dilluns, 3 d’octubre del 2016

La defenestració d'en Pedro!

Pedro Sánchez després d'anunciar la seva (inevitable) dimissió. Foto: Reuters

Defenestrar és, literalment, tirar algú per la finestra, tot i que afortunadament el diccionari ens dóna una definició en sentit figurat: expulsar (algú) d'un càrrec.

La defenestració més coneguda (si més no per mi) és la d'en Xènius, pseudònim de l'escriptor i filòsof Eugeni d'Ors, un dels impulsors del noucentisme i que, nomenat per Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va arribar a ser secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (sí, actualitat avui pels accents diacrítics!).

La seva defenestració va ser el seu cessament del càrrec pel distanciament personal i polític amb Josep Puig i Cadafalch quan aquest va substituir Prat de la Riba a la Mancomunitat, i amb la Lliga Regionalista. No són noves ni només d'avui les desavinences internes dins un partit o un corrent, són d'antuvi, tan velles com els propis partits i corrents...

La seva defenestració va ser la llavor de la posterior desafecció vers Catalunya, establint-se a Madrid i essent nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola i arribant a ser nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos en plena Guerra Civil. Un dels ideòlegs del noucentisme i, al seu moment (1917), màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya va acabar essent un dels ideòlegs del franquisme.

La d'Eugeni d'Ors és una figura certament complexa, plena de plecs i, per molts, contradiccions, rica en girs argumentals, però alhora real com la vida mateixa! No són complexes també les vides de Josep Pla, Salvador Dalí o Carles Fontserè?

Però avui d'en Xènius tan sols m'interessa la seva defenestració, doncs inevitablement he pensat en ell amb la que ha patit, salvant les distàncies (temporal, geogràfica, històrica i política), el fins ahir secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

El convuls Comitè Federal del PSOE d'aquest dissabte va fer descavalcar Pedro Sánchez de la direcció del partit fent-lo dimitir (almenys això l'honora) després de rebutjar la seva proposta, que al final va ser, degut a les circumstàncies (implosió del partit), la convocatòria d'un congrés extraordinari.

De fet el menys important era el que acabés proposant, doncs l'objectiu dels crítics, dels barons, era defenestrar-lo, sobretot després del pols que els havia proposat. Ja fa temps que Pedro Sánchez feia nosa a massa gent del seu propi partit, i el seu No rotund a Rajoy no només va ofendre a Felipe González (qui t'ha vist i qui et veu!), sinó que va ser l'excusa perfecta per tensar internament el partit a risc d'esquinçar-lo, si és que no ho han fet ja!

I més nosa deuria fer quan, qui sap si ja sentint-se acorralat, defensava l'oportunitat d'un govern alternatiu, comptant amb Podemos i, arribat al cas, parlant amb els partits independentistes catalans. Que independentistes catalans, amb el president Puigdemont al davant, li valoressin la intenció va ser tot un símptoma que esdevindria, més aviat que tard un cadàver polític.

La seva dimissió el dignifica, tot i que no tenia alternativa: o dimissió o submissió i humiliació. Més enllà de la seva sort personal, el que ell representa (No és No) encara és viu, però caldrà veure qui i de quina manera manté enarborada aquesta bandera dins el partit, no en les seves estructures orgàniques, sinó en la massa líquida, i sempre més fiable, de la militància.

Eugeni d'Ors no va virar a la dreta quan el van defenestrar, sinó que va virar cap a Espanya; veurem si el PSOE, amb la defenestració de Pedro Sánchez, vira cap a la dreta (a Espanya ja hi és), servint amb safata de plata (i a sobre d'ella el cap de Sánchez) la governabilitat a un impassible Mariano Rajoy, el veritable vencedor d'aquesta crisi socialista!

Ell rai, el rei del "mínim esforç, màxim rendiment", de moment no té qui el defenestri del govern!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada