Maricarmen

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.

Autumn. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 
Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Autumn".

La tardor és probablement l'estació que més fàcilment associem amb el pas del temps: les fulles transiten del verd a les tonalitats ocres i marrons, colors càlids que donen caràcter i personalitat a aquesta estació, els dies irremeiablement s'escurcen i el fred torna després de l'estiu...

Bé, potser caldria puntualitzar un parell de detalls, avui dia: les fulles ja fa dies que transiten cap a tonalitats marrons a causa de l'estrès hídric que pateixen, i no, de moment les temperatures no baixen, i per més que ja siguem a la tardor astronòmica, la temperatura segueix essent estival.

Més enllà d'aquestes qüestions, la tardor és una estació que també ha inspirat moltes cançons, entre elles aquestes quatre que parlen de la tardor, però cadascuna des de llocs i estils ben diferents.

La de The Edgar Winter Group, publicada el 1972, és una balada suau que relaciona l'arribada de la tardor amb la pèrdua d'un amor. La tardor es converteix així en una estació de tristesa i solitud.

La dels Strawbs, de 1974, és una peça de rock progressiu dividida en tres parts que fa de la tardor el que és, l'estació de transició entre l'estiu i l'hivern.

També de 1974 i de rock progressiu és la de Camel, una cançó que descriu la tardor icònica de fulles que cauen, núvols, pluja i canvis en el paisatge.

I, finalment, la de Joanna Newsom, una cançó d'estil folk de més de vuit minuts, més despullada amb  veu i arpa, en què la tardor es barreja amb els records, el retorn a casa i el pas del temps.

Quatre “Autumn” i quatre maneres diferents de mirar i cantar la tardor.

Ràdio Sarrià: temporada 2026/27

Al llarg del mes de setembre les grans emissores nacionals han estrenat la nova temporada radiofònica presentant la nova programació, amb alguns, pocs, canvis a la graella, noves col·laboracions en tertúlies i espais temàtics, i sobretot valorant els programes consolidats, els que formen part de la columna vertebral de cada emissora.

Entre finals d'agost i primers de setembre s'han fet presentacions de la nova programació, tant en antena, per exemple dins dels programes informatius matinals, els de referència i més audiència de les emissores generalistes d'àmbit nacional, com en actes presencials, reunint les persones que posen veu als diferents programes.

La virtut d'aquests actes presencials és que, a banda d'escoltar les veus de la ràdio, sobretot permeten posar-hi cares, tot i que això ja fa anys que és del tot habitual: la ràdio ha esdevingut, també, un mitjà multicanal i avui, a diferència de dècades enrere, ens resulten tant o més familiars les veus de la ràdio com les cares.

A Ràdio Sarrià també tenim per tradició, una tradició relativament recent però ja consolidada, presentar la nova temporada en un acte presencial, fora de l'emissora, que alhora és també un programa de ràdio, el programa especial de presentació de la nova temporada. És un acte itinerant: fa dos anys el vam fer al barri del Pla de l'Horta, a la zona zero de Ràdio Sarrià; l'any passat, al barri de La Rasa; enguany el farem des de Sarrià de Dalt, des del Centre d'Arts Escèniques.

La presentació de la nova temporada permetrà conèixer tots i cadascun dels programes i espais radiofònics que configuren la graella des d'aquest mes de setembre fins al mes de juny: programes i espais molt diversos i variats que permeten configurar una programació que, pel que fa a temàtiques, no té res a envejar a cap emissora de ràdio. Programes musicals, actualitat informativa i tertúlia, actualitat esportiva i retransmissions en directe, cinema, sèries de televisió i bandes sonores, sardanes i cultura popular, còmics, teatre, dites i refranys, llegendes, entrevistes...

La presentació de la nova temporada no només permet conèixer la nova programació de Ràdio Sarrià: també permet veure i valorar la quantitat de persones que, davant i darrere els micròfons, a l'estudi i a la peixera, la fan possible. Persones voluntàries que, des dels interessos de cadascuna d'elles, tenen en comú la passió per la ràdio i, sobretot, un elevat compromís amb Ràdio Sarrià. Perquè fer ràdio és una manera de fer poble.

Aquest dissabte a partir de les 11 h presentarem la programació 2026/27 de Ràdio Sarrià. Ens agradarà molt que ens hi pugueu acompanyar!

Vuit de vuit

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!

These Days. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "These Days".

La primera és la de Nico, enregistrada el 1967. La cançó, però, no és seva: és una composició de Jackson Browne, que en aquella època encara era molt jove. Nico en va fer la primera gravació, amb el mateix Browne a la guitarra, i la seva interpretació, lenta, freda i íntima, converteix la cançó en una reflexió sobre el pas del temps i les relacions que ja formen part del passat.

Uns anys després, el 1980, Joy Division va compondre una altra "These Days", publicada com a cara B de "Love Will Tear Us Apart"; la cançó ens porta a un univers molt més fosc i tenebrós, que amb la veu  fràgil d’Ian Curtis i el so de la banda de Manchester converteixen aquests dies en un present incòmode, pertorbador.

El 1995, Bon Jovi també va titular "These Days" una de les cançons del seu àlbum homònim, una cançó més reflexiva, que parla de somnis que no s'han complert i de persones que busquen el seu lloc en el món.

I, finalment, el 2011, Foo Fighters, amb una "These Days" que comença de manera continguda però va creixent fins a convertir-se en una cançó de rock potent que parla sobre la vida i la consciència que els moments que vivim no són infinits.

Quatre "These Days" que comparteixen títol però no història, quatre maneres de parlar d'aquests dies.

Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent. 

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda. 

Descansa en pau.

Cançons que parlen: estrena de la 4a temporada

Qui dies passa, anys empeny, i la impressió és que sembla que fos ahir quan vaig estrenar, a mitjans de febrer de 2024 a la recuperada Ràdio Sarrià, el programa "Cançons que parlen" i, amb un obrir i tancar d'ulls, avui n'estreno la 4a temporada!

De mica en mica s'omple la pica, i la d'avui serà la 48a entrevista del "Cançons que parlen", una xifra que ja fa patxoca, una mostra prou representativa de la vida social, cultural, esportiva i política de Sarrià de Ter. Dotze entrevistes la primera temporada, que en realitat va ser poc més que mitja; divuit la segona; disset la tercera.

Tota pedra fa paret, i la d'avui inicia la 4a temporada; i no és una pedra qualsevol: per estrenar-la entrevisto en Josep Turbau Serrat, activista veïnal, alcalde de Sarrià de Ter i aventurer nat!

Temps al temps, aquest és un programa que es cuina a foc lent, amb dues entrevistes cada mes: entrevistes vitals a persones de Sarrià de Ter, o vinculades al poble, que ens permeten conèixer-les millor i repassar la seva vida, entre altres coses, a través de cinc cançons.

Qui canta els seus mals espanta, i en el programa no es tracta ni de cantar, tot i que algunes persones entrevistades ho han fet de viva veu, ni necessàriament d'espantar cap mal; simplement de conversar tot passejant-nos per la vida de la persona entrevistada i per alguna de les cançons que formen part de la seva banda sonora.

No hi ha roses sense espines, i és per això que voldria agrair, novament, a totes les persones que fan possible aquesta petita gran emissora: una ràdio local amb un passat de més de 40 anys d'història, un present apassionant, amb una àmplia programació diversa i plural, i un futur il·lusionant i esperançador.

Us animo a escoltar el programa d'avui i, naturalment, si és del vostre interès, a recuperar els que ja s'han emès.

Minuts Musicals de versions amb "Te recuerdo, Amanda"

"Te recuerdo, Amanda" és una cançó d’amor, que no romàntica. Bé, és més que una cançó d'amor: també és una cançó sobre el treball, sobre la pèrdua i sobre la memòria. I potser és precisament per això que, més de cinquanta anys després, encara la recordem, com a mínim, cada 11 de setembre.

Víctor Jara la va compondre i gravar el 1969. Explica la història d’Amanda i Manuel, els noms dels seus pares, tot i que la història no parla d'ells. Una història d’amor senzilla que converteix cinc minuts en quasi tota una eternitat, una història d'amor i de lluita que acaba tràgicament quan ell marxa a "la sierra", i no torna.

És gairebé impossible no emocionar-se, ni que sigui mínimament, escoltant la cançó en la veu de Víctor Jara. Una veu aparentment fràgil, íntima, sense necessitat de grans artificis, que fa encara més propera aquesta petita història d’amor, de lluita i de vida. Una fragilitat que també ens connecta amb l'amor, la lluita i la vida de l'autor i del seu tràgic destí.

Dies després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 d'Augusto Pinochet per enderrocar el govern de Salvador Allende, el 16 de setembre, Víctor Jara era assassinat, com tants altres xilens, després de ser detingut i torturat. Amb la seva mort, "Te recuerdo, Amanda" va prendre un nou i potent significat, esdevenint un himne i un cant a la llibertat, fent-se present arreu del món a través de les veus d’altres artistes, entre elles, aquestes tres.

La de Raimon, de 1974, és una adaptació al català que connecta directament Víctor Jara amb la tradició de la Nova Cançó i amb la cançó compromesa que també representava el cantautor valencià.

La de Joan Baez, també de 1974, enregistrada per aquesta gran veu de la música folk després del cop d’estat xilè, potenciant-te el seu ressò internacional, traspassant les fronteres de Xile.

I la de Mercedes Sosa, de 1975, que porta la cançó cap a l’univers de la música popular argentina i llatinoamericana, amb una interpretació que posa tota la força de la seva veu al servei de la història d’Amanda i Manuel.

Abans d'escoltar-les, però, una pregunta: qui són avui, a casa nostra, les Amandes i els Manuels? Qui serien, avui, aquells obrers? 

"Te recuerdo, Amanda" és una història que sembla que parli només de l’amor i del treball i que, en realitat i a causa de les circumstàncies, també parla de lluita i, sobretot, de memòria.

Demà ens afaitaran

"Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar." La frase, d'origen medieval i en castellà, és una d'aquelles expressions que ha travessat els segles sense perdre vigència. El seu significat és tan simple com contundent: quan veus que al teu veí li passa alguna cosa especialment dolenta, prepara't perquè a tu també et pot passar. És una expressió que convida, més que al pessimisme, a la prudència, a prendre consciència; un advertiment de la saviesa popular que subratlla que, tot sovint, els mals, com les modes o les epidèmies, viatgen.

Aquesta expressió em va venir al cap veient, al telenotícies, la contundent victòria del partit d'extrema dreta alemany, Alternativa per Alemanya (AfD), a Saxònia-Anhalt, un land de l'est d'Alemanya, una victòria que sobrepassa la política local de la regió i transcendeix a nivell europeu, fins i tot mundial. L'AfD va obtenir gairebé el 44% dels vots, més del doble que la CDU, el partit conservador alemany, que havia governat el land durant 24 anys, i va arrasar els socialdemòcrates de l'SPD, que no van arribar al 9%. Tot un terratrèmol polític amb ressò europeu i internacional.

Aquests resultats són la barba del veí, són l'advertiment. Perquè el que ha passat a Saxònia-Anhalt no és un accident: és el resultat d'una combinació de factors que, malauradament, no són exclusius d'aquell land ni d'Alemanya. La polarització creixent, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits de centre, la consolidació dels discursos d'odi contra les persones migrades i contra la diversitat, i la incapacitat de les forces progressistes de connectar amb una part de la ciutadania que se sent abandonada per la política "tradicional". Factors que coneixem bé, també aquí.

A Catalunya, les enquestes ja apunten a un creixement significatiu de l'extrema dreta, no necessàriament per guanyar unes eleccions, però sí per fer un salt prou gran per modificar el paisatge polític del Parlament, per fer trontollar equilibris i forçar pactes incòmodes. La barba pelada del veí alemany ja la llueix, i la impressió és que ja estem posant en remull la nostra, incapaços d'aturar els discursos d'odi i l'auge de l'extrema dreta, descobrint com cada vegada persones més properes al nostre entorn, familiar, laboral, social, hi simpatitzen sense amagar-se'n. La impressió és que demà, irremeiablement?, ens afaitaran.

Entendre les matemàtiques

 

Aquesta setmana, finalment, la mainada torna a l'escola i s'inicia un nou curs escolar que posa fi a les vacances d'estiu. Aquests darrers dies les famílies han estat preparant i comprant el material escolar, llibres de text i tot el que l'inici del curs exigeix, tant pel que fa a la logística, horaris i transports, també de les extraescolars, com a l'economia.

Amb l'horitzó de l'inici de curs també s'activen altres recursos educatius, i entre els molts que podem trobar, el SuperCampus de la plataforma 3Cat ha publicat recentment la sèrie "Entendre les matemàtiques", un recurs pedagògic que proposa una manera visual i raonada d'aprendre matemàtiques, posant la comprensió per davant de la memorització. A través de situacions quotidianes, representacions gràfiques i materials manipulatius, s'exploren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, com també les fraccions, els percentatges o les potències, presentant diferents estratègies de càlcul i resolució de problemes perquè l'alumnat entengui què fa en cada pas, estableixi connexions entre conceptes i guanyi flexibilitat i autonomia.

D'entre les diferents persones que han fet possible aquesta sèrie, hi ha, com a coguionista darrere la càmera i presentadora davant, la Clàudia, la meva filla gran, una matemàtica amb vocació docent que ha vingut al món, entre d'altres coses, per fer-nos més comprensibles les matemàtiques als que les tenim entravessades.

La seva participació en la producció d'aquesta sèrie ha estat, per a ella, tota una feinada; també una experiència i, sobretot, un aprenentatge. I el resultat, mal m'està dir-ho, ja em perdonareu, sóc el pare de la criatura, és excel·lent.

Us convido que hi feu un cop d'ull i que ho compartiu amb qui penseu, mainada o famílies, que aquesta sèrie pot ser del seu interès.

Entendre les matemàtiques no és senzill per a tothom; jo les vaig deixar d'entendre a 2n de BUP i se'm van entravessar, i les vaig donar per perdudes. Potser per això, també, admiro que matemàtiques com la meva filla s'esforcin a fer-nos-les més accessibles, a enderrocar els murs mentals que aixequem quan ens bloquegen i se'ns tornen impossibles.

September. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Setpember".

El setembre és un mes de transició, un mes en què s'acaba l'estiu (el meteorològic i l'astronòmic) i comença la tardor; s'acaben les vacances i comença un nou curs. L'inici del curs escolar li dona al setembre, en certa manera, un caràcter de gener, quan comença l'any, i per tant també és un mes que, per a moltes persones, les que estrenen agenda aquests dies, és un mes d'objectius i de propòsits. La variada i, encara avui dia, sorprenent oferta de col·leccionables que s'inicien al setembre reforça aquest caràcter d'inici de quelcom més, perquè aquest novè mes de l'any (abans el setè...) és quelcom més que un simple mes...

Per tot això i molt més, el setembre també és un mes especialment musical, i no són poques les cançons que diferents músics i grups li han dedicat. Entre elles, aquestes tres, que tenen el mateix títol (en anglès o en castellà), però que ens parlen de setembre des de perspectives ben diferents.

La de Earth, Wind & Fire, publicada el 1978, és la més coneguda, popular i, possiblement, ballada de totes tres, i una de les cançons que més associem amb aquest mes. Amb el seu inconfusible còctel de música funk, soul i disco, parla del record d'una nit de setembre, d'una trobada feliç i d'un amor viscut amb alegria.

La de Javier Álvarez, publicada el 2005, és ben diferent. És una cançó de cantautor, íntima i carregada d'imatges poc convencionals, en què el setembre sembla més aviat un punt de partida per a una reflexió sobre la soledat, les relacions i les contradiccions humanes.

I, finalment, la de Ryan Adams, també del 2005, ens porta a un setembre molt més fosc. És una cançó d'estil country amb un to crepuscular i introspectiu, marcada pel record d'una persona absent i per la mort. El setembre es converteix aquí en una mena de frontera entre el passat i el present, entre el record i la pèrdua.

Tres "September", o "Septiembre", que ens mostren tres maneres ben diferents de mirar i viure el mateix mes: la celebració, la reflexió i el record.

Saber estar amb nosaltres mateixos

Les pantalles, aquests darrers anys, fins i tot dècades, han transformat el nostre dia a dia. I no parlo només de taules de dinars o sopars on segresten per moments alguns comensals; parlo també de quan ens segresten a nosaltres mateixos. I sí, per pantalles em refereixo sobretot a les dels telèfons mòbils.

L'altre dia una història d'Instagram em va fer prendre consciència de fins a quin punt el telèfon mòbil, la seva permanent connectivitat i les xarxes socials envaeixen espais i moments en els quals estem "sols": no d'absoluta solitud, sinó quan, tot i compartir espais amb altres persones, senzillament estem sols. Sols esperant el tren o l'autobús, sols esperant l'ascensor, o en el seu trajecte, sols en una sala d'espera.

En aquestes situacions, i moltes altres de semblants, quan l'espera és qüestió de minuts, fins i tot de segons, en moltes ocasions obrim el telèfon mòbil i consultem WhatsApp, X, Instagram o TikTok, ni que sigui durant els pocs segons que esperem, per exemple, que arribi l'ascensor. Com si ens fes mandra, por o pànic quedar-nos, simplement, amb nosaltres mateixos.

Aquella història d'Instagram em va interpel·lar perquè m'hi veia reflectit. I em va fer pensar en fins a quin punt, avui dia, ens costa estar en silenci, simplement, amb nosaltres mateixos. En silenci i, per tant, immersos en pensaments i reflexions interiors, enfortint la introspecció i el diàleg interior.

És com si els telèfons mòbils, la connectivitat i les xarxes socials haguessin colonitzat, fins i tot, el nostre món interior. Quan de jove anava amb el bus urbà, el trajecte era una oportunitat per endinsar-me en el meu món interior, per perdre'm en pensaments observant els altres passatgers o mirant per la finestra. Avui, quan agafo el bus urbà, espero un tren o fins i tot un ascensor, reconec que en més d'una ocasió he trencat aquest estar amb mi mateix amb l'acció, ja gairebé involuntària, d'agafar i desbloquejar el telèfon mòbil per endinsar-me a la seva adictiva pantalla.

Sovint parlem de desconnectar el mòbil per connectar amb les persones amb qui compartim, per exemple, taula. Potser també hauríem de desconnectar-lo per connectar amb nosaltres mateixos, per saber estar amb nosaltres mateixos.

Les onades de calor han matat la canícula?

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos. 

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.

Minuts Musicals de versions amb "I Will Always Love You"

Dies enrere va morir una de les grans veus de la música en general, i de la música country en particular, la de l’estatunidenca Dolly Parton. Amb la seva mort desapareix una de les grans figures de la música popular nord-americana, però, com sempre, ens queda la seva música. I entre les seves grans cançons, avui en voldria destacar especialment una: "I Will Always Love You",  una cançó que va arribar fins a tres vegades al número 1 de les llistes d’èxits.

Avui trenco la dinàmica dels "Minuts Musicals" d’aquest any, dedicats a cançons diferents que comparteixen títol, per recuperar els "Minuts Musicals de versions" i retre homenatge a Dolly Parton.

Dolly Parton va escriure aquesta cançó l’any 1973, quan va decidir deixar la seva col·laboració amb el programa televisiu "The Porter Wagoner Show", on havia treballat durant set anys al costat de Porter Wagoner, el seu mentor i company musical. "I Will Always Love You" va ser la seva manera de dir-li adéu i agrair-li tot el que havien compartit professionalment.

Un any després, el 1974, la cançó es va enfilar, per primera vegada, al número 1 de les llistes d’èxits, i el mateix va passar amb una nova gravació de Dolly Parton l’any 1982. La tercera vegada que aquesta cançó va arribar al capdamunt de les llistes d’èxits va ser l’any 1992, amb la veu de Whitney Houston, que, com Dolly Parton, també va ser actriu a més de cantant, i que la va enregistrar per a la pel·lícula "El guardaespatlles",  protagonitzada per ella mateixa i per Kevin Costner. La versió de Whitney Houston va passar catorze setmanes al número 1 del Billboard Hot 100 i es va convertir en un dels grans èxits de la història de la música, eclipsant fins i tot l’original de Dolly Parton.

"I Will Always Love You" va ser una cançó escrita com un comiat que, avui, ens permet precisament acomiadar Dolly Parton, recordant la seva veu i el seu talent amb una de les seves grans cançons.

Perquè, encara que ella ja no hi sigui, sempre estimarem la seva música. DEP.

Passeig endins

Dies enrere parlava del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge com l'aparador del poble costaner que és, un atribut comú a tots els passeigs marítims de tots els pobles costaners.

També podríem entendre que el passeig marítim, en aquests casos i seguint amb l'exemple de Sant Antoni de Calonge, és l'escenari principal d'un teatre on, sobretot durant aquests mesos més calorosos, s'hi representa una obra coral titulada "Vacances d'estiu".

En aquest teatre hi passa, si fa o no fa, el mateix que amb els teatres o auditoris quan volem comprar les entrades per a una obra o un concert: la platea i les llotges estan dividides en diferents sectors i pintades de colors en funció del preu de la butaca, essent naturalment més cares les més properes a l'escenari i més barates les més llunyanes, tant per distància com per alçada.

Si agaféssim el plànol de la trama urbana de Sant Antoni de Calonge i el pintéssim per sectors, podríem graduar-lo en funció de com de lluny o de prop els habitatges es troben de l'escenari. La primera línia de mar, naturalment, és la més cotitzada, tant pel preu de compra com de lloguer, ja que és la que ofereix la vista més privilegiada, no només al passeig marítim, l'aparador i escenari principal, sinó sobretot del mar.

De fet, aquesta primera línia de mar també forma part de l'escenari: els seus balcons generosos permeten a qui s'hi està no només veure el passeig, sinó també ser vistos des del passeig per qui hi passeja.

És clar que, com amb algunes obres de teatre, no tota l'acció passa dalt de l'escenari: part de la trama a vegades es trasllada a la platea, i pobles costaners i turístics com Sant Antoni de Calonge no en són una excepció. Passeig endins, més enllà de la primera línia de mar, també hi bull molta activitat, sobretot aquella relacionada amb la manutenció dels milers de persones que s'allotgen en innumerables apartaments i parcel·les de càmping: fleques, alguns dies amb llargues cues per fer-se amb el pa de cada dia i el croissant esporàdic, carnisseries i supermercats.

També es pinten de color les zones d'aparcament: de blau i de pagament les més properes al passeig i la platja, de blanc i gratuïtes les més llunyanes. Al pic de la temporada turística, i especialment els caps de setmana, cercar aparcament prop de la platja és missió impossible: o pagues, si tens sort i trobes un forat a la zona blava, o camines. Però val la pena, perquè al final de la caminada, quan per fi conquereixes un tros de platja i et capbusses al mar, ja ets dalt de l'escenari i, finalment,  formes part de l'espectacle...

L'ull del Pont. Revistes locals: moltes i ben vives

Trobada de revistes locals a Cerlà. Fotografia: Joan Carles Codolà (ACPC).

Imaginem-nos per un moment que Televisió Espanyola recuperés el mític (i enyorat?) concurs de televisió «Un, dos, tres... responda otra vez». Hi veiem una parella de concursants que, responen a la pregunta de la presentadora, una Mayra Gómez Kemp actual: "Per cent euros per resposta encertada, digueu-me noms de revistes locals!" I la parella, alternant-se el torn, comença a disparar mentre sona aquella música tan característica: Parlem de Sarrià... Som del Pont... La Farga... La Llera del Ter... La Nimfa... Cinniana... El Sotrac... Roca de Migdia... Grana... I la música de fons puja, i els noms continuen sortint, un rere l’altre, fins que el temps s'acaba abans no s'exhaureixi la llista.

Aquest no és un simple exercici de nostàlgia televisiva, és una imatge que em serveix per il·lustrar quelcom que em sorprèn i m'alegra alhora, i a parts iguals: les revistes locals que es publiquen ben a prop nostre, al Gironès, a l'Alt Empordà, al Pla de l'Estany, a les comarques veïnes, arreu del país, no es compten amb els dits d'una mà, ni de dues; són moltes, i estan ben vives.

Ho he comprovat, a manera de mostra, de primera mà en dues trobades de revistes locals en les quals he tingut el privilegi de participar, aquests darrers mesos, com a coordinador de la revista Som del Pont, de l'Associació Veïnal del Pont Major de Girona. I en les dues ocasions he parlart sobretot de la revista Som del Pont, i també, naturalment, d’aquesta revista, Parlem de Sarrià, una capçalera de referència, sens dubte, per trajectòria i continguts, de les revistes locals.

De sota una alzina a Celrà, a la plaça del Barco de Santa Eugènia de Ter

L'onze d'abril passat, l'Associació La Miniua va convocar una trobada de revistes locals a la Torre Desvern de Celrà, en el marc del trentè aniversari de La Llera del Ter. El títol de la jornada ja contenia tota una declaració d'intencions: Més present que passat. Hi vam participar les revistes Cinniana de Cervià de Ter, El Sotrac de l'Alt Empordà, Roca de Migdia de Mieres, Grana de Viladesens, Som del Pont i, naturalment, l'amfitriona, La Llera del Ter. Una notable representació de la revista Parlem de Sarrià era present, també, entre el públic.

El que va fer de la trobada quelcom més que una simpàtica posada en comú és que la  majoria de les revistes que vam participar a la taula rodona som publicacions joves, nascudes els darrers anys. No érem, per tant, un grup de nostàlgics i resistents defensant un format en retirada: érem persones que havíem decidit, fa relativament poc i molt conscientment, que valia la pena treure i publicar una revista en paper.

El periodista Jordi Grau, vicedegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i president de la demarcació de Girona, va formular amb precisió allò que totes les persones assegudes sota aquella alzina compartíem: les revistes locals tenim més futur que no pas passat. Perquè allò que fem no entra en competència amb la immediatesa dels grans mitjans ni amb el soroll de les xarxes socials. Ocupem un espai que cap algoritme no pot omplir: la crònica quotidiana del poble i del barri, el relat arrelat al territori, la memòria col·lectiva que ningú no recollirà si nosaltres no ho fem.

Al cap de pocs mesos, el dissabte 23 de maig, una nova cita ens va aplegar. La Nimfa, la revista de Santa Eugènia de Ter, celebrava la publicació del seu desè número i ens va convidar a la plaça del Barco per compartir-ho. Amb La Llera del Ter, La Farga i Som del Pont vam acompanyar l'acte de presentació en un matí ple d'activitats i bon ambient. Dues trobades, doncs, en menys de dos mesos. Dos recordatoris que formem part d'una comunitat de publicacions que, potser sense saber-ho del tot, fa anys que tira endavant la mateixa feina des de racons molt diversos del país.

Que les revistes locals generen interès i mereixen atenció ho acredita, també, el fet que la Revista de Girona estigui preparant un dossier específic sobre el tema. No és cap casualitat: quan una publicació de referència com aquesta posa el focus en les revistes de barri i de poble, és perquè alguna cosa important s'hi cou. I el que s'hi cou, crec, és el reconeixement que la informació de proximitat, impresa, editada amb cura i a l’abast de la nostra comunitat, continua tenint un valor que el món digital, amb tota la seva potència, no ha aconseguit substituir.

Parlem de Sarrià, a les portes del número 125

Parlem de Sarrià, que va néixer ara fa més de trenta-dos anys, s'aproxima a un número ben rodó: el 125è. No és un detall menor. En un món on les publicacions neixen i moren a un ritme vertiginós, arribar al número 125 és una prova de solidesa, de compromís i perseverança, de continuïtat i, sobretot, de comunitat: de lectors i lectores que esperen cada número, de persones col·laboradores que hi posen temps i coneixement, d'anunciants que confien en el projecte, de persones que sostenen aquests projectes editorials contra les adversitats, que també hi són.

