Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal; potser seria insuportable i, només pels àpats, només pel menjar, difícilment arribaríem sans i estalvis a finals d'any...
Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal, potser no cal que tot l'any sigui com Nadal, però sí que podem, durant tot l'any, escoltar cançons de Nadal, que és una altra manera de viure'l i recordar-lo, sense posar tant en risc la nostra salut... I a més, hi ha grans cançons de Nadal que, precisament pel fet de ser grans cançons, venen de gust i sonen molt bé durant tot l'any.
I quina millor manera que començar aquests minuts musicals de 2024 que amb aquesta nadala de Marc Parrot, "Porteu-me carbó", publicada l'any 2005 dins el disc "Mentider", i que també va formar part del disc "Altres cançons de Nadal 3". Una cançó molt escaient el dia d'avui.
Poc es deuria imaginar Nino Bravo a finals de l'any 1972, quan la va publicar, que aquesta cançó viuria una segona joventut a finals dels anys noranta del segle passat!
De fet el malaguanyat Nino Bravo amb prou feines va poder gaudir de la primera joventut d'aquesta cançó, doncs va morir mesos després de publicar el seu quart disc d'estudi, "Mi tierra", que contenia la cançó "Libre", víctima d'un accident de trànsit a mitjans d'abril de 1973.
A finals dels anys noranta del segle passat un músic català va saltar a la fama gràcies a les versions de clàssics de la música espanyola que feia a la televisió; el músic era Marc Parrot, que ja havia publicat un parell de discs, però la fama se la endur el seu "alter ego", "El Chaval de la Peca"!
I si una cançó va tenir especialment èxit va ser la versió de "Libre", versió que la companyia de telefonia mòbil Amena va fer servir publicitàriament per al seu llançament!
"El Chaval de la Peca" va ser un fenomen musical i artístic que afortunadament no es va engolir ni va eclipsar el gran músic que hi ha al darrere, Marc Parrot, que amb el canvi de segle va seguir amb la seva carrera musical (també com a productor) enterrant "El Chaval de la Peca", especialment fructífera a partir del seu primer disc en català, "Mentider", publicat l'any 2005.
Però en el record ens queda el personatge d'"El Chaval de la Peca" i les seves versions, entre les que va brillar especialment aquest "Libre" de Nino Bravo!
Veig els perills, enemics i amenaces, lladres de cors i botxins d’esperances, cantants que volen matar-te de pena i entabanadors oferint confidències.
I jo somio amb ser el teu protector, del teu somriure el més gran defensor, el que el teu cor incendiarà i el teu desig farà esclatar.
El super heroi defensor de la veritat, super heroi que sap estimar sense fer mal, el campió dels campions a afrontar les situacions, el super heroi.
Amb els meus trucs sorprendré l’adversari i dels meus ulls no hi haurà qui s’amagui. Faré un escut contra atacs i venjances i amagatalls on poder refugiar-me, i volaré en pijama i capa, i em faré insígnies amb paper de plata, una espasa amb un bastó i una careta de cartró.
Estimats reis d’orient m’he portat malament,
un any més he tornat a fallar,
no he pogut evitar ser sincer,
he tret zero en actitud i he suspès per vocació,
M’he deixat guiar pel cor.
Se que tinc un forat a la mà,
i amagat a la màniga un as,
Sempre fent volar coloms,
d’un tret mato vint pardals,
Sempre vaig buscant raons.
Porteu-me carbó, porteu-me carbó
Porteu-me carbó, que no he estat bo
No he deixat d’arribar sempre tard,
No he après a esperar i ser pacient,
I tinc gran facilitat a ficar els dits a l’endoll
i la pota fins el coll.
Els millors professors europeus, de Manel (My Space), és dels millors regals que he tingut aquest passat Nadal.
El millor de Manel és com sonen, és la seva música i les seves lletres, fins i tot diria la seva actitud. El seu primer disc, Els millors professors europeus, és una delícia que a casa, amb la Sira, fins i tot amb les nenes, no ens cansem d'escoltar.
Hi ha qui els defineix (Enderrock) com a folkies del pop, i possiblement tenen raó; la seva música no és només pop, però tampoc folk... Són Manel i, més que per etiquetes, per la seva música, per la seva textura, els reconeixeràs...
Manel "Dona estrangera"
Manel "En la que el Bernat se't troba"
Manel - Assaig "Un Camell d'Orient"
Manel "Al mar!" en directe
Manel "Ai, Dolors" en directe
Manel és una de les grans alegries del panorama musical català o en llengua catalana. Fa mesos en vaig començar a sentir parlar (i llegir, sobretot a l'Enderrock), n'havia sentit algunes cançons i ara escoltar el disc és una autèntica meravella.
