dilluns, 16 de novembre del 2015

Quan jo sóc París


Els terribles atemptats terroristes de París ens commouen, indignen i anguniegen perquè valorem la vida de totes les persones que l'han perdut com valorem la nostra: única i irrepetible!

És cert que també s'hi afegeix, amb força, una inevitable i espantosa identificació que en magnifica la commoció, indignació i angúnia: nosaltres també en podíem haver estat víctimes, la nostra vida també hauria pogut ser tallada violentament, inesperadament en sec. Instint de supervivència?

Quan veiem imatges de massacres semblants, en mercats o carrers d'altres latituds, amb un decorat i atrezzo diferents, una barrera mental invisible ens fa més insensibles, d'una manera més o menys conscient. Instint de supervivència?

Davant atemptats, actes violents o conflictes bèl·lics que passen en barris, pobles o ciutats amb un urbanisme i arquitectures diferents demanem respostes dels governs, que es mobilitzi la comunitat internacional, però rarament ens mobilitzem massivament com quan aquests passen a Europa, sigui a Madrid, a Londres o a París...

Potser per això ens tenyim el perfil a les xarxes socials amb la bandera francesa, com ara, i no amb banderes de països que ni tal sols sabem quin color tenen, potser per això tots som París, tots som Charlie Hebdo...

Diuen que els terroristes jihadistes troben, abans de morir, un motiu per viure; terroristes nascuts en una Europa on no els creixen les arrels, cerquen un sentit a la seva vida que els permet trobar, i retornar, un motiu per morir, immolats, matant.

Segurament totes i cada una de les víctimes d'aquests terribles atemptats tenien molts motius per viure, per seguir vivint, però és possible que la majoria ni tan sols comprenien, com tampoc acabo de comprendre jo, l'origen i la complexitat del conflicte que els ha segat la vida.

Amb totes les meves contradiccions i límits avui jo també sóc París

I m'és igual si em falten arguments, m'és igual si no li veig tots els plecs i les derivades al conflicte, m'és igual si no acabo de comprendre la part de responsabilitat que el món occidental tenim o no tenim: sóc París perquè penso en les víctimes i no puc evitar una resposta física del meu cos, perquè sento que el cor se m'encongeix i l'estómac se'm recargola, sóc París perquè no puc, ni vull, evitar ser-ho!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada