A mesura que creixem anem perdent l'eternitat que mai hem tingut, però que de petits inconscientment (innocentment) ens atribuïm, i com més grans ens fem, com més vida tenim, més consciència prenem de la que anem restant, de la nostra pròpia caducitat. I malgrat això, seguim vivint creient-nos, més que eterns, perennes.
Fins que la vida ens bufeteja implacablement! Tota mort és dolorosa, fins i tot l'esperada i d'edat avançada: si has estimat i t'han estimat és impossible no deixar, rere teu, ni que sigui un fil de tristesa. Però quan és inesperada et paralitza!
Ahir a mig matí un correu electrònic em comunicava la inesperada mort d'algú a qui jo encara li feia molta vida! En Pau, en Pau Gabarrella, coordinador del programa Salut Mental Incorpora, un actiu d'AMMFEINA, un company de viatge en la feina d'ajudar els qui busquen feina...
Tenia un problema de cor, diuen, i calia operar-lo; una operació de risc, certament, però que li hagués permès prorrogar-li molts més anys la vida! L'operació havia de ser demà, però demà ja no l'esperen a cap sala d'operacions de cap hospital... El cor se li va parar, i els nostres se'ns han glaçat!
No fa ni dos mesos va ser a Girona fent una xerrada en el marc del Dia Mundial de la Salut Mental, i avui el plorem... Morts d'aquelles que et deixen glaçat, que et fan mirar i remirar de nou el correu electrònic cercant alguna errada, però no, la mort és tan certa, i incerta alhora, com la vida mateixa!
La vida, més llarga o més curta, no deixa de ser un parèntesi en l'autèntica eternitat, un espai-temps més o menys conscient entre el no-res que érem abans de néixer, i el no-res que serem, penso jo, quan morim.
En fi Pau, com tu bé vas dir... Pormenores de un funámbulo! Descansa en Pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada