"Y sólo tú"

No sé si Carlos Mazón li va cantar a cau d’orella "Y solo tú" a la periodista Maribel Vilaplana, al reservat del restaurant El Ventorro, mentre la DANA feia estralls i s’enduia vides a les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. Amb aquesta cançó l’any 2011 Mazón, com a  integrant del grup Marengo, va intentar representar Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió.

No sé si el món de la música va perdre una gran veu, però sembla evident que el món de la política i el País Valencià no hi van guanyar gaire.

"Y sólo tú, y sólo yo
Sabemos todos los secretos del amor
Y sólo tú, y sólo yo
En nuestro mundo dulce, alegre y soñador"

No sé si de l’amor, però només ell i la periodista, i les parets del restaurant El Ventorro, coneixen els secrets d’aquella fatídica tarda del 29 d’octubre de 2024, els motius pels quals el president va desatendre les seves funcions i responsabilitats, en el seu món dolç, alegre i somiador. Al capdavall, tant és què fes, només importa perquè li va impedir fer allò que s’esperava d’ell, ser allà on havia de ser en aquelles terribles circumstàncies. El que feia té importància perquè ell mateix i la periodista ho han embolcallat de secrets, misteris, mentides i contradiccions.

"Na na na na na nada... es igual si tú no estás
Me siento con mi soledad en un rincón, ouo...
Na na na na nada... es igual si no estás tú"

No sé si ara que ha dimitit com a president, tot i que no ha plegat com a diputat mantenint així la xarxa de seguretat que li confereix la condició d’aforat, trobarà un racó per seure amb la seva soledat. No sé si personal, segurament sí política, ara que el Partit Popular l’ha fet descavalcar de la presidència, acorralat entre l’escridassada del Funeral d’Estat i la declaració de Maribel Vilaplana, atrapat en cada vegada més mentides i convertit en una càrrega massa pesada per a Alberto Núñez Feijóo.

Sí que sé, sí que sabem, que si la seva no dimissió de fa un any i el que ha passat al llarg d’aquest darrer any va enfurismar les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana, la seva dimissió d’ara, sense dissoldre el parlament ni convocar eleccions i mantenint l’acta de diputat, tampoc no ha satisfet el sentiment de justícia i d’assumpció de responsabilitats que esperen, del president absent, les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana.

No sé si acabada la seva carrera política, Carlos Mazón voldrà recuperar la musical...

Per cert, "Y sólo tú" va ser la cançó que l'any 1981 va representar Televisió Espanyola a Eurovisió, interpretada pel cantant  José María Bacchelli...

Israel, 12 punts

Al darrer Festival d’Eurovisió, Espanya va atorgar sorprenentment (?) els 12 punts del vot popular a Israel. Aquest resultat, que anys enrere hauria passat com una anècdota musical més, o per una simple qüestió d’afinitats estètiques, enguany no es pot entendre fora del tens context polític i bèl·lic que protagonitza Israel. En plena ofensiva militar d’Israel sobre Gaza, ofensiva condemnada per nombroses organitzacions internacionals com a desproporcionada i qualificable de crim de guerra, i fins i tot de genocidi, la seva participació a Eurovisió ha generat controvèrsia, protestes i pronunciaments contraris arreu del continent.

El que va passar a Espanya és curiós, fins i tot paradigmàtic: mentre a les xarxes socials, als mitjans i als carrers es demanava l’exclusió d’Israel del festival, una mobilització paral·lela, sembla que molt ben organitzada, des de sectors de la dreta i l’extrema dreta (no sé si més pro israelians o més en contra de Pedro Sánchez) va desplegar una campanya per votar massivament a favor d’Israel. No es tractava d’un simple suport genuí a la proposta musical de la cantant israeliana, més aviat es tractava d'un gest, molt més que simbòlic, de suport polític. Votar Israel era, en aquest context, tota una declaració d'intencions, un posicionament polític i una clara, i contundent, afirmació ideològica.

