Franco, 50 anys d'incrustació

D'entre les moltes efemèrides que passaran aquest 2025 ja s'ha començat a parlar, i polemitzar, de la referent al 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde.

El govern espanyol dies enrere ja va anunciar tota una sèrie d'actes i la polèmica va saltar per la negativa del rei Felip VI d'assistir en el primer acte institucional que es va fer dies enrere, negativa que ha desfermat tota mena d'interpretacions.

Precisament, aquesta polèmica, tallada de soca-rel no només per la Casa Reial, també pel mateix govern espanyol, així com la mateixa celebració de l'efemèride, ens convida a reflexionar sobre què queda avui del franquisme, incrustat a les institucions i a la societat espanyoles, 50 anys després de la mort del dictador.

Sembla prou evident que la pervivència del franquisme a Espanya es manifesta en diferents àmbits de la societat, i especialment en la política i la justícia. Malgrat les dècades de democràcia, alguns elements i rèmores del règim franquista continuen ben presents, elements que no només han pogut sobreviure a la democràcia, fins i tot se n'han beneficiat.

En política, per exemple, el llegat del franquisme viu un perillós auge amb partits polítics de l'extrema dreta que, com Vox, se senten hereus dels seus valors i símbols i que, per exemple, no només toregen la condemna unànime i contundent del franquisme, sinó que el reivindiquen desacomplexadament.

La justícia, i especialment en les altes instàncies, és un altre àmbit en què el franquisme ha sobreviscut a la transició, tal com es veu, avui dia, en les opinions i decisions d'alguns jutges i magistrats. La negativa a anul·lar judicis polítics de l'època franquista, o la resistència a investigar crims del franquisme, són exemples de com aquesta influència es manté viva, una mena de prova del nou de la supervivència del franquisme en plena democràcia.

La pervivència del franquisme a Espanya, 50 anys després de la mort del dictador, és una mena d'error del sistema que posa en evidència les llacunes i errors de la Transició espanyola, que, d'altra banda, també va tenir, val a dir, moltes virtuts. D'aquí que aquests elements continuïn condicionant, en certa manera, la política i la justícia espanyoles, i per descomptat catalanes, fent encara més evident la necessitat d'erradicar el franquisme de les institucions, després de 50 anys d'incrustació.

20N, no estaven de parranda

Avui fa 48 anys va morir el dictador, Francisco Franco Bahamonde. Cinc anys després de la seva mort, el 20 de novembre de 1980, Just M. Casero tancava així la seva columna diària Quiosc del Punt Diari, titulada amb un breu 20-N:

"Cinc anys després, perduda la virginitat i amb els braços embrutits de netejar el país, encara no s'ha acabat aquell dia. Se'ns va parar el rellotge de l'esperança, i hem viscut tot aquest temps com a administradors d'una agonia sospitosament incerta, com si encara no hagués quedat tot prou enterrat sota la llosa. Ens cal encetar definitivament el dia 21, sense fantasmes, sense cadenes, sense agendes nostàlgiques. Començar a creure que la resurrecció és possible".

Avui fa 48 anys va morir el dictador i aquests dies estem veient que el seu llegat no estava mort, ni estava de "parranda" (de tabola, de barrila, de gresca!), sinó que estava hibernant i d'un temps ençà s'ha despertat tornant com un fantasma, amb cadenes i agenda nostàlgica.

Malauradament, no va quedar tot enterrat sota la llosa, ans al contrari, el franquisme encara es manifesta i no només als carrers, com veiem aquests dies, i no només de forma tronada i esperpèntica. El franquisme ha tornat a les institucions de la mà de Vox i amb l'empenta del Partit Popular.

48 anys després hem de seguir donant corda al rellotge de l'esperança; l'alternativa és massa terrible.

"Franco (no) ha muerto"

Si com un Golf no és un Golf, com un enterrament d'Estat no és un enterrament d'Estat, tot i que hi ha imatges que, sembla, podrien rebatre-ho i desmentir-ho, i d'altres que ho confirmen; qüestió de zoom, de mirada. Res de nou...

No va ser un enterrament d'Estat però per moments va semblar-ho, i aquest de nou és el problema, les aparences. Tampoc va ser una proclamació d'independència, ni ara estem en una república...

L'exhumació era d'un dictador, el dictador si voleu, no d'un cap d'estat, i per més interès informatiu que el fet tingués (i el tenia, naturalment!), dubto que fos un encert retransmetre'l en viu i en directe i per la majoria de cadenes de televisió.

És innegable que calia documentar el fet, no només per l'interès informatiu, també, i aquest potser encara més important, per l'interès històric; potser, en comptes de retransmetre'l hagués estat més que suficient fer tot l'operatiu amb una major discreció, no com un espectacle televisiu, i informar-ne posteriorment als informatius.

No tenia vocació d'enterrament d'Estat tot i que, per moments, va semblar-ho, i el pitjor és que, si tenia la mínima intenció de ser un important element de dignitat i de memòria històrica, en aquest cas, i per mi això és potser el més trist, tot plegat encara va quedar més lluny de semblar-ho.

No és el què, el que va fallar, sinó, tenint present que el quan ja duia excessiu retard, el que va fallar és el com, malgrat com un Golf no sigui un Golf...

Les guerres tenen memòria, també la civil espanyola!

Ahir volia escriure, per a l'article d'avui, sobre el que encara no hem resolt d'una guerra civil, l'espanyola, que oficialment es va acabar ahir va fer vuitanta anys!

Les derivades d'aquella terrible guerra, i l'allargada ombra del franquisme que la va prolongar, encara perviuen avui políticament i social, confrontant persones i ideologies davant, per exemple, les restes de tantes persones que encara resten en fosses comunes i cunetes, o les pròpies restes del dictador, aquests darrers mesos de nou d'actualitat...

Tenim encara deures pendents, massa deures pendents d'una guerra que cada dia és cronològicament més lluny, però que la memòria col·lectiva ens apropa, a vegades de forma incòmode, a vegades vergonyant, a vegades reivindicativa!

Volis parlar de tot això i més, però la mort de l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio m'ha fet aparèixer de nou la figura del seu pare, Rafael Sánchez Mazas, i de la sort que va córrer en un afusellament al Santuari de Santa Maria del Collell, i amb els seus "amics del bosc", fets relatats per l'escriptor Javier Cercas a "Soldados de Salamina".

Les guerres tenen memòria i la que al seu dia ens va apropar Javier Cercas també en forma part, una memòria que no sempre jutja entre bons i dolents, doncs en la guerra, com també es percep a "Històries de soldats", com en totes les que ens fa viure la vida, la distància que separa els bons dels dolents a vegades és tant prima que ens confon...

Vés que no sigui per això que vuitanta anys després encara és massa el que no hem resolt d'aquella guerra, que encara avui ens interpel·la!

Franco com a argument; de debó?

Coincidint amb l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, que no va ser el 18 de juliol sinó, sembla, el dia abans, ahir diferents ciutats de Catalunya es van despertar amb la imatge d'un jove Francisco Franco rere un impactant missatge: "No votes. 1 de octubre: no a la República". L'acció ha estat obra del moviment d'esquerres República des de Baix.

Si aquesta acció tenia com a objectiu provocar, ho ha ben aconseguit! La relació de la lluita antifranquista amb la lluita per la independència sempre genera controvèrsia, sobretot entre els demòcrates antifranquistes que van protagonitzar aquesta lluita i no són independentistes, ni abracen el procés i el referèndum tal i com està plantejat: unilateral i al marge de la llei.

La campanya simplifica de forma intencionada, i una mica maldestre, l'equació: si no estàs a favor del referèndum, ets franquista! Heus ací la provocació. No s'hi val cap matís, cap nota a peu de pàgina, de cartell en aquest cas.

Una part de l'independentisme ha volgut beure de les fonts de la lluita antifranquista donant una certa credibilitat a la idea que la Guerra Civil i el franquisme van ser també una lluita d'Espanya contra Catalunya, una versió històrica certament esbiaixada, o com a mínim poc precisa.

Sí, les institucions, la cultura i la llengua catalanes van ser perseguides i reprimides, la democràcia catalana va ser aniquilada, com va ser-ho també l'espanyola. I no, el gruix de la lluita catalana antifranquista no parlava d'independència, sinó de democràcia, de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!

