dimecres, 2 de novembre de 2016

Gràcies Gabriel Rufián!

Gabriel Rufián no deixa indiferent, tampoc a tu... Foto: EFE

Ara ja sabem que el diputat al Congrés Gabriel Rufián, el xarnego, no només cus discursos a base de piulades pròpies, també sap fer-ho, i amb gran èxit, amb piulades d'altri!

Li va resultar efectiu servir-se de piulades de socialistes de base indignats amb el seu partit, el PSOE, per la vergonyosa abstenció de quasi tots els seus diputats, provocant les ires de la bancada socialista alhora que la renovada admiració dels qui gaudeixen amb els discursos punyents, especialment si estan farcits del que en castellà s'anomenen "zascas!" i que en català podríem dir, sense la contundència del castellanisme, flist-flast!

Rufián va fer llenya de l'arbre socialista caigut, va saber posar el dit a la nafra, a la ferida que el PSOE s'ha fet a sí mateix en aquesta lluita fratricida per la direcció del partit!

A mi personalment les formes de Rufián no m'agraden, sobretot quan transpira aquest aire de superioritat moral amarat d'un excés de vanitat; entenc que el seu paper al Congrés és essencialment exercir d'agitador, de provocador, com en algunes ocasions ho fa també (i tan bé!) Pablo Iglesias, agitador com, en unes altres coordenades ideològiques i temporals, van ser-ho polítics com Ángel Acebes, Miguel Ángel Rodríguez o Alfonso Guerra! Ja sabem, personatges que generen una gran admiració entre els propis alhora que una gran animadversió entre els estranys, com els Hristo Stòitxkov i Dani Alves del Barça, o els Roberto Carlos i Pepe del Real Madrid... Tot plegat un estil molt masculí de fer política...

Amb la manera com Rufián s'expressa, d'aquesta manera altiva i llençant dards, als socialistes sembla que no els (ens) queda més remei que parar "bíblicament" l'altra galta, fent bona així l'expressió "flist-flast", a la que podríem afegir-hi un "pam, en tota la cara!" que tan bé queda i llueix a Twitter!

Possiblement és per això que l'estil Rufián de l'altre dia em va generar un efecte imprevist i inesperat de compassió pel PSOE que em va sorprendre fins i tot a mi, i que m'explico per aquests dos motius:

1.- una cosa és que jo critiqui la meva família (i qui diu família diu partit), una altra cosa és que la critiquin els altres!

2.- quan algú escup a la cara d'un altre persona generalment sento una major empatia per l'escopit, més enllà de les seves raons...

Molts socialistes s'han indignat amb el discurs de Gabriel Rufián, fins i tot hi ha qui li etziba el pacte del seu partit, ERC, amb la dreta catalana, amb CDC, ara PDECat (perdona'ls Rufián, no saben el que es diuen, no saben el que es fan, no tenen ni idea del que passa a Catalunya!), però jo més que retreure-li el discurs li agrairia, doncs si els ha ferit l'orgull socialista senyal que encara els en quedava un xic, d'orgull, després del trist espectacle retransmès entre Comitè Federal i Comitè Federal, i defenestro perquè em toca i, ai, ai, ai, que ara caic en el pou de l'abstenció!

Estic d'acord que el PSOE ha ferit més l'orgull de molts dels seus militants que Rufián, però el diputat català, llençant sal a palades a la ferida del PSOE ha transformat l'atonia depressiva dels socialistes en indignació, ha actuat de desfibril·lador del cor socialista que molts ja donaven per finit!

Així que jo humilment no puc fer més que agrair-li a Gabriel Rufián el seu discurs, doncs amb les seves paraules, per més que no m'agradin, qui sap si haurà contribuït a ressuscitar un mort, i això avui, dia dels difunts, ja és molt!

Gràcies Gabriel Rufián!