El Premi CRIT va ser contra Mazón!

Reconec que assistir a la gala del lliurament dels primers Premis CRIT va ser, per a mi, tota una revelació. Una revelació múltiple!

Per començar, va ser revelador, per a mi, fer més tangible el que ja intuïa: que és impressionant la gran quantitat de generadors de continguts que parlen de (quasi) totes les temàtiques a les xarxes socials, i de la gran quantitat que ho fan, també, en català. La immensa majoria d'aquests continguts i, sobretot, de generadors de continguts, són absolutament desconeguts per a mi, que és evident que (no només generacionalment) he quedat, sinó desfasat, en fora de joc. És com si la vida ja es jugués en una pantalla en què no hi he passat, jo la visc unes quantes pantalles enrere...

També va ser revelador confirmar un fet que ja vam veure amb els efectes tràgics i devastadors de la Dana de València: que al País Valencià es parla, i es defensa, el (català) valencià molt més del que ens imaginàvem o, si més no, jo m'imaginava. Ho vam veure al llarg de totes les cròniques informatives dels mitjans catalans, en les que la majoria de les declaracions de persones afectades, voluntàries i fins i tot de responsables polítics (inclosos del PP) es feien en valencià. El mateix referèndum sobre l'ús de les llengües a l'escola valenciana va ser prou revelador. També als Premis CRIT, amb una pila nominacions valencianes (també algunes nominacions de les illes, tot i que diria que cap de la discutida Catalunya Nord).

I la tercera revelació que vaig tenir és que, potser inevitablement, si un crit es va sentir alt i fort al llarg de la gala, més que el de la mateixa reivindicació dels i les generadores de continguts en català, va ser el de "Mazón dimissió!" Es va sentir molt, quantitativament, pel nombre de premiats i premiades del País Valencià, i qualitativament pels indiscutibles mèrits del president valencià per la seva desastrosa gestió de la Dana de València i per la seva política lingüística, com el del govern de les illes, d'arraconar aniquilar el català.

Més enllà de les (necessàries) reivindicacions polítiques, cosa que també esperaríem d'altres premis de caràcter cultural (de cinema, de música, etc.), caldrà veure si la convocatòria i ressò d'aquests premis representen un impuls per aquest sector (el de la generació de continguts) fins al punt que pugui esdevenir una indústria, fins i tot una acadèmia, com són i tenen altres manifestacions culturals.

I un altre tema és si, en el meu cas particular, decideixo fer l'intent de passa pantalla, fer força improbable, tot i que no impossible...

Abans incompetent que negligent

Salomé Pradas, exconsellera de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana, va declarar la setmana passada, entre llàgrimes (de cocodril?) a la Ciutat de la Justícia per la seva actuació durant la gestió de la Dana de València. En la seva declaració va admetre no tenir experiència prèvia en emergències i va confessar que desconeixia l'existència del sistema d'alertes mòbils que hauria d'haver advertit a la població hores abans de la catàstrofe, evitant així la tragèdia que finalment, i fatal, es va produir. Aquesta confessió buscava, sembla evident, evitar responsabilitats penals per negligència, escudant-se en la pròpia incompetència.

Aquesta, ben segur, és una estratègia de defensa ben legítima judicialment, tot i que molt reprovable políticament, ja que en comptes d’assumir responsabilitats per una gestió deficient i lamentable, Pradas se les espolsa (apuntant als tècnics) i apel·la a la pròpia ignorància com a coartada, generant encara una major indignació a les famílies de les víctimes i a totes les persones afectades, d'una manera o altra, per la Dana de València.

Aquest posicionament de Salomé Pradas m'ha fet recordar la coneguda cançó de María Isabel "Antes muerta que sencilla", imaginant-me l'exconsellera cantant desvergonyidament "antes incompetente que negligente"... 

Salomé Pradas s'ha erigit en el paradigma d'una classe política que tendeix a prioritzar la seva projecció i protecció personal, fent evident no només la manca de preparació (també el desinterès per a preparar-se), per damunt de la vocació de servei, del servei a la ciutadania, i de l'assumpció de responsabilitats.

