dimarts, 16 agost de 2011

Nota de comiat per l'àvia Juanita

No escollim ni el dia ni el lloc on naixem; tampoc les circumstàncies i el dia que morim. No ho ha fet la Juanita, l'àvia Juanita i tampoc ho hem fet ni ho farem nosaltres. Però sí podem escollir com viure, de quina manera viure, i això sí que ho va fer la Juanita. Ella va decidir com i amb qui viure, i aquestes decisions, preses de joveneta i en moments no precisament fàcils, van ser molt rellevants i importants per nosaltres, la seva família.

La Juanita no va voler que decidissin per ella, viure una vida que semblava programada i que ella no desitjava... Podia haver seguit essent una senyoreta i, qui sap, fins i tot rebre tracte de senyora més endavant... però va decidir ser la Juanita, la Joana Reynalt i Pagès. Gairebé mai el camí correcte és el més planer!

Menuda i valenta, decidida, ja de joveneta. Però discreta, sempre discreta: situar en tot moment el vosaltres davant el jo. Discreta però present, sempre present. Present per fer tot el què calia fer, com a esposa, com a mare, com a àvia, com a dona, com a amiga. Què us he d'explicar, la majoria de vosaltres, els qui l'heu conegut, en especial la gent de Cantallops, ja sabeu com era, com ha estat en tots aquests 90 anys de vida.

Menuda, valenta, decidida, discreta i treballadora: a casa, al camp, amb el bestiar, a l'hort i amb la mainada, ja siguin els fills, la Maria Mercè i en Miquel, bé siguin els néts: en Bernat, en Marc, en Gerard, en Sergi i jo. La Juanita es va guanyar la condició d'àvia a pols: no només ha estat la nostra àvia, ens ha fet d'àvia a tots i cada un dels cinc néts que ha tingut. I ja sabeu que la diferència entre ser àvia i fer d'àvia és molt més que un simple matís lingüístic.

L'àvia em feia feliç el dia que posava pèsols a l'arròs; aquell dia sí que feia festa major! És clar que si convenia també era estricte, com amb l'hora d'anar a dormir quan érem petits i amb el meu germà passàvem dies d'estiu a Cantallops. I sobretot insistia que quan anéssim pel carrer saludéssim a tothom... Són molts els records, els meus i els que podríem anar teixint amb els de totes i tots vosaltres... Per mi un d'especial va ser el viatge que amb ella i la meva mare, tots tres, tres generacions, vam fer a Lourdes i a Andorra a finals dels anys '80 del segle passat. Reconec que se'm feia estrany veure la meva àvia fora de Cantallops, veure-la de vacances!

Discretament ha viscut i discretament ens ha deixat; sense fer soroll la seva vida, la seva llarga vida, ens ha commogut. Ahir més d'un amic em felicitava, després de donar-me el condol, per haver pogut gaudir de la meva àvia durant tants anys. I és ben cert! No fa tant encara ensucrava brunyols! La seva vida, doncs, la vida que ha compartit amb totes i tots nosaltres, els qui ha estimat i l'hem estimat, els seus mestratge, la seva manera de ser i de fer ha estat un regal, el seu millor regal. Un regal senzill com era ella, però alhora d'un valor incalculable. L'Albert Campsolinas ahir va saber trobar unes paraules molt encertades per, tot expressar-me el seu condol, donar un sentit real i tangible a aquestes paraules tot citant un polític senegalès: “cada cop que mor un vell és com si es tanqués una biblioteca. I avui a Cantallops n'hem tancada una més...”

Una branca d'olivera escapçada de la terra, de la seva terra, l'acompanya en el seu repòs etern, una branca d'olivera, també símbol de la Pau... Descansa en Pau, àvia Juanita...