Els cartells han complert la seva missió, han generat l'expectativa matutina i l'impacte esperats. Franco mai falla: més de quaranta després la seva figura, tan sols la seva imatge segueix generant polèmica!

Sa matao Paco!

L'eqüestre decapitat de Franco, abatut! Foto: Adrià Costa

Diuen que la instal·lació de les escultures de l'eqüestre decapitat i de la Victòria davant el Born era quelcom més que el reclam de l'exposició, era, juntament amb la retransmissió de les reaccions que va generar des de la seva instal·lació fins a l'abatiment de l'eqüestre, l'exposició mateixa! No en va l'exposició vol fer-nos reflexionar sobre la "permissivitat amb els símbols de la dictadura" durant la democràcia.

És curiós com aquests mateixos símbols, que en qüestió de dies han generat una gran animadversió, van poder conviure sense despertar tantes passions a l'espai públic durant dècades, ja recuperada la democràcia. No deixa de resultar interessant, i alhora una certa perplexitat, com a fenomen sociològic.

També és curiós que generi més virulència la tornada temporal a l'espai públic d'uns símbols franquistes en el context d'una exposició sobre memòria que la permanència, referendada per una consulta popular, de simbologia franquista exposada com a exaltació de la victòria i posterior dictadura, com passa a Tortosa.

O preocupant la indiferència general que generen les Àguiles Imperials que encara llueixen a la part exterior del Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter; és clar que si en comptes de ser a les afores de la ciutat, lluny de turistes i de la imatge de postal de Girona, fossin al Pont de Pedra, icona imprescindible de la ciutat, les àguiles ja faria estona, anys, que haurien volat... probablement al Museu d'Història de la ciutat!

Tot aquest enrenou de l'eqüestre de Franco decapitat, però, penso que respon més al context polític actual que no a la reflexió sobre la permanència dels símbols franquistes i la memòria; tot plegat sembla haver-se atiat més des d'argumentaris polítics d'alguns grups municipals de Barcelona (ERC i CiU) per envestir, a banda l'escultura, contra el govern d'Ada Colau per, (1) ser, ella i el que representa, ambigua amb la independència i, per si no era poc, (2) haver profanat el Born.

Vés per on resulta que l'exposició, amb o sense escultures a fora, és més que necessària!

Franco al Born i gira el món!

Em sorprèn, i molt, que les escultures de l'eqüestre decapitat del dictador Franco i el de la Victòria (feixista) hagin molestat més a molts dels que es van manifestar l'11 de setembre que no pas a molts dels qui es van manifestar el 12 d'octubre.

M'imaginava més indignats, i llençant ous al Born, els nostàlgics molestos per l'ús de la figura del dictador en un espai de memòria i denúncia, però resulta que són uns altres a qui aquesta presència provoca i ofèn. Paradoxal.

Les escultures feixistes han tornat al carrer en un context, l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" i és en aquest context que cal valorar-les; a mi personalment m'ofenen molt més les Àguiles Imperials que llueix el Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter o la simbologia tronada que hi ha en l'escultura dedicada al Manaies de Girona, tot en l'espai públic i sense el context adient.

És clar que la polèmica no és només pel retorn temporal al carrer de les estàtues, també, i sobretot, perquè aquestes, i l'exposició que les acompanya, s'han instal·lat al Born, un espai cultural, entenc, de memòria; sí, sobretot de memòria del 1714, però de memòria al cap i a la fi!

També em sorprèn aquest sentiment profund que ha calat entre tanta gent, que sent amb indignació que amb aquesta exposició i les escultures s'ha profanat el Born. Profanar: "Anul·lar o violar el caràcter sagrat de coses, llocs, persones." i també "No tractar una cosa amb la reverència que cal."

La polèmica no és nova, ja es va produir quan es va presentar l'exposició i ara que s'han instal·lat les escultures aquesta s'ha atiat de nou; ja aleshores es va dir que en el cor d'aquest conflicte hi ha una lluita pel domini del relat entre els independentistes (purs) i els "comuns", per situar com a referent mental el 1714 o per no abandonar el referent de la lluita antifranquista.