Aquest cas no és només un judici a una exconsellera, també hauria de ser-ho a aquesta manera de fer i exercir la política, sobretot quan es tenen responsabilitats de govern, perquè quan venen mal dades, quan apareixen els problemes, la incompetència, ja ho hem vist, costa vides. Perquè davant les crisis, no podem posar les nostres vides en la improvisació ni en les llàgrimes d'un govern incompetent, que per no fer, ni tan sols vol assumir les seves responsabilitats.

La cremà que necessita el país Valencià

Les Falles de València, salvant les distàncies com les "chirigotas" de Cadis, són un gran termòmetre de la realitat, en la mesura que la crítica, la ironia i fins i tot la sàtira són part intrínseca de la seva naturalesa. A les Falles de València d'enguany els efectes de la dana hi són ben presents, tant els efectes de solidaritat (sols el poble salva al poble) com els polítics per la mala gestió, centrats sobretot tot i que no exclusivament, en la figura del president Mazón.

A l'exposició de ninots n'hi havia un dedicat al president valencià amb aquest text que l'acompanyava:

"Ja no eres molt honorable
Eixe privilegi has perdut
Per estar tantes hores
Aquell dia desaparegut

Ja no eres molt honorable
I sempre a l'esquena portaràs
Haver deixat les funcions
I al teu poble abandonat

I per això sempre serás
Mazón el SOCARRAT"

Mazón, però, no només té la capacitat que no mullar-se quan plou, tampoc sembla que s'hagi de cremar (socarrar) gaire, ara, amb l'acord amb Vox per aprovar els pressupostos de la Generalitat valenciana. 

Lluny d'assumir responsabilitats, Carlos Mazón segueix amb la seva fugida endavant, defugint responsabilitats polítiques i mirant d'esquivar les judicials, atribuint-se un indult que el poble, o si més no una important part del poble valencià, li nega, i que Vox li serveix en safata de plata.

Avui les Falles de València cremaran i el foc, a banda de donar la benvinguda a la primavera, no servirà, lamentablement, per fer la neteja que necessita el País Valencià... bé, perdó, la Comunitat Valenciana!

L'últim dinar abans de la catàstrofe

L'últim dinar del president valencià Carlos Mazón, abans de la catàstrofe, és d'aquells de digestió lenta i pesada, un dinar amb una llarga sobretaula (més de la que va fer ell...), de la que encara no ens hem aixecat.

Finalment, després de massa dies i massa misteris, es va revelar amb qui dinava, una periodista valenciana a qui, se suposa, hauria ofert la direcció de la televisió autonòmica; el quan ja el sabíem, el qui és important, naturalment, també l'on, fins i tot el què; i, és evident, el més important és el per què.

No entenc per què, informat com diu que estava, el president Mazón no es va aixecar abans de la taula i se'n va anar al centre d'emergències. I encara entenc menys per què cap membre del seu equip, del seu govern, el va estirar i fer aixecar abans de la taula, quan la situació ja era greu.

Què era tant o més important d'aquell maleït dinar, que l'emergència? El president Mazón va fallar, és evident; i tant o més greu és que fallés el seu equip més proper, i el seu govern, incapaços de fer-lo aixecar d'una taula, quan feia hores que hauria d'estar al capdavant d'una altra, la de liderar l'emergència que estava afectant part del seu país.

Per mi el problema no era tant amb qui dinava com que, amb independència d'amb qui compartís taula i pel motiu que fos, ningú recordés al president la seva responsabilitat, la seva competència, esdevenint, el seu equip més proper i el seu govern, tan incompetents com ell.

Com l'orquestra del Titànic, el president Mazón va seguir tocant el violí en el reservat d'un restaurant, mentre part del seu país s'enfonsava en el fang.

Incompetència

No són poques les definicions del diccionari de la paraula "competència", i entre elles hi ha, naturalment, la referida al dret sobre el "conjunt de funcions atribuïdes per llei a una autoritat o a un organisme públic". Aquesta competència tot sovint està en el centre del debat polític, tensant-lo especialment quan es transfereixen competències d'una administració a l'altra, per exemple de l'estat a les comunitats autònomes. 

Aquesta "competència" també forma part del fangar polític provocat per la DANA, amb retrets creuats entre les administracions (Estat - Comunitat Valenciana) sobre si tu havies de demanar i decretar, o si jo t'havia informat o no... Aquesta "competència" també té la seva definició, en el "dret de decidir, sia en virtut d’una autoritat legal, sia en virtut d’un reconegut coneixement". A hores d'ara ja sabem que aquesta va ser un dret que es va exercir, lamentablement, tard i malament...

