça, a les notícies: "sembla normal, aquest home!"

Tan de bo que amb Bartomeu, aquest home avui "normal", el Barça pugui gaudir dels èxits esportius amb una certa "pau" institucional...

És aquest, doncs, un bon inici per Bartomeu: no només ser normal, sinó també semblar-ho! Ser accessible i semblar-ho, ser honest i semblar-ho, ser conciliador i semblar-ho... al capdavall ser president i semblar-ho!

Serà aquest el veritable repte de Bartomeu com a president del Barça?

És clar que l'inici del seu mandat s'obre amb altres interrogants... Hauria de convocar eleccions anticipades a final de temporada Bartomeu?

El debat, entri o no entri la pilota, està servit!

Els 6 punts del #Barça sobre el #RealMadrid

Tan cert és que el Barça ha superat el primer parcial de la temporada amb millors resultats que joc com cert és que, a dia d'avui, el Barça avantatja al Real Madrid en 6 punts que, tal vegada, podrien ben bé ser aquests:

1.- La porteria

Globalment la parella de porters del Real Madrid (Casillas + Diego López) és superior a la del Barça (Valdés + Pinto), però al Barça la porteria gaudeix d'una estabilitat (fins a final de temporada) que la del Real Madrid no té.

Quan semblava que el debat a la porteria blanca s'acabaria amb Mourinho (mort el gos s'acaba la ràbia) Ancelotti l'ha mantingut viu fins a prendre la salomònica decisió de fer jugar Diego López a la Lliga (és a dir, regularment) i Casillas a la Champions i a la Copa del Rei.

La irregularitat de Casillas en un any (el 2014) de Mundial fa que el porter de Mòstoles vagi desfullant, jornada a jornada, la seva particular margarida: em quedo; me'n vaig; em quedo; me'n vaig...

Sabem que Víctor Valdés marxarà a final de temporada (i que la secretaria tècnica té un repte major en trobar-li substitut); el dubte és saber si Casillas marxarà abans del Real Madrid!

2.- El joc

El Barça ha d'acabar de polir el seu joc; el Real Madrid encara l'ha de trobar! Amb més o menys encert i fortuna, el joc del Barça es reconeix, mentre el del Real Madrid ofereix encara massa interrogants.

Al clàssic de dissabte Ancelotti va revolucionar l'alineació del Real Madrid de tal manera que semblava que ni els mateixos jugadors blancs l'acabaven entenent, com la pròpia disposició dels jugadors sobre el terreny de joc: Ramos de mig centre defensiu i Bale de davanter centre, amb Benzema a la banqueta i Morata a la graderia!

Ja ho diu tothom i no és profecia: Ancelotti va regalar, al clàssic de dissabte, una hora de partit al Barça... fins que va refer el seu equip ordenant el mig del camp i la davantera... Aleshores, però, ja era massa tard. Mal dia per experimentar...

3.- La davantera

El travesser va impedir a Benzema reivindicar-se en un gran partit; una vaselina, una extraordinària vaselina va permetre a Alexis robar un bocí del cor de molts "culers". Ambdós davanters han estat qüestionats per les respectives aficions, però mentre el francès perd valor al Real Madrid el xilè en guanya al Barça.

Al Real Madrid el debat ja és ben viu: Benzema o Morata? Al Barça el debat és amb quina alternativa jugarà a la davantera: amb Pedro? Amb Alexis? Potser Tello? Pedro i Alexis han tingut bons moments aquesta temporada; quan no és l'un és l'altre... Benzemà ha tingut molts mals moments i Morata pocs (per les poques oportunitats que ha tingut) bons moments!

4.- Neymar vs Bale

Neymar i Bale són els dos grans fitxatges d'aquesta temporada de Barça i Real Madrid, no només per la quantitat de diners que han costat, sinó, i sobretot, pel que s'espera d'ells. Neymar ja ha començat a amortitzar el seu cost a base de joc, assistències i gols. A Bale encara se l'espera.

La seva contribució al clàssic de dissabte exemplifica molt el moment de cada jugador: Neymar actiu i decisiu, Bale desaparegut, estèril...

5.- Messi vs CR7

Messi ha començat aquesta temporada castigat per les lesions; CR7 ha començat en plena forma! Tot i jugar menys partits la contribució de Messi, pel que fa als gols, és notable al Barça, però la seva absència, fins i tot la seva puntual manca d'inspiració la relativitzen el bon estat de forma dels seus companys (Neymar, Alexis, Pedro).

A dia d'avui el Barça sembla més preparat per jugar, si cal, sense Messi que el Real Madrid sense CR7; sembla tenir més remei el Barça contra la "Messi-dependència" que el Real Madrid contra la "Ronaldo-dependència".

6.- "Tata" Martino vs Ancelotti

El "Tata" Martino i Carlo Ancelotti han aterrat a Barça i Real Madrid per afrontar el post - Guardiola / Tito i el post - Mourinho respectivament, tasca ja per si sola gents fàcil. A dia d'avui sembla gestionar millor la situació el "Tata" Martino, tot i no haver entrenat mai a Europa, que no pas Ancelotti, entrenador amb una llarga i exitosa trajectòria al futbol europeu.

Martino sembla haver trobat ja les claus del vestidor blaugrana pel que fa a la gestió de la plantilla, deixant-se aconsellar per membres de l'antic equip tècnic (ara integrats al seu: Roura, Altimira...), però també sabent marcar, des del primer dia, la seva pauta, exemplificada amb les rotacions: fer seure Messi, Iniesta...

Ancelotti sembla més perdut, si bé és cert que no hem d'oblidar que ha heretat un vestidor cremat, incendiat per Mourinho!


A dia d'avui el Barça té sis punts més que el Madrid; són aquests sis o en poden ser d'altres... en poden ser més, fins i tot, però també menys...

Al capdavall la gràcia del futbol (potser també el seu drama) és que el que marca la diferència dels sis punts és si la pilota entra o no entra, si la refusa el porter, el pal o si un penal es xiula o no (i si ex xiula, si es marca, CR7!).

Ara bé, jugades puntuals poden explicar un partit, però mai justificar una temporada...

Que apassionant veure i viure aquesta temporada!

La lluita de Tito Vilanova contra el càncer és també la nostra!

El tràngol, el darrer mal tràngol que el càncer ha generat en la vida personal i professional de Tito Vilanova ha despertat, novament, una gran onada de comentaris de suport i ànims, des d'esportistes d'elit de diversos esports i famosos fins a gent completament anònima, al fins ara entrenador del Barça.

Entre els comentaris d'ànims i suport, però, també n'hi havia que destil·laven una certa desaprovació d'aquest fenomen, alguns dels quals fent referència explícita a familiars que, com en Tito Vilanova, també estan lluitant contra el càncer des de l'anonimat.

És cert que casos com el de Tito Vilanova o Eric Abidal prenen major envergadura per la seva dimensió pública, i sí, potser en algunes ocasions ens hem excedit en posar-los com a exemple per a les persones anònimes que hi lluiten quan, possiblement, moltes de les persones que lluiten des de l'anonimat contra el càncer podrien ser exemples per ells.

Ben mirat l'autèntic heroi de la recuperació d'Abidal és el seu cosí, desconegut fins aleshores!

Penso que la dimensió pública de la lluita contra una malaltia d'una persona famosa es suma a la lluita anònima de moltes altres persones, ajuda a donar-li visibilitat i, si cal notorietat. En la lluita contra la Sida el reconeixement públic de Magic Johnson va representar més un impuls que no pas un retrocés, per exemple.

A dia d'avui no hi ha qui no tingui a prop persones que han lluitat i lluiten contra el càncer; homes i dones a qui aquesta malaltia els ha trasbalsat la vida personal, familiar, social i professional... Tenim també persones properes que, malgrat lluitar-hi, no han pogut vèncer la malaltia...

Penso que precisament aquesta proximitat és la que fa que, davant la malaltia de Tito Vilanova, per exemple, se'ns activi una cert grau d'empatia vers la seva lluita, vers el seu dolor i el de la seva família.

