Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pdecat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pdecat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de juliol del 2023

Pedro Sánchez resisteix


El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

dijous, 10 de setembre del 2020

Purgar


Una purga! Així és com s'ha definit, per gran part de l'opinió pública i publicada, la destitució de la consellera Àngels Chacón, per la seva indissimulada convicció de quedar-se al PDeCAT, i no fer el via cap a Junts, el nou partit de Carles Puigdemont.

Aprofitant l'avinentesa han saltat dos consellers més, i més n'haurien caigut si ERC s'hagués avingut a fer algun canvi en alguna de les conselleries que gestiona...

És inevitable la lectura política en clau de càstig, i també electoral, afeblint així (encara més), des del govern i per desig de Junts, el PDeCAT en aquesta nova lluita fratricida, ara ja a cara descoberta, que naturalment va més enllà de les sigles.

D'aquesta crisi de govern em quedo amb el concepte de purga, amb el verb purgar, i la definició del diccionari és prou eloqüent per entendre-ho tot de forma clara i diàfana.

Purgar: "Llevar d'una cosa allò que l'embruta, que la impurifica, que no li convé". 

No sé si, també per aquesta inesperada crisi de govern, amb un govern sentenciat des de fa mesos, el president Torra no podrà evitar el purgatori polític quan, per activa o per passiva (sembla que serà per aquesta darrera) deixi de ser-ho.

dimarts, 30 d’abril del 2019

Con Rivera no!



Recuperar l'alè! Sembla que el resultat de les eleccions generals del 28A permetrà recuperar lleugerament l'alè després d'uns mesos d'una intensa voràgine que, de fet, encara no hem abandonat del tot ni, sembla, abandonarem.

És evident que en relació al conflicte territorial i al procés no hi ha treva, ni n'hi haurà com a mínim fins que duri el judici, però el resultat electoral a Espanya i a Catalunya, sembla, permetran baixar-ne les revolucions...

La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb una notable millora del resultat del PSC, es pot llegir de moltes maneres, entre elles aquestes dues lectures: han guanyat les esquerres (essent generós amb el PSOE) en l'eix dreta-esquerra, i han guanyat les opcions més partidàries (teòricament) al diàleg, essent generós, alhora que caut, amb el terme, en l'eix nacional i territorial.

Les posicions constitucionalistes i independentistes més bel·ligerants, les que més tensen el procés i el conflicte, no han rebut tants suports, especialment els posicionaments més abraonats del nacionalisme espanyol, tot i que, ben segur, Puigdemont (i suposo que el PDeCAT) haurà pres bona nota del seu resultat, contingut, resistent, sobretot en relació a ERC.

Pedro Sánchez, doncs, serà de nou president, i ara per ara tot indica que si es va atrevir a governar en solitari amb vuitanta cinc diputats, perquè no hauria de fer-ho amb cent vint-i-tres!

Però si el seu vol ser un mandat llarg i estable, de com a mínim quatre anys, farà bé de prendre nota del missatge que militants, simpatitzants i votants van cantar-li en plena eufòria electoral: responent a la seva crida ("Haz que pase"): "con Rivera no!"

Veurem si Pedro Sánchez pot, mentre la dreta es llepa les ferides, guarir part de les que encara sagnen sobre la pell de brau...

dimecres, 13 de març del 2019

El darrer driblatge del president Puigdemont


«La millor manera de seguir internacionalitzant el conflicte i que se'ns escolti a Europa, que es vegi la repressió, és que hi hagi una veu lliure de JxCAT a Europa, i aquesta veu no pot ser una altra que la de Puigdemont».

Elsa Artadi no només presentava així el seu cap de llista a les properes eleccions europees, sinó que a més encetava la campanya, i la pugna (interna dins l'independentisme) amb el candidat d'ERC, Oriol Junqueras, presentant Puigdemont com "una veu lliure (...) a Europa" (i no dubto que ho és!), en contraposició a la de Junqueras, (tampoc en dubto) empresonada!

Sí, ho sé, sóc un malpensat! Sigui com sigui, fracassat l'enèsim intent de llista unitària, Puigdemont es batrà per primer cop cara a cara contra Junqueras, amb Europa de teló de fons, per seguir liderant l'independentisme.

Em deia l'altre dia un company de feina, prou coneixedor del món convergent en general i del de Puigdemont en particular, que el president es mou especialment bé en la rèplica, i d'exemples aquests darrers mesos en tenim un munt!