Una altra definició de "competència" té a veure amb l'aptitud, amb el "fet d’entendre pregonament d’una matèria." El govern valencià, i especialment el seu president i la seva consellera d'interior, han demostrat una greu (i delictiva?) incompetència a l'hora d'exercir les seves competències, una incompetència que s'ha cobrat vides.

Com més dies passen, més declaracions fan i més coses sabem, més ineptes semblen i, possiblement, són, ineptes segons la definició del mateix diccionari: "que no té aptitud per a alguna cosa determinada o per a res."

Incompetents i ineptes, també a l'hora d'escoltar el massiu clam de dimissió de la manifestació de València. Si el govern valencià no ha sabut gestionar l'emergència, potser no els hauríem de deixar gestionar la recuperació, demostrada manifestament la seva incompetència... Mantenir-los en el govern és una irresponsabilitat, fins i tot una temeritat...

Les onades de la DANA

El pas de la DANA pel País Valencià ha deixat, i està deixant, diferents onades que, com cercles concèntrics que es van eixamplant, com quan llancem una pedra a l'aigua, es toquen entre elles i fan que, totes sumades, n'amplifiquin els efectes, tant els positius com els negatius. 

D'entrada la DANA ha deixat una onada de destrucció, deixant enrere imatges dantesques de carrers i habitatges negats, colgats de fang, col·lapsats de vehicles, contenidors, de tot el que la força de l'aigua s'enduia corrent avall. 

I amb l'onada de destrucció, una onada de morts que fa feredat, que ha anat creixent i que temem que encara creixi més i més els pròxims dies. Una onada de morts amb relats colpidors, que ens fan pensar que potser moltes d'aquestes morts es podrien haver evitat, de fer-se millor les coses des d'un inici... 

Perquè l'altra onada que va venir després va ser l'onada de perplexitat i indignació pel retard en l'avís, en l'activació de l'alerta d'emergència; d'activar-se abans segurament s'haurien pogut salvar vides... 

Aquest retard en l'avís va ser el preludi de què hem vist després, l'onada de descoordinació i manca de resposta de la Generalitat Valenciana, amb un president i una consellera desbordats, superats per la situació i donant missatges contradictoris, mostrant molt poca empatia i comprensió per les famílies de les víctimes mortals, les persones damnificades i les persones voluntàries que, des d'un primer moment, es van mobilitzar. 

I la descoordinació ha generat dues onades més: per una banda, ha fet més gran l'onada de solidaritat, una onada salvadora, que ha donat un cert respir i consol a moltes persones aïllades, tancades a casa sense aigua, sense menjar, sense més ajuda que aquesta; per una altra banda, l'onada de la batalla política, que tindrà (que de fet, ja té) en aquesta DANA un gran caldo de cultiu. 

Perquè sí, la batalla política ja s'ha fet present en aquesta catàstrofe, i serà creixent l'onada de retrets entre partits, especialment entre el PP que governa la Generalitat valenciana, i el PSOE, que governa el govern central, retrets per espolsar-se la responsabilitat de sobre; amb la visita de Feijóo, president del PP i cap de l'oposició, ja en vam tenir una bona mostra. També amb la visita reial.

La DANA esdevindrà (ja ha esdevingut), inevitablement, arma política, com ho han estat altres fets tràgics, prou coneguts per a tothom; serà impossible evitar aquest fangar... L'onada de retrets potser és inevitable, i en tot cas estaria bé que pogués virar, més aviat que tard, en una onada de responsabilitats. 

El fang real (i reial) de la DANA

La visita dels reis d'Espanya a la zona afectada per la DANA era tan inevitable com la resposta de la gent que, indignada per la resposta de les institucions abans, durant i després de la catàstrofe, els va increpar i llençar fang, també als presidents de la Generalitat valenciana i del govern espanyol.

Els incidents van fer suspendre la resta de la visita que la casa reial tenia previst fer a altres localitats afectades; el llançament de fang va anar acompanyat d'insults i de crits d'assassins dirigits, especialment, als presidents Sánchez i Mazón. Els ànims estan molt crispats i la visita institucional els va encendre encara més. 

