Franco, 50 anys d'incrustació

D'entre les moltes efemèrides que passaran aquest 2025 ja s'ha començat a parlar, i polemitzar, de la referent al 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde.

El govern espanyol dies enrere ja va anunciar tota una sèrie d'actes i la polèmica va saltar per la negativa del rei Felip VI d'assistir en el primer acte institucional que es va fer dies enrere, negativa que ha desfermat tota mena d'interpretacions.

Precisament, aquesta polèmica, tallada de soca-rel no només per la Casa Reial, també pel mateix govern espanyol, així com la mateixa celebració de l'efemèride, ens convida a reflexionar sobre què queda avui del franquisme, incrustat a les institucions i a la societat espanyoles, 50 anys després de la mort del dictador.

Sembla prou evident que la pervivència del franquisme a Espanya es manifesta en diferents àmbits de la societat, i especialment en la política i la justícia. Malgrat les dècades de democràcia, alguns elements i rèmores del règim franquista continuen ben presents, elements que no només han pogut sobreviure a la democràcia, fins i tot se n'han beneficiat.

En política, per exemple, el llegat del franquisme viu un perillós auge amb partits polítics de l'extrema dreta que, com Vox, se senten hereus dels seus valors i símbols i que, per exemple, no només toregen la condemna unànime i contundent del franquisme, sinó que el reivindiquen desacomplexadament.

La justícia, i especialment en les altes instàncies, és un altre àmbit en què el franquisme ha sobreviscut a la transició, tal com es veu, avui dia, en les opinions i decisions d'alguns jutges i magistrats. La negativa a anul·lar judicis polítics de l'època franquista, o la resistència a investigar crims del franquisme, són exemples de com aquesta influència es manté viva, una mena de prova del nou de la supervivència del franquisme en plena democràcia.

La pervivència del franquisme a Espanya, 50 anys després de la mort del dictador, és una mena d'error del sistema que posa en evidència les llacunes i errors de la Transició espanyola, que, d'altra banda, també va tenir, val a dir, moltes virtuts. D'aquí que aquests elements continuïn condicionant, en certa manera, la política i la justícia espanyoles, i per descomptat catalanes, fent encara més evident la necessitat d'erradicar el franquisme de les institucions, després de 50 anys d'incrustació.

Nosaltres no som d'eixe món

Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

L'equip del règim

La rivalitat entre Real Madrid i Barça aquests dies no és tant futbolística com històrica i política: quin equip va ser menys afí al règim, al franquisme?

Que existeixi un mínim debat és notícia, ja que semblava que fins ara aquest era un debat inexistent, que hi havia un ampli consens, també des de la història, que l'equip del règim era el Real Madrid.

I el que sorprèn no és que el club blanc se'n vulgui desentendre o hi vulgui posar distància, sinó que atribueixi la condició d'equip del règim al Barça. Amb el vídeo publicat per la seva televisió sembla voler reescriure i tergiversar la història, crear un nou relat.

La història no són estrictament els fets sinó com s'expliquen i, és evident, també està molt condicionada (sempre, no només per aquesta qüestió) per qui l'explica i des d'on s'explica. I la història, com la informació, no és neutra.

Si no fos per la mosca amb l'escut del club que hi apareix, el vídeo de Real Madrid TV podria passar perfectament per un gag del programa Polònia de TV3.

És clar que el Real Madrid ja és gat vell en això de matisar la història o, si més no, de posar-hi l'accent en la part de la història que més li interessa. Si ho sap tothom (i és profecia) que el suís Hans-Max Gamper Haessig (conegut per nosaltres com a Joan Gamper) va fundar el FC Barcelona, no passa el mateix amb els fundadors del Real Madrid CF, fundat entre d'altres pels germans Joan i Carles Padrós.

La referència històrica merengue sempre és Santiago Bernabéu, al seu dia voluntari de l'exèrcit franquista i president del club des de principis dels anys quaranta fins a la seva mort, a finals dels anys setanta.

En fi, en l'època de les notícies falses no sorprèn que ara el Real Madrid ens vulgui fer creure que l'equip del règim era, precisament, el Barça. La història, no ho sé, però els fets i les estadístiques són prou evidents, i el controvertit i polèmic fitxatge de Di Stéfano, que ja s'havia vestit de blaugrana en alguns partits amistosos, és només una mostra de com el règim franquista va remar, sobretot, a favor del Real Madrid.

Em sembla que aquest és un nou intent fallit de revisionisme històric...

Les cites dels llibres. "¡Arriba el campo!", de Jordi Font i Agulló

Podem pensar que el franquisme és quelcom llunyà, fins i tot aliè a nosaltres; llunyà en el temps, llunyà en la distància... Podem pensar-ho i seguir-nos enganyant, o bé recórrer a la història i acceptar que el franquisme ni ens és tan llunyà, ni tan aliè, per més que el situem al segle passat, i l'identifiquem i el situem, avui per avui, més enllà de les nostres comarques...

"¡Arriba el campo!: primer franquisme i actituds polítiques en l'àmbit rural nord-català" (Diputació de Girona, 2001), de l'historiador Jordi Font i Agulló, ens retrata com el franquisme va penetrar, també, en l'àmbit rural de les nostres comarques, observant especialment l'Empordà, a través de la recerca arxivística i de la recollida de testimonis orals.

El llibre, que certament té una mirada local, pren també universalitat per les semblances del fenomen amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. D'aquí que no resulti gratuïta, ans al contrari, aquesta cita del polític, escriptor i historiador italià Angelo Tasca amb la que s'inicia el prefaci del llibre:

"Para nosotros, definir el fascismo quiere decir ante todo escribir su historia. Una teoría del fascismo tendría que partir del estudio de todas sus formas, de las encubiertas como de las manifiestas, de las reprimidas tanto como de las triunfantes; pues hay varios tipos de fascismo, y cada uno encierra tendencias múltiples y a veces contradictorias, que se desarrollan y pueden llegar a modificar algunos de sus rasgos fundamentales. Definir el fascismo equivale así a comprender esa evolución, a captar la "diferencia específica" en un país determinado y en una época determinada."  Angelo Tasca.

No sé si el coneixement del nostre passat és un deure; com a mínim és una responsabilitat ineludible...

El 23F, quaranta anys després

D'haver prosperat, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, perpetrat per un grup de militars liderats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, hauria canviat el curs de la història, i la que haguéssim viscut, i sobretot escrit, hauria estat una altra.

El cert és que que, tot i no prosperar, aquell intent de cop d'estat també va canviar el curs de la història, impactant en la política del moment i fent, possiblement, que la transició no es pogués completar com es preveia...

L'intent de cop d'estat va ser una de les moltes mostres que el règim franquista no es donava per vençut, i per més que el rei va sortir en defensa de la democràcia, ara ja sabem, ja tenim noves evidències, que encara no se'n dóna...

Quaranta anys després han canviat moltes coses, i entre elles destaca sobretot la deformació de la figura del rei Joan Carles I, ara emèrit i repudiat. Tota l'autoritat i credibilitat que aleshores es va guanyar l'ha dilapidat els darrers anys en una davallada als inferns de la seva figura personal i institucional, seguint alimentant la història de la la monarquia borbònica amb escàndols i corrupteles.

Veig el rei del 23F i el dels darrers anys i no semblen la mateixa persona, i el problema potser va ser que aleshores, en general, ens el vam creure...

Quaranta anys després, però, no tot ha canviat; potser ha canviat la forma, però no el fons. Fa quaranta anys el feixisme va entrar a trets, pistola en mà, al Congrés de Diputats per a canviar el curs de la història i mantenir viu, també institucionalment, el franquisme; ara, quaranta anys després, el feixisme hi ha entrat, amb Vox pròpia, a través de les urnes per seguir reivindicant el franquisme, vestint-se de partit polític com el llop amb la pell de xai.

