La
CUP porta a la
màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions,
ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un
gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus
estatuts i reglaments interns.
Aquesta qüestió es fa
evident en la
limitació de mandats que tenen els seus
càrrecs electes que contrasta amb la de la
resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'
antídot davant qualsevol
temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és
poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està
disposat a (quasi) tot per mantenir el
cul convenientment acomodat a la
poltrona del
poder...Un altra
característica de la
CUP és el seu caràcter
assembleari, i que tot haver-li jugat alguna
mala passada, teòricament defuig dels
personalismes per centrar-se en les
idees.
Darrerament la
CUP ha jugat un paper
important a la política catalana, des de la
defenestració del
president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la
paperera de la història) a l'
entronització del
president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una
qüestió de confiança que lluny de
debilitar-lo sens dubte el va
reforçar.
Amb la
investidura pendent el posicionament de la
CUP inicialment era més
d'idees que
de noms però si ara hi ha un nom que
beneeix, molt més que
ERC i fins i tot que el propi
PDeCAT, és el de
Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la
CUP de
president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el
president Puigdemont provoca al
govern i l'estat espanyols, i pel creixent
ascendent que té entre molts
independentistes.
Puc entendre aquest posicionament de la
CUP vers el
president Puigdemont doncs possiblement el seu
reconeixement com a president representa, avui per avui, la
major desobediència que se li pot fer a
l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la
CUP ho té clar:
Puigdemont president!És indiscutible que
Junts per Catalunya també ho tenen
clar, això, tot i que ara ja han dit que no
plantaran cara ni
desobeiran, és a dir que s'apropen a la
via menys frontal d'ERC i del
PDeCAT prioritzant la
recuperació d'un president i govern, diuen,
efectiu.
El que jo trobo
més discutible, i
preocupant, és el
posicionament d'una part de
Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el
defensen legítimament com a
president (i per tant candidat a la investidura) sinó que
li atorguen, sembla que cegament, la
designació a dit de
quart candidat o candidata a la
investidura en cas de no ser ell, i descartats també
Jordi Sànchez i
Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat
serà Puigdemont o
el que digui el president", van piular diputades si diputats de
Junts per Catalunya.M'inquieta que en una
organització política suposadament
actual i moderna, suposadament d'inspiració
republicana i democràtica, s'expressi un
posicionament tant
gregari i presidencialista, com si fos pecat
qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en
clau interna, en la poc dissimulada
pugna d'una part de
Junts per Catalunya amb el
PDeCAT pel control de la situació i la
presa de decisions...Resoldre el
quart candidat o candidata amb "...
el que digui el president" no crec que sigui la millor
solució, doncs ni tan sols el
seu dit és
infal·lible, com bé sabem a
Girona!