I traslladant-ho a l'àmbit futbolístic Puigdemont, de ser jugador de futbol, brillaria per la seva capacitat i habilitat en el driblatge, quelcom molt preuat en el futbol, també en la política!

Puigdemont, que va sobreviure a les 155 bales de plata, que va driblar la policia estatal l'1 d'octubre sota un pont que ara duu el seu nom, que ha sabut fer créixer la seva figura política (amb la inestimable ajuda de l'estat i la justícia espanyola) Catalunya endins i a l'Europa política, ara ha fet un xic més petit el PDeCAT, o si més no la part més moderada del PDeCAT (la que volia aprovar el pressupost al president Sánchez) fent prevaler la seva estratègia més frontal en la política catalana, espanyola i europea. Ja sabem que els grans dribladors sobretot es mouen per la banda, solen ser extrems...

En el lideratge de l'espai post convergent Carles Puigdemont sembla esdevenir el nou Jordi Pujol: pocs li estosseguen, ningú li fa (ni sembla li vol fer) ombra.

El darrer driblatge, el president Puigdemont, l'ha fet al seu propi partit, al PDeCAT! El proper driblatge proposa fer-lo a la justícia espanyola entrant de nou, a Catalunya i a Espanya, amb la immunitat que (sembla) li atorgaria la seva futura condició d'eurodiputat electe!

Tenint clar que serà eurodiputat electe, vindrà a Catalunya o aquesta serà una nova jugada electoral?
I si ve, podrà empresonar la justícia espanyola la seva "veu lliure"?
Hi ha partit, i tant si hi ha partit!

dimecres, 20 de febrer del 2019

Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!


Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

dimarts, 8 de gener del 2019

Investim Puigdemont?


Llegeixo la crida en una piulada, "investim Puigdemont", però no li faig massa cas, doncs el degoteig no ha parat des del 30 de gener de 2018. Però el degoteig esdevé pluja fina i amb els dies va a més, fins a esdevenir quasi una pluja torrencial de piulades que no només fan una renovada crida a la investidura del president Puigdemont, alhora també demanen que s'assenyali als qui (se suposa) podent-ho fer, (se suposa) no ho fan!

Veient els comentaris que arrosseguen aquestes piulades hom veu ben aviat, i ben clar, qui són els assenyalats: ERC en general i el president del Parlament, Roger Torrent, en particular; Torrent sembla ser el nou enemic número u de la independència! Veure per creure...

Novament, ja hi tornem a ser, perfils que comparteixen el llaç groc escopint-se piulades a la cara! Així és part de la política catalana dels nostres dies, política a cop de piulada disparant, paradoxalment (?) trinxera endins...

Naturalment els piuladors d'ERC es defensen dels del PDeCAT, la Crida o d'on siguin els altres: que si és una campanya per desgastar ERC, sobretot ara que (novament) lidera les enquestes... que si volen cremar políticament en Torrent (serà el proper candidat?)... que si oloren eleccions... que si volen investir Puigdemont que comencin perquè dimiteixi Torra... I per cada argument de defensa en responen dos d'atac!

No sé si aquest és el preu que l'entorn de Puigdemont, del PDeCAT o de qui sigui, ha posat a ERC per haver rebutjat reiteradament la seva proposta de llista unitària; en tot cas la lluita per l'hegemonia dins l'espai independentista segueix ben viva entre entre els dos partits, i sembla que no es pacificarà fins que un dels dos s'imposi sobradament a l'altre.

I mentre un reclama la investidura del president Puigdemont invocant el 21-D l'altre invoca l'esperit del 3-O per eixamplar la seva base, i la declaració d'independència sembla que de moment hiverna, i la unitat que evoquen els presos polítics que seran jutjats sembla més aviat un miratge.

No sé si "Investim Puigdemont" és més un nou impuls cap a la independència, la República o la llibertat o, simplement, una "vendetta" més!

dimecres, 14 de novembre del 2018

L'obsessiva llista unitària


Començo a trobar preocupant, no sé si fins i tot un punt malaltissa, aquesta obsessió que el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) té amb la llista unitària, ara de nou per les properes eleccions europees.

Si dies enrere Elsa Artadi interpel·lava directament ERC i Oriol Junqueras, proposant-lo de cap de llista d'una possible llista unitària de l'independentisme ahir el president Puigdemont feia el mateix, quasi com qui no vol la cosa, mig improvisant va dir, afirmant que només seria candidat a les europees essent el número dos de Junqueras...

