Human. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Human".

La de The Human League, publicada el 1986, és una balada de pop electrònic que parla d’una relació marcada per la infidelitat: dues persones s’han fet mal i han comès errors. Parla de la culpa i del perdó i, per tant, de la imperfecció humana i de la impossibilitat de no equivocar-nos, així com de la necessitat que ens perdonin quan ens equivoquem.

La de The Killers, publicada el 2008, té un ritme més intens i accelerat. Tracta la condició humana des d’una altra vessant i es pregunta si som persones amb criteri propi o si acabem seguint el compàs que ens marquen...

Les dues cançons, dues "Human", miren la condició humana des de llocs diferents: una, des de la fragilitat, la culpa i el perdó dins d’una relació; l’altra, des de la llibertat de pensar i decidir per un mateix.

La Vaga general de l’11N des del tercer sector social

Avui, 11 de novembre, hi ha convocada una vaga general. També des del tercer sector social s’hi han sumat veus diverses: la Taula del Tercer Sector, ECAS i Plataforma Educativa. Tres mirades, des de llocs diferents, que coincideixen en una idea de fons: cal defensar els drets socials i garantir unes condicions de vida dignes per a tothom.

La Taula del Tercer Sector posa l’accent en la força de la societat civil organitzada i en la necessitat de defensar els drets socials, la qualitat de l’ocupació i la garantia d’ingressos. ECAS, que agrupa entitats que acompanyen cada dia persones en situacions de vulnerabilitat, assenyala amb claredat que la crisi de l’habitatge és avui un dels principals factors de desigualtat i exclusió. I Plataforma Educativa recorda que la pèrdua de poder adquisitiu, la precarietat laboral i les dificultats per accedir a un habitatge assequible van de bracet.

Perquè, de fet, de què serveix tenir feina si el sou no permet pagar un habitatge digne? I com es pot construir un projecte de vida amb autonomia i seguretat si una part tan important dels ingressos se’n va en el lloguer, o si ni tan sols es pot accedir a un habitatge estable? L’habitatge no és només un sostre: és una condició per poder exercir altres drets i viure amb dignitat. I les condicions laborals han de permetre, precisament, que treballar sigui una garantia de vida digna.

Les entitats socials coneixen de prop aquesta realitat i també les conseqüències de no afrontar-la. Per això, demanen polítiques públiques i recursos suficients per garantir serveis de qualitat, millorar les condicions laborals i ampliar l’accés a l’habitatge social i assequible. Avui, amb motiu de la vaga, les seves veus ens recorden que una vida digna no es pot donar per descomptada: cal fer-la possible, entre totes i tots.

Tren de vida

Espanya té uns quatre mil quilòmetres de línies d’alta velocitat, la xarxa més extensa d’Europa i la segona del món, només per darrere de la Xina. Aquests dies, arran del tràgic accident d’Urda, els mitjans de comunicació han posat xifres a l’alta velocitat espanyola.

Aquests darrers anys hem anat sumant quilòmetres i quilòmetres d’alta velocitat, amb una inversió gegantina i la voluntat legítima de connectar el territori. Però, si ens comparem amb altres països, les dades fan pensar, i molt: a Espanya hi ha molts menys viatgers per quilòmetre que a França o al Japó, i menys inversió en manteniment per quilòmetre. Aquesta dada, al final, està esdevenint clau, i literalment vital: molta xarxa, poc ús i poc manteniment; mala peça al teler. A Espanya hi ha hagut un tren de vida que inaugurava molt, estacions i quilòmetres i més quilòmetres d’alta velocitat, però que els mantenia i els cuidava poc.

I aquest és també un tren de vida que, malauradament, s’ha endut massa vides. Només aquest 2026, Adamuz, al gener, 46 morts, i Urda, el 28 d’octubre, 69. Quan parlem de manteniment, de seguretat i de si el sistema falla, ja no parlem d’un debat tècnic. Parlem de vides.

Ara, amb els morts encara massa recents, alguns polítics, també el ministre que ha acabat dimitint, han començat a insinuar que potser n’hem fet un gra massa amb l’alta velocitat. Massa xarxa, massa quilòmetres, massa estacions amb pocs viatgers... Benvinguda sigui l’autocrítica, tot i que arribi tard i, per desgràcia, a un preu massa alt i en plena precampanya electoral.

Ara ja sabem que la clau de l’èxit no era tenir més quilòmetres d’alta velocitat, qui la tenia o la té més llarga, sinó tenir una xarxa més eficient, més ben mantinguda i, sobretot ara, més segura.

"Portar un tren de vida" vol dir viure per damunt de les pròpies possibilitats, fer un ús dels recursos que no sempre ens podem permetre, estirar més el braç que la màniga. Aquests dies, davant de totes aquestes xifres d’inversió en alta velocitat, de despeses de manteniment, de viatgers per quilòmetre i d’eficiència, quan penso en l’alta velocitat espanyola, aquesta expressió inevitablement em ve al cap, en sentit crític: un tren de vida, al capdavall, no es mesura pel que gastem a construir-lo, sinó pel que som capaços de fer perquè ningú hi perdi la vida.

De "Butaca 87" a "Cinema, música i acció". Entrevista a Rosa Soler Carpio

Fins i tot quan el cinema era mut, la música, tocada en directe a la sala, n'era un element quasi imprescindible. Des d'aleshores, cinema i música han anat de la mà, fins al punt que costa imaginar una pel·lícula sense la seva banda sonora.

Ho sap prou bé la Rosa Soler Carpio, veïna de Sarrià de Ter, infermera de professió i una de les veus de Ràdio Sarrià amb una trajectòria més llarga, sempre vinculada al cinema. Va començar a mitjans dels anys noranta, i en el seu programa radiofònic sobre cinema hi va tenir la seva primera experiència radiofònica un joveníssim Pep Prieto, avui un reconegut periodista, escriptor i crític de cinema i sèries.

