 |
| Gabriel Rufián no deixa indiferent, tampoc a tu... Foto: EFE |
Ara ja sabem que el diputat al Congrés
Gabriel Rufián, el
xarnego, no només
cus discursos a base de
piulades pròpies, també
sap fer-ho, i amb
gran èxit, amb
piulades d'altri!
Li va
resultar efectiu servir-se de
piulades de socialistes de base
indignats amb el seu partit, el
PSOE, per la
vergonyosa abstenció de
quasi tots els seus diputats,
provocant les
ires de la
bancada socialista alhora que la
renovada admiració dels qui
gaudeixen amb els discursos
punyents, especialment si estan
farcits del que en castellà s'anomenen "
zascas!" i que en català podríem dir, sense la
contundència del castellanisme,
flist-flast!
Rufián va fer
llenya de l'arbre socialista caigut, va saber posar el
dit a la nafra, a la ferida que el
PSOE s'ha
fet a sí mateix en aquesta
lluita fratricida per la
direcció del partit!
A mi personalment
les formes de Rufián no m'agraden, sobretot quan transpira aquest aire de
superioritat moral amarat d'un excés de
vanitat; entenc que el seu
paper al Congrés és essencialment exercir d'
agitador, de
provocador, com en algunes ocasions ho fa també (i tan bé!)
Pablo Iglesias, agitador com, en unes altres coordenades ideològiques i temporals,
van ser-ho polítics com
Ángel Acebes,
Miguel Ángel Rodríguez o
Alfonso Guerra! Ja sabem, personatges que generen una gran
admiració entre els
propis alhora que una gran
animadversió entre els estranys, com els
Hristo Stòitxkov i
Dani Alves del
Barça, o els
Roberto Carlos i
Pepe del
Real Madrid... Tot plegat un
estil molt masculí de fer política...
Amb la manera com
Rufián s'expressa, d'aquesta manera
altiva i
llençant dards, als
socialistes sembla que no
els (ens) queda més remei que parar "bíblicament"
l'altra galta, fent bona així l'expressió "
flist-flast", a la que podríem afegir-hi un "
pam, en tota la cara!" que tan bé queda i llueix a
Twitter!
Possiblement
és per això que
l'estil Rufián de l'altre dia em va generar un
efecte imprevist i
inesperat de
compassió pel PSOE que em va
sorprendre fins i tot a mi, i que m'explico per aquests
dos motius:
1.- una cosa és que
jo critiqui la meva família (i qui diu família diu partit), una altra cosa és que
la critiquin els altres!
2.- quan algú
escup a la cara d'un altre persona
generalment sento una
major empatia per
l'escopit, més enllà de les seves raons...
Molts
socialistes s'han
indignat amb el
discurs de
Gabriel Rufián, fins i tot hi ha qui li
etziba el
pacte del seu partit,
ERC, amb la
dreta catalana, amb CDC, ara
PDECat (
perdona'ls Rufián, no saben el que es diuen,
no saben el que es fan, no tenen ni idea del
que passa a Catalunya!), però jo
més que retreure-li el discurs li agrairia, doncs
si els ha ferit l'orgull socialista senyal que encara
els en quedava un xic, d'orgull, després del
trist espectacle retransmès entre
Comitè Federal i
Comitè Federal, i
defenestro perquè em toca i, ai, ai, ai, que ara
caic en el pou de l'abstenció!
Estic d'acord que el
PSOE ha
ferit més l'orgull de molts dels seus
militants que Rufián, però el diputat català, llençant
sal a palades a la ferida del PSOE ha transformat
l'atonia depressiva dels socialistes en
indignació, ha actuat de
desfibril·lador del
cor socialista que
molts ja donaven per
finit!
Així que jo
humilment no puc fer més que
agrair-li a
Gabriel Rufián el
seu discurs, doncs amb les seves paraules, per més que
no m'agradin, qui sap si haurà
contribuït a ressuscitar un mort, i això avui,
dia dels difunts, ja és molt!
Gràcies Gabriel Rufián!