No entenc perquè tanta insistència, no ho entenc perquè ERC, també la CUP, ja ha dit per activa, passiva i perifràstica que de llista unitària res de res, ni per les municipals, ni per les europees, ni, de moment, per cap altra convocatòria electoral!

Entendria la insistència si ERC tingués dubtes, contemplés aquest escenari, però el PDeCAT (i Junts per Catalunya i La Crida de Puigdemont) sap tant bé com tu i com jo que no, que per més que insisteixin la resposta d'ERC serà que no.

Així doncs, perquè aquesta obsessiva, quasi malaltissa, insistència? Diuen les males llengües que hi insisteixen tant perquè volen evitar que ERC guanyi les eleccions europees a Catalunya o, en el pitjor dels casos, obtingui un millor resultat que els projecti de nou com la primera força independentista...

No sé, sense negar aquesta possibilitat, jo diria que la seva reiterada insistència és com un anunci de la Coca-Cola, que més que incrementar les vendes (que també) sobretot té la finalitat de recordar-nos que, com sempre, és allà, o més aviat aquí, entre nosaltres! Sí, allò de la publicitat recordatori...

Amb la seva insistència el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) semblen voler-nos recordar que (com quasi sempre) és ERC qui no vol la llista unitària, no fos cas que, al l'as!, ens n'haguéssim oblidat!

dijous, 1 de novembre del 2018

La Crida sorda


Fenomen curiós aquest de la política catalana de rescatar noms pretèrits: anys enrere va ser Reagrupament (Independentista), que no sé si volis, però recordava el (PSC -) Reagrupament de Josep Pallach, després l'Assemblea (Nacional Catalana) per emular (?) l'Assemblea (de Catalunya) i més recentment La Crida (Nacional per la República) que inevitablement recorda, si més no pel nom i pel seu ús abreujat, La Crida (a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes).

Nom a banda suposo que també hi ha la voluntat de recuperar-ne l'esperit, alhora que de teixir un fil que ressegueix la història i que en certa manera la reprodueix, o la vol reproduir: si aleshores aquests moviments socials, polítics i culturals bullien en plena Transició i inici de la democràcia ara aquests nous també volen fer-ho, de fet els dos darrers ho fan, en el que vol ser una nova (i de moment llarga, si s'acaba esdevenint) transició cap a la independència, dita ara República.

I La Crida d'ara precisament en fa una (de crida) a tots els partits independentistes a sumar-s'hi, però només Junts per Catalunya, de cap, i el PDeCAT, escoltant a segons qui a vegades sembla que amb una certa resignació, s'hi han sumat; la CUP i ERC s'han fet i, sembla, es seguiran fent el sord...

No sé si La Crida Nacional per la República de Puigdemont vol ser el que el seu dia pretenia la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas: la voluntat de capitalitzar socialment i políticament un moviment transversal i plural, a risc de, paradoxalment, empetitir la pluralitat social i política del moviment.

Aquest és, possiblement, el major retret d'ERC a La Crida i a tot intent d'unificar, de nou, en una sola llista quasi tot l'independentisme: ERC amb Junts pel Sí en va tenir prou, sembla!, i la CUP ja aglutina prou moviments socials i polítics dins seu com per dissoldre's en un altre en el que, independència a banda, poques coses comparteix...

ERC s'ha fet forta davant els cants de sirena de la unitat electoral: ni a les municipals, ni a les europees! De fet aquests darrers mesos està aprenent (per si no n'havia après abans) a suportar la pressió de les xarxes socials (per alguns independentistes ara són ells els traïdors i botiflers!) i fins i tot al carrer, defensant (jo també ho penso) que separats sumen més.

Però la crida de La Crida és eixordadora, tant que a vegades costa entendre exactament el que és i, sobretot, el que vol ser (un moviment, un partit, una agrupació d'electors?...). Potser també és per això que hi ha qui, davant la crida de La Crida, prefereix fer-se el sord.

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Els efectes (in?)esperats de l'ultimàtum del president Torra


Una pedra fora de la mà no saps mai on pot anar a parar!
Aquesta és una de les moltes frases fetes i dites que deien els meus avis materns, i hi pensava aquests dies veient els efectes inesperats de l'ultimàtum, la pedra llançada, del president Torra.