Durant tretze anys la Rosa va conduir “Butaca 87”, un programa dedicat al cinema i, més endavant, també a les sèries, i actualment dirigeix i presenta, també a Ràdio Sarrià, el programa “Cinema, música i acció”, dedicat a les bandes sonores i els musicals.

De cinema, de ràdio, de música i de molt més en vam parlar amb la Rosa, mesos enrere, en el programa “Cançons que parlen”, de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

"Just M. Casero: fragments de vida", al Centre Cívic Barri Vell - Mercadal de Girona

Aquest és el text que vaig llegir aquest dilluns, en motiu de la presentació de l'exposició "Just M. Casero: fragments de vida", al Centre Cívic Barri Vell - Mercadal de Girona. 

Hola a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just continuï mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Barri Vell – Mercadal que aculli, a partir d’avui i al llarg d’aquest mes de novembre, aquesta exposició, creada aquest mateix any, de forma conjunta, pel Centre Cívic Pont Major i la Biblioteca Just M. Casero, amb un agraïment especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes per l'interès, la cura i l'estima amb què la van muntar, i a en Jordi Garcia i a l’equip d’aquest centre cívic per haver-la acollit, ara.

Aquesta exposició, es va exposar a la Sala Luis Herrera del Centre Cívic de Pont Major durant el mes d’abril d’enguany, formant part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que avui, amb les Fires de Sant Narcís encara a flor de pell, inaugurem "Just M. Casero: fragments de vida" en aquest centre cívic, al cor del Barri Vell de Girona.

L’alegria i l’oportunitat és triple, i permeteu-me que, breument, us n’expliqui els motius.

El primer lloc, per les dates:
No, no és perquè avui sigui el Dia dels Difunts, Dia dels Morts o Dia de les Ànimes (que potser també), sinó per la proximitat amb les Fires de Girona, finalitzades tot just ahir; perquè des de fa quaranta-cinc anys parlar de les Fires de Sant Narcís vol dir parlar, també i modestament, del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que des del mateix any que va morir en Just, l’any 1981, organitza la Llibreria 22. I aquesta exposició, aquesta que avui inaugurem, també forma part dels "actes del Casero", de la 34a Proposta de poesia que embolcalla, des de la més de trenta anys, el Premi Casero.

És per això que també voldria fer un sentit agraïment a la Llibreria 22 i a en Guillem Terribas i en Jordi Gispert per sumar-se a participar en aquesta exposició i incloure-la dins els "actes del Casero", i sobretot per haver contribuït, amb aquest modest, i alhora prestigiós, premi literari a recordar, any rere any, la figura d’en Just i la seva contribució, intensa i inacabada, a la vida social, cultural i política d’un temps, d’una ciutat, d’un país. Moltes gràcies, Guillem, Jordi i tota la família de la Llibreria 22.

Sobre les Fires, entre altres textos, en Just va escriure:

"Aquest matí nevava fulles a la Devesa. Una catifa considerable de mans resseques precipitava nostàlgicament la decadència d'aquest temple de llum i artifici. A poc a poc, les veles han ensenyat la carcassa vella i esperpèntica de la parada de fires, i els rostres il·luminats d'anit han aparegut aquest matí excessivament cansats de suportar la màrfega de cada dia. Al cel, damunt els teulats, les gavines dels rius confonien el seu vol amb un ramat de fulles abordat pels mastins del vent. Gran espectacle, amics. És com si alguns coets de la vigília, apagats, absolutament frígids, vaguessin encara a la recerca dels oasis perduts. Finalment, ha arribat la pluja. (Girona de novembre. Quiosc, 4 de novembre de 1980)"

En segon lloc, per l’emplaçament:
En Just va ser, com la seva família, un nòmada. Nascut a Portugal, fill d’una família extremenya, la seva geografia vital, Portugal i Extremadura a banda, també passa per l’Empordà (Figueres, naturalment, i també Cantallops, entre altres indrets), per Sarrià de Ter i per Girona. I de Girona, tot i que, inevitablement i amb justícia, el vinculem al barri de Pont Major, on va viure i lluitar, el Barri Vell, aquest barri vell, està estretament vinculat a la vida d’en Just, en diferents períodes.

El primer període, clau en la vida d’en Just, va ser el del seu pas pel Seminari de Girona. Jaume Guillamet ho relatava així a "Memòria de Just":

"Meritissimus era la nota més alta al Seminari i en Just en va treure molts. Hi va entrar el 1957, amb onze anys fets, i en va sortir el 1966, a punt de fer-ne vint i d'anar a fer el soldat. Nou cursos complets. S'hi va fer gran.

[...] Els pares ja havien decidit que estudiés i pensaven que fes el batxiller a La Salle [de Figueres ], però mossèn Lluís els va cridar i els va parlar dels avantatges que els podia oferir si es feia seminarista: la roba pagada, almenys el primer any, els llibres i la pensió. Tot això podia sumar més de sis mil pessetes de l'època. «Se ve que Mn. Sureda no quiso perder un alumno», recordava haver sentit al pare.

Va començar el curs. El pare el va acompanyar a Girona, mentre la mare i la tia es quedaven plorant a casa. Ell tenia un nus a la gola que li va trigar a marxar. El Seminari era a la part vella, prop de la catedral. S'havien de pujar unes escales per arribar a aquell recinte de la ciutat de pedra on es faria gran. Les germanes tenen records alegres de quan l'anaven a veure, un diumenge al mes, a dur-li roba i menjar. Ell quasi no sortia i els primers temps es va enyorar molt.