Quaranta anys després del 23F l'emèrit Joan Carles I ja no és ni l'ombra del rei i cap d'estat que aquell dia va ser, i el feixisme ha entrat al Congrés de Diputats sense tricorni però amb la voluntat intacta de fer el que Tejero no va poder culminar.

Que quaranta anys després el feixisme hagi entrat als parlaments és la prova que, possiblement, la Transició no va saber tancar prou bé el règim franquista, que en part ha sabut sobreviure i resistir en parts de l'Estat com l'exèrcit o la justícia...

Com les de cacauet o d'altres fruits secs en les caixes de cereals, a la nostra millorable democràcia encara hi podem trobar, lamentablement, traces de feixisme.

Atrapats pel seu passat

Imatge de El Caminante a Pixabay

L'Espanya franquista de la postguerra es va caracteritzar, a nivell social, polític i econòmic, per ser un estat autàrquic, és a dir, que es bastava per a tot per ell mateix.

Molts nostàlgics d'aleshores no només enyoren aquells temps, també anhelen que poguessin fer-se, de nou, presents a nivell social, polític, econòmic i sí, també judicial.

L'autarquia és reclamada de nou, de forma més o menys velada, pels qui consideren, ara, la justícia europea com una ingerència, una nosa que entorpeix l'espanyola, que gosa qüestionar-la donant la raó a sediciosos independentistes que ataquen la unitat i la integritat d'Espanya!

Espanya és un estat que ja no viu aïllat, tancat dins el seu règim autàrquic resclosit i corromput, és un estat interdependent que conviu a la Unió Europea compartint polítiques, moneda i sí, mal els pesi a alguns, justícia.

És el que té la convivència, que tothom es regeix per unes regles mínimes, les convingudes entre tots els estats membres, en aquest cas, pel que no, hom no pot fer el que vulgui, de forma arbitrària, com si visqués sol, tampoc la justícia espanyola, com sí podia fer durant la dictadura, tot i que llavors, per més que se'n digués, no era justícia...

De fet és una sort que així sigui; la justícia europea exigeix justícia a l'espanyola, i sobretot ens ofereix a tots nosaltres, com a ciutadans europeus, majors garanties.

De fet ha estat la pròpia justícia espanyola la que va demanar empara i consell a l'europea en la qüestió que ara tanta polseguera ha aixecat (doctrina Junqueras), i que sens dubte representa un canvi de guió, un gir argumental en el devanir d'aquest tramvia anomenat procés.

Aquests dies brolla de nou l'euro escepticisme de la dreta espanyola, incòmode per la resolució del TJUE, i hi ha qui fins i tot planteja abandonar la Unió Europea i tornar a l'autarquia: Spèxit?

Viuen, nostàlgics, atrapats pel seu passat...

"Franco (no) ha muerto"

Si com un Golf no és un Golf, com un enterrament d'Estat no és un enterrament d'Estat, tot i que hi ha imatges que, sembla, podrien rebatre-ho i desmentir-ho, i d'altres que ho confirmen; qüestió de zoom, de mirada. Res de nou...

No va ser un enterrament d'Estat però per moments va semblar-ho, i aquest de nou és el problema, les aparences. Tampoc va ser una proclamació d'independència, ni ara estem en una república...

L'exhumació era d'un dictador, el dictador si voleu, no d'un cap d'estat, i per més interès informatiu que el fet tingués (i el tenia, naturalment!), dubto que fos un encert retransmetre'l en viu i en directe i per la majoria de cadenes de televisió.

És innegable que calia documentar el fet, no només per l'interès informatiu, també, i aquest potser encara més important, per l'interès històric; potser, en comptes de retransmetre'l hagués estat més que suficient fer tot l'operatiu amb una major discreció, no com un espectacle televisiu, i informar-ne posteriorment als informatius.

No tenia vocació d'enterrament d'Estat tot i que, per moments, va semblar-ho, i el pitjor és que, si tenia la mínima intenció de ser un important element de dignitat i de memòria històrica, en aquest cas, i per mi això és potser el més trist, tot plegat encara va quedar més lluny de semblar-ho.

No és el què, el que va fallar, sinó, tenint present que el quan ja duia excessiu retard, el que va fallar és el com, malgrat com un Golf no sigui un Golf...

La reivindicació!

"La gallina ja és a la cassola!"

Hi ha qui té per costum llegir el diari començant pel final, fins i tot hi ha qui primer es posa al dia consultant les necrològiques i les esqueles, no sé si per confirmar que no hi apareix la seva...

Quelcom semblant també passa amb la revista Parlem de Sarrià, que hi ha qui la comença a llegir, o a fullejar, pel final, pel "The Sarrià News"! I al final del final, la darrera informació d'aquest suplement "im-prescindible", és "La reivindicació"

Aquesta petita i darrera secció ha estat reivindicant durant anys i panys, revista rere revista, la retirada dels símbols feixistes del Pont de l'Aigua que uneix Sarrià de Ter i el barri gironí del Pont Major, símbols (la gallina!) que van ser retirats mesos enrere.

"La gallina ja és a la cassola!" Així és com, en l'anterior número, el redactor en cap del suplement, en Sam Enfot tancava la seva secció reivindicativa de disset (sí, 17!) anys, després d'anunciar feliçment la retirada de tal vergonya!

Per cert, en el darrer número (el 102) l'Assumpció Vila fa una crònica d'aquesta llarga reivindicació!

La gallina ja no hi és però "La reivindicació", en aquest nou i darrer número de la revista, segueix tancant la informació, tal i com el propi Sam Enfot ja havia advertit: "Ara ens hem quedat sense motiu de reivindicació, però ja mirarem de trobar-ne algun altre."

Dit i fet! Si voleu conèixer quina és la nova reivindicació, comenceu a llegir aquest darrer número pel final!

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials

El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

Sa matao Paco!

L'eqüestre decapitat de Franco, abatut! Foto: Adrià Costa

Diuen que la instal·lació de les escultures de l'eqüestre decapitat i de la Victòria davant el Born era quelcom més que el reclam de l'exposició, era, juntament amb la retransmissió de les reaccions que va generar des de la seva instal·lació fins a l'abatiment de l'eqüestre, l'exposició mateixa! No en va l'exposició vol fer-nos reflexionar sobre la "permissivitat amb els símbols de la dictadura" durant la democràcia.

És curiós com aquests mateixos símbols, que en qüestió de dies han generat una gran animadversió, van poder conviure sense despertar tantes passions a l'espai públic durant dècades, ja recuperada la democràcia. No deixa de resultar interessant, i alhora una certa perplexitat, com a fenomen sociològic.

També és curiós que generi més virulència la tornada temporal a l'espai públic d'uns símbols franquistes en el context d'una exposició sobre memòria que la permanència, referendada per una consulta popular, de simbologia franquista exposada com a exaltació de la victòria i posterior dictadura, com passa a Tortosa.

O preocupant la indiferència general que generen les Àguiles Imperials que encara llueixen a la part exterior del Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter; és clar que si en comptes de ser a les afores de la ciutat, lluny de turistes i de la imatge de postal de Girona, fossin al Pont de Pedra, icona imprescindible de la ciutat, les àguiles ja faria estona, anys, que haurien volat... probablement al Museu d'Història de la ciutat!

Tot aquest enrenou de l'eqüestre de Franco decapitat, però, penso que respon més al context polític actual que no a la reflexió sobre la permanència dels símbols franquistes i la memòria; tot plegat sembla haver-se atiat més des d'argumentaris polítics d'alguns grups municipals de Barcelona (ERC i CiU) per envestir, a banda l'escultura, contra el govern d'Ada Colau per, (1) ser, ella i el que representa, ambigua amb la independència i, per si no era poc, (2) haver profanat el Born.

Vés per on resulta que l'exposició, amb o sense escultures a fora, és més que necessària!

Franco al Born i gira el món!

Em sorprèn, i molt, que les escultures de l'eqüestre decapitat del dictador Franco i el de la Victòria (feixista) hagin molestat més a molts dels que es van manifestar l'11 de setembre que no pas a molts dels qui es van manifestar el 12 d'octubre.

M'imaginava més indignats, i llençant ous al Born, els nostàlgics molestos per l'ús de la figura del dictador en un espai de memòria i denúncia, però resulta que són uns altres a qui aquesta presència provoca i ofèn. Paradoxal.

Les escultures feixistes han tornat al carrer en un context, l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà" i és en aquest context que cal valorar-les; a mi personalment m'ofenen molt més les Àguiles Imperials que llueix el Pont de l'Aigua, entre Girona i Sarrià de Ter o la simbologia tronada que hi ha en l'escultura dedicada al Manaies de Girona, tot en l'espai públic i sense el context adient.

És clar que la polèmica no és només pel retorn temporal al carrer de les estàtues, també, i sobretot, perquè aquestes, i l'exposició que les acompanya, s'han instal·lat al Born, un espai cultural, entenc, de memòria; sí, sobretot de memòria del 1714, però de memòria al cap i a la fi!

També em sorprèn aquest sentiment profund que ha calat entre tanta gent, que sent amb indignació que amb aquesta exposició i les escultures s'ha profanat el Born. Profanar: "Anul·lar o violar el caràcter sagrat de coses, llocs, persones." i també "No tractar una cosa amb la reverència que cal."

La polèmica no és nova, ja es va produir quan es va presentar l'exposició i ara que s'han instal·lat les escultures aquesta s'ha atiat de nou; ja aleshores es va dir que en el cor d'aquest conflicte hi ha una lluita pel domini del relat entre els independentistes (purs) i els "comuns", per situar com a referent mental el 1714 o per no abandonar el referent de la lluita antifranquista.

No sé, segurament sí, uns han volgut provocar, i els altres se n'han sentit i molt, de provocats! I l'art i la cultura, també la memòria, ens ha de provocar, ens ha d'interpel·lar, com ho ha fet i fa, sens dubte, aquesta exposició, com va fer ara fa un any la polèmica exposició "La bèstia i el sobirà"... Quants dels qui aleshores defensaven l'escultura amb el rei Joan Carles ajagut ara s'indignen amb la instal·lació temporal de les estàtues al Born?

A vegades penso que els catalans també tenim la pell molt fina i em temo que en una Catalunya independent també ens molestarà que un jugador es retalli les mànigues de la samarreta de la selecció catalana o ens ofendrà que hi hagi qui, pels motius que sigui inclosos els ideològics, vulgui treballar per la Diada i pel nou i festiu dia de la independència!

Franco al Born i gira el món! 

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!

Al costat del monument franquista commemoratiu de la batalla de l'Ebre jo hi alçaria un altre monument, aquest segon en honor als qui van impulsar la consulta popular al voltant del monument feixista.

El debat sobre la permanència de la simbologia franquista a l'espai públic no és nou, però emergeix de tan en tan amb casos com el d'ara a Tortosa. La reivindicació de Sarrià de Ter per la desaparició dels escuts amb l'àguila imperial que hi ha a banda i banda del Pont de l'Aigua és llarga i constant, però les àguiles, les gallines com en diem per aquí, segueixen allà, sense alçar el vol! Ni tan sols un vol gallinaci per anar a parar, per exemple, al Museu d'Història de Girona! Més que de voluntat popular, aquesta és una qüestió de voluntat política!

El monument tortosí va ser alçat i inaugurat l'any 1966 pel general Franco, cabdill per la gràcia de Déu, i allà es mantindrà ara per la gràcia de la democràcia, per la broma d'una consulta popular. No volíem democràcia?...

Si l'àguila imperial va desaparèixer de la bandera espanyola, com a símbol feixista que és, bé hauria de desaparèixer també dels equipaments i la via pública, com altres símbols feixistes: jou i fletxes, eqüestres del dictador... és extens encara el cens de la simbologia franquista a Catalunya!

Ara que ens agraden tant les consultes i els referèndums, ara que demanem i exigim votar-ho (quasi) tot hauríem de filar prim revisant què votem, no sigui que rere la màscara d'una consulta democràtica no s'hi amagui la covardia per prendre una decisió que en altres països amb passat feixista no admeten discussió:  

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!

La llibertat d'Otegi

Otegi fotografiat poc abans d'abandonar la presó de Logroño: Foto: Twitter Arnaldo Otegi

El terrorisme d'ETA ha estat una de les xacres més sagnants que ha hagut d'afrontar la democràcia espanyola des de la seva recuperació. La lluita armada, nascuda sota el jou del franquisme i sobrevivint durant massa anys a l'etapa democràtica, viu de fa anys un període d'inactivitat que només té una sortida possible: la fi de la violència i la dissolució total de la banda terrorista.

El món abertzale ha fet aquests darrers anys la seva pròpia transició, passant de la lluita armada a la lluita política, transició que simbolitza de manera especial Arnaldo Otegi. Agradi o no, la figura d'Arnaldo Otegi ha esdevingut, i és encara, clau en aquest procés de transició, un procés en el que també hi han contribuït persones frontissa com Jesús Eguiguren.

Pres polític o delinqüent? Si la pregunta no és gratuïta la resposta encara ho és menys, però més que encallar-nos en aquesta discussió el que trobo realment important, avui, és que Arnaldo Otegi està en llibertat i, més enllà del pes que pugui tenir encara la seva inhabilitació, és sens dubte un gran actiu, a banda que per la independència d'Euskadi, per a la Pau.


Arnaldo Otegi, delinqüent o pres polític? Tan nefast trobo denigrar-lo encara avui a la categoria de terrorista com alçar-ho a la categoria de Madiba, però ja sabem que aquí som molt de contrastos, de dualitats, de amb mi o contra mi, de blanc o negre i poc de grisos...

Sigui com sigui, sigui el que sigui però, jo avui sento la seva llibertat com una esperançadora notícia i és per això que ahir em va alegrar veure'l sortir de la presó, i més m'agradarà veure'l defensar les seves idees amb la política com a única arma.

Espanya encara no s'ha recuperat del flagell del terrorisme d'ETA i caldrà que passin anys i generacions per recuperar-se, recuperar-nos... Si no ens hem recuperat encara de la Guerra Civil i el franquisme!

Però són processos de recuperació que cal fer i viure col·lectivament, doncs és així, col·lectivament, com també es construeix la Pau. Arnaldo Otegi sap com pocs que es pot educar per la guerra, pel conflicte, per la violència, o educar per la Pau, pel diàleg, per la no violència.

Si fa anys que el seu camí és el de la Pau, deixem de posar-hi, de tirar-hi pedres!

Companys

No he trobat, encara, una idea per la qual morir. Al llarg de la història no són pocs els homes i dones que han mort per les seves idees, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat, afusellat avui fa 75 anys!

El procés judicial contra el president Companys va tenir les mateixes característiques que milers d'altres processos que van acabar d'igual manera, amb milers de persones executades després d'un judici sense garanties processals, un mer tràmit per disfressar afusellaments i eliminar els enemics del règim franquista.

"Per Catalunya", va cridar el president Companys abans de ser abatut i a Catalunya avui el recordem i homenatgem pel seu llegat i el seu valor.

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, però encara menys una idea per la qual matar!

Recordar avui l'afusellament del president Companys també implica necessàriament recordar qui el va afusellar, i no em refereixo al soldat que va prémer el gallet al Castell de Montjuïc de Barcelona a primera hora del matí del 15 d'octubre de 1940, sinó al règim dictatorial del General Franscisco Franco, el mateix que quasi 34 anys més tard va executar, també després d'un procés judicial sense garanties processals, l'anarquista Salvador Puig Antich.

El president Companys va morir per les seves idees, però el que és pitjor és que no va tenir elecció: si va morir és perquè el van matar per les seves idees!

Esdevinguda finalment, i fatalment inevitable Lluís Companys va afrontar la seva mort amb serenitat i valentia; hores abans de morir exclamant "Per Catalunya" es va acomiadar de la seva esposa, Carme Ballester, amb aquestes paraules:

"Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m'omple d'una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies puix havent tots de fer el mateix camí, m'ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m'estimes i has d'estimar doncs el record que pugui deixar, has de comprendre això. No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l'amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís."

No he trobat, encara, una idea per la qual morir, i el cert és que ni tan sols la penso cercar! Sí en canvi són moltes les idees, molts els motius, pels quals val la pena viure, i és que la dignitat d'una mort té més a veure amb la manera de viure, amb la dignitat d'una vida, que amb la forma de morir.

#MinutsMusicals del 1974 amb #LluísLlach recordant #SalvadorPuigAntich: I si canto trist...

Portada del disc de Lluís Llach "I si canto trist...". Foto: Roger Casero

El 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar Salvador Puig Antich, una ignominiosa execució que va indignar a tots els qui fa 40 anys lluitaven contra la dictadura, lluitaven per la recuperació dels drets, de les llibertats, de la democràcia com ho feia, des de l'anarquisme, Salvador Puig Antich.

Si hi ha una cançó que ens remet directament a l'execució de Salvador Puig Antich és la cançó "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar el mateix any 1974 al disc homònim!

Gaudiu-la i, perquè no, deixeu que us emocioni!



I si canto trist 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

------------------
La cançó, actualitzada, va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga.

Carles Rahola, un ciutadà de Catalunya... afusellat fa 75 anys!

El proper 15 de març de 2014 farà 75 anys de l'assassinat, a mans del franquisme, de Carles Rahola.

El 15 de març de 1939 al mur del cementiri de Girona, carrer del Carme avall, el franquisme va voler silenciar la veu d'un periodista, d'un escriptor, en paraules de Lluís Maria de Puig, d'un idealista, republicà, catalanista i socialista!

Però no, amb la seva injusta mort, després d'un judici sense justícia, d'una sentència vergonyosa, van matar l'home, el "ciutadà de Catalunya", però no la seva veu, el seu pensament, el seu llegat.

Com ja vaig recordar fa 5 anys, en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, l'any 1979 l'historiador, també polític, Lluís Maria de Puig va publicar el llibre "Carles Rahola. Un ciutadà de Catalunya" (Edicions del Cotal). El llibre fa un repàs de la vida i obra de Carles Rahola, un gironí il·lustre i il·lustrat, la seva aportació a la historiografia, a la filosofia, a la política...

El llibre conté un fragment, ja publicat amb anterioritat al diari "El Correo Catalán" el setembre de 1976, de la carta que, en capella, Carles Rahola va escriure a la seva esposa i als seus fills, fragment que em permeto transcriure per evocar no només el record d'aquest "home bo", sinó també per denunciar, ara i aquí, i tantes vegades com calgui, l'irreparable injustícia que va representar el seu afusellament.

"Enemic com sóc de tota violència, mai per mai voldria que el meu nom servís per cap campanya de violència... Recordo uns versos, que em sembla són del meu gran amic Maragall, amb el qual penso reprendre, al cel, les nostres converses a la terra:

"Per la gràcia del somrís

has entrat al Paradís..."