Aquests 12 punts del vot popular espanyol a Israel, reproduïts també en altres països, no només tenien per missió relativitzar la dimensió humanitària del conflicte a Gaza, sinó que confirmava una vegada més fins a quin punt Eurovisió continua essent un festival geopolític disfressat d’espectacle musical. La seva història ho corrobora, amb puntuacions que mai han estat del tot neutres: vot entre països veïns, vot per aliances estratègiques, vot per vells ressentiments... 

Eurovisió, un festival que aquests darrers anys ha anat a l'alça, presentat com una celebració musical de la unitat i comunió europees (amb Austràlia com a convidada de pedra), no pot evitar veure's atrapat entre el seu esperit fundacional i les contradiccions del món actual, també de l'Europa actual, una Europa cada vegada més polaritzada; és així com aquest festival també s’ha convertit en una finestra on no només es mostren cançons, sinó nacions i, inevitablement, també posicionaments ideològics.

Aquests 12 punts a Israel, més enllà de la música, evidencien que res, ni tan sols una gala d’Eurovisió, és aliè a la política. I que la cultura, com l'esport, la política o d'altres manifestacions, quan s’escau pot esdevenir pont quan s'escau, trinxera.

Waterloo. Minuts Musicals històrics.

El 18 de juny de 1815 l'exèrcit francès de Napoleó Bonaparte es va enfrontar a les forces de la Setena Coalició, formada per tropes britàniques, holandeses i prussianes a Waterloo, una localitat situada a uns 20 quilòmetres al sud de Brussel·les.

La Batalla de Waterloo va suposar la derrota final de Napoleó i va marcar la fi dels seus anhels imperialistes per dominar Europa.

El 6 d'abril de 1974 el grup suec ABBA va guanyar el XIX Festival d'Eurovisió amb la cançó Waterloo; la referència de la cançó a la històrica batalla no és gratuïta.

La lletra de la cançó parla d'una dona que s'enamora d'un home i es compara a ella mateixa amb la tropa napoleònica que va ser derrotada a la Batalla de Waterloo. La lletra a la primera estrofa fa referència a la famosa frase "Napoleon did surrender" (Napoleó es va rendir) com a metàfora de la seva pròpia rendició davant de l'amor.

Waterloo és una de les grans batalles de la història, d'aquelles que influeixen en el curs de la història. Waterloo també és una de les grans cançons de la història de la música i amb la seva melodia contagiosa és una de les cançons més populars d'ABBA.

Jo anava amb Rigoberta Bandini...

Jo anava amb Rigoberta Bandini i la seva oda a les mares, "sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix". La seva cançó, "Ay Mamá", ja ha transcendit el Benidorm Fest i el Festival d'Eurovisió al que finalment no participarà, i ha esdevingut un himne que amb la no selecció s'estalvia una possible, temible i temuda patacada... Espero que no sigui el cas de la Chanel.

Vist en perspectiva la no selecció de la cançó també té el seu costat positiu, i potser no podem parlar de benedicció, que ara qualsevol especulació del que hagués passat és pura i estèril ficció, però sí que la controvertida votació li ha donat encara més ressò, i ja no hi ha pit, per gegant i terraqüi que sigui, que la tapi o la silenciï.

No sé si de la cançó l'oficialitat en temia el pit, esdevingut símbol de la mà de Delacroix i el seu quadre "La llibertat guiant el poble", una al·legoria de Revolució francesa de Juliol de 1830...

Tampoc sé si els que s'escandalitzen o els molesta i incomoda el pit de la Bandini són els mateixos que xalaven, o encara xalen (saliven impúdicament, ja ens entenem), amb els pits despistats de la Sabrina, que ja sabem que el problema (o la qüestió) no són els pits sinó el significat que prenen.

Jo anava amb Rigoberta Bandini i si bé al moment del veredicte final em vaig indignar per com va anar tot plegat, a mesura que han passat les hores i els dies m'he anat convencent que potser millor així, i tot i ser conscient que "Ay Mamá" i Rigoberta Bandini han perdut una oportunitat d'arribar més lluny, el que ha passat demostra que si bé el Festival d'Eurovisió pot estar preparat per aquestes reivindicacions (recordem la Conchita Wurst), Televisió Espanyola (i Espanya per extensió o representació demoscòpica), no.