Aviat hi va fer amics." (Jaume Guillamet. Memòria de Just)

El segon període va ser uns anys més tard. L’estiu de 1969, amb vint-i-tres anys, torna a Girona i primer viu en una habitació de la casa del porter del Seminari, al carrer Bellmirall número 4, molt a prop de la Catedral. Poc després, va trobar una habitació en una pensió a l’eixample de Girona i va viure en diferents indrets fins que a la tardor de 1971, ja casat amb la meva mare, va viure al quart pis de la Casa Masó, fruit de la bona relació i amistat Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta, «amb un magnífic balcó sobre l’Onyar», com va escriure Jaume Guillamet, des d’on precisament es va fer la fotografia que acompanya els textos d’aquesta exposició. A la Casa Masó i sobre l’Onyar hi van viure fins a l’estiu de 1974, just abans de néixer jo...

Sobre l’Onyar i la Girona que el riu remulla, aquest riu que en certa manera també fa de frontera entre el Barri Vell i el Mercadal, en Just va escriure:

"De vegades m'ha semblat, de cop, que Girona podia ser Venècia, una Venècia amfíbia, conjuntural, accessible només des d'un vaixell que creua per l'Onyar. La plaça de Sant Agustí seria com una petita San Marco, sense orquestrina, però amb un reconfortant perfum de marisc i de paella acabada de guarnir." (Un raig de cada dia. Quiosc. 25 de maig de 1980)

En tercer lloc, per l’any: 
És pertinent subratllar la doble efemèride que es dona aquest any 2026: el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre de poemes «Una eterna claredat»:

"Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix."

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició "Just M. Casero: fragments de vida"
Centre Cívic Barri Vell - Mercadal. Girona, 2 de novembre de 2026

Passatgers, al tren?

El 28 d’octubre de 1848 es va fer el primer trajecte en tren de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, en la primera línia de ferrocarril. El recorregut, de 28,25 quilòmetres, va durar aproximadament 35 minuts, amb parades a Badalona, Montgat, el Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró. El tren va passar per un túnel a Montgat, el primer de la xarxa ferroviària peninsular.

Cent setanta-vuit anys després, Espanya té més de 16.000 quilòmetres de xarxa ferroviària, dels quals més de 4.000 són d’alta velocitat. És evident que, des d’aquell primer trajecte, el tren ha anat cosint territoris i apropant persones i mercaderies. Avui és un element indispensable de la nostra mobilitat. Ens n’adonem especialment quan la xarxa falla, malauradament més sovint del que voldríem i del que seria desitjable.

El 28 de novembre de 1852, al paratge del Cerro Negro, prop de Madrid, es va produir el primer accident ferroviari mortal documentat a la península. Una part del tren, que havia sortit de Madrid en direcció a Aranjuez, va caure per un terraplè després de descarrilar. Va morir el fogoner i hi va haver diversos ferits. Les causes exactes no es van establir amb certesa: les cròniques de l’època apuntaven a possibles problemes amb un carril o amb una peça de la locomotora.

Però la primera línia ferroviària espanyola no va ser, estrictament, la de Barcelona a Mataró. Va ser la línia de l’Havana a Güines, a l’illa de Cuba, inaugurada el 19 de novembre de 1837. El primer accident ferroviari conegut en aquella xarxa es va produir el 15 de gener de 1838, quan la locomotora va descarrilar després de topar amb un bou. No hi va haver víctimes mortals, si no comptem, és clar, el bou.

El passat 28 d’octubre, cent setanta-vuit anys després d’aquell primer viatge en tren i cent setanta-tres després del primer accident ferroviari mortal documentat a la península, ens vam despertar amb la notícia d’un accident ferroviari terrible i encara difícil d’entendre. Una tragèdia que, inevitablement, ha marcat l’actualitat informativa i també la precampanya electoral.

La història del ferrocarril, com la de tots els mitjans de transport, també s’explica a través dels accidents. Estudiar-ne les causes, més enllà de la magnitud de la tragèdia i de la tristesa de les conseqüències, ha impulsat millores i avenços en seguretat. La seguretat, juntament amb el bon servei i la puntualitat, és indispensable per generar confiança entre els usuaris.

Aquest darrer accident, i les causes que encara s’han d’investigar, han sacsejat inevitablement la confiança en el tren en general i en l’alta velocitat en particular. També alimenten la por i fan tornar una pregunta que potser donàvem per resolta: continua essent més segur viatjar en tren?

Ens ho preguntem quan n’hem d’agafar un, com passa amb l’avió, tot i que mirem de no pensar-hi gaire. Tampoc no hi pensem gaire quan anem en cotxe, en moto o en autobús. En qualsevol cas, confiem que qui ha de vetllar per la nostra seguretat ho faci amb totes les mesures de prevenció, amb la tecnologia adequada i amb les aptituds, les habilitats i les competències de les persones que treballen perquè aquests serveis funcionin bé.

El 28 d’octubre de 1848, un primer tren va sortir de Barcelona cap a Mataró i va obrir un camí que, des d’aleshores, ha apropat persones i territoris. Cent setanta-vuit anys després, aquesta data ens recorda tant el que el tren ha fet possible com allò que no podem donar mai per descomptat: la seguretat i la confiança de qui hi puja.

Bad. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Bad".

La de U2 , publicada el 1984, és una cançó intensa i fosca que parla de l’addicció a les drogues i de la impotència de veure com algú proper s’hi enfonsa, s’hi perd... Bono sembla voler ajudar aquella persona a desenganxar-se’n i trobar una sortida...

La de Michael Jackson, publicada el 1987, té una altra energia: bn diferent: és més directa i rítmica, més descarada i desafiant. Aquí «bad» no vol dir simplement ser dolent, sinó que és l'actitud ("malote?") apodera per mostrar-se fort, segur i capaç de plantar cara. Una afirmació de personalitat que va esdevenir una de les grans cançons de Michael Jackson.