Hi ha revistes que es compten per dècades i d'altres que tot just arrenquen. Algunes en paper, d'altres en digital, moltes en totes dues versions. N’hi ha de mensuals, de trimestrals, de semestrals o de periodicitat irregular. Però totes comparteixen un tret essencial: algú ha decidit, voluntàriament i sovint de manera altruista, que val la pena explicar el que passa al costat de casa nostra des de casa nostra mateix, des de la nostra comunitat. Que hi ha persones, fets, llocs i memòries que mereixen ser escrits, impresos i guardats. Perquè aquestes revistes en paper tenen més probabilitats de permanència, de sobreviure’ns, que qualsevol arxiu penjat en un núvol incert, a mercè de segons quins algorismes.

Aquella parella del  programa «Un, dos, tres... responda otra vez», durant el temps que heu dedicat a llegir aquest article, ha seguit dient noms de revistes loca,s una rere l’altre: Alberes, Gavarres, Les Garrotxes, Llumiguia, L'Aquae, La Pilastra, Es Pedrís Llarg, El Celrè, Quaderns de la Selva... Revistes locals? Moltes i ben vives!

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.

Un homenot de Sarrià de Ter. Entrevista a Lluís Aymerich Viñals

Si Josep Pla fos viu i hagués de seleccionar alguna persona de Sarrià de Ter per fer-ne una semblança, si hagués d'escollir un "homenot" de Sarrià de Ter, estic convençut que entre la terna hi hauria, sens dubte, en Lluís Aymerich Viñals.

Per Pla un "homenot" era "un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable". En Lluís Aymerich ha estat i és una persona que ha participat de forma rellevant a la vida social, cultural i política de Sarrià de Ter.

De sardanes, teatre, política i de molt més en vam parlar amb en Lluís, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El passeig de Sant Antoni (de Calonge)

Un any més, i ja en són més de 25, hem passat uns dies a Sant Antoni de Calonge. Sí, ja sé que el municipi, oficialment, es diu Calonge i Sant Antoni, i de fet nosaltres, quan ens hi referim, simplement diem Sant Antoni. Però quan en parlo amb terceres persones, com ara vosaltres, em costa no seguir dient Sant Antoni de Calonge: si digués Calonge i Sant Antoni, tard o d'hora hauria d'especificar que on estiuegem és al nucli de Sant Antoni, i no de Calonge; si digués només Sant Antoni, hauria d'especificar la referència de Calonge, per no confondre'l amb altres Sant Antoni, no sé, per exemple, de Vilamajor. En fi, ara que ja ens hem situat, anem al tema.

Com tants altres pobles costaners, el passeig de Sant Antoni és el seu principal aparador. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, el passeig és un constant formigueig de gent que només s'atenua a la nit i es matisa entre el migdia i la primera hora de la tarda, quan la gent es refugia a les terrasses o dins dels restaurants que hi ha, generosament, al llarg dels més de dos quilòmetres i mig del passeig.

Al matí, sobretot, s'omple de gent que corre o camina: esportistes matiners que llueixen bambes i samarretes de colors llampants i que fan la primera suada del dia, alguns amb llargues i sonores gambades, d'altres caminant amb ritme accelerat per no confondre's amb els qui simplement passegen, que a aquelles hores són més aviat pocs: els qui van a comprar el pa, els croissants i el diari.

És clar que el passeig és pas inevitable per anar a la platja, i per tant a corredors, caminadors i passejants s'hi sumen els qui, carregats amb el para-sol i les cadires, o bé amb matalassos inflables i mainada, s'afanyen a conquerir un tros de sorra. Claven el para-sol com qui clava la bandera pàtria en el territori vençut, i marquen el tros de platja conquerit amb tovalloles òrfenes de banyistes.

La tarda i, sobretot, el vespre i la nit, és l'hora dels passejants. Aleshores els colors llampants de les samarretes esportives donen pas a robes més de mudar, amb estils entre l'informal i el casual: samarretes i bermudes per a ells, vestits per a elles. Curiosament no desapareix el calçat esportiu, que ha desplaçat definitivament, en bona mesura, les sabates i fins i tot les espardenyes. Sobreviuen les sandàlies per a qui vol un toc de formalitat i frescor, però la bambes s'imposen, també per a passejar. 

I és sobretot a aquelles hores, quan el passeig és ple de gent, quan apareixen els corredors que, lluny de dur samarretes llampants, troten amunt i avall amb el tors nu i la samarreta blanca penjada de la cintura dels diminuts pantalons esportius. Com els caragols després de la pluja, quan vespreja surten els runners amb complex d'Adonis, per mostrar-nos a la resta el seu cos fibrat i suat.

El passeig és el principal aparador del destí turístic, però la vida a Sant Antoni, com en tants altres pobles costaners, també es viu i es gaudeix a la botiga i botiga endins, a la rerebotigua. Però d'això, si voleu, en parlem un altre dia.

Què sap de mi, la IA?

Li heu preguntat mai a una eina d’intel·ligència artificial què en sap de vosaltres? És una curiositat semblant a la que, anys enrere, ens va portar a buscar-nos a nosaltres mateixos al cercador de Google. Veure què apareixia, què es deia de nosaltres, quina petjada digital havíem deixat, de vegades sense ser-ne del tot conscients.

Fa uns dies vaig decidir fer aquesta prova. Vaig obrir ChatGPT i li vaig fer una pregunta aparentment senzilla: què en saps de mi?

La resposta va ser sorprenent. La intel·ligència artificial no coneix la meva adreça, ni el meu DNI, ni què tinc a la nevera. Tampoc sap què vaig sopar ahir ni què estic pensant ara mateix. Però sí que sabia algunes coses de mi: que col·laboro amb Ràdio Sarrià, que escric en aquesta revista, Parlem de Sarrià, i que m'interessen les qüestions relacionades amb la comunicació, les entitats i les noves tecnologies.

Aleshores li vaig fer una segona pregunta: com ho sabia?

La primera resposta és ben senzilla: perquè jo mateix li ho havia explicat en converses anteriors. Alguna vegada li he demanat que corregeixi un article que he escrit, i en el context de l'encàrrec li he facilitat informació sobre mi i els meus interessos. En certa manera, igual que qualsevol persona amb qui conversem habitualment acaba coneixent algunes de les nostres aficions, preocupacions o interessos, la IA també pot recordar part del que li expliquem.

Però aquí no s'acaba la qüestió. La IA també pot treballar amb informació pública disponible a internet. Si busquem el nom d'una persona a la xarxa és possible trobar articles, perfils professionals, entrevistes, participacions en entitats o publicacions a les xarxes socials. Tot allò que és públic i accessible a través dels cercadors, ho hàgim publicat nosaltres o altres persones, pot acabar formant part del context amb què treballen algunes eines d'intel·ligència artificial.

De fet, mentre preparava aquest article i li anava fent preguntes al ChatGPT, vaig comprovar que la IA podia trobar fàcilment el meu blog, articles que he publicat fa anys i referències a activitats en què he participat. Res d'amagat ni d'il·legal. Simplement informació que jo mateix, o altres persones, hem anat deixant a internet amb el pas del temps.