El primer va ser l'efecte bumerang, ja sabem, quan llances el bumerang i, sempre que l'hagis llançat amb la perícia requerida, torna! Torna i, si estàs distret, pam, plantofada a la cara!

La plantofada van donar-li els grups parlamentaris del PDeCAT i, especialment, el d'ERC a Madrid: el diputat republicà Gabriel Rufián li va etzibar que era ERC de Madrid qui decidia el que feia ERC a Madrid, i ho va reblar dient que els ultimàtums els carrega el diable! Un diable, va aclarir Rufián fugint de l'escomesa dels periodistes, que vesteix de Ciudadanos...

I així és com hem descobert, per sorpresa (?) i decepció de molts, que els diputats d'ERC ja no són soldats del govern de la Generalitat, com va afirmar al seu dia el també republicà Joan Tardà, si és que ho han estat mai...

Però els efectes de l'ultimàtum del president Torra no s'acaben aquí, i precisament ell i el seu govern han estat l'objecte i diana d'un nou ultimàtum (que ara, a la tardor, es veu que es porten...), el llançat per la presidenta de l'ANC d'Elisenda Paluzié.

L'ANC ha marcat el proper 21 de desembre de 2018 com la data límit perquè "es fixi una única i nítida estratègia de govern per la implantació de la República". De no ser així la pròpia ANC es manifestarà contra el govern de la Generalitat!

Ens hi acabarem fent mal, amb tants ultimàtums, sobretot si els llancem com qui llança pedres! I ja ho sabem: una pedra fora de la mà...

dijous, 4 d’octubre del 2018

L'ultimàtum


Fer de la necessitat virtut, heus ací el que, sembla, sosté el moviment que el president Torra va fer en el debat de política general amb el seu ultimàtum al president Sánchez.

El president Torra va viure en la pròpia pell, al seu propi clatell, l'alè de la base de l'independentisme més activista, el que li reclama, més enllà de la dimissió del Conseller d'Interior, determinació per fer efectiva la República, cas que el seu sigui, com diu, un govern efectiu.

Quan hom sent l'alè d'algú a prop inevitablement reacciona i el gest de Torra no es va fer esperar: ultimàtum amb data de caducitat!

És clar que l'amenaça, cas que ho sigui, si fos de mort semblaria que la fa a un cadàver (polític, s'entén...), doncs és evident que, tot i els esforços que fa, el govern del president Sánchez ja semblava prou sentenciat o, per dir-ho d'una altra manera, viu permanentment sentenciat, sobreviu cada dia.

Pedro Sánchez, si quelcom ha après en política, i especialment del seu propi partit, és a sobreviure, a ser un supervivent; la mateixa resistència i perseverança, el mateix esperit de supervivència se l'aplica ara com a president amb el seu govern. Com que ho tenia tot perdut, cada dia és un dia guanyat!

L'amenaça, perdó, l'ultimàtum, ressona i dóna una mica d'aire al president Torra, que a la seva manera també fa equilibris entre els CDR i el Conseller d'Interior, entre les queixes dels sindicats dels Mossos i la necessitat de traçar un rumb més o menys visible i versemblant vers una República emanada d'un mandat no executat. L'ultimàtum li dóna una mica d'aire i alhora l'ofega, doncs compromet uns grups parlamentaris que no estan sota el seu control, ni el del PDeCAT ni, encara menys, el d'ERC a Madrid, que a la seva manera l'han qüestionat.

L'ultimàtum força però alhora n'ha perdut i té el risc d'esdevenir només un foc d'encenalls, allò tan nostrat del molt soroll per a res...

dimecres, 12 de setembre del 2018

Com amb el Front Popular de Judea


L'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda: quatre membres del Front Popular de Judea discuteixen sobre les seves lluites (contra l'imperialisme romà), sobre els seus principis i sobretot sobre les seves disputes amb el Front Judaic Popular...

L'escena, transportada als nostres dies i actualitat política, bé podria ser protagonitzada per membres d'ERC criticant els del PDeCAT, o viceversa, o bé els de la CUP criticant els altres dos! Però en comptes del circ romà avui els protagonistes d'aquestes lluites internes (dins i entre els partits independentistes) es dirimeixen sobretot a Twitter!

En la legítima recerca del seu (propi) espai polític (i electoral!) les piulades, i sobretot els comentaris que les acompanyen, esdevenen autèntics dards a la línia de flotació de cada formació: són especialment enverinats els que darrerament reben els líders polítics d'ERC en la seva estratègia "d'eixamplar la base", diuen, en el seu nou (enèsim i algun dia fructífer?) intent de fer-se amb el cinturó vermell, avui taronja.

L'ús o no de dreceres per assolir el cim és una altra de les disputes que fa vessar Twitter de piulades confrontades entre qui les defensen a tota costa i els qui reclamen una certa calma...

El debat polític, també dins l'independentisme, és saludable doncs aquest, com l'unionisme, és plural; possiblement el problema, o un d'ells, és que no és un debat aliè a l'estat dels seus líders polítics, uns a la presó, uns altres a l'exili.

El que sorprèn, però, és la bel·ligerància de moltes piulades, una mostra més que molts utilitzen Twitter, sobretot, per buidar el pap, sinó quelcom més, amb qui comparteixen molt i es discuteixen pel matís!

En fi, l'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda:


divendres, 24 d’agost del 2018

Paraula de Fabra: irrompre


Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.


Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR
a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

dimecres, 18 de juliol del 2018

Crida Nacional per la República


No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

dimecres, 2 de maig del 2018

Puigdemont president, o qui el seu dit dicti?


La CUP porta a la màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions, ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus estatuts i reglaments interns.

Aquesta qüestió es fa evident en la limitació de mandats que tenen els seus càrrecs electes que contrasta amb la de la resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'antídot davant qualsevol temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està disposat a (quasi) tot per mantenir el cul convenientment acomodat a la poltrona del poder...

Un altra característica de la CUP és el seu caràcter assembleari, i que tot haver-li jugat alguna mala passada, teòricament defuig dels personalismes per centrar-se en les idees.

Darrerament la CUP ha jugat un paper important a la política catalana, des de la defenestració del president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la paperera de la història) a l'entronització del president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una qüestió de confiança que lluny de debilitar-lo sens dubte el va reforçar.

Amb la investidura pendent el posicionament de la CUP inicialment era més d'idees que de noms però si ara hi ha un nom que beneeix, molt més que ERC i fins i tot que el propi PDeCAT, és el de Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la CUP de president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el president Puigdemont provoca al govern i l'estat espanyols, i pel creixent ascendent que té entre molts independentistes.

Puc entendre aquest posicionament de la CUP vers el president Puigdemont doncs possiblement el seu reconeixement com a president representa, avui per avui, la major desobediència que se li pot fer a l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la CUP ho té clar: Puigdemont president!

És indiscutible que Junts per Catalunya també ho tenen clar, això, tot i que ara ja han dit que no plantaran cara ni desobeiran, és a dir que s'apropen a la via menys frontal d'ERC i del PDeCAT prioritzant la recuperació d'un president i govern, diuen, efectiu.

El que jo trobo més discutible, i preocupant, és el posicionament d'una part de Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el defensen legítimament com a president (i per tant candidat a la investidura) sinó que li atorguen, sembla que cegament, la designació a dit de quart candidat o candidata a la investidura en cas de no ser ell, i descartats també Jordi Sànchez i Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat serà Puigdemont o el que digui el president", van piular diputades si diputats de Junts per Catalunya.

M'inquieta que en una organització política suposadament actual i moderna, suposadament d'inspiració republicana i democràtica, s'expressi un posicionament tant gregari i presidencialista, com si fos pecat qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en clau interna, en la poc dissimulada pugna d'una part de Junts per Catalunya amb el PDeCAT pel control de la situació i la presa de decisions...

Resoldre el quart candidat o candidata amb "... el que digui el president" no crec que sigui la millor solució, doncs ni tan sols el seu dit és infal·lible, com bé sabem a Girona!

dilluns, 5 de febrer del 2018

President (Puigdemont) o govern?... I eleccions?!


President o govern? Aquesta sembla ser la qüestió que tensiona internament l'independentisme, veurem si a risc d'esquinçar-lo.

Pel president Puigdemont, Junts per Catalunya, el PDeCAT i l'ANC qualsevol escenari que no contempli la investidura del (cessat pel 155 i per tant legítim) president Puigdemont és una claudicació, el que vulgarment es diu "una baixada de pantalons", el que políticament es s'argumenta com "donar la raó als del 155"...

Esquerra Republicana de Catalunya insisteix,a vegades d'una manera més clara d'altres més velada, que la prioritat és formar govern "sacrificant", si cal, el president Puigdemont o donant-li un paper, de president si cal, simbòlic. Una part de l'independentisme veu en Puigdemont un element més de bloqueig, i per tant de continitat del 155, que no d'alliberament del jou d'aquest article constitucional que constreny la polítca catalana.