Dues "Bad" que miren la lluita personal des de llocs ben diferents: una vol alliberar algú d’allò dolent i perniciós que l’arrossega; l’altra reivindica la força de qui es nega a deixar-se definir pels altres.

Tres derrotes

El primer equip de futbol masculí del Barça està vivint, aquests dies, la primera sotragada de la temporada. Després d'un inici enlluernador a la lliga espanyola i a la Lliga de Campions, amb un festival de joc, gols i resultats, l'equip ha sucumbit davant els dos rivals més forts als quals s'havia d'enfrontar en aquest primer tram, aquells rivals a abatre si es volen guanyar títols, enfrontaments que segurament la plantilla blaugrana tenia marcats com a partits especials, els que permetrien calibrar el nivell de l'equip: a la Lliga de Campions, derrota contra el darrer doble campió de la competició, el PSG, i a la lliga espanyola, derrota contra l'etern rival, el Real Madrid.

En tots dos partits el Barça va competir, certament, i fins i tot en alguna fase del joc els podria haver guanyat tots dos, però la realitat és molt tossuda i els resultats són inapel·lables: quan la manca d'encert de cara a gol es combina amb errors defensius, que formen part del futbol, de l'esport i de la vida, el camí cap a la victòria fa més pujada i la remontada heroica no sempre apareix.

La part positiva d'aquestes dues derrotes és que, més enllà del dolor que en si mateixes produeixen, no castiguen l'equip, avui, pel que fa a la classificació, ni a la lliga espanyola, on el Barça segueix líder, ni a la Lliga de Campions, on segueix en posicions capdavanteres. A l'abril o al maig, en comptes de l'octubre, aquestes derrotes sí que poden significar perdre títols; ara, sobretot, representen un toc d'atenció i, en alguns casos, poden marcar un punt d'inflexió.

En tot cas, són les dues primeres derrotes de l'equip aquesta temporada i, sincerament, quants hauríem signat aquest inici? I la transcendència d'aquestes derrotes estarà marcada, com sempre, pels futurs resultats, pel que passi en els pròxims partits.

Dues derrotes, però, i la tercera? La tercera es va produir aquest dilluns a Londres, a la gala de la Pilota d'Or, un trofeu que finalment no va guanyar Lamine Yamal, sinó Harry Kane, decepció que ni tan sols el Trofeu Kopa al millor jugador jove, el tercer consecutiu, ha pogut consolar del tot. Aquesta, però, és una derrota relativa, ja que Lamine ha format part, un any més, del podi de la Pilota d'Or, enguany amb un meritori tercer lloc, i el Barça ha tenyit de blaugrana fins a sis dels dotze trofeus que es van repartir.

Si la trajectòria de Lamine Yamal no es trenca, més aviat que tard guanyarà una Pilota d'Or, perquè de talent i de futbol a les botes en té de sobres, i la joventut l'acompanya.

Unes derrotes que, ben metabolitzades, poden fer créixer l'equip; unes derrotes que, mal païdes, el poden condemnar. En el futbol, com en l'esport, com en la vida, la qüestió no és la caiguda sinó com t'aixeques...

Mort per la creu

Dies enrere es va fer viral el vídeo de la mort d'un sacerdot en caure-li a sobre una creu de fusta de la paret de l'altar durant una missa a Guayaquil, a l'Equador. L'església era la Parròquia Nuestra Señora del Perpetuo Socorro i el sacerdot es deia Patricio Sánchez Molinari, que tenia 52 anys i estava a punt de fer-ne 53.

Aquesta inesperada, sobtada i tràgica mort m'ha fet pensar en la por que ens caigui quelcom a sobre, un temor molt compartit i que caracteritza alguns personatges de ficció. Un dels més destacats, sens dubte, és Copdegarròtix (també conegut com a Abraracúrcix), el cap del famós poblat gal d'Astèrix i Obèlix, que sobretot té por (més que dels romans!) que el cel li caigui al damunt.

Es podria dir que, quasi literalment, el cel ens ha caigut al damunt aquests darrers temps en forma de DANA, causant estralls; però hi ha altres elements que temem que ens caiguin a sobre. El més comú i a priori inofensiu, tot i que fastigós, és una cagarada d'ocell i, qui més qui menys, tothom n'ha estat víctima alguna vegada. Quan som al carrer, també temem pels testos, les teules o els fragments de cornises que es puguin desprendre dels edificis. Menys habitual és que caiguin focus o altaveus de teatres, auditoris o sales de concerts; algunes vegades em fixo si en tinc algun a sobre, pel que pugui passar, i hom sempre confia que tots aquests elements estiguin ben collats i que, de tant en tant, algú els revisi i els repassi.

I tornant a les esglésies, en més d'una ocasió he temut que cedís la creu, robusta i de fusta, o la corona que l'envolta, de ferro i coure, obres de l'artista sarrianenca Emília Xargay, que hi ha a l'Església de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Sarrià de Ter. La creu, previsiblement, cauria sobre l'altar, pero la corona podria caure, segons com cedís algun dels quatre punts que la subjecten, sobre l'altar o sobre el mossèn...

La tràgica mort del pare Patricio Sánchez Molinari, de la Parròquia Nuestra Señora del Perpetuo Socorro de Guayaquil, ha activat aquesta por. I és que, en aquest cas, ni Déu ni Jesucrist l'han salvat; ans al contrari, una representació d'aquest darrer ha estat la causa de la seva mort.

Que un capellà mori per la creu en ple ofici, per l'impacte d'un Jesús crucificat, dona ales (més enllà de la por) a l'humor, la ironia i fins i tot la sàtira. En tot cas, suposo que el pare Patricio Sánchez Molinari ja tenia el cel guanyat i, en cas que no fos així, la seva tràgica mort, mort per la creu, li hauria de convalidar tots els mèrits i donar-li via directa cap al cel.