Ara bé, la qüestió més interessant no és què sap exactament, sinó què pot arribar a deduir. Us poso un exemple. Si una persona parla sovint de la seva jubilació, dels seus nets i netes, de records dels anys setanta o de problemes de salut propis d'una determinada etapa vital, probablement no caldrà que digui la seva edat perquè la IA en pugui inferir una aproximació.

De fet, aquest procés deductiu és força semblant al que fem les persones. Al capdavall, la IA l'hem programada les persones, cada vegada més amb l'ajuda de la mateixa IA. Quan coneixem algú, ens en construïm una imatge mental a partir de moltes pistes: algunes evidents i d'altres més subtils. La diferència és que les eines digitals poden fer aquest procés amb una quantitat enorme d'informació, moltíssima més de la que el nostre cervell pot registrar, emmagatzemar i gestionar, i a una velocitat extraordinària. I, naturalment, també amb el risc d'incorporar biaixos relacionats amb el gènere, l'origen, la religió, la cultura o l'orientació sexual. Talment com passa amb les persones i els nostres prejudicis.

Fa anys que compartim fragments de la nostra vida a les xarxes socials sense donar-hi gaire importància. Una foto d'un dinar familiar, una felicitació d'aniversari, les vacances d'estiu, una participació en una activitat del poble o un comentari sobre l'actualitat. Qui més qui menys té a internet fotografies de quan era petit, d'un casament, d'un sopar amb amics o de la festa major. Sovint hi són perquè les hem publicat nosaltres mateixos. Altres vegades perquè les hi ha publicat algú altre.

Cadascuna d'aquestes dades pot semblar insignificant per separat, però juntes acaben dibuixant un retrat força precís de qui som. I aquesta informació no només alimenta les empreses que gestionen dades, per exemple, per interessos comercials, sinó també els sistemes d'intel·ligència artificial que s'entrenen o treballen amb aquestes dades.

La intel·ligència artificial no és màgia. Tampoc és omniscient ni omnipresent. És un programari informàtic molt eficient que funciona amb una matèria primera molt valuosa: la informació que generem cada dia. És, al capdavall, una eina extraordinàriament potent per processar, relacionar i interpretar informació.

Per tant, i tornant a la pregunta inicial (què sap de nosaltres la IA?), en bona part, sap allò que nosaltres mateixos li hem explicat i allò que nosaltres mateixos hem deixat a internet. De manera conscient o inconscient, fa anys que anem deixant rastres digitals.

Potser, doncs, la pregunta no és només què sap de nosaltres la IA. Potser la pregunta és quantes coses hem anat explicant de nosaltres mateixos sense ser-ne del tot conscients. Perquè abans que la IA aprengui de nosaltres, som nosaltres qui fa anys que l'estem ensenyant.

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.

La dona que hi ha rere un gran home. Entrevista a l'Anna Maria Muñoz Muñoz

"Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona." Aquesta és una frase que, sens dubte i afortunadament, no ha sabut envellir. És una frase aparentment de lloança vers la dona que posa en evidència, amb la preposició "darrere", el paper secundari, sempre a la rerebotigua, és a dir, a casa i a la cuina, de les grans dones. Ni tan sols s'ha acabat imposant un intent de modernització de la frase substituint el "darrere" per un "al costat", perquè una gran dona no necessita un gran home, ni al costat ni, encara menys, al davant, per ser-ho.

És clar que aquesta frase, com tantes altres, és filla d'un temps i d'un context, i no són poques les grans dones a qui podem atribuir part de la seva grandesa per haver contribuït a fer grans, o més grans, els seus homes.

L'Anna Maria Muñoz Muñoz de Sarrià de Ter, l'Ana Mari de la Rasa, n'és un bon exemple, fent sempre costat, en els bons moments i en els més difícils, al seu home, a l'Antonio Moratalla, qui va ser tota una institució a Sarrià de Ter i, especialment, al barri de La Rasa i en el FC Sarrià, del qual va ser un dels fundadors i el primer president; no en va, el camp de futbol duu el seu nom...

És clar que l'Anna Maria és molt més que la vídua de l'Antonio Moratalla: és una gran dona per molts més motius, i una prova ben evident és aquesta entrevista que mesos enrere li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià, i que us animo a escoltar.

"El espectáculo de los espectáculos": el darrer eclipsi solar total

Que pari el món, que arriba l'eclipsi! No sé si a partir de demà els diaris recolliran el dia d'avui com un dia històric, d'aquells que es destaquen a la Viquipèdia, d'aquells que formen part dels anuaris i resums de l'any, dels que es recorden anys després dient allò de "recordo on i amb qui era aquest dia".

L'eclipsi és un fenomen informativament atractiu, amb una vessant científica evident, també social i cultural, pel que és un caramel per als mitjans de comunicació, i més quan és un fenomen que es produeix de forma tan excepcional. El pròxim eclipsi solar total visible des de Catalunya no passarà fins al 17 de novembre de 2180, i no sé vosaltres, però jo en aquesta data, d'aquí a 154 anys, no asseguro ser-hi per poder-lo mirar.

Abans de l'eclipsi d'avui, el darrer total que es va veure a Catalunya va ser el del 30 d'agost de 1905, i aquell dia, i naturalment l'endemà, com avui, els diaris se'n van fer ressò. He fet el tafaner en els que es publicaven a la ciutat de Girona, com el "Diario de Gerona de Avisos y Noticias", fundat el 1889 per Rafael Masó i Pagès, pare del conegut arquitecte noucentista, o "La Lucha", fundat el 1872 d'orientació liberal.

El "Diario de Gerona de Avisos y Noticias" es limitava, a la seva secció de "Crònica General", a una breu nota informativa que assenyalava que l'eclipsi "despierta interés en el mundo científico" i que s'hi havien gastat "enormes sumas" en preparatius d'observació. Informava que l'eclipsi parcial s'esperava a Girona a partir de les 11 h 44' 12" i fins a les 2 h 21' de la tarda, i reconeixia que "el tiempo reinante resulta una gran contrariedad" per als qui esperaven observar-lo amb delit, ja que "ayer eran muchos los que lamentaban el estado nuboso de la atmósfera". 

"La Lucha", en canvi, li dedicava bona part de la portada, qualificant l'eclipsi de "fantástico, grandioso, solemne y sublime" i reproduint les paraules de l'astrònom Flammarion, que el definia com "el espectáculo de los espectáculos" i avisava que "la grandeza del hombre no consiste ni en la disposición política ni en los cañones o las bombas, sino en el nivel intelectual y moral". El mateix article descrivia la corona solar com "una aureola de gloria luminosa", amb "llamas rosadas" i un cel que esdevenia "un espíritu de vino saturado de azul". Uns mateixos anhels meteorològics d'aleshores que, segurament, molts gironins tenim avui.

Cent vint-i-un anys separen aquell eclipsi del d'avui. El món ha canviat d'una manera que, segurament, aquells lectors del "Diario de Gerona" i de "La Lucha" no haurien pogut imaginar mai. Però el cel és el mateix, i també el Sol i la Lluna, que continuen ballant amb la Terra, indiferents als nostres calendaris, als nostres diaris i a les nostres pantalles.