Al cap i a la fi, la seva lluita és també la nostra!

Ara sí, Guardiola es buida!

Pep Guardiola el dia que va explotar. Foto: El País - CHRISTOF STACHE (AFP)

Pep Guardiola va escometre, la setmana passada, contra l'actual junta i entrenador del Barça fent unes declaracions en les que van destacar expressions com "no ho oblidaré mai" i "no m'han deixat en pau".
Les paraules de Guardiola destil·laven malestar, un malestar que ben segur té la seva llavor quan encara era entrenador del Barça i que s'ha anat gestant al llarg de la temporada passada; la gestació d'aquest malestar, però, s'ha alimentat més del que s'ha callat (o dit privadament) que no pas dit públicament.

És evident que entre uns i altres hi ha hagut diferències i la distància, més que llimar-les, les ha afilat!

Tot el què va dir Guardiola no va ser fruit de la improvisació; Guardiola, ja entrenador del Bayern, volia dir el què va dir i volia dir-ho en català. Hi ha qui diu que la pregunta estava més o menys pactada, que el periodista argentí que va fer la pregunta en català va parlar, una estona abans de la roda de premsa, amb Manel Estiarte, mà dreta de Guardiola; i davant la petició d'un periodista italià a Guardiola de traduir la resposta en Pep va dir-li: "non ti preocupare", afegint que la resposta era per Barcelona...

Guardiola, que com a entrenador del Barça es va buidar, va buidar el pap l'altre dia! Els seus motius tindrà i no seré jo qui els hi discutiré, però per mi Guardiola s'equivoca en una cosa: demanar que se'l deixi en pau!

Com a personatge públic que és en general, com a persona rellevant del món del futbol i de l'esport en particular, i sobretot com a barcelonista i ex-jugador i ex-entrenador, Pep Guardiola no pot exigir deixar de ser part de l'actualitat, per més que marxi a Nova York i es prengui un curs sabàtic... i encara menys en la temporada següent a la seva marxa del Barça!

Respecte a la resta, res a dir: els amics per anar a sopar, o deixar d'anar-hi, cadascú se'ls tria, també Pep Guardiola!

Glück und erfolg für den Josep Guardiola

Josep Guardiola va arribar a la banqueta del primer equip del Barça per remuntar un equip que ja havia donat massa símptomes d'esgotament, foses la màgia de Ronaldinho i la capacitat per gestionar el vestidor de Frank Rijkaard.

La seva primera temporada va ser enorme i amb ell es va iniciar un cicle guanyador que avui encara perdura!

Ara Josep Guardiola aterra a la banqueta del Bayern de Munic que acaba de fer un històric triplet (Lliga, Copa i Champions), com el primer Barça de Guardiola, i molts poden pensar que, al contrari de la seva primera temporada al Barça, en la d'enguany la pressió serà superior!

Deia José Mourinho, en la seva presentació com a entrenador del Chelsea, que l'equip ja s'havia tret urgències i pressió de sobre, havent guanyat la Champions League l'any 2012, desinflant d'aquesta manera les seves pròpies línies de pressió.

Per un entrenador a pràcticament qualsevol equip la pressió es mesura només en funció de dues variables: els resultats i la paciència del club (directiva, secretaria tècnica i/o socis)! I això tan val pel Guardiola del Bayern, pel Mourinho del Chelsea, pel Vilanova del Barça i pel qui vagi al Real Madrid!

Més que pressió Pep Guardiola ha generat moltes expectatives a Munic! I de moment el seu primer dia, el de la presentació, les ha cobert amb escreix!

Caldrà esperar veure córrer la pilota per calibrar la seva tasca, tot i que la seva gran primera prova de foc la tindrà ben aviat, en el morbós duel contra el Chelsea de Mourinho a la final de la SuperCopa d'Europa! Capricis del destí, el "fantasma" de Mourinho (amb i sense cometes!) sembla perseguir Guardiola!

Glück und erfolg für den Josep Guardiola! ... que vindria a ser sort i èxit!

Les 4 línies que el Barça necessita reforçar!

El Barça, ara sí, ja és campió!

Assolida la Lliga la direcció esportiva ja pot centrar-se en preparar la propera temporada i per afrontar-la necessita fer moviments, segons el meu criteri, en les 4 línies de l'equip: porteria, defensa, mig del camp i davantera.

Porteria
El Barça necessita un nou primer porter i la urgència la marca el futur immediat de Víctor Valdés; si Valdés es queda una temporada més, la darrera del seu no renovat contracte, la decisió podria posposar-se un any, però el millor, per l'equip i el club, seria no posposar aquesta decisió.

Si marxa, o se'l traspassa, es necessita un primer porter, tenint present que la plaça de segon porter l'ocupa Pinto. I aquí el debat és: un porter veterà i fet (Reina) o un porter jove i per consolidar (de Gea / Stegen / Guaita).

Tenint clar el perfil de porter que es vol, Reina és una opció més a curt termini que pot adaptar-se d'una manera més ràpida al joc i vestidor; qualsevol dels altres joves és una opció de present i futur, però cal veure si s'adapten a una porteria que pesa molt (Busquets, Lopetegui, Baia, Dutruel...). Diuen que al juvenil hi ha una joia de porter camerunès de 17 anys; deixem-lo madurar!

Personalment l'opció Reina no em semblaria malament, la trobo menys arriscada a curt i mig termini, però no és un porter a consolidar per molts anys.

Defensa
Urgeix central! Amb Puyol entre cotons han de permetre a Bartra fer un pas endavant i consolidar-se a l'eix de la defensa, que a priori ha de liderar Piqué i ha de tenir en Mascherano en un brelleu molt solvent.

Però caldria moure fitxa i incorporar un nou central, que les temporades són molt llargues. No crec que l'opció sigui recuperar Fontàs (cedit), sinó anar al mercat per tronbar un central més solvent.

També caldria reforçar els laterals, especialment si Abidal no segueix. Amb Alves, Alba, el multiusos Adriano i Montoya no n'hi ha prou!

Mig del camp
És possible que la millora no sigui tan en fitxatges, com en millorar les prestacions dels migcampistes que ja tenim; especialment Song, que no acaba de trobar lloc (l'immens Busquets li posa difícil) i permetre que Thiago sigui més alternativa a Xavi, que com els bons vins caldria reservar més per a les ocasions especials.

No cal jubilar a Xavi, que té encara molt de futbol, però sí dosificar més, molt més! D'Iniesta, com de Busquets, res a dir, solvència contrastada, però Cesc ha d'acabar de construir el seu propi perfil i la seva polivalència no l'ajuda, ni estar sempre a l'ombra de Messi, Xavi i Iniesta!

Davantera
Messi a banda, de qui caldria relativitzar en un futur la dependència golejadora, només Tello sembla haver donat bones prestacions quan ha jugat, essent la resta d'extrems (Pedro, Alexis i Villa) massa irregulars.

Villa, a qui sempre he admirat, sembla amortitzat i Alexis, més jove, sembla merèixer una nova oportuunitat (fet que entenc que molts qüestionin). Pedro ha de tornar a la seva millor forma i Tello truca fort a les portes de la titularitat.

No sembla que el cedit Cuenca torni, tampoc Bojan. Deulofeu, que acaba de renovar contracte, hauria de fer més la goma i anar pujant i baixant al primer equip més sovint, no de manera testimonial. El Cesc davanter ha de reconciliar-se amb ell mateix i amb el públic!

No cal fer una revolució al vestidor del primer equip del Barça, però sí millores, millorant línies, bescanviant peces, reforçant l'equip!

Ningú millor que Tito Vilanova i Zubizarreta per saber què necessita el Barça 2013/2014! Això meu és tan sols jugar a ser "Zubi"! Tothom duu un entrenador dins seu al llarg de la temporada, i a aquestes alçades, un director esportiu!

Un notable pel primer Barça, campió de Lliga, de Tito Vilanova!