La filla del barber del Pont. Entrevista a Flora Hurtado Cufí

És quasi impossible parlar amb la Flora i no pensar en els seus pares i, especialment, el seu pare, en Zacaries, de professió barber, però que en realitat va ser molt més que un barber, i la seva, molt més que només una barberia...

La barberia d'en Zacaries forma part dels meus records d'infància, sobretot em tenia fascinat la col·lecció de clauers que tenia penjada a la paret, i que va fer que jo, durant una època, en col·leccionés alguns... De petit no en coneixia l'origen, d'aquesta col·lecció, fins que la Flora m'ho va explicar, eren clauers que la clientela, qui passava per la barberia, li portaven de cada lloc on anaven...

I és que en un temps on no hi havia centres cívics, llocs com la barberia d'en Zacaries eren punt de trobada, més enllà de retallar la barba i tallar els cabells, per fer reunions improvisades (o planificades) de l'associació de veïns, del futbol, o simplement per fer-la petar i prendre el pols al barri, a la ciutat, al país, al món...

D'en Zacaries, de la barberia i de molt més (del jutjat, del Pont Major i de Sarrià de Ter, de les cançons) en vam parlar amb la Flora, mesos enrere, en el programa “Cançons que parlen”, de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A 365 dels 50

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, una xifra mitificada, a vegades en excés, una xifra temuda, tot i que és una edat que, avui dia, en general, es viu en plenitud, a les portes de la maduresa, i en la qual, naturalment, s'és massa jove per morir, però no massa vell per al rock'n'roll. Avui comença un compte enrere cap a un aniversari que, com els que culminen, o enceten?, una dècada, fa xamfrà: fa impressió i provoca una certa basarda.

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, però avui encara no els celebrem, tot i que és una fita que sembla eclipsar els aniversaris que la precedeixen, i especialment aquest, el dels quaranta-nou. La celebració dels quaranta-nou és potser més modesta que la dels cinquanta, però alguns cops és més celebrada per qui els fa, perquè és l'últim baló d'oxigen que ens queda: a aquestes alçades, a un any vista, moltes persones, amb més o menys intensitat, ja ens projecten cap als cinquanta, de manera que a l'expressió "quasi cinquanta, eh!" podem respondre, afirmant i reafirmant, "de moment són quaranta-nou, no cinquanta!".

Per tant, avui el que ens toca és celebrar els teus quaranta-nou anys, sense necessitat de situar-los com a avantsala de res, tampoc dels cinquanta, sinó com a present d'una vida, present temporal i present de regal. Avui centrem-nos en els quaranta-nou, que els cinquanta ja vindran sols i, quan sigui el moment, d'aquí a 365 dies, ja els donarem la benvinguda amb festa i alegria, com fem avui amb els teus quaranta-nou.

El quaranta-nou sembla un número incomplet, com tots els que acaben en nou, com si els faltés una part per esdevenir rodons; i si bé els rodons tenen més notorietat, els que no ho són també són importants, també compten. I tant que compten: sense el quaranta-nou, no hi ha cinquanta possible.

Així que avui només em resta dir-te: per molts anys, i feliços quaranta-nou!

Podem Sumar?

La història de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, com la de tantes esquerres d'aquí i d'arreu, és sovint la història d'un espai que s'ha anat fent a còpia d'escissions i, algunes vegades, també d'enteses, fusions i coalicions. El Partit Comunista d'Espanya, sense anar més lluny, va néixer el 1921 d'escissions del PSOE, i des d'aleshores socialistes i comunistes, igual que els diversos corrents i partits que han configurat el comunisme i el socialisme, han alternat moments d'entesa i moments de trencament.

Un exemple recent és Podem, un partit nascut a l'escalf del 15M que, anys més tard, fruit de desavinences polítiques i de lluites pel poder, va acabar trencant amb Sumar, deixant l'espai dividit en dues sigles que sovint semblen competir més entre elles que contra l'adversari. És clar que també hi ha exemples de fusió, com el del PSC a la Transició, que va aglutinar al seu dia la federació catalana del PSOE, Convergència Socialista de Catalunya, de Joan Raventós, i el PSC-Reagrupament, de Josep Pallach, una unió amb recels i tensions, però que durant anys va tenir encerts i èxits electorals, fins que, sobretot arran del Procés, va generar un trencadís i una crisi en el sí del propi partit.

Ara, davant d'unes eleccions anticipades, l'esquerra a l'esquerra del PSOE ha fet un nou intent de fusió a través d'una gran coalició, el Front Ampli, que agrupa Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns, i que, es suposa, ha de servir per combatre amb més força l'auge de les extremes dretes. Però la salsa no ha acabat de quallar a tot arreu: Podem, per exemple, ha anat pel seu compte i, a Catalunya, ha pactat amb ERC, o, més ben dit, amb Gabriel Rufián. Aquests dies hem pogut veure i escoltar més el que els separa, que segurament és poc, que el que els uneix, que segurament és més. La impressió és que s'ha imposat més la mirada estreta, l'interès particular, per sobre d'un front que s'havia volgut ampli i que, finalment, no ho ha estat prou.

És clar que res de tot això és nou, i ja ho van retratar, amb sarcasme, els Monty Python a "La vida de Brian", en el cèlebre esquetx del Front Popular de Judea, que odia el seu rival, un altre front popular amb un nom gairebé idèntic, més del que odia els romans, l'enemic comú. Quaranta-set anys després, aquest acudit continua sent, malauradament, un document d'actualitat, un acudit dels nostres dies, del nostre temps.