No sé, segurament sí, uns han volgut provocar, i els altres se n'han sentit i molt, de provocats! I l'art i la cultura, també la memòria, ens ha de provocar, ens ha d'interpel·lar, com ho ha fet i fa, sens dubte, aquesta exposició, com va fer ara fa un any la polèmica exposició "La bèstia i el sobirà"... Quants dels qui aleshores defensaven l'escultura amb el rei Joan Carles ajagut ara s'indignen amb la instal·lació temporal de les estàtues al Born?

A vegades penso que els catalans també tenim la pell molt fina i em temo que en una Catalunya independent també ens molestarà que un jugador es retalli les mànigues de la samarreta de la selecció catalana o ens ofendrà que hi hagi qui, pels motius que sigui inclosos els ideològics, vulgui treballar per la Diada i pel nou i festiu dia de la independència!

Franco al Born i gira el món! 

Minuts Musicals retrobats amb The Clash i "Spanish Bombs"

En motiu de la commemoració i record dels 80 anys de l'inici de la Guerra Civil Espanyola s'han editat, i més que se n'editaran, un munt de llibres d'història i assaig sobre l'alçament militar, la fratricida guerra i la llarga nit de dictadura en que va desembocar.

Si a la lletra de tants llibres volem posar-hi música no seran poques les cançons que es poden recopilar, cançons de l'època i, naturalment, també de les que posteriorment n'han relatat alguns fets.

D'entre elles potser podríem rescatar "Spanish Bombs", cançó que el grup de punk-rock The Clash va incloure en el seu imprescindible "London Calling". Què fa un grup de punk anglès cantant sobre la Guerra Civil Espanyola?

La resposta possiblement la trobem en la figura de Federico García Lorca, poeta admirat per Joe Strummer, cantant i un dels compositors del grup.

La lletra, en la que en alguns passatges destrossen el castellà, potser conté alguna imprecisió (Fredrico Lorca, Costa Rica?) però ens ajuda entendre, 80 anys després del seu inici i quasi 37 anys després de la publicació de la cançó, fins a quin punt la Guerra Civil Espanyola va tenir una dimensió internacional, pràcticament el preludi del la Segona Guerra Mundial!

Sí, les bombes van caure sobre la pell de brau...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!

Al costat del monument franquista commemoratiu de la batalla de l'Ebre jo hi alçaria un altre monument, aquest segon en honor als qui van impulsar la consulta popular al voltant del monument feixista.

El debat sobre la permanència de la simbologia franquista a l'espai públic no és nou, però emergeix de tan en tan amb casos com el d'ara a Tortosa. La reivindicació de Sarrià de Ter per la desaparició dels escuts amb l'àguila imperial que hi ha a banda i banda del Pont de l'Aigua és llarga i constant, però les àguiles, les gallines com en diem per aquí, segueixen allà, sense alçar el vol! Ni tan sols un vol gallinaci per anar a parar, per exemple, al Museu d'Història de Girona! Més que de voluntat popular, aquesta és una qüestió de voluntat política!

El monument tortosí va ser alçat i inaugurat l'any 1966 pel general Franco, cabdill per la gràcia de Déu, i allà es mantindrà ara per la gràcia de la democràcia, per la broma d'una consulta popular. No volíem democràcia?...

Si l'àguila imperial va desaparèixer de la bandera espanyola, com a símbol feixista que és, bé hauria de desaparèixer també dels equipaments i la via pública, com altres símbols feixistes: jou i fletxes, eqüestres del dictador... és extens encara el cens de la simbologia franquista a Catalunya!

Ara que ens agraden tant les consultes i els referèndums, ara que demanem i exigim votar-ho (quasi) tot hauríem de filar prim revisant què votem, no sigui que rere la màscara d'una consulta democràtica no s'hi amagui la covardia per prendre una decisió que en altres països amb passat feixista no admeten discussió:  

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!

El vídeo de la setmana: Franco ha muerto?

Mort el gos, morta la ràbia?
Avui fa 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco però la seva ràbia persisteix, segueix inoculada en sectors i persones que avui no només recorden amb nostàlgia el dictador, sinó que voldrien que la seva ràbia governés de nou.

És cert que amb la mort de Franco el franquisme es va debilitar, com el nazisme amb la derrota i la mort de Hitler, i que a partir de la seva mort la democràcia, amb totes les seves virtuts i defectes, va vèncer; a diferència d'Alemanya, però, a Espanya ens vam quedar a mitja catarsi o, si voleu, encara tenim molts deures pendents a fer: parlar de memòria històrica, de fosses comunes o de reparar els danys causats per la guerra i la postguerra encara molesta a sectors i persones...

Recordava aquesta setmana Miquel Berga que les cicatrius de la Guerra Civil americana encara generen dolor; també ens passa, i ens seguirà passant amb les de la Guerra Civil espanyola.

Mort el gos, morta la ràbia?
Diuen els experts que, a diferència del que va passar amb el nazisme, la mort dels líders d'Estat Islàmic no garanteix la seva desaparició, ni la fi de la barbàrie a la que ens sotmet: com els virus més resistents, el mal sempre muta i es fa més fort.

Potser sí que haurem de concloure que, des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York, estem en guerra; una guerra on part del camp de batalla són els nostres carrers, les nostres ciutats, els gratacels, les estacions de trens, les redaccions de revistes satíriques, les sales de festes...

La Pau requereix molts esforços, quasi tants o més que la guerra, sobretot si l'entenem com el que és: molt més que absència de guerra. La Pau és justícia social, és llibertat, és igualtat d'oportunitats, és respecte a la diferència i combat contra les desigualtats.

Avui fa 40 anys el president del govern franquista Carlos Arias Navarro va pronunciar, en un missatge televisat, les mítiques paraules "Españoles, Franco ha muerto". El dictador va morir, però el franquisme, per més que tronat i nostàlgic, sempre perillós, persisteix encara 40 anys després...



Bon divendres.

Companys

No he trobat, encara, una idea per la qual morir. Al llarg de la història no són pocs els homes i dones que han mort per les seves idees, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat, afusellat avui fa 75 anys!

El procés judicial contra el president Companys va tenir les mateixes característiques que milers d'altres processos que van acabar d'igual manera, amb milers de persones executades després d'un judici sense garanties processals, un mer tràmit per disfressar afusellaments i eliminar els enemics del règim franquista.

"Per Catalunya", va cridar el president Companys abans de ser abatut i a Catalunya avui el recordem i homenatgem pel seu llegat i el seu valor.

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, però encara menys una idea per la qual matar!

Recordar avui l'afusellament del president Companys també implica necessàriament recordar qui el va afusellar, i no em refereixo al soldat que va prémer el gallet al Castell de Montjuïc de Barcelona a primera hora del matí del 15 d'octubre de 1940, sinó al règim dictatorial del General Franscisco Franco, el mateix que quasi 34 anys més tard va executar, també després d'un procés judicial sense garanties processals, l'anarquista Salvador Puig Antich.

El president Companys va morir per les seves idees, però el que és pitjor és que no va tenir elecció: si va morir és perquè el van matar per les seves idees!

Esdevinguda finalment, i fatalment inevitable Lluís Companys va afrontar la seva mort amb serenitat i valentia; hores abans de morir exclamant "Per Catalunya" es va acomiadar de la seva esposa, Carme Ballester, amb aquestes paraules:

"Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, i el cert és que ni tan sols la penso cercar! Sí en canvi són moltes les idees, molts els motius, pels quals val la pena viure, i és que la dignitat d'una mort té més a veure amb la manera de viure, amb la dignitat d'una vida, que amb la forma de morir.

#MinutsMusicals del 1974 amb #LluísLlach recordant #SalvadorPuigAntich: I si canto trist...

Portada del disc de Lluís Llach "I si canto trist...". Foto: Roger Casero

El 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar Salvador Puig Antich, una ignominiosa execució que va indignar a tots els qui fa 40 anys lluitaven contra la dictadura, lluitaven per la recuperació dels drets, de les llibertats, de la democràcia com ho feia, des de l'anarquisme, Salvador Puig Antich.

Si hi ha una cançó que ens remet directament a l'execució de Salvador Puig Antich és la cançó "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar el mateix any 1974 al disc homònim!

Gaudiu-la i, perquè no, deixeu que us emocioni!