Podia anar-me'n. Com que no he fet cap mal, he cregut en la justícia i  he restat ací. Us he sacrificat muller i fills. Moro innocent...Tantes coses que havia de fer i escriure encara! Tant que havia d'estimar!... Morir... recança infinita i dolorosa!... Veig,. des de la cel·la, una palmera que reflecteix, en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs de sol de primavera. Uns ocells juguen i canten. La meva ànima també canta en la llum i aviat potser serà una guspira que pujarà vers l'infinit."

35 anys després de l'afusellament de Carles Rahola el mateix règim va executar, també de manera injusta, Salvador Puig Antich. Ben segur que d'haver-se conegut Carles Rahola i Salvador Puig Antich haurien mantingut grans discussions sobre les seves diferències ideològiques, salvant naturalment la distància històrica que els separa.

Tan un com l'altre van ser executats per defensar la llibertat, les llibertats, un a l'inici del franquisme, l'altre al final, però ambdós executats, al cap i a la fi, pel mateix règim i, si fa o no fa, pel mateix motiu... tot i que en realitat de motius no n'hi havia...

Ben segur que l'ànima en forma de guspira de Carles Rahola va pujar al cel, però la seva guspira, com la de Salvador Puig Antich, ens arriba a l'ànima, a la nostra ànima, i ens encén la necessitat de recordar no només com d'injustes van ser les seves morts, sinó també, i avui especialment en el cas de Carles Rahola, quanta llum va tenir la seva vida!

Quin millor homenatge, aquesta dies, que llegir Carles Rahola!

#SalvadorPuigAntich, 40 anys d'una execució ignominiosa

Cartells (aquest i el que clou l'article): www.salvadorpuigantich.info

Les meves filles, de 14, 12 i 8 anys, han de mirar endavant, naturalment! Tenen molt futur per davant seu, tenen més futur per viure que passat viscut!

Un futur certament fotut, a jutjar dia sí dia també per les notícies, però futur ben seu i que, malgrat el nostre present, està encara per escriure!

Però el seu passat no es limita als 14, 12 i 8 anys que tenen, el seu passat arriba fins allà on arriben els records, experiències i històries dels qui som a prop seu...

Els explicava ahir a les meves filles que fa tot just 40 anys aquí, en aquest mateix país, en aquest mateix estat, la dictadura mostrava encara la seva cara més fosca, criminal, terrible: fa 40 anys hi havia aquí pena de mort i s'executaven persones per motius polítics, en judicis gens nets, amb una justícia encegada i assedegada de venjança!

A vegades, amb l'estil d'un avi rondinaire, els dic a les meves filles: "com es nota que no heu passat una guerra"! Elles, especialment la més gran, de seguida puntualitzen que jo tampoc n'he passat cap, de guerra, i és ben cert.

Però no cal patir-ne ni viure'n cap per prendre consciència del mal que fan, de les terribles conseqüències que generen en forma d'odi, de pobresa, de misèria, de violència...

Jo, com les meves filles, no vaig viure en primera persona l'execució de Salvador Puig Antich; el 2 de març de 1974, fa 40 anys, em trobava encara dins les entranyes de la meva mare, que era aleshores quasi tan jove com Salvador Puig Antich... Recorda la meva mare haver viscut aquell dia amb molta tensió, esperant rebre notícies del dramàtic desenllaç!

Però jo, com molts de vosaltres, que sí que vareu viure amb consciència, consternació i indignació aquesta ignominiosa execució, també "canto trist" com vosaltres quan recordem Salvador Puig Antich.

I ho faran també les meves filles quan, amb l'edat, s'indignin quan es recordi que el 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar injustament un anarquista!

No seré jo, no seran elles, no serem nosaltres qui deixarem que el seu nom, Salvador Puig Antich, l'embolcalli el silenci!