El penúltim fuster de Sarrià de Ter? Entrevista a Pere Lladó Pelegrín

Hi va haver un temps en què el fuster començava la finestra pel tronc: serrava, deixava assecar, tractava la fusta i, setmanes després, acabava la peça. Feia portes, mobles i cuines, i qui es casava encarregava tots els mobles del pis pensant que li durariena tota la vida. I li duraven tota la vida!

Aquell ofici, tal com es feia anys, dècades enrere, s'està perdent o, si més no, s'està transformant. De les cinc o sis fusteries que temps enrere hi havia a Sarrià de Ter, avui en queden una o dues, com a molt, i el fuster d'ara, com m'explicava en Pere Lladó Pelegrín, gairebé compra, munta i ven més del que elabora en el taller.

En Pere ve d'una nissaga de fusters que es remonta amb el seu besavi, que feia calaixeres, trones i de tot, i que ell va seguir treballant amb el seu pare, començant a treballar al taller de casa, al carrer Major de Sarrià de Ter, quan en tenia 13. Es va jubilar més de cinquanta anys després, als 64 anys, quan va veure que allò, aquella fusteria de tota la vida, ja no tenia futur: avui els mobles d'una casa, d'un pis, ja no s'encarreguen en una fusteria, sinó per peces en una gran superfície i em munten a casa, i no necessàriament duren tota una vida...

En Pere encara guarda les eines del besavi amb la idea, sempre ajornada, de fer-ne una vitrina, testimoni d'un llegat. En Pere, ja jubilat, no sé si és, literalment, el penúltim fuster de Sarrià de Ter, però només que ho sembli, ja diu molt. Ell, com tants altres, són el testimoni viu d'una professió que s'ha transformat radicalment els darrers anys, d'un ofici que ha perdut part d'artesania, de creativitat i, com els mobles que construïen, de perdurabilitat.

De tot això i molt més, de motos, de jocs de carrer, de la mili, etc., en vam parlar amb en Pere, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

29N, el tres-cents trenta-tresè dia

El vint-i-nou de novembre és el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, excepte els anys de traspàs, que és el tres-cents trenta-quatrè. Multiplicant-ho per dos, enguany ens apareix el número del diable... Ai, ai, ai, que em sembla que algú l'està invocant!

El vint-i-nou de novembre se celebren les onomàstiques de Sant Sadurní, també conegut com a Serni o Cerní; Sant Filomè i Santa Il·luminada. Sant Sadurní va ser el primer bisbe de Tolosa al segle III, i va ser martiritzat en essent arrossegat per un bou salvatge; Sant Filomè va patir el martiri a l'actual Turquia en ser torturat amb claus clavats al cap i a les extremitats; Santa Il·luminada va ser una verge italiana del segle IV que va morir a la presó després de ser denunciada pel seu propi pare.

El vint-i-nou de novembre, d'anys pretèrits, van néixer Enric Prat de la Riba i el FC Barcelona, i van morir Francesc Pi i Margall, Francesc Civil i, més recentment, Joan B. Culla; també Monteverdi, Puccini i George Harrison es van acomiadar d'aquest nostre món un 29 de novembre.

El vint-i-nou de novembre és, també, el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí, establert oficialment per les Nacions Unides; el Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, el Dia Mundial de la Conservació del Jaguar, el Dia Mundial de l'Ós Formiguer i el Dia de la Conscienciació sobre la Síndrome de Menkes, una malaltia genètica minoritària.

El vint-i-nou de novembre és festiu local a La Roca del Vallès i, naturalment, a Sant Sadurní d'Anoia. Enguany, el 29 de novembre serà festiu arreu, ja que és diumenge, i és el dia assenyalat al calendari, des de principis d'octubre, per celebrar les eleccions estatals, anticipades arran de la crisi dels decrets de l'habitatge, dels anomenats decrets Maricarmen.

Serà el 29 de novembre el dia de la santa democràcia? Hi ha partits que, tot just convocades les eleccions, ja van començar a llençar sospites de tupinada electoral, dubtant del vot per correu... Mare de Déu, quina pre-campanya i campanya electoral ens espera!

I a la Viquipèdia, caldrà fer referència a la mort de la democràcia espanyola, per l'arribada al poder de l'extrema dreta? Algú tindrà motius per dir, de forma solemne i, si cal, amb la sintonia del NO-DO, que finalment el tres-cents trenta-tresè dia de l'any vint-i-sis va ser el dia de la victòria i del renaixement de la nova España?

Veurem si els agnòstics i els d'esquerres haurem d'encomanar-nos als sants, potser a Santa Il·luminada, per si de nou, també a Catalunya, entrem en una cova fosca i profunda, una cova que condemni a l'ostracisme figures com Enric Prat de la Riba, Francesc Pi i Margall, Francesc Civil, Joan B. Culla i fins i tot una institució com el FC Barcelona... O si, per mala ventura, d'aquí a uns anys es commemorarà el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Català, decidits com estan uns i altres a anorrear-lo...

En fi, el 29N, el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, hi ha eleccions estatals al Congrés dels Diputats. Entenc que hi hagi qui no vulgui anar a votar; jo hi aniré. El que no tinc tan clar, avui, és si dins el sobre hi haurà una butlleta ni de quin color serà, en cas que n'hi hagi...

Avui, 14 d'octubre, el dos-cents vuitanta-setè dia de l'any, encara em resten quaranta-sis dies per decidir-me.

Si avui és 12 d’octubre, això no és Lliurona

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és el títol d'una comèdia nord-americana de 1969, en què un grup de turistes recorre Europa en autocar en divuit dies, amb parades tan fugaces que gairebé no tenen temps de saber on són. Una mena d'"Oh! Europa" avant la lettre, la mítica sèrie de TV3 de començaments dels anys noranta. La frase ha acabat esdevenint una expressió popular, d'aquelles que serveixen per descriure quan ens deixem portar pel calendari i la ruta.