Descobrint Manel he reviscut les agradables sensacions que d'altres grups i cantants m'han despertat en altres moments: Quimi Portet, Antònia Font i Joan Miquel Oliver, Roger Mas, Facto Delafé y las Flores Azules, Marc Parrot, Guillamino, Sanjosex, Le Croupier... Cada un d'aquests grups i solistes tenen quelcom especial, tots ells tenen un intangible, sensorial, emotiu, que fa que s'allunyin dels llocs comuns, dels estàndards, posen en crisi certes etiquetes i aporten una grans dosis de riquesa i creativitat musical.
Manel són una gran troballa, un petit tresor, una agradable companyia quan, per exemple, cal fer el sopar i, havent sopat, cal endreçar mínimament la cuina... fan de molt bon escoltar i cantussejar... "al mar, al mar!"
------------------------
pd: Lletra de Dona estrangera
El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial
Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.
Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera
Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.
Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.
Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.
I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.
Assistia amb la Sira, aquest passat dijous a les 7 de la tarda, al Casino de Girona del carrer Albareda, en el què va ser el segon concert de presentació de Le Croupier [web .cat; web .es], una nova proposta musical certament interessant.
Cinc músics catalans d'un conjunt amb nom francès que canten en castellà; en català només un tema, com en el CD, un gest possiblement més comercial, o estratègic si es vol, que polític, per la necessitat de ser present també a les emissores que programen música en català. Però realment aquest no és el tema: Le Croupier canta en castellà, de la mateixa manera que hi cantava Ricardo Solfa... és un exemle, no us presagi...
Però Le Croupier és bàsicament un alter ego (i escric un, i no el, perquè possiblement no sigui l'únic...) del músic Carles Cors, qui havia estat component de Petit Fours, grup actualment extingit.
Amb una curada posada en escena, present des de la mateixa entrada al Casino (amb una catifa verda que dibuixa el camí cap a les escales, on al centre de l'escalinata hi havia un rombe fet amb espelmes, amb una pluja de naips al seu voltant i un pòster de Le Croupier al bell mig) i al llarg de tot el concert i post-concert (ambientació tenebrosa de la sala, preparació de l'escenari, i posterior copa de cava i pastes, amb venedores i venedors de CD a l'estil de les clàssiques venedores de tabac d'innombrables tuguris...) tot estava pensat i calculat, fins i tot les cadires reservades a programadors de sales i esdeveniments musicals varis.
La sala es va omplint de gent i de fum (artificial); la majoria dels assistents, els qui no tenim el nom a cap cul de cadira, coneixem els músics, però desconeixem, tot i que ho intuïm, què ens oferiran... Entre la foscor entra la banda: vestit (pantalons i americana) fosc, camisa blanca i corbatí. Van vestits per a l'ocasió, com el propi Le Croupier, amb una americana entallada diferent i camisa fúcsia, sense corbatí ni res que li cordi el botó del coll.
Però són les ulleres el què l'ajuden a construir, a Carles Cors, el personatge de Le Croupier, les ulleres, potser perquè amaguen la nitidesa de la mirada, li permeten adoptar la personalitat de Le Croupier: habitual dels barris baixos, de locals amb poca llum i amb la mateixa quantitat d'alcohol, cigarretes, dones i cartes a sobre les taules...
A voltes em fa pensar amb en Tom Waits (més per l'actitud que per la veu) a voltes s'acosta al romanticisme introspectiu de Leonard Cohen (amb notable versió inclosa de I'm your man), a voltes em fa pensar amb la vessant viciosa de Joaquín Sabina, fins i tot una certa reminiscència a Juan Perro i inevitablement, en part per les ulleres, en part per la versió de Yo soy aquel de Raphael, amb l'alter ego del seu productor (Marc Parrot), El Chaval de la Peca...
Però les semblances no li resten solidesa ni credibilitat, només són referències que al llarg del concert em serveixen per cercar-ne les coordenades... Els músics, com el mateix Carles Cors, són joves, però amb suficient experiència, quilòmetres de carretera i escenaris a les soles de les sabates com per resoldre amb qualitat i actitud la tasca d'acompanyar a Le Croupier.
De la posada en escena potser cal acabar de trobar el to correcte en els espais entre cançons; tenint present que Le Croupier canta en castellà, no és que el fet que parli, entre cançons, en català li dilueixi el personatge, sinó que no manté, en català, la mateixa actitud que té quan canta en castellà... No és un problema de llengua, és una qüestió d'estil; de fet el què hauria de mantenir és la mateixa actitud, no deixar de ser ell, ni tan sols presentant les cançons en català.
Però la vetllada va ser tot un èxit, la presentació acurada i atenta als detalls, la proposta musical molt interessant i, espero, amb futur i horitzó. Tan sols confio que al final, si finalment troba el seu nínxol al mercat, qui sobrevisqui sigui en Carles Cors, que és qui, al capdavall, transfereix el seu talent a Le Croupier...
Les cartes ja són sobre la taula, la partida ja ha començat...
Manel són una gran troballa, un petit tresor, una agradable companyia quan, per exemple, cal fer el sopar i, havent sopat, cal endreçar mínimament la cuina... fan de molt bon escoltar i 
