El Hard Rock Hotel Madrid és, en el meu cas, l'hotel més musical en el que m'he allotjat mai. Vaig anar-hi el mes de febrer, per motius de feina, aprofitant una bona oferta i vaig passar-hi dues nit.
Només d'entrar la música t'envolta per tot arreu i no només pel fil musical, que tot ell és un museu, amb les parets curulles de peces i referències de molts grups, cantants i artistes: instruments, peces de roba, quadres, fotografies i tota mena d'objectes vinculats a la música que fan les delícies dels mitòmans i fetitxes...
Els Hard Rock Hotel són hotels temàtics musicals, altra cosa són els hotels, reals o imaginaris, que han contribuït a forjar la història de la música!
No vull un amant, tampoc colpejar-te amb ira, no vull un boxador, ni un metge, ni un conductor, ni un pare pels meus fills; no vull res d'això però avui Leonard Cohen, avui sí, ets el meu home!
La lluna, encara que no és plena, brilla molt i també jo he estat corrent a través de les promeses i sí, per caminar amb tu, ni que sigui només per un moment, per l'arenaets el meu home!
A la meva manera vaig felicitar-te el 75è aniversari que, vés per on, vam celebrar junts, tu a dalt l'escenari i jo a la grada del Palau Sant Jordi entre una multitud d'admiradors que aquests dies, com tants altres, et plorem....
El risc d'una versió, risc per l'original, és que la versió sigui una cançó millor que l'original versionada!
Per alguns la cançó d'avui entraria en aquesta categoria, però tot i reconeixent que una de les versions és sublim, quasi tan o igual (si voleu) com l'original, no la supera!
El cert és, però, que Jeff Buckley va fer-se tan seu, guitarra en mà, l'"Hallelujah" de Leonard Cohen que hi ha qui es pensa que és una cançó seva... El fil d'aquesta cançó uneix dos grans músics de vides musicals oposadament longeves, llarga i eterna de la del poeta Leonard Cohen, curta i bipolar la del cantautor Jeff Bucley, ambdues, però carregades de talent!
La versió de Jeff Buckley, però, s'alimentava també de la que anys abans havia fet un altra figura majúscula de la música contemporània, el multi instrumentista i productor, membre de la Velvet Underground, John Cale, piano en mà...
I de totes aquestes versions, la de Cale i la de Buckley, va beure la versió del cantant canadenc Rufus Wainwright , interpretada a l'estil de John Cale, i popularitzada anys més tard per la pel·lícula Shrek.
Altres músics i grups també han versionat aquesta enorme cançó, com Bob Dylan o Lagartija Nick, però avui ens quedarem només amb l'original, naturalment, i només una de les versions, la de Jeff Bucley, músic que, com tants altres, va morir massa jove, tot i que no massa tard per deixar-nos un bon llegat musical...
Al·leluia!
pd: major risc per una gran cançó com aquesta, però, és que la referència sigui "Shrek song"!
L'any 1974 el poeta i cantant canadenc Leonard Cohen va publicar el seu quart disc d'estudi, "New Skin for the Old Ceremony", precisament el primer disc de Leonard Cohen que em vaig comprar, en format de disc compacte (CD) uns vint anys després... ara fa uns vint anys!
El disc conté cançons que són una meravella, com "Leaving Green Sleeves", "Lover Lover Lover", "Who By Fire", i sí, naturalment, "Chelsea Hotel #2".
La cançó relata la trobada de Cohen ambJanis Joplin en una habitació del Chelsea Hotel de Nova York; no m'interessa, però, furgar en la crònica rosa d'aquesta trobada, de la que al seu dia Cohen va lamentar haver revelat que rere la dona de la cançó hi havia Janis Joplin; tampoc m'interessa destacar de la cançó el passatge més tòrrid dels primers versos...
El que m'interessa de la cançó és, més enllà de la seva totalitat, el paràgraf on ell li diu:
Et recordo clarament al Chelsea Hotel
eres famosa, el teu cor era una llegenda.
Em vas dir de nou que preferies homes guapos
però que per a mi faries una excepció.
Com diu la cançó, sempre tindrem la música!
Gaudiu-la!
Chelsea Hotel #2
I remember you well in the Chelsea Hotel,
you were talking so brave and so sweet,
giving me head on the unmade bed,
while the limousines wait in the street.
Those were the reasons and that was New York,
we were running for the money and the flesh.
And that was called love for the workers in song
probably still is for those of them left.
Ah but you got away, didn't you babe,
you just turned your back on the crowd,
you got away, I never once heard you say,
I need you, I don't need you,
I need you, I don't need you
and all of that jiving around.
I remember you well in the Chelsea Hotel
you were famous, your heart was a legend.
You told me again you preferred handsome men
but for me you would make an exception.
And clenching your fist for the ones like us
who are oppressed by the figures of beauty,
you fixed yourself, you said, "Well never mind,
we are ugly but we have the music."
And then you got away, didn't you babe...
I don't mean to suggest that I loved you the best,
I can't keep track of each fallen robin.
I remember you well in the Chelsea Hotel,
that's all, I don't even think of you that often.
Leonard Cohen
I així sona la cançó en directe per un Leonard Cohen més contemporani... i interpretada per Lana del Rey!
I el menú, sorprenent, boníssim, va ser l'únic infantil de la vetllada... Joan Chamorro & Andrea Motis Grup van satisfer, amb el seu concert, un públic tip i entregat, diposat a gaudir de bona música, després de gaudir d'un deliciós sopar. El plat fort, però, es va servir a l'escenari...
La joventut d'Andrea Motis era una anècdota més, potser sí, l'anècdota, però te n'oblidaves si tancaves els ulls, doncs el què escoltaves era, és, una instrumentista (saxo i trompeta) i cantant madura amb un domini de la veu, com va ressaltar la Sira, que en qüestions musicals i afinístiques hi entés molt més que jo, extraordinari.
El pes de la relació amb el públic i la presentació de les cançons el va portar en tot moment Joan Chamorro, "padrí" musical de la criatura i músic, sens dubte, amb tan talent com ofici! És com si Chamorro li digués a Andrea Motis: tu només preocupa't de la música!...
I a fe que se'n va preocupar, de la música! Joan Chamorro, Andrea Motis i Josep Traver van ser musicalment molt generosos, sense regatejar bisos, ans al contrari, perquè triar entre dues cançons si es poden fer ambdues!... Van sonar clàssics com "My baby just cares for me" (Nina Simone) i, com va presentar Joan Chamorro, "petite fleur canta petite fleur" (Sidney Bechet), interpretació amb la que Andrea Motis, reencarnada en Sidney Bechet segons Chamorro, es va endur la primera gran ovació de la vetllada; i la segona amb "Gerogia on my mind" (Ray Charles)... Ens va encandilar amb "Halleluja" (Leonard Cohen) i Joan Chamorro va fer gala, novament, del seu ofici i domini de l'escena presentant els bisos: "no tenim paraules per agraïr aquests aplaudiments però sí més cançons!" Genial!
Aquest dilluns al vespre seré, com el President Montilla, un dels milers se fans i seguidors que celebrarem en directe el 75è aniversari del poeta i cantant canadenc Leonard Cohen al concert que farà al Palau Sant Jordi...
Gaudiré, avui que a més és el Sant de la Sira, del regal d'aniversari (35) que em van fer entre ella i la meva mare...
Espero que estigui ben recuperat i que la vetllada d'avui sigui una de les grans de la meva vida...
pd: The Rolling Stones, The Ramones, Dire Straits, Bob Dylan, Van Morrison, Paul Weller, Sonic Youth, Pink Floyd, Bruce Springsteen, Joan Baez... i algun que em tota seguretat em deixo... i ara Leonard Cohen... me'n falten tants!... Moby seria un dels pendents...
Assistia amb la Sira, aquest passat dijous a les 7 de la tarda, al Casino de Girona del carrer Albareda, en el què va ser el segon concert de presentació de Le Croupier [web .cat; web .es], una nova proposta musical certament interessant.
Cinc músics catalans d'un conjunt amb nom francès que canten en castellà; en català només un tema, com en el CD, un gest possiblement més comercial, o estratègic si es vol, que polític, per la necessitat de ser present també a les emissores que programen música en català. Però realment aquest no és el tema: Le Croupier canta en castellà, de la mateixa manera que hi cantava Ricardo Solfa... és un exemle, no us presagi...
Però Le Croupier és bàsicament un alter ego (i escric un, i no el, perquè possiblement no sigui l'únic...) del músic Carles Cors, qui havia estat component de Petit Fours, grup actualment extingit.
Amb una curada posada en escena, present des de la mateixa entrada al Casino (amb una catifa verda que dibuixa el camí cap a les escales, on al centre de l'escalinata hi havia un rombe fet amb espelmes, amb una pluja de naips al seu voltant i un pòster de Le Croupier al bell mig) i al llarg de tot el concert i post-concert (ambientació tenebrosa de la sala, preparació de l'escenari, i posterior copa de cava i pastes, amb venedores i venedors de CD a l'estil de les clàssiques venedores de tabac d'innombrables tuguris...) tot estava pensat i calculat, fins i tot les cadires reservades a programadors de sales i esdeveniments musicals varis.
La sala es va omplint de gent i de fum (artificial); la majoria dels assistents, els qui no tenim el nom a cap cul de cadira, coneixem els músics, però desconeixem, tot i que ho intuïm, què ens oferiran... Entre la foscor entra la banda: vestit (pantalons i americana) fosc, camisa blanca i corbatí. Van vestits per a l'ocasió, com el propi Le Croupier, amb una americana entallada diferent i camisa fúcsia, sense corbatí ni res que li cordi el botó del coll.
Però són les ulleres el què l'ajuden a construir, a Carles Cors, el personatge de Le Croupier, les ulleres, potser perquè amaguen la nitidesa de la mirada, li permeten adoptar la personalitat de Le Croupier: habitual dels barris baixos, de locals amb poca llum i amb la mateixa quantitat d'alcohol, cigarretes, dones i cartes a sobre les taules...
A voltes em fa pensar amb en Tom Waits (més per l'actitud que per la veu) a voltes s'acosta al romanticisme introspectiu de Leonard Cohen (amb notable versió inclosa de I'm your man), a voltes em fa pensar amb la vessant viciosa de Joaquín Sabina, fins i tot una certa reminiscència a Juan Perro i inevitablement, en part per les ulleres, en part per la versió de Yo soy aquel de Raphael, amb l'alter ego del seu productor (Marc Parrot), El Chaval de la Peca...
Però les semblances no li resten solidesa ni credibilitat, només són referències que al llarg del concert em serveixen per cercar-ne les coordenades... Els músics, com el mateix Carles Cors, són joves, però amb suficient experiència, quilòmetres de carretera i escenaris a les soles de les sabates com per resoldre amb qualitat i actitud la tasca d'acompanyar a Le Croupier.
De la posada en escena potser cal acabar de trobar el to correcte en els espais entre cançons; tenint present que Le Croupier canta en castellà, no és que el fet que parli, entre cançons, en català li dilueixi el personatge, sinó que no manté, en català, la mateixa actitud que té quan canta en castellà... No és un problema de llengua, és una qüestió d'estil; de fet el què hauria de mantenir és la mateixa actitud, no deixar de ser ell, ni tan sols presentant les cançons en català.
Però la vetllada va ser tot un èxit, la presentació acurada i atenta als detalls, la proposta musical molt interessant i, espero, amb futur i horitzó. Tan sols confio que al final, si finalment troba el seu nínxol al mercat, qui sobrevisqui sigui en Carles Cors, que és qui, al capdavall, transfereix el seu talent a Le Croupier...
Les cartes ja són sobre la taula, la partida ja ha començat...
No és casualitat que la cançó Suzanne, de Leonard Cohen, sonés a la part final de l'obra de teatre Fora de Mare, del Grup Teatre a les Fosques de Sarrià de Ter.
Amb una rocambolesca trama amb un psiquiàtric d'escenari, la bogeria i la lucidesa es confonen entre els bojos diagnosticats i els que no ho estan... I tots tenen ganes d'evadir-se...
N'hi ha més a fora que a dins, s'acostuma a dir... però, heu estat mai dins un psiquiàtric?. Jo hi he estat poques vegades, però suficients per fer-me una idea del què hi volta... He trepitjat poc Salt: sobretot visites a una resident a qui havia derivat temporalment després d'un intent d'autolisi (sense voluntat, però, de finar). Més a Sant Boi, anades i tornades per trasllats i visites de menors que es descompensaven (i ens descompensaven) al CRAE...
Comparteixo el què, fa encara no 28 anys, escrivia Just M. Casero, el meu pare, en un Quiosc anomenat L'escàndol (11 de maig de 1980):
No hi heu estat mai al manicomi? Una delícia. espais verds, arbres, bones ombres, racons assolellats, cants dels ocells, les ones de la mar bella, muntanyes del Canigó, la vall del riu vermell. Però silenci, univers petit, l'antic diàleg dels uns amb els altres sense esperança, el llit idèntic de cada nit a la mateixa hora, el pati passejat per ombres, la tanca llarga que defineix el territori autonòmic dels bojos.
(...) Se us acostaran, potser, i us demanaran una cigarreta, un duro, unes paraules. Potser us diran uns mots que no entendreu. Però hi trobareu un absolut respecte per la vostra presència. Mai ningú no us preguntarà què hi feu, ni us farà fora de la casa, ni s'escandalitzarà perquè un presumpte sa envaeixi la seva rambla, el seu dormitori, el seu menjador.
Suzanne, una de les grans cançons del poeta i cantant Leonard Cohen:
"Suzanne et porta a casa seva a la vora del riu,
on pots escoltar les barques passar
i on pots passar la nit al seu costat.
Saps que està mig boja
però per això vols estar amb ella.
T'ofereix te i taronges,
que venen de la Xina,
i tot just quan li vols dir
que no tens amor per a donar-li,
ella et posa en la seva ona
i deixa que el riu et digui
que sempre has estat el seu amant.
I vols viatjar amb ella,
vols viatjar cegament,
i saps que ella confia en tu
perquè has tocat el seu cos perfecte
amb la teva ment".
La malaltia mental, en general, espanta. Però no ens han d'espantar les persones que la pateixen; cal fer l'esforç per comprendre-les i per donar-los el què es mereixen, res més del què exigim per nosaltres: habitatge, feina, lleure... vida!.
-----------------------------
pd1: Ens patina l'embrague (dijous de 5 a 6 de la tarda) és un programa de Ràdio Salt (97.7) pensat i elaborat per persones amb malaltia mental.
pd2: Radio Nikosia és un espai del magazín La Ventana, de la Cadena Ser, que s'emet els divendres a la tarda, amb la participació d e persones en tractament psiquiàtric.
pd3: La Ventana: Radio Nikosia (29 febrer 2008) Nuestros compañeros de Radio Nikosia, una experiencia creativa y terapéutica donde personas en tratamiento psiquiátrico liberan sus opiniones, se ven acompañados esta semana por los miembros de Radio Califata argentina.