Com tota bona frase feta, s'ha anat parafrasejant: si és dilluns, això és feina; si és diumenge, això és dinar de família; si és agost, això és platja. I també hi ha qui l'ha aplicada a dates concretes del calendari, com el 12 d'octubre, que, segons qui ho miri, és el Dia de la Hispanitat, la festa nacional d'Espanya o el dia de la resistència indígena, i per tant, per a molts, un dia sense res a celebrar. És clar que, segurament, hi ha qui voldria poder (tormar a) dir: "Si hoy es 12 de octubre, esto es el día de la raza"!

A casa, però, fa uns anys que aquesta frase, aplicada al 12 d'octubre, té un altre sentit: si avui és 12 d'octubre, això és Lliurona. Poc a poc s'ha anat convertint en tradició que la meva família paterna ens trobem, per aquestes dates, en aquest meravellós i perdut indret a cavall de l'Empordà i la Garrotxa, un racó de boscos, de turons i de camins que serpentegen, amb poca gent i molt de silenci. Un silenci trencat, sobretot en aquesta època, pel bram dels cérvols, aquest crit greu i profund, tan característic, que fan els mascles en època de zel. Els mascles els sentim més que no pas els veiem, a diferència de les femelles i les cries, que de tant en tant veiem passar, corrent i fent saltirons.

Enguany, aprofitant que el 12 d'octubre cau en dilluns, vam preferir avançar la trobada un dia i anar-hi ahir diumenge. Amb els pocs anys que hi anem, d'aquesta nova tradició, d'aquesta nova trobada familiar, ja hem establert una mena de litúrgia: trobada al voltant de les 12 h; passejada pel petit poble, amb la inevitable visita a l'església, convertida avui en un centre social i cultural; dinar en un indret més enlairat, com sempre a la nostra família, compartit amb el que porta i ha preparat cadascú; bona sobretaula i, a la tarda, passejada per diferents indrets, per estirar les cames i fer baixar el dinar, tot i que hi ha qui aprofita per fer una migdiada, jugar a cartes o seguir fent-la petar.

És per això que avui, 12 d'octubre, això no és Lliurona; però l'any vinent, si tot va bé, la frase tornarà a tenir sentit i la meva família paterna, el 12 d'octubre, tornarem a Lliurona per compartir taula i passejada i per escoltar el bram dels cérvols...

Our House. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Our House".

La de Crosby, Stills & Nash, publicada el 1970, neix d’un moment senzill i íntim de la vida de Graham Nash i Joni Mitchell, que aleshores eren parella i compartien casa. Un matí fred, en tornar a casa després d’esmorzar, Nash va encendre el foc mentre Mitchell posava unes flors en un gerro nou. D’aquella escena domèstica en va sortir una cançó dolça i reposada sobre la felicitat de compartir casa i vida.

La de Madness, publicada el 1982, ens porta a una casa ben diferent: la d’una família sempre en moviment, entre les presses, les feines de casa i el brogit de cada dia. Amb el seu ritme enèrgic i el seu punt d’humor, "Our House" transforma la rutina familiar en una petita festa. És també una de les cançons que Madness va interpretar a la mítica sèrie Els Joves, on el grup ja havia aparegut amb "House of Fun".

Dues "Our House" que parlen de la vida a casa des de perspectives diferents: una s’atura en un instant de calma i complicitat; l’altra celebra, amb el seu caràcter esbojarrat i festiu, el tràfec quotidià d’una família.

Mereixeria viure, Christa Pike?

El passat 30 de setembre l'estat de Tennessee va intentar executar Christa Pike, de 50 anys, l'única dona al corredor de la mort de l'estat, condemnada a mort l'any 1996 per l'assassinat brutal de Colleen Slemmer, una companya del centre de formació Job Corps de Knoxville. Pike tenia 18 anys quan va perpetrar el terrible crim, atraient Colleen Slemmer fins a una zona remota del campus de la Universitat de Tennessee, on la va torturar fins a la mort. A partir d'aleshores, s'ha passat trenta anys al corredor de la mort, la major part en aïllament, fins que va arribar el dia en què s'havia d'executar la seva sentència i fer efectiva la pena de mort.

Però aquell 30 de setembre al penal de Tennessee l'execució no va anar tal com estava prevista. El personal del penal li va administrar fins a dues dosis del barbitúric pentobarbital, i Christa Pike, per sorpresa de tothom, va continuar viva, respirant sonorament, mentre els testimonis presents a la sala se'n feien creus. Pike va ser traslladada d'urgència a un hospital proper, on va ingressar en estat crític, inconscient i connectada a un ventilador. Arran d'aquest fracàs, el govern de Tennessee va suspendre les execucions pendents per a la resta de l'any, el comissari de presons va dimitir i el governador va ordenar una investigació independent del que havia passat. No és la primera vegada que una injecció letal falla als Estats Units: és un problema recurrent, documentat i conegut, que posa en evidència la dificultat, fins i tot tècnica, més enllà de la moral i ideològica, d'executar una persona, d'aplicar la pena de mort sense "torturar-la".

I aquí és on la pregunta es fa inevitable: mereixeria viure, Christa Pike, havent sobreviscut a l'execució? La pregunta és més filosòfica i ideològica que real, atès l'estat crític en què es troba Pike, però té una dimensió moral que val la pena seguir plantejant: mereix viure una persona que ha llevat, volgudament i a consciència, una vida? Les legislacions més progressistes del món, i els principals organismes internacionals de drets humans, responen rotundament que sí. No per exculpar el crim, sinó perquè consideren que l'estat no pot exercir la mateixa violència que condemna, que matar per castigar el qui ha matat és una contradicció insalvable. Que ningú no hauria de tenir el poder de decidir si una altra persona mereix viure o morir, ni tan sols l'estat, per més que l'altra persona hagi matat.