Pseudo democràcia

Pseudo-, prefix d'origen grec, significa falsedat i l'hem sentit sovint vinculat a paraules com nom (pseudònim) o ciència (pseudo ciència). Mal ens pesi també podem afegir-hi democràcia i parlar de pseudo democràcia...

I si la pseudo ciència no és ciència però ho sembla (o ho vol semblar), la pseudo democràcia no és democràcia ni ho sembla, per més que vulgui fer com la dona del Cèsar...

La votació de la final del Benidorm Fest, per exemple, volia ser i semblar democràtica, i prou que se'n van omplir la boca quan van explicar el triple sistema de votació: el vot del jurat (50%), el vot demoscòpic (25%) i el vot popular (25%) a través de missatges de text o trucades telefòniques.

La pseudo democràcia no és tant per la ponderació de cada vot, que també, sinó per la manca de transparència en el seu escrutini. Respectant que el vot pogués ser secret, perquè no vam saber com va votar el jurat?

És evident que sobre el jurat pesava la meitat de la decisió, i el vot se'ns va presentar agrupat, la suma total de tots els membres. Mantenint el seu anonimat perquè no van mostrar els vots individuals?
És més: perquè el jurat no podia votar a cara descoberta? Votar i argumentar. Bé que es fa així, en tants programes de talents, i donat el pes de la seva decisió en la decisió final hauria estat el més just i professional.

També és qüestionable l'invent aquest del vot demoscòpic, en el que 350 persones, seleccionades per una empresa per a representar el conjunt de la població espanyola, van votar per a decidir un 25% de la puntuació. Tenim informació de la mostra? Amb quins criteris es va elaborar aquesta mostra?

L'escrutini també s'hauria de fer públic en el cas de la votació popular, que hem d'entendre que com tot el procés va ser seguit i validat per un notari... En resum: tants esforços per semblar una votació democràtica quan en realitat de democràtica, aquesta votació, en va tenir poca, com a màxim un qüestionable 25%, que per votar telefònicament calia pagar.

Al final la conclusió és que el resultat va acabar essent el que volia el jurat (ergo els organitzadors), i per tant hagués estat ben legítim que només haguessin votat ells; i una segona conclusió: el vot popular, a banda de donar-li una pàtina de democràcia a la votació, sobretot va servir per a recaptar algun caler, que algú havia de pagar la festa, no? És a dir, perquè li diuen democràcia quan en realitat volen dir recaptar diners?

La democràcia requereix, com a mínim, garanties de participació en igualtat de condicions i transparència en l'escrutini, i tot el que no respecti aquests principis no és democràcia o, com a molt, és pseudo democràcia.

Per cert, la controvertida votació sobre els Jocs Olímpics d'Hivern 2030 serà democràtica o l'haurem de prefixar, també, amb un sonor pseudo?

Spain: 5 points

Eurovisió ja no és el que era, i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Eurovisió és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així.

Dècades enrere Eurovisió era un dels festivals que permetia descobrir nous artistes i cançons d'altres països, una finestra oberta a Europa d'una Espanya que encara desprenia l'olor de resclosit de la post-guerra.

Ja fa anys que no cal esperar el festival d'Eurovisió per veure i escoltar els artistes i les cançons dels altres països doncs la música és tan global que no només ha eliminat distàncies, també ha contribuït a una major homogeneïtzació musical: en molts casos el menys important és l'origen dels artistes, doncs independentment de la seva procedència, les cançons s'acaben assemblant, i confonent...

Desactivat l'aspecte purament musical l'únic interès (per mi) que té encara avui Eurovisió és la seva vessant geopolítica, doncs més que de cançons, el festival sembla talment una competició entre països que onegen amb orgull llurs banderes.

Un any més Espanya hi ha fet un paper més aviat galdós, quedant en darrera posició amb cinc punts rebuts per part del públic, és a dir, cap vot per part de cap dels representants de les televisions nacionals dels països participants, ni tan sols dels sorprenents vencedors, els amics per sempre (?) portuguesos!