El mateix mar

El mateix mar en el qual em banyo, alguns dies a la platja de Garbet, d'altres a Sant Antoni de Calonge, a Sant Martí d'Empúries o, setmanes enrere, a l'Ampolla, és el mateix mar que s'engoleix vides de persones, algunes joves i fins i tot infants, que s'hi llancen desesperadament a la recerca d'una vida millor. A les mateixes aigües que a mi em donen gaudi, massa persones, i des de fa massa anys, hi pateixen fins a trobar la mort.

Aquest mar entre terres que és, també etimològicament, el Mediterrani, ha estat el bressol de la cultura occidental precisament gràcies als moviments migratoris; i sí, també als conflictes bèl·lics i a les guerres que al llarg dels segles ha vist i patit, i que han protagonitzat les seves aigües.

El que passa a Ceuta, i a Melilla, i a Lampedusa, i a les costes de Grècia, no és nou. No és cap emergència puntual ni cap crisi excepcional: és una realitat sostinguda, sistemàtica, que es produeix any rere any i que, malgrat les imatges i els titulars que de tant en tant la tornen a situar al centre de l'actualitat, aviat torna a desaparèixer de les portades. Les persones migrants, en el debat públic i en el discurs polític, han deixat de ser persones per convertir-se en un problema, en una xifra, en una arma llancívola entre governs.

La politització del fenomen migratori serveix per tensionar l'opinió pública interna, per a les negociacions bilaterals entre estats, per atiar les campanyes electorals. I mentre els polítics es passen la pilota, aquella pilota de Nivea que el mite diu que les avionetes llençaven a les platges, hi ha persones que es continuen llançant al mar.

La qüestió és que, paradoxalment, si tirem una mica enrere en la nostra pròpia genealogia, descobrirem que tothom, absolutament tothom, és fill, nét, besnet o rebesnet de migrants: de persones que un dia van deixar enrere la seva terra, el seu poble, la seva família, per anar a buscar vida en un altre lloc, per terra, per mar o per aire, amb més o menys distància, amb més o menys desesperació.

La diferència entre ells i els que avui es llancen al Mediterrani no és de naturalesa: és de circumstàncies, de temps, de sort. I el mateix mar que afortunadament em banya a mi els banya a ells, malauradament, a risc de trobar-hi la mort.

Eclipse. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Eclipse".

L'eclipsi de Sol és, sens dubte, un dels grans fenòmens i esdeveniments d'aquest estiu; els mitjans de comunicació fa mesos que en parlen, en un crescendo informatiu que tindrà el seu punt àlgid el dimecres vinent al vespre, durant l'ocàs eclipsat de l'astre solar. Sembla que cap núvol, segons les previsions del temps, l'eclipsarà. A casa ja tenim les ulleres reglamentàries i un bon lloc per veure'l, per gaudir-lo.

Un eclipsi sempre té quelcom de màgic; que durant uns instants la Lluna s'interposi entre la Terra i el Sol ens recorda que vivim en un univers en moviment, on fins i tot els fenòmens més extraordinaris formen part de l'ordre natural de les coses, tot i que passin molt de tant en tant. Els eclipsis, com altres fenòmens astronòmics, han alimentat la nostra cultura, també la nostra curiositat, i han estat font d'inspiració artística, també musical. 

No són poques les cançons que, literalment o metafòricament, s'hi han inspirat. Entre elles hi ha aquestes que tenen per títol, simplement, "Eclipse".

La de Pink Floyd, publicada el 1973, tanca "The Dark Side of the Moon", un dels discos més influents de la història del rock. Amb el característic so progressiu i psicodèlic del grup, utilitza l'eclipsi com una metàfora de les llums i les ombres de la vida, de tot allò que, de vegades, ens impedeix veure-hi amb claredat.

La de João Gilberto, publicada el 1981, és una delicada bossa nova que converteix l'eclipsi en una metàfora amorosa. La lletra parla de l'absència i de la pèrdua de la persona estimada, com si un eclipsi hagués apagat la llum de l'amor.

La de Nujabes, publicada el 2005, barreja hip-hop i jazz, és una cançó més íntima i reflexiva. La lletra parla de la distància, dels records i del desig de retrobar una persona estimada, fent servir també la imatge de l'eclipsi com el símbol d'un moment excepcional.

La de Sidecars, publicada el 2025, és una cançó de pop-rock que parla dels moments difícils que tots travessem i de la necessitat de trobar la força per superar-los. Aquí l'eclipsi simbolitza aquells períodes en què la llum sembla desaparèixer, però acaba tornant.

Quatre "Eclipse" que fan servir un mateix fenomen extraordinari per parlar de coses ben diferents: les ombres de la vida, el desamor, la distància o la superació. Els eclipsis duren només uns instants, però les metàfores que inspiren perduren, per bé o per mal, molt més...

(Una aproximació al) Discurs de la Nit de la Ràdio

Davant un discurs o un parlament, generalment es presenten dues opcions: o el llegeixes o el pronuncies sense llegir. Llegir-lo dona més seguretat a qui fa el discurs, i és menys agraït pel públic; pronunciar-lo sense llegir és més arriscat per a qui l'ha de fer i, en ser més espontani i tenir la mirada més fixada en l'audiència, és més agraït pel públic.

El discurs de tancament que vaig pronunciar, com a president de l'Associació Cultural Ona Sarrià, a La Nit de la Ràdio no el vaig llegir, tot i que el duia escrit. Per tant, aquest és el discurs que vaig escriure, no el que vaig pronunciar, que va ser sensiblement diferent, amb comentaris més espontanis, i alguns fins i tot divertits, però l'essència del que volia dir aquell dia, sí que hi és.

-----------

Hola a tothom, quin goig i quina alegria veure tanta gent omplint la Placeta de la Font!

Voldria començar donant les gràcies a totes les persones que sou aquí, a la Placeta de la Font, i també a les persones que ens escolteu des de casa per la ràdio, tot i que us animo a venir a la placeta per veure'ns fer ràdio i viure la ràdio en directe. I voldria fer extensiu aquest agraïment a les autoritats que avui ens acompanyen i a totes les persones que, d'una manera o altra, heu fet possible que aquesta vetllada sigui una realitat.

Perquè La Nit de la Ràdio no hauria estat possible sense moltes persones. Vull agrair, en primer lloc, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter el seu suport i el seu compromís sostingut amb Ràdio Sarrià com a servei públic de proximitat. Sense l'Ajuntament, aquesta ràdio no seria possible. Vull agrair també a totes les persones col·laboradores de la ràdio la seva dedicació, el temps, el talent i la passió que posen a cada programa, a cada minut d'antena. Sou l'ànima de la ràdio. I un agraïment, també, a la Junta d'Ona Sarrià, per la iniciativa, l'empenta i el treball que han fet possible, entre moltes altres coses, que aquesta nit sigui una realitat. I gràcies, Pep Prieto, per la teva generositat en acceptar acompanyar-nos en aquesta primera edició com a "padrí" de La Nit de la Ràdio, i per tot el que has aportat a la vetllada. A tot l'equip tècnic i humà que ha posat el seu granet de sorra perquè aquesta nit passés d'una idea, d'una il·lusió, a una realitat. I a vosaltres, les persones assistents i els oients: sense la vostra escolta, sense la vostra presència, ni aquesta vetllada ni la ràdio no tenen sentit.

Ara toca felicitar els premiats. Enhorabona a Ràdio Banyoles, guanyadora del Premi Difusió Local. Enhorabona a l'Helena Faixeda, premiada amb el Premi Trajectòria. I enhorabona a l'Assumpció Vila, guardonada amb el Premi al Mèrit Cultural i Social, un premi que recuperem avui i que esperem que tingui llarga vida. Uns premis que no tan sols reconeixen les persones guardonades, sinó que parlen de la classe de ràdio i de poble que som i que volem ser.

Ha estat una temporada especial, que va arrencar de manera ben singular ben a prop d'aquí, fent el pregó de la Festa Major des del balcó de l'Ajuntament i fent el que més ens agrada, fent ràdio. Una temporada en la qual la graella s'ha consolidat i ampliat, amb nous programes i noves veus que s'han sumat a les ja conegudes. Una ràdio que fa el que han de fer les ràdios de proximitat: recollir el que els grans mitjans no expliquen, ser la veu del poble i, sobretot, ser-hi.

Sobre aquesta nit, vull dir-vos que La Nit de la Ràdio no és exactament la Festa de la Ràdio d'anys enrere. És quelcom diferent, potser més modest. Però és un primer pas per recuperar aquell esperit de comunitat que sempre ha definit Ràdio Sarrià. Tot el que s'ha preparat, tot el que hem viscut aquesta nit, és el resultat d'un esforç col·lectiu que m'omple d'orgull. I la nostra voluntat és que tingui continuïtat: La Nit de la Ràdio ha nascut per quedar-se.

Aquests darrers anys hem passat de parlar de Ràdio Sarrià en passat, a parlar-ne en present. I, naturalment, cada vegada en parlem més en clau de futur. Pel que fa al futur, voldria compartir amb vosaltres dos reptes concrets que ens hem marcat des d'Ona Sarrià. El primer és l'estudi 1 a peu de carrer, accessible i visible des del carrer Firal, perquè la ràdio pugui estar encara més present als ulls de tothom al poble. El segon és una presència digital renovada, recuperant el domini històric i identificatiu de la ràdio, radiosarria.cat, convertint-lo en l'espai web de referència per escoltar la ràdio per internet i a través de pòdcasts, per trobar-hi de forma àgil la programació i les persones col·laboradores. 

Aquest és el darrer parlament, però La Nit de la Ràdio no s'acaba aquí: ara podrem compartir un pica-pica que us hem preparat. Però abans voldria compartir un missatge que Ona Sarrià i Ràdio Sarrià tenim gravat a foc: fer ràdio és fer poble. I Ràdio Sarrià seguirà sonant. Moltes gràcies a tothom.

Més Ràdio Sarrià

A Ràdio Sarrià no en fem prou amb que pugueu escoltar-nos per l'FM, per internet i a través dels pòdcasts, ara també ens podeu escoltar a través d'un segon canal d'emissió, Més Ràdio Sarrià, un canal que ens permet guanyar flexibilitat a l'hora d'oferir alguns continguts, especialment directes, sense trepitjar la programació habitual.

Ara bé, convé posar les coses en context, perquè Ràdio Sarrià no és la primera emissora que aposta per aquesta via. Portem anys veient com les grans emissores del país han anat explorant i consolidant el multicanal digital, permetent emetre continguts en paral·lel a través d'internet, sense les limitacions que imposa l'emissió pel canal principal.

Catalunya Ràdio va obrir el camí amb el seu canal Exclusiu Digital, un espai pensat per a oferir retransmissions i continguts que se solapaven amb la graella convencional, i que va permetre a l'emissora pública nacional ampliar la seva oferta sense haver de desplaçar cap espai radiofònic de la seva programació habitual. Per la seva banda, RAC1 va apostar pel RAC+1, un segon canal en línia que li ha permès cobrir, especialment, esdeveniments esportius al marge de l'antena principal. 

I no és només la ràdio que ha explorat aquest camí: la televisió fa temps que va pel mateix sender. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ho ha fet, per exemple, a través del canal 3Cat, que en determinades ocasions ofereix retransmissions en directe exclusivament per internet, mentre els canals de la TDT emeten els continguts habituals. Aquestes experiències han demostrat que el multicanal digital no és un luxe ni una extravagància, sinó una eina de comunicació moderna que permet ser més presents, més àgils i flexibles i, sobretot, més propers a l'audiència.

Ràdio Sarrià aposta ara, amb tota la modèstia del món, per oferir aquest segon canal d'emissió. El nou canal s'ha batejat com a Més Ràdio Sarrià i és, essencialment, un segon canal d'emissió en línia que emet en directe i que conviurà amb l'antena convencional sense substituir-la ni interferir-hi. Cal tenir clar que es tracta d'un espai diferent de l'FM: mentre que l'antena principal continua emetent la programació habitual, Més Ràdio Sarrià s'activarà en moments concrets per oferir continguts alternatius, sobretot retransmissions en directe d'esdeveniments que, per la seva durada o el seu format, no tindrien cabuda a la graella ordinària sense desplaçar altres programes.

És important subratllar que Més Ràdio Sarrià no estarà disponible sempre de manera permanent i continuada: el canal s'activarà quan hi hagi contingut exclusiu que ho justifiqui. Aquesta decisió és, de fet, coherent amb la filosofia de l'emissora: no omplir hores per omplir-les, sinó posar els micròfons on cal i quan cal, amb sentit i amb criteri. Pensem, per exemple, en una retransmissió esportiva d'un partit que no estava previst a la programació però que coincideix en el temps amb la d'un ple municipal, que Ràdio Sarrià ja té programat. En un cas com aquest, el ple s'emetria per l'antena convencional, com estava previst, i el partit podria trobar el seu lloc a Més Ràdio Sarrià, sense renúncies, sense solapaments, sense haver de triar.

Per a connectar amb Més Ràdio Sarrià quan estigui actiu, només cal accedir al web de Ràdio Sarrià (https://www.sarriadeter.cat/radio/) des de qualsevol dispositiu i activar la retransmissió de Més Ràdio Sarrià. En el moment que el canal estigui en actiu, hi trobareu el contingut en directe; quan no emeti, l'adreça romandrà silenciosa a l'espera de la propera activació.

Des d'Ona Sarrià estem convençuts que Més Ràdio Sarrià representa un pas endavant en la consolidació d'una emissora municipal que vol ser moderna, útil i present en la vida del poble. En l'article del número anterior d'aquesta revista us parlàvem dels projectes de futur que tenim sobre la taula: l’estudi principal a peu de carrer i una presència digital renovada amb un nou web. Més Ràdio Sarrià és, en certa manera, una mostra que els nostres projectes no es queden en paraules, que mentre projectant la ràdio del demà, no deixem de millorar i d'innovar en la ràdio d'avui. 

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.