I si fins ara el president Mazón rebia la majoria de crítiques, ahir també les va patir, directament i especialment, el president Sánchez. Feijóo, curiosament, va preferir no fer acte de presència, i sembla que l'extrema dreta ja està instrumentalitzant la tragèdia (i la visita institucional d'ahir) per apuntar al president espanyol...

Els reis han baixat a l'arena i s'han enfangat o, més ben dit, els han enfangat; no faré cap apologia de la violència, ni, per més que la comprengui, té cap justificació; tampoc té cap justificació la violència institucional, que es pot expressar en forma de negligència i de manca d'empatia i de respecte, coses que s'han fet ben evidents en aquesta crisi.

Enfangats i parlant amb la gent, Felip VI i Letícia van guanyar punts davant un Pedro Sánchez que va haver de ser evacuat, després de ser agredit...

Hi ha el fang real, el que ha colgat carrers, cases, cotxes i vides; hi ha el fang reial, el que han rebut ses majestats i que d'alguna manera els ha fet reviscolar; i caldrà entrar en el fang institucional, del que, a banda de millores en els sistemes d'alerta i d'emergències, i d'aprenentatges en clau preventiva, s'espera que, més aviat que tard, hi hagi dimissions; seria incomprensible que després de tot aquest fang, ningú assumís cap responsabilitat...

I sobretot hi ha l'oportunista fang de l'extrema dreta, i no oblidem que ells, en aquests fangars de notícies falses, s'hi mouen com peix a l'aigua, i com més enfangada l'aigua, millor.

"De estos barros estos lodos"... veurem.

La força de l'aigua

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i al País Valencià, Castella la Manxa i Andalusia aquesta setmana, tràgicament i malaurada, ha tronat molt.

La DANA, nom que ara reben les gotes fredes, ja s'ha cobrat més de 90 vides i desenes de persones desaparegudes, i ens ha deixat les imatges d'inundacions dantesques, esfereïdores, també tristament històriques.

De fet, la història, la nostra història, també s'escriu a base d'inundacions, i no són poques les marques que hi ha a diferents edificis de pobles, viles i ciutats que indiquen l'alçada de fins on havia arribat l'aigua, a la data o any assenyalats.

Amb el pas dels anys i incomptables inundacions hem anat aprenent a controlar l'aigua, desviant cursos de rius, construint preses i pantans, soterrant rieres... Però l'aigua, capriciosa, sempre s'entossudeix a passar, quan es desborda, pel seu llit natural, i és aleshores quan se'ns torna més imprevisible i, sobretot, imparable.

Desfermada, l'aigua fa grans estralls arrossegant tot el que es troba per davant: arbres, cotxes, ponts; també, malauradament, persones. Quan es desborda, el seu curs és implacable i no té aturador. Tot el terreny que li hem pres, tard o d'hora, d'una manera o altra, se'l cobra, el recupera, en una tràgica reconquesta fluvial que deixa enrere fang i destrucció, fins i tot, com ara, vides humanes.

I aquests dies ens direm que si hem urbanitzat en llocs on abans hi havia un riu, o una riera, o en zones perillosament inundables, per més secs que estiguin els torrents propers, com quan lamentem les destrosses dels passeigs marítims descavalcats per les llevantades. 

Sembla que a cada inundació aprenem la lliçó, però potser només l'aprenem a mitges, perquè rares vegades pensem que, potser, més valdria desfer allò que al seu dia es va fer malament.

La força de l'aigua ens espanta i ens fa extremadament vulnerables, especialment quan només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...

El colós en flames

A finals d'any en farà 50 de l'estrena de la pel·lícula "El colós en flames", protagonitzada per Paul Newman, Steve McQueen, William Holden, Faye Dunaway i Fred Astaire, entre d'altres.

La pel·lícula narra el dramàtic i descontrolat incendi que esclata el dia de la inauguració d'un modern edifici, gegantí gratacel de 138 pisos de San Francisco. La trama se centra en els desesperats esforços del cap de bombers i de l'arquitecte de l'edifici per rescatar les persones que han quedat atrapades entre el fum i les flames, abans que l'incendi consumeixi completament l'edifici.

Resulta inevitable, veient com va cremar l'edifici de València, no pensar en aquesta pel·lícula i evidenciar, una vegada més, com la realitat, en aquest cas tristament, supera la ficció.

Amb la investigació de la causa de l'incendi i la seva ràpida propagació sota secret de sumari, s'entén que també caldrà revisar, i investigar si cal, l'actuació dels bombers, segurament tan sobrepassats per la virulència de les flames com els mateixos habitants d'aquests pisos.

Veient com cremava l'edifici de València resulta inevitable no pensar en "El colós en flames", i potser hauríem d'estalviar-nos qualsevol semblança amb les Falles, per més que tinguin el foc en comú. Les Falles són una festa, un espectacle declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO; aquest incendi ha estat una catàstrofe que ha afectat centenars de famílies que han perdut la casa i tot el que hi tenien, i que malauradament s'ha llevat vides.

Més enllà de les heroïcitats (la desesperada lluita per salvar la vida, la pròpia o la dels altres), la pel·lícula també tracta i qüestiona la grandiloqüència dels gratacels, aquesta cursa irrefrenable per a fer cada vegada edificis més alts, més grossos, i qui sap si, també, més vulnerables.

Tant de bo que de les cendres d'aquest terrible incendi en neixin nous aprenentatges.

Rita d'Espanya!

Si no fos perquè de ser-ho seria de molt mal gust, la notícia matinera de la mort de Rita Barberà semblava, quan l'escoltaves per primer cop, una broma! Però no, no era cap broma...

En vida Rita Barberà va donar guerra, ben bé fins al darrer moment, i la seva mort també n'ha generat en forma de picabaralla entre els grups parlamentaris del Partit Popular i Unidos Podemos al Congrés de Diputats, en motiu del minut de silenci que ahir li van dedicar. Una mostra més de l'adhesió i animadversió incondicionals que generava entre propis i estranys.

És clar que això de l'adhesió incondicional mereix algun matís: segur que amb dolor i a contracor el seu propi partit li va demanar que l'abandonés quan va veure's imputada, un fet que sobretot a ella li deuria doldre tant o més que la pròpia imputació.

Controvertida com era la seva va ser una trajectòria política, com en altres figures públiques com Jordi Pujol, de "llums i ombres" en el que precisament les ombres, les sospites de presumpta corrupció, s'anaven allargant i la van perseguir aquests darrers anys, ben bé fins al final, i la perseguiran encara...

Al seu dia la van definir com l'alcaldessa d'Espanya, i és evident que la seva projecció pública va transcendir la ciutat de València i fins i tot el País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana!), esdevenint tot un símbol, un paradigma, d'un estil de fer política: Rita Barberá era popular no només pel partit al que pertanyia i va ajudar a fundar, també pel populisme que exercia d'una manera tan arrasadora!

Si la seva trajectòria ha estat de "llums i ombres" ella com a personatge públic va ser, en la seva màxima expressió, geni i figura gràcies, entre d'altres, a les bosses Louis Vuitton (Santa Rita, Rita, Rita el Vuitton que te dan no se quita!) i al "caloret"! Popular, populista, arrasadora, excessiva, descarada, desafiant, superba... només cal tirar d'hemeroteca i fonoteca per trobar exemples de cada un d'aquests qualificatius.

M'agradaria pensar que amb la seva mort també mor un estil de fer i entendre la política, un estil populista i amb l'amenaçadora ombra de la corrupció sobrevolant sobre part del seu llegat, però em temo que va ser precisament pel seu estil (voldria pensar que no per les seves ombres) que va arribar a ser alcaldessa de València durant més de dues dècades!

També m'agradaria pensar que amb la seva mort no mor la possibilitat d'esclarir els dubtes raonables respecte a les ombres de la seva gestió política i pública, tot i que és evident que són massa coses, massa qüestions, massa respostes les que s'endú calladament a la tomba, o qui sap on...

La seva mort ens hauria de fer reflexionar, diuen (ex-) companys seus de partit, en relació a la persecució i cacera (?) de la que va ser víctima; hi estic d'acord, ens hauria de fer reflexionar a tots, inclosos i especialment els seus (ex-) companys de partit, que setmanes enrere la pressionaven perquè abandonés el partit, per la porta del darrere, i avui la lloen, defensen i perdonen de tot, quasi alçant-la com la Rita d'Espanya!

Com la seva vida, la seva mort també és plena d'excessos!