I si canto trist 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

------------------
La cançó, actualitzada, va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga.

Apunts de política de 1974

Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?

L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.

Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.

A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!

Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.

Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.

Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!

Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!

40 anys després, però,

• als presidents els segueix costant dimitir
• l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
• CDC sembla que s'està re-fundant
• al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
• el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
• ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
• ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
• i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...

Quin país, quin món!

Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!




-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!

#SalvadorPuigAntich, 40 anys d'una execució ignominiosa

Cartells (aquest i el que clou l'article): www.salvadorpuigantich.info

Les meves filles, de 14, 12 i 8 anys, han de mirar endavant, naturalment! Tenen molt futur per davant seu, tenen més futur per viure que passat viscut!

Un futur certament fotut, a jutjar dia sí dia també per les notícies, però futur ben seu i que, malgrat el nostre present, està encara per escriure!

Però el seu passat no es limita als 14, 12 i 8 anys que tenen, el seu passat arriba fins allà on arriben els records, experiències i històries dels qui som a prop seu...

Els explicava ahir a les meves filles que fa tot just 40 anys aquí, en aquest mateix país, en aquest mateix estat, la dictadura mostrava encara la seva cara més fosca, criminal, terrible: fa 40 anys hi havia aquí pena de mort i s'executaven persones per motius polítics, en judicis gens nets, amb una justícia encegada i assedegada de venjança!

A vegades, amb l'estil d'un avi rondinaire, els dic a les meves filles: "com es nota que no heu passat una guerra"! Elles, especialment la més gran, de seguida puntualitzen que jo tampoc n'he passat cap, de guerra, i és ben cert.

Però no cal patir-ne ni viure'n cap per prendre consciència del mal que fan, de les terribles conseqüències que generen en forma d'odi, de pobresa, de misèria, de violència...

Jo, com les meves filles, no vaig viure en primera persona l'execució de Salvador Puig Antich; el 2 de març de 1974, fa 40 anys, em trobava encara dins les entranyes de la meva mare, que era aleshores quasi tan jove com Salvador Puig Antich... Recorda la meva mare haver viscut aquell dia amb molta tensió, esperant rebre notícies del dramàtic desenllaç!

Però jo, com molts de vosaltres, que sí que vareu viure amb consciència, consternació i indignació aquesta ignominiosa execució, també "canto trist" com vosaltres quan recordem Salvador Puig Antich.

I ho faran també les meves filles quan, amb l'edat, s'indignin quan es recordi que el 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar injustament un anarquista!

No seré jo, no seran elles, no serem nosaltres qui deixarem que el seu nom, Salvador Puig Antich, l'embolcalli el silenci!

Franco ha mort?

A Sarrià de Ter, 35 anys després, encara no!


I com ens recordava Sam Enfot, fins i tot el poeta va fer un clam:

Gallines negres vora el Pont
ara que el vent no remuga
us feu més negres i encar
teniu la ploma poruga
Gallines negres foteu el camp!

Josep M. S’agarra.

 

La gallina a la cassola per fer caldo o, encara millor que ja és molt vella i ni per caldo serxeix, al museu per fer història!

Una moció del PSC per foragitar “les gallines” del Pont de l'Aigua

Un servidor entrevistat per l'Agència Catalana de Notícies en relació a la moció presentada a l'Ajuntament de Sarrià de Ter per tal que insti a la Generalitat de Catalunya a que retiri els símbols franquistes que queden en el Pont de l'Aigua.

Article publicat al número 68 de la revista Parlem de Sarrià.


Per Roger Casero Gumbau, portaveu del grup municipal del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter

El grup municipal del PSC va presentar al ple municipal de finals de gener d’enguany una moció per la retirada, previ inventari, de la simbologia franquista existent encara al nostre poble, insistint de nou en la necessitat de retirar les Àguiles Imperials que encara romanen a la part exterior de la barana del Pont de l’Aigua. A nosaltres els arguments ens semblen prou clars i evidents, i des de fa uns anys també s’ha anat teixint el marc jurídic, amb les lleis per a la recuperació de la memòria històrica, d’àmbit estatal, i la del Memorial Democràtic, d’àmbit català, que possibilita la retirada de la simbologia feixista dels espais públics.