Això sí, el gall del català (o he de dir espanyol?) Manel Navarro el va fer pujar als primers llocs de les tendències a Twitter, que ja sabem que al capdavall l'important és que parlin de tu...

És clar que seria molt injust carregar-li el mort al cantant, doncs és Televisió Espanyola qui ha d'assumir-ne la responsabilitat, i no tant pel que va passar a la gala d'Eurivisió sinó pel procés previ que va dur-hi Manel Navarro.

Espanya ja no és el que era i tampoc tinc massa clar que hagi de tornar-ho a ser. Avui Espanya és una altra cosa i potser ja està bé que sigui així...

La caiguda d'Eurovisió

No sé si la coreografiada caiguda de Barei volia ser un homenatge a la cèlebre caiguda de Charlene Tilton a l'Àngel Casas Show, i el seu joc de cames a Lina Morgan...

"Say yay!" i Barei cauran, com va fer ella en plena actuació, en l'oblit dels meus records rarament hi haurà espai al meu magí on desar aquest fugisser record, tal i com ha passat amb tantes cançons i tants intèrprets espanyols d'Eurovisió.

Sí ha perdurat per sempre, però, el record de Remedios Amaya descalça i el seu "¿Quién maneja mi barca?", que se'n va anar a la deriva d'aquella edició de 1983 amb "zero points", tot i que no la seva carrera com a cantant gràcies a la seva veu i talent pel gènere: flamenc, "bulerías", rumba...

En el record també hi ha l'"Europe's living a celebration" de 2002 que va cantar Rosa fruit de la primera edició d'Operación Triumfo o el sorprenent i inesperat Rodolfo Chikilicuatre, una broma que va esdevenir tot un fenomen!

D'altres segur que teniu ben presents el record del "La, la, la" de 1968 amb Massiel, després que Televisió Espanyola (TVE) negués a Serrat cantar-la afegint-hi un trosset en català, o el "Vivo cantando" de Salomé de l'any 1969, les dues úniques vegades en què la cançó representant de TVE ha guanyat el Festival d'Eurovisió.

Eurovisió sempre ha estat quelcom més que un festival de música, per no dir de la cançó: la geopolítica sempre ha estat molt present en les votacions, per mi la part més interessant del festival!

La música, excepte en comptades ocasions, resulta directament prescindible, i més quan els darrers anys l'anglès s'ha imposat i menjat la majoria de llengües del continent: si Catalunya mai hi participa, si us plau, que es canti en català!

Televisió Espanyola ja ni presenta una cançó en castellà, però això sí, si Bruce Springsteen saluda a la parròquia del Camp Nou dient "Hola Barcelona, hola Catalunya!" ells ho tradueixen per "Hola Espanya, hola Catalunya!", no fos cas que ens oblidéssim que Catalunya és Espanya! Novament la credibilitat dels informatius de la televisió pública espanyola cauen com va fer-ho Barei... El més trist és que ja ni ens sorprèn!

El cas és que de no ser perquè a la part inferior esquerra de la pantalla durant l'actuació de Barei hi posava "19 SPAIN #ESP" "Say yay!" podria haver estat la cançó de qualsevol altre país...

"Spain" ja no "is different", sinó que està en caiguda lliure, també a Eurovisió! I no tinc massa clar, avui per avui, que el 26J arregli ni una cosa, ni l'altra!

Conchita Wurst... qui millor que ella (?) podria guanyar Eurovisió?

Si amb l'home d'acer la gent es preguntava "és un ocell, és un avió?" per finalment respondre, ... "és Superman!" amb Conchita Wurst la gent es pregunta: "és un home, és una dona, és un transsexual, és  un transvestit, és un "drag queen"?"

Qui hi ha al darrere de Conchita Wurst? Ja ho sabem, darrere aquest personatge hi ha un home, l'austríac Tom Neuwirth!

