dilluns, 31 d’octubre de 2016

La darrera pedalada de la Núria


Ahir diumenge Girona es va despertar amb una espessa boira, d'aquelles que en Segarra definia com "un vel de fada", una boira que, especialment ahir, ens va enterbolir l'ànim i per uns moments va emmudir "la ciutat encesa, és estrident de riures i fanals" per fer present només el batec del cor que "com una nit molt estrellada espera l'hora d'estimar i llanguir".

Ahir la boira, més trista que mai, va tenyir de dol les Fires de Girona amb el record de la Núria Terés Bonet, "eugenial" gironina (una altra eugenial!) que ahir a la matinada va morir després d'una intensa i breu lluita contra el càncer, altra vegada el maleit càncer!

El record més viu que tinc de la Núria és dalt de la seva bicicleta pel carrer Santa Eugènia (jo hi treballo ben aprop), record que també tinc i tindré per sempre d'una altar dona, la Montserrat Font, també gironina tot i que d'una altra generació i d'un altre barri (Pedret). No sé si la Montserrat i la Núria es van conèixer mai, si mai van coincidir pedalant pels carrers de Girona, però ben segur que s'haguessin avingut, doncs ambdues pedalaven per Girona, com per la vida, amb la naturalitat d'un acte quotidià més.

La naturalitat la defineix prou bé, a la Núria, aquesta manera de fer i de ser tan autèntica (autèntica com la seva bicicleta!), sense el sobrevalorat postureig d'avui, sense necessitat de fer-se veure però deixant l'empremta de les rodes de la bicicleta sobre el camí traçat, l'imprescindible fil d'Ariadna que ens ajuda i ajudarà, als qui l'hem sobreviscut, trobar de nou el camí, si és que per un moment l'hem perdut, d'alguna de les nostres lluites, que també eren les seves...

De la Núria també em quedo amb el seu parlar suau, com el que defineix la cançó "Sigues lliure" que inspira el meu bloc i que tantes vegades havíem cantat amb la Mercè i l'Oriol, germans seus, al CAU; cançó que també inspirava l'anhel de Pau i no-violència que amb en Martí, el seu germà petit, vam compartir a l'APOC...

La vida és un regal que a vegades, com aquesta matinada de diumenge d'espessa boira, s'enverina; la boira escamparà i amb ella ho farà també, ni que sigui tan sols un xic, l'inevitable dolor... Però em tornarà com una fiblada quan la trobi a faltar de nou, a ella i a la seva bicicleta, pel carrer Santa Eugènia de Girona...

Seguirem pedalant, Núria...