dimarts, 18 de juny de 2013

Els petons de la tia Rufina

La tia Rufina, al meu costat, amb la iaia Obdúlia i la Sira el dia que em vaig casar, al juliol del 1998.
Els records són sempre molt personals i més els que teixim, al llarg dels anys, de les persones que ens envolten. Més enllà d'allò viscut conjuntament el record d'una persona es fonamenta amb allò que hem viscut d'una manera més personal i íntima.

Tot sovint la suma de molts records personals construeixen un conjunt de records col·lectius que, a base de rememorar-los i relatar-los, van creant una mena de vernís que es fa més resistents,  més perdurables al pas del temps. Són els records personals i la força dels records col·lectius el que permet mantenir viu el record dels absents.

La tia Rufina va fer, fa molts anys, un viatge de no retorn; circumstàncies d'una dura postguerra van portar-la, acompanyant la família de la nostra iaia Obdúlia i l'avi José, la nostra família, la seva família, cap aquí, a Figueres, fent un camí inicialment errant, però finalment, i feliçment, fructífer.

L'estiu passat vaig fer el camí de tornada que la tia Rufina mai va voler fer, tornant a l'extremenya Santa Marta de Magasca i resseguint el periple portuguès familiar, vorejant San Miguel do Rio Torto i passant per Rossio ao sul do Tejo i Abrantes. La tia Rufina mai va tornar-hi, mai va voler tornar al seu poble natal; més enllà de les seves raons la seva decisió ens ensenya que sí, que hi ha coses i circumstàncies a la vida que, simplement, cal deixar enrere...

Forma part del nostre passat aquella geografia, d'un passat que se'ns allunya i que es fa menys present als més joves de la família; així ha de ser, doncs la nostra vida, el nostre present i futur, com el de la tia Rufina quan, amb la família va venir, és aquí, és ara i aquí.

Avui acomiadem a la tia i ens sembla que el d'avui és també un viatge de no retorn, però sabem que no és exactament així; com amb la resta d'absents ens retrobarem amb la tia Rufina amb els  records, personals i col·lectius, que ja fa dies que anem teixint.

I si de tots m'hagués de quedar amb un record de la tia Rufina, em quedaria amb els seus petons. Em sobren dits d'una mà per comptar les persones que a la vida m'han fet petons com la tia; la tia Rufina no et feia un petó, et cosia la galta a petons, un rere l'altre, ràpids, seguits, sorollosos, energètics!

Els petons de la tia Rufina no només eren una mostra clara i tangible, palpable, que m'estimava, sinó que se n'alegrava d'estimar-me, d'estimar-nos. L'energia mai es perd, diuen els físics, i avui, aquests dies, el record d'aquells petons alimenten d'energia el record que per sempre tindré de la tia Rufina.

No hem de renunciar al record, no hem d'oblidar el passat, però també hem de saber deixar-lo enrere; la nostra vida és ara i aquí, plena de futur, plena d'esperança, també de reptes i dificultats, com sempre en aquesta família, que mai res ha estat fàcil ni res ens ha estat regalat.

La tia ens ha deixat i, com va dir dies enrere en Josep, el cosí gran, la millor herència que ens donen els que en deixen és una família, la nostra família: nombrosa, gran, unida i forta, cosida a base de petons com els de la tia Rufina!

Rufina Madrid Muñoz, germana de la meva àvia paterna, la iaia Obdúlia, ens va deixar el passat dissabte 15 de juny de 2013. Aquest escrit vaig llegir-lo en el seu comiat, el dilluns 17 de juny de 2013. Descansa en Pau, tia! Una abraçada i mil petons!