La controvertida investidura del president Puigdemont s'entreveu cada vegada més inviable, menys efectiva, tot i que des d'alguna sectors independentistes no només la veuen imprescindible, sinó fins i tot possibe, tot i que de moment ningú n'ha revel·lat la fòrmula.

I entretant el Parlament de Catalunya viu en una mena de llimb legal sense investir president i sense acabar de saber si aquesta situació té o no data de caducitat. Les mirades, també les més crítiques dins l'independentisme, es dirigeixen sobretot vers el president del Parlament Roger Torrent, que amb la seva decisió d'ajornar el ple d'investidura a banda de guanyar temps (decisió intel·ligent per prudent) va agitar alhora les turbulents agües de l'independentisme.

President o govern? Sense el primer el segon és impossible; la qüestió és si Puigdemont és imprescindible o no... en altres paraules la qüestió també es comença a formular així: Puigdemont president o noves eleccions? Hi ha qui ja comença a sembrar el missatge que l'alternativa a investir Puigdemont podrien ser unes noves eleccions. Buf!

dimecres, 10 de gener del 2018

Un pasito pa' atrás


Que aixequi la mà qui no hagi ballat alguna vegada sobre les notes de la cançó "One Step Beyond" de Madness! Val, diria que m'he quedat pràcticament sol, però no em negareu que la cançó, l'hàgiu ballat o no, un sona!

"Hey you, don't watch that, watch this
This is the heavy heavy monster sound"

La cançó, que també donava nom al primer disc del grup, convida a anar més enllà, concretament a fer un pas més enllà, moviment més propi, avui per avui, del cessat i exiliat president Puigdemont que no del president Mas, en retirada de la política...

Efectivament Artur Mas ha decidit fer un pas enrere deixant la presidència del PDeCAT, diu, per no frenar l'accelerada de Junts per Catalunya (i per analogia el PDeCAT) i per afrontar el periple (o via crucis) judicial que l'espera amb les derivades del 9N i del cas Palau.

Ambdues, segurament, raons de pes, títol d'una cançó (i disc) dels mítics Umpah-pah que ens transporta precisament a l'Amer del president Puigdemont:

"Amer, vaig arribar-hi
tenia set com una meuca en zel
vaig dir que no, que volia estar tot sol
si més no per posar a prova el meu seny dubtós.
(...) i amb els ulls clucs ben sanguinolent,
com magnòlies prou
pansides pels trons em dic:
"No hauran fet les lleis
éssers innocents, traginant trucs,
firmant xecs morts amb falsedat i trets"

Si el pas al costat el va motivar la CUP, que aleshores va semblar llençar-lo a la paperera de la història, ara són sobretot les circumstàncies judicials qui l'empenyen, teòricament, a fer el pas enrere. Dic teòricament perquè també en aquesta decisió hi ha qui hi veu una insalvable distància (desavinences?) amb el president Puigdemont.

Amb tant de moviment (ahir un pas al costat, avui un altre, tot i que sembla més aviat un pas enrere) Artur Mas balla més que Ricky Martin:

"Ella es una mujer especial
Como caída de otro planeta
Ella es un laberinto carnal
Que te atrapa y no te enteras

Así es María
Blanca como el día
Pero es veneno si te quieres enamorar

Así es María
Tan caliente y fría
Que si te la bebes de seguro te va a matar

Un, dos, tres
Un pasito pa'lante María
Un, dos, tres
Un pasito pa' atrás (Aunque me muera ahora, María)"

Substituïu la María de la cançó, posant-vos a la pell del president Mas, per qui més us plagui...

dilluns, 8 de gener del 2018

Hi haurà pla C?


Està clar que el pla A de l'independentisme és restituir el cessat i exiliat president Puigdemont, un pla que si bé en campanya ERC posava en dubte els resultats del 21D el van refermar. De fet pel PDeCAT i Junts per Catalunya el pla A és l'únic pla i escenari possible.

El pla B primer semblava que era Marta Rovira però en plena campanya va mutar i va esdevenir finalment, i amb més lògica, investir el cessat i encara empresonat vicepresident Oriol Junqueras. Mentre alguns dirigents d'ERC conjuguen el pla B en present (Rufián: Puigdemont era el pla A, Junqueras és el pla B) des de Junts per Catalunya i el PDeCAT insisteixen que qualsevol pla que no sigui l'A és donar la raó al 155.

