"Sobretot digueu sempre" bon dia" a tothom"; quelcom semblant ens va dir
la meva àvia Juanita un dia d'estiu al meu germà i a mi fa una colla
d'anys, quan passàvem algunes setmanes d'estiu a Cantallops, esperant
que la meva mare fes vacances entre mitjans d'agost i mitjans de
setembre.
Aquella era una instrucció bàsica que calia complir
sempre i amb tothom, encara que no coneguéssim a qui saludàvem; "ells sí
que us coneixen", ens va dir sense admetre cap més objecció.
Em
sembla que tot plegat va venir perquè algun dia, anant amunt i avall
pel poble, no deuria saludar algun cantallobenc o cantallobenca, i
d'alguna manera o altra la meva àvia se'n va assabentar.
Saludar
sempre i a tothom és de primer de poble i aquesta és una lliçó que jo,
de barri i de ciutat, vaig haver d'aprendre. Una de tantes apreses a
Cantallops, una de tantes apreses de la meva àvia.
Dir "bon dia" és de persona educada i Joan Fuster, no sense sarcasme, va elevar-ho un xic més amb aquest aforisme:
"Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura."Literatura o no, em sembla que avui, fins i tot als pobles, dir "bon dia" ja no és el mínim exigible, i això que dir-ho costa ben poc pel molt que reconforta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada