Fins quan perdurarà viu el nostre record?

Vetlla per ells, i el seu repòs record etern... Foto: Roger Casero

Fins quan perdurarà viu el nostre record?
Quan el nostre cos reposi sense vida la nostra vida, a partir d'aquell moment, estarà només en mans dels qui ens han conegut i, sobretot, ens han estimat. És així com podem morir-nos sentint-nos falsament eterns, doncs el que nosaltres haurem estat no morirà en nosaltres, sinó que, per bé i per mal, ens sobreviurà.

Fins quan perdurarà viu el nostre record? Possiblement fins quan deixin de parlar de nosaltres, fins quan ja no siguem, ni tan sols, un llunyà record dels records dels nostres fills, dels nostres néts...

Hi ha morts dels qui, enterrats i acomiadat el dol, no se'n parla més, ni tan sols se'ls menciona, morts que moren el l'oblit. N'hi ha d'altres que viuen en el record recordat i rememorat, que viuen presents i alguns, fins i tot massa: hi ha qui no es resigna amb el record i cerca els seus morts en un més enllà incert i ocult, potser tan perillós com innecessari...

Els records dels absents han de ser més goma que cadena, doncs esdevenen turmentosos quan ens ancoren en un passat que cada dia queda més enrere, i no ens permeten avançar, ja no cap a un futur que ens fa nosa, ni tan sols en el nostre feixuc present. Tot té el seu procés i el dol en forma part. No és senzill llevar àncores...

Aquests dies tenim presents els absents, renovem flors naturals i de plàstic, netegem làpides i endrecem un xic els records dels nostres absents, alguns encara amb dolor, d'altres fins i tot amb un lleuger somriure als llavis. I inevitablement, entre làpides lluents i pacients xiprers pensem en la nostra de mort, i ens preguntem: fins quan perdurarà viu el nostre record? 

Perseguim (inútilment?) l'eternitat...