El pla A és difícil d'executar tot i que no impossible, amb una investidura a distància. Aquest procés tot i descavalcar per acció dels partits no independentistes i/o la justícia espanyola seguiria aportant al cessat president Puigdemont una pàtina d'autoritat moral com a president legítim, mantra que sens dubte ha quallat en la classe mitja de l'independentisme, a pesar d'ERC.

El pla B semblava més factible fins a finals de la setmana passada, quan el tribunal d'apel·lacions va confirmar de nou la presó provisional de l'avui diputat electe Oriol Junqueras. Si sobre Puigdemont pesa l'entrada a presó si trepitja Catalunya sobre Junqueras pesa no poder-ne sortir per més que ho demani. Sí, ambdues situacions terriblement injustes!

I davant aquest escenari l'independentisme també ha de resoldre què fer amb els i les diputades electes que són a presó i a l'exili: han de prendre possessió de l'acta de diputat o és millor que hi renunciïn en favor de diputats i diputades que no tindran dificultats per ocupar els escons i, per tant, garantir la majoria parlamentària independentista?

I de refermar-se la majoria parlamentària independentista en relació a la presidència, si els plans A i B són difícilment viables, hi haurà pla C?

dilluns, 11 de desembre del 2017

El president Puigdemont (de moment) no té pla B


Les maniobres d'escapisme del president Puigdemont van camí d'esdevenir antològiques: primer la de l'1 d'octubre quan, sota un pont de l'autopista va burlar el seguiment que li feia la policia espanyola, després (pels pèls) la de les eleccions anticipades el dijous 26 d'octubre i finalment (de moment) la de Brussel·les.

Amb els seus moviments fa bona l'expressió que qui pren la iniciativa juga amb avantatge i amb els seus moviments de moment ha aconseguit incrementar com ningú, més que els seus companys i companyes de govern empresonats, també els com ell exiliats, el seu capital electoral.

És indiscutible que el president Puigdemont des de Brussel·les està esdevenint un dels grans protagonistes d'aquesta campanya electoral mentre Oriol Junqueras n'és, mut i a la gàbia, el gran protagonista absent, circumstància de la que sens dubte se'n ressent a nivell anímic, sembla que també electoral, el seu partit.

Amb el seu cap de files fora de joc ERC ha plantejat el seu pla B d'aquesta campanya electoral presentant la Marta Rovira com a presidenciable, i aquests darrers dies demana que Junts per Catalunya facin el mateix, donant per fet que el (legítim) cessat president Puigdemont no podrà ser investit...

El principi de realitat que invoca ERC xoca de ple amb la principal línia argumental i programàtica de Junts per Catalunya: restituir el govern legítim, naturalment amb el president legítim. No pica l'ham d'ERC Junts per Catalunya quan els republicans li suggereixen que plantegin un pla B, un presidenciable alternatiu al president Puigdemont.

No, no renunciarà Junts per Catalunya al seu principal actiu electoral, no quan la seva campanya electoral pivota sobre l'exiliat president Puigdemont, no abans del 21 de desembre...

Després del 21D ja veurem què passa i què fa el president Puigdemont, fins aleshores ell és l'únic president que els independentistes poden restituir, agradi o no a ERC...

dimecres, 29 de novembre del 2017

Euro críptics


La proposta, posteriorment matisada, del cessat president Puigdemont de fer un referèndum sobre si Catalunya ha de seguir dins de la Unió Europea no ha fet entrar Europa en la precampanya electoral del 21D simplement perquè Europa, de fet, ja hi era des que el propi Puigdemont va viatjar a Brussel·les.

La seva proposta no ha estat plenament abraçada ni per ERC ni pel seu propi partit, el PDeCAT i ell mateix va matissar el que va dir amb dues piulades reforçant el caràcter plenament europeista dels catalans.

Més enllà de l'oportunitat de votar sobre si seguir o no a la Unió Europea el que va dir Puigdemont puc compartir-ho en gran mesura, Europa és, també avui, una gran decepció i no només pel tema català; no comparteixo, no obstant, ni el moment ni les formes, doncs les seves declaracions van semblar (i dic semblar, que no ser) més fruit d'una rebequeria i en calent, d'un profund malestar per, ja em perdonareu, haver-lo deixat penjat, que no pas fruit d'una crítica analítica i freda sobre el (galdós) paper d'Europa amb els seus pobles, regions si voleu.

