Vota'm, inútil

Assegura John Carlin que l'eliminació d'Anglaterra de l'Eurocopa a mans de la sorprenent Islàndia és el primer dels càstigs divins que la seva nació rebrà per l'autoexpulsió, la pallassada, diu literalment, del Brexit. No són pocs els britànics que reclamen tornar a votar, fer de nou el referèndum, disgustats amb el resultat i qui sap si molts també penedits amb el seu propi vot!

No sé si l'eliminació d'Espanya de l'Eurocopa és també un càstig diví pel resultat electoral del 26J, ja que em pregunto què hem fet nosaltres per merèixer tal càstig; càstig polític, no l'eliminació de "La Roja"! No serà per això del dret a decidir i qüestionar la unitat d'Espanya, no? O potser el càstig és per la frase de Ramón del Valle-Inclán que s'ha fet de nou cèlebre aquests dies: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo."

Penediment també van mostrar molts votants de la CUP al 27S, que es van desesperar quan van veure les dificultats per formar govern, salvades en fals just a darrera hora, i més recentment per aprovar els pressupostos, que han desembocat en una qüestió de confiança al president, que es dirimirà just després de la Diada, i que pot torpedinar internament encara més el procés...

O si retrocedim encara un xic més, molts votants d'ERC amb el partit republicà que després del primer tripartit amb una legislatura que va finar prematurament per les desavinences internes al tripartit per l'Estatut, no va dubtar a fer president al socialista José Montilla!

El vot és secret, personal i intransferible; votar és un acte individual que té inescrutables (fins a l'escrutini, naturalment) efectes col·lectius! Cada elector vota segons els seus valors i/o principis, siguin forts o volàtils, arrelats o passatgers; cada elector vota el què vol i amb el què vol: el cap, el cor, l'estómac, la bilis, el cul...

I fins i tot quan el vot és col·lectiu (tu vota aquests i jo per compensar vitaré aquesta altres) els efectes de cada vot són també imprevisibles, ja que mai tenim la seguretat i la certesa que amb el nostre vot els representants electes faran allò que nosaltres esperem que facin!

Aquesta és la gràcia, i la desgràcia, de la democràcia! Qui no s'ha sentit mai traït per aquells a qui ha votat? Qui, en alguna ocasió, no s'ha resignat, o indignat, amb la inutilitat del seu vot?

L'any 2003 el periodista (i ara també tertulià, entre d'altres afers) Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm, inútil" (Columna), presentat com "la guia imprescindible per superar una campanya electoral que es preveu llarga i carregosa. Per conèixer el perfil dolent dels candidats, les misèries dels partits i de les seves propostes. Per entendre millor el circ electoral i perquè cada elector se senti una mica menys inútil. O se'n senti igual, però amb democràtica alegria."

El llibre, diria, se'l van llegir més els polítics que els electors! A vegades no ens n'adonem i els polítics ens diuen a la cara, en plena campanya electoral: vota'm, inútil! I així ens va...