Si bé des del restabliment de la democràcia a Sarrià de Ter s’ha anat eliminant la simbologia franquista, encara queden alguns elements que persisteixen en els nostres carrers i espais públics. En algunes comunitats de veïns i habitatges hi ha la placa de protecció oficial amb l’emblema de la Falange (el jou i les fletxes), i sobretot al Pont de l’Aigua hi ha les imatges de l’Àguila Imperial, a la part exterior de les baranes.

El Pont de l’Aigua el va fer construir el govern franquista a soldats presoners republicans, després que precisament els republicans el dinamitessin per tal de guanyar temps davant l’avanç de les tropes franquistes. Es va inaugurar el 3 de febrer de 1940, coincidint amb el primer aniversari de l’entrada de l’exèrcit franquista a Girona. L’any 1997 se’n va fer la remodelació, i ja llavors, des de Sarrià de Ter, es va demanar la retirada de la simbologia franquista del pont. Si bé es va fer un tractament de contextualització dels relleus de la part interior del pont, no es varen retirar, en aquella ocasió, ni les Àguiles imperials ni l’emblema falangista del jou i les fletxes.

Ja a finals de maig de 2005 el Ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar, a proposta del grup municipal socialista, llavors al govern, una moció instant a la Generalitat de Catalunya la retirada de la simbologia franquista existent a Sarrià de Ter, moció que va ser reeixida només parcialment: a finals del 2006, per ordre del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, es van retirar les plaques franquistes amb el jou i les fletxes dels monòlits de dels extrems del pont de l'Aigua entre Sarrià de Ter i Girona.

Així doncs, amb la finalitat d’alliberar els espais públics de Sarrià de Ter de la simbologia franquista, el PSC va proposar, i el ple municipal va aprovar per unanimitat, retirar tota la simbologia franquista dels espais públics del municipi de Sarrià de Ter, alhora que instar al Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya que faci l'inventari de la simbologia franquista existent a Sarrià de Ter i instar al Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya la retirada de les plaques d’Habitatge de Protecció Oficial amb el símbol de la Falange existents a Sarrià de Ter, substituint-les, quan sigui necessari, per plaques actuals.

Pel que fa al Pont de l’Aigua vam proposat i acordar sol·licitar a l'Ajuntament de Girona que insti al Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya la retirada dels símbols del Jou i les Fletxes i les Àguiles imperials del Pont de l’Aigua, a fi que puguin formar del fons del Museu d’Història de Girona.

La nostra democràcia està plenament consolidada, però mantenim encara, malauradament, vestigis de la dictadura i repressió franquista en espais públics. La cooperació entre administracions i, sobretot, el compromís polític i de reconeixement de la memòria, els represaliats i les víctimes del franquisme han de ser el motor per la retirada definitiva, previ inventari, de la simbologia franquista del nostre poble.

--------------------------------------

pd1: sobre aquesta qüestió al bloc podeu trobar:
Moció PSC Sarrià de Ter per retirar simbologia franquista, del dimarts 27 de gener de 2009
El Diari de l'Alcalde (ACM) destaca la moció del PSC de Sarrià de Ter per la retirada de la simbologia franquista, del dijous 29 de gener de 2009

pd2: també us pot interessar:
Reportatge suec sobre "El valle de los caidos", del dimecres 20 d'abril de 2009

Reportatge suec sobre "El valle de los caidos"

Un bon amic cantallobenc m'ha fet arribar aquest vídeo, un reportatge de Martin Jönsson que es va passar per una televisió nacional sueca.

Ara que celebrem 30 anys de moltes coses, ara que fa 30 anys que estàvem en plena transició, val a dir que certament amb la transició vam deixar enrere la dictadura i vam recuperar la democràcia, però no vam passar pàgina de tot, no vam reparar tots els mals de la Guerra Civil i del franquisme... Sabem de la complexitat que tenen qüestions com la llei de la memòria històrica o el retorn dels papers de Salamanca... Quanta feina que ens queda encara, quanta memòria per recuperar, història per escriure...

Quina llàstima que a dia d'avui una de les imatges d'Espanya sigui encara la que es reflexa al vídeo... He dit llàstima... perdoneu, volia dir vergonya!...