I no dic que al president Puigdemont no li manquin motius per estar molest i enfadat amb els líders i les institucions europees després d'apel·lar tantes vegades a Europa, després que la Unió Europea hagi actuat reforçant precisament la unió dels estats i no donant cobertura a les demandes del president Puigdemont!

Davant el risc de ser titllats d'euro escèptics, qualificatiu que ràpidament s'identifica amb formacions polítiques nacionalistes d'extrema dreta (tot i que són molt més diversos, i també n'hi ha d'esquerres), s'ha optat per recórrer al terme euro crítics, tot i que amb l'embolic que el president Puigdemont, el PDeCAT i ERC han creat aquests dies jo més aviat els definiria com a euro críptics.

En qualsevol cas la proposta del president Puigdemont no ha tingut gaire més recorregut que quatre titulars, tres contradeclaracions i dues piulades, res, poc més que un vol gallinaci...
I la realitat, aquesta sí de llarga volada, és que precisament el cor d'Europa (Brussel·les) fa setmanes que és, i per setmanes serà, al cor de la precampanya i la campanya electoral del 21D. Si per si sol el cessat president Puigdemont és un gran actiu, el president Puigdemont, "el legítim", candidat a la presidència exiliat a Brussel·les encara ho és més!

Puigdemont i Junts per Catalunya juguen fort doncs saben que, a banda de vetllar per al continuïtat de la majoria independentista al Parlament de Catalunya, també està en joc (i es volen garantir) la presidència de la Generalitat i la seva màxima és restituir el president legítim, és a dir, el cessat i exiliat a Brussel·les sigui o no el PDeCAT la força independentista més votada.

Puigdemont juga a i des d'Europa, de moment...

dimecres, 22 de novembre del 2017

El 21D i el factor Puigdemont


Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre.

No són pocs els qui li retreuen que, després d'insistir tantes vegades assegurant que ell no es presentaria en unes noves eleccions, ara precisament es presenti i es postuli com a candidat i presidenciable fins i tot en cas de no guanyar les eleccions, de no ser la seva llista la més votada, tampoc entre els partits independentistes.

Si fem cas a la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies el que intenta fer el president Puigdemont és sobreviure políticament, quelcom plenament legítim i més tenint present les circumstàncies, adaptant-se en cada moment a les circumstàncies del moment. I són les circumstàncies, també generades per ell tot i que no només, el que justifiquen ara la seva determinació.

Ell, que es sent el president legítim malgrat haver estat formalment cessat, vol tornar a Catalunya essent el mateix que era quan va marxar, president de la Generalitat. Aquesta fita, la restitució del president i del govern legítims, és un pilar fonamental de l'objectiu electoral de la seva candidatura, Junts per Catalunya, i per simpatia, analogia o "ves quin remei!", també d'ERC.

Frustrada la llista unitària el PDeCAT ha sabut moure's bé per construir, al voltant de la figura del president, la llista del president (no amb el president), una candidatura feta per ell i amb ell amb la ferma voluntat de contradir les enquestes electorals alhora que per fer-se valer, amb el valor que aporta el cessat i exiliat president Puigdemont, en la pugna amb ERC pel lideratge de l'independentisme i sobretot un possible nou (o restituït) govern.

El factor Puigdemont no només altera la bancada constitucionalista, en certa manera també inquieta a ERC fins al punt que el propi Oriol Junqueras, el cessat i provisionalment empresonat vicepresident i cap de llista, va haver de fer equilibris per dir en una mateixa carta que el president Puigdemont també era el seu candidat al mateix temps que postulava Marta Rovira com a presidenciable i fins i tot futura presidenta de la Generalitat de Catalunya, car república és femení.

ERC sap, possiblement més bé que cap altre partit, que molts votaran la llista del president Puigdemont precisament perquè ell, el president cessat i a l'exili, no només en forma part sinó que l'encapçala!

El factor Puigdemont pot acabar esdevenint, el 21D, la prova del nou de la unitat de l'independentisme, o si més no d'una bona part d'ell.

Em pregunto si l'ara cessat president Puigdemont seria igualment candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya en cas que les hagués convocat ell mateix, aquell convuls (i encara poc explicat) dijous 26 d'octubre, i si el vicepresident cessat i empresonat hi comptava quan, sembla ser, va pressionar al president Puigdemont perquè no les avancés.