Conchita Wurst és un personatge, un "alter ego" si voleu, de Tom Neuwirth, com al seu dia, salvant les distàncies, "El Chaval de la Peca" va ser-ho de Marc Parrot o Ricardo Solfa de Jaume Sisa...

En aquest cas, però, l'alter ego és més complex doncs entra en el terreny de l'ambigüitat sexual, reforçant el caràcter androgen del personatge amb una imatge i un nom (Conchita, de "Concha"...) molt femenins, però mantenint dos atributs molt masculins: la barba i el cognom, "wurst", salsitxa en alemany. Tota una declaració de principis!

Cert és que la participació de Conchita Wurst al Festival d'Eurovisió té un punt transgressor i provocador, però no crec que la seva participació fos menys esperpèntica que la de Rodolfo Chikilicuatre a l'Eurovisió de l'any 2008!

Les qualitats musicals i vocals de l'excèntrica Conchita Wurst queden eclipsades per la seva imatge, però són apreciables; ans al contrari no hauria arribat ni tan sols a la gala final d'Eurovisió i, encara menys, a guanyar aquest festival!

Reconec que jo també em vaig alegrar que Conchita Wurst guanyés el Festival d'Eurovisió 2014!

M'agrada que hi hagi qui trenqui la imatge tradicional de la masculinitat i la feminitat que tantes vegades ens han venut els contes, la publicitat, el cinema... Hi ha moltes maneres de viure la masculinitat i la feminitat i la projecció de la imatge de Conchita Wurst/Tom Neuwirth sens dubte hi contribueix! Com també contribueix a lluitar contra l'homofòbia!

Llàstima, però, que part d'aquesta "normalització" passi per l'espectacle i sigui, possiblement en sí mateix, espectacle!

La imatge de "dona barbuda", personatge històricament "freak" i circense, és avui la viva imatge del Festival d'Eurovisió, un festival que ha esdevingut, aquests darrers anys, el circ de la tele!

Només hi faltava la "dona barbuda"!

#MinutsMusicals de 1974 amb "Waterloo" d'ABBA

Aquests dies es celebra a Copenhague el LIX Festival de la Canció d'Eurovisió, una gala televisiva musical tradicional de la cançó (?) europea que, després d'alguns anys fluixets, darrerament sembla haver agafat una nova embranzida!

Fa 40 anys, però, Eurovisió no era només un esdeveniment televisiu de primer nivell, també era tot un esdeveniment musical! I la cançó guanyadora del Festival d'Eurovisió de 1974 va ser una cançó que, com tantes altres del grup que va guanyar, ABBA, ha perdurat en el temps, essent el seu primer gran èxit i una de les imprescindibles del grup suec: "Waterloo"!



Waterloo

My, my, at Waterloo Napoleon did surrender
oh yeah, and I have met my destiny
in quite a similar way
the history book on the shelf
is always repeating itself

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – promise to love you for ever more
Waterloo – couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – knowing my fate is to be with you
Wa, wa, wa, wa, Waterloo – finally facing my Waterloo

My, my, I tried to hold you back but you were stronger
oh yeah, and now it seems my only chance
is giving up the fight
and how could I ever refuse
I feel like I win when I lose

Waterloo – I was defeated, you won the war
Waterloo – promise to love you for ever more
Waterloo – couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – knowing my fate is to be with you
Wa, wa, wa, wa, Waterloo – finally facing my Waterloo

So how could I ever refuse
I feel like I win when I lose –

Waterloo – couldn’t escape if I wanted to
Waterloo – knowing my fate is to be with you
Wa, wa, wa, wa, Waterloo – finally facing my Waterloo

ABBA

Per cert, aquell any la representació espanyola va recaure en el cantant Peret, que va presentar-hi "Canta y sé feliz"... Peret va obtenir 10 punts, quedant en 10a posició!



I aquest any Televisió Espanyola hi presenta la cantant Ruth Lorenzo amb el tema "Dancing in the rain"...



Avui es celebra la gala del Festival d'Eurovisió 2014... Per mi la part més interessant és la votació... Tot i que Eurovisió intenta viure una segona joventut, no sembla ser el mateix que fa 40 anys!