diumenge, 11 de maig de 2008

La comunió de la Clàudia

Havia tingut l'atreviment de pensar, mesos enrere, que avui per mi seria un dia especialment trist. Pensava que s'esdevenia l'inevitable, la formalització iniciàtica de la seva fe cristiana, culminació d'un procés de quasi dos anys en què cada setmana li han anat marcant un camí que condueix, si es va seguint, fins a la Comunió. Reconec, però, un cert sentiment de contrarietat quan finalment vam decidir que aniria a catequesi; sempre he pensat que és un adoctrinament, una mena de carreró sense sortida... I ja se sap com se surt dels carrerons sense sortida: desfent el camí i sortint per allà on hem entrat...

Afortunadament aquest pensament el vaig esbandir del meu cap: no tenia cap motiu per no estar content si, al cap i a la fi, la decisió de la Clàudia era fer la Comunió... i jo, com a pare el què havia de fer, llavors i sempre, era fer-li costat, acompanyar-la i alegrar-me'n per ella. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir l'hi vaig tornar a recordar: "Clàudia, encara que jo no cregui en Déu, encara que si fos només per mi tu no haguessis fet catequesi, demà fas la Comunió i jo estic molt content per tu, perquè respecto la teva decisió i les teves creences, com respecto les de la Sira, i com vosaltres respecteu les meves."
Comunió Clàudia + Sira Roger

Al cap i a la fi una situació semblant, però en sentit invers, es va produir entre la meva mare i jo al moment de plantejar-nos si havia de fer o no la Comunió. No recordo durant quan temps, però sí recordo haver anat a catequesi a l'església de Sant Josep de Girona. Suposo que aquelles sessions no em van despertar ni la vocació ni la fe (tampoc al meu germà), pel què finalment vaig deixar d'anar-hi i, en conseqüència, no vaig fer la comunió (tampoc el meu germà). Sempre he pensat que la meva mare va respectar aquesta decisió, malgrat potser no era la que ella hagués preferit, i va ser ella qui va haver de donar explicacions sobretot a la meva àvia Juanita, la seva mare, una dona profundament cristiana. Precisament el delicat estat de salut de la meva àvia Juanita li ha impedit ser present a la Comunió de la Clàudia, la més gran de les seves cinc besnétes.

El meu agnosticisme no ha impedit que em casés per l'església, ja que així era el desig de la Sira, ni que les nostres tres filles rebessin el baptisme. Forma part del respecte que, en aquest sentit, ens tenim amb la Sira.

Nina de comunió 2
Ara la Clàudia ha fet un pas; l'ha fet conscientment i perquè ella així ho ha volgut, però sobretot ho ha fet molt il·lusionada. A l'església estava nerviosa, molt nerviosa... al principi anava respirant profundament, calmant els nervis. Tot ha anat molt bé, ha estat una festa i ho hem celebrat en família. És la seva fe, no la meva... és la seva elecció... jo la respecto i, sense compartir la seva fe, estic al seu costat, com la Sira, donant-li suport i acompanyant-la.