dijous, 12 de novembre de 2015

Fins que la independència ens separi


Aquesta és una setmana d'alta intensitat política al Parlament de Catalunya, marcada per l'aprovació de la resolució d'inici de la desconnexió i pel debat d'investidura de l'onzena legislatura.

La intensitat política d'aquest moment també es viu fora del Parlament, al carrer, al bar, a les sobretaules dels dinars familiars i, en especial, a les xarxes socials, on massa vegades les coses prenen un caire transcendental fora de mida, on el posicionament i les opinions es fan més a base de titulars que d'arguments.

Aquests darrers dies he llegit al mur de més d'un usuari de Facebook l'auto-imposició del silenci polític per a preservar un mínim clima de convivència i cordialitat entre els "amics socials".

Són dies d'alta intensitat i, també, d'alta sensibilitat i qualsevol opinió en un sentit pot rebre agres crítiques de l'amic més inesperat en sentit contrari!

No seré jo qui afirmarà amb rotunditat que el procés d'independència ha trencat famílies i amistats; no seré jo qui farà un discurs apocalíptic sobre la fi del món, de la convivència familiar i de l'oasi català, però és cert que hi ha qui prefereix, preventivament, ser prudent i desar la roba, esquivar el tema o tocar-lo només superficialment, mantenint el debat i possible discussió en un prudent nivell epidèrmic.

La independència, com el futbol, aixeca passions però com de futbol cal saber-ne parlar i, si s'escau, discutir tenint sempre present una única i imprescindible premissa: combat les idees, no les persones que les defensen!

La independència ha esberlat el PSC i ha separat CiU: que els danys i les víctimes, en cas d'haver-n'hi, siguin sempre polítics, mai personals!