Imatge: FC Barcelona

El Barça ja és campió de la Lliga 2012/2013 de futbol! Fa dies que el Barça acaronava el títol; el dubte era on i quan el guanyaria, doncs des de la primera volta, des d'aquella fantàstica i històrica primera volta, la Lliga d'aquesta temporada semblava tenir només un aspirant real al títol.

Amb Cristiano Ronaldo trist al principi de la temporada un Real Madrid irregular no ha qüestionat en cap moment el lideratge del Barça en aquesta lliga, tot i que en els enfrontaments directes, tan en la SuperCopa d'Espanya, com a la Lliga com en la Copa del Rei, els blancs han estat sempre superiors als blaugrana.

La superioritat del Real Madrid en els duels directes no ha tingut cap influència en la Lliga: no ha permès als blancs fer trontollar el lideratge blaugrana, ni als blancs aspirar al títol; en els altres enfrontaments els duels directes han fet guanyar un títol al club blanc, la SuperCopa d'Espanya a principis de temporada, un mal menor, i han fet aspirar al Real Madrid al darrer títol possible de Mourinho al Bernabéu: la Copa del Rei que hauran de disputar a l'Atlético de Madrid.

El veritable punt negre d'aquesta temporada ha estatla dolorosa l'eliminació contra el Bayern de Munic a les semifinals de la Lliga de Campions d'Europa, sobretot per com es va produir: el Barça va fer gala de les seves grans debilitats (defensives i ofensives) i va arribar esgotat mentalment i físicament a la doble cita amb els bavaresos... i amb un Messi fora de combat!

De caure amb dignitat la meva nota per aquesta temporada seria de notable alt, però la imatge donada en aquest partit, sumada a la major vulnerabilitat en defensa al llarg de tota la temporada i la manca de recursos alternatius a l'apagafocs i multiusos Messi fan que la meva nota per al primer Barça de Tito Vilanova sigui un notable.

Campió de Lliga i semifinalista de la Lliga de Campions i de la Copa de Rei és un balanç molt positiu, tenint també les adversitats que ha hagut de patir el vestidor amb la recuperació d'Abidal i l'anar i venir de Tito Vilanova per la seva malaltia. I sobretot és un balanç molt positiu per ser la primera temporada post-Guardiola!

Canvi de cicle? Potser sí, potser aquest és només l'inici del cicle de Tito Vilanova al Barça! Ja veurem, com sempre la qüestió és a les mans, o millor als peus, de la pilota!

Sigui com sigui el Barça de Tito Vilanova segueix essent un Barça que aspira a tot i, sobretot, ja és un Barça campió!

"Remontada" vs Remuntada... La clau són les urgències!

Real Madrid i Barça s'han citat, avui i demà respectivament, amb sengles remuntades! Un i altre equip es juguen, avui i demà, el ser o o ser a la desitjada final de la Lliga de Campions d'Europa!

Ambdues remuntades s'assemblen, però tenen components diferents, molt diferents pel que fa als aspectes esportius, anímics i a les urgències d'ambdós clubs!

Esportivament el Real Madrid ho té més bé, el gol de Cristiano Ronaldo al partit d'anada fa que la seva "remontada" estigui més a l'abast, essent el 3-0 el camí més curt per la final de Wembley.

Esportivament el Barça ho té realment magre, no només per no haver marcat a l'anada, sinó perquè amb prou feines va xutar a porteria; la remuntada exigeix quelcom que el Barça ha fet poc enguany: guanyar 5-0 davant un equip que es caracteritza per haver encaixat poquíssims gols.

El Real Madrid es va recuperar anímicament de la derrota per 4-1 contra el Borussia de Dormunt en el que va durar la dutxa! Tots els jugadors blancs van sortir del vestidor alemany arengant a l'afició que la "remontada" és al seu abast, invocant l'esperit de "Juanito"!

El Barça va sortir derrotat del camp i seguia derrotat després de la dutxa; la remuntada és més utopia que desig, i s'ha alimentat sobretot per la inèrcia generada pel màxim rival, el Real Madrid. Només l'aparició de Messi a San Mamés, revolucionant un nou partit gris dels blaugrana, sembla haver esperonat un xic la culerada!

Ben cert és que esportivament el Real Madrid té més a l'abast la "remontada" que el Barça la remuntada, i que els blancs semblen tenir més fe que els blaugrana davant la possibilitat d'aconseguir-la i capgirar llurs eliminatòria.

Però aquesta realitat n'amaga una altra que es va fer evident al mateix post-partit del partit d'anada del Barça i del Real Madrid: les urgències d'ambdós clubs.

El Barça té la lliga pràcticament al sac i els jugadors així ho van fixar en el seu discurs després de la dolorosa derrota contra en Bayern de Munic: "ara l'objectiu sobretot és assegurar el títol de Lliga".

Amb la Lliga quasi guanyada, i sobretot guanyant-la amb total autoritat, i arribant a semifinals de la Copa del Rei i per sisena vegada de la Lliga de Campions la temporada es pot valorar com a molt positiva, més si tenim present la situació atípica i extraordinària viscuda al cos tècnic per la malaltia de Tito Vilanova.

El Real Madrid, Supercopa d'Espanya a banda, té de moment una final per jugar, la de Copa del Rei. La "décima" no és un objectiu, ni una fita a assolir, és una necessitat, una urgència necessària per a poder valorar positivament una temporada, sembla que la darrera de Mourinho, molt irregular dels blancs.

Només guanyant la Lliga de Campions el Real Madrid pot fer ombra al Barça aquesta temporada, malgrat hagi vençut als duels directes. I sobretot, no guanyant la "décima" faran encara més bona la temporada dels blaugrana!

El Real Madrid ho té millor esportivament i té més fe en la "remontada"; veurem si la pressió per les urgències de l'equip i el club els empeny a seguir endavant o els fa caure d'Europa.

El Barça, que ho té pitjor esportivament i té menys fe en la remuntada sembla tenir només l'obligació de competir, de ser competitiu, com no va ser la diada de Sant Jordi, davant el seu rival; no cal ni tan sols que guanyi el partit...

Seran Real Madrid i/o Barça capaços de contradir Gary Lineker? Avui i demà sortirem de dubtes!

El #Barça post #Guardiola: punt i seguit esportiu, punt i a part social

El Barça post Guardiola em fa més por que una pedregada!

Entre l'anunci de la seva no renovació i la Final de la Copa del Rei, darrer partit oficial de la temporada, no només van passar molts, massa dies, també van passar moltes, massa coses!

Tot d'una l'entorn blaugrana es va enrarir amb declaracions de Laporta, les cullerades de Cruyff o els articles d'en Sostres...

Els interrogants sobre les derivades que poden venir al Barça post Guardiola són principalment dos: l'àmbit esportiu i l'àmbit social.

A nivell esportiu, a dia d'avui, el punt i seguit és molt evident: Tito Vilanova construirà el seu equip i estil futbolístic a partir de l'herència de Guardiola, que en part també és obra seva, encara que no en la darrera responsabilitat. El club ha escollit la millor de les opcions, també la més inesperada i sí, ments arriscada si no dóna fruits!

Tito Vilanova mereix la confiança de tota la culerada i, sobretot, mereix ser vist només com a entrenador... el seu perfil, també la seva vida com a futbolista i la seva relació amb el Barça és molt diferent de Guardiola; qualsevol comparació que vagi més enllà de la tasca d'entrenador és, d'entrada, injusta.

A nivell social, a dia d'avui, el punt i a part és molt evident. Amb Guardiola a la banqueta l'entorn crític del Barça estava adormit, hivernant, en "stand by", però amb la seva marxa l'entorn s'ha despertat i s'ha activat el "mode on". N'hem començat a veure mostres, i més que en vindran, vinguin o no els resultats positius!

Sandro Rossell ja no té Guardiola com a escuder, pel què ara haurà de ser ell, i la seva junta, qui haurà de fer un pas endavant per escometre els embats ja habituals provinents de la "caverna mediàtica blanca", pe`ro també de l'entorn ressuscitat!

Amb Guardiola dèiem que la mentalitat del culer havia canviat... Vés que tot plegat no hagi estat res més que un miratge... l'oasi de Guardiola!