La pregunta inicial, doncs, potser caldria reformular-la: mereixia morir, Christa Pike, l'assassina Christa Pike? I aquí la resposta, des d'una perspectiva abolicionista, és clara: no. No perquè el seu crim no fos horrorós, que ho va ser, no perquè no mereixi un càstig sever i una llarga condemna, que la mereix, sinó perquè la pena de mort no és justícia: és venjança institucionalitzada. I la venjança, per molt que la vestim de protocols i lleis, de procediments, de sala d'execucions i d'injecció letal, continua sent venjança. El fracàs de l'execució de Christa Pike no hauria de ser només l'anècdota d'una errada tècnica: hauria de ser un element més per reflexionar i replantejar-nos la pena de mort, un anacronisme del segle XXI que arrosseguem de fa massa segles.

Minihuracà mediterrani

M’agradaria saber quantes visites ha tingut aquests darrers dies l’entrada de la Viquipèdia sobre el minihuracà mediterrani, quantes cerques a Google o, naturalment avui dia, quantes preguntes a les diferents IA, que sembla que ja ens ho resolen quasi tot.

El canvi climàtic no només afecta els fenòmens meteorològics, que són més extrems i acusats, i les característiques de les nostres quatre estacions, que ara semblen compostes amb una altra partitura; el canvi climàtic també ens aporta conceptes i termes que fins ara amb prou feines pronunciàvem o coneixíem: dana, nits tropicals, onades de calor o minihuracà mediterrani, també anomenat medicà, fusió, segons explica la mateixa Viquipèdia, dels termes "mediterrani" i "huracà".

El canvi climàtic, amb tots aquests fenòmens cada vegada més extrems, també ens ha portat les sonores i estridents alertes als mòbils. I, amb elles, la necessitat d’adquirir una nova cultura de la prevenció: kits bàsics de supervivència, restriccions de mobilitat, provisions d’aliments, anul·lació o reprogramació d’activitats per excés de pluja o de calor... Fins ara, tot això ho atribuïem a altres latituds, no pas a la nostra.

En aquest darrer episodi meteorològic, també tràgic, la possibilitat que es formés un minihuracà mediterrani va disparar l’alerta i va reforçar la prevenció. En general, s’han complert força les restriccions i recomanacions del Govern de la Generalitat. Inevitablement, també hi ha qui encara qüestiona les mesures i les desobeeix, però aquestes persones, en un percentatge més gran o més petit, sempre hi seran...

Diuen alguns experts que tendim cap a una tropicalització del nostre clima. L’escenari de tenir, per exemple, "platges tropicals" és, lluny de ser bucòlic o enlluernador, catastròfic. La imatge s’allunya de les platges amb palmeres, sorra blanca i aigües cristal·lines. S’assembla més a passeigs marítims devastats, habitatges inundats i vehicles atrapats pels torrents i les rieres, apilonats en muntanyes de ferralla.

El minihuracà mediterrani finalment, i afortunadament, sembla que no s’ha acabat formant. Però, a partir d’aquest cap de setmana, ja el tenim present com un risc probable, com una possibilitat. De fet, aquestes darreres dècades ja hi ha hagut episodis en què s’ha manifestat, tot i que potser aleshores no tenia aquest nom o, simplement, l’havíem oblidat.

En tot cas, el prefix mini- del minihuracà mediterrani segurament respon a un tecnicisme científic. Però, quan llegim el terme, la paraula que ens ressona és huracà. I és amb aquesta paraula, per més que el prefix la minimitzi, que se’ns activen les alertes, també les sonores i estridents del mòbil.

Home. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Home".

La de Depeche Mode, publicada el 1997, és una balada de to íntim i melancòlic que, més que parlar d’una casa concreta, sembla buscar un lloc on sentir-se (potser com a casa) a recer, acceptat, com si tornar a casa també pogués voler dir tornar a un mateix: casa soc jo...

La de Michael Bublé, publicada el 2005, ens transporta a una casa més concreta, més literal, la d’algú que viatja, envoltat de gent i de llocs nous, però que enyora la persona estimada i vol tornar a casa, a la casa que és llar, a la llar l’espera algú.

Dues "Home" que comparteixen títol, però miren la casa, la llar, des de perspectives diferents: com a refugi interior i com a lloc al qual tornar per retrobar una persona estimada.

Anestèsia

La primavera de 1985, amb 10 anys i a punt d'acabar 5è d'EGB, em van operar d'apendicitis. D'aquells dies recordo, a banda del mal que em feia la panxa, de l'anada a l'hospital i de perdre'm el final de curs, l'estada a l'hospital després de l'operació, amb les visites i els regals que vaig rebre. També recordo que quan vaig entrar a quiròfan i em van explicar allò de l'anestèsia, vaig preguntar que què passaria si no m'adormís, i el doctor em va dir, per tranquil·litzar-me, que seria la primera vegada.

No sé si la primera vegada va ser la que va relatar, setmanes enrere, un home a qui entrevistaven a la ràdio, que fa quatre anys va notar tot el que li feien en una operació, ja que quelcom va fallar en l'anestèsia que li havien subministrat; a banda de notar-ho, el pobre home no podia dir-ho, per l'estat catatònic en què es trobava. L'entrevista em va impressionar, tant pel que li va passar com per les seqüeles psicològiques que li van quedar, i que encara pateix.

Vaig escoltar aquesta entrevista hores abans d'entrar a quiròfan, per una intervenció senzilla i sense més importància, d'aquelles rutinàries que se'n fan desenes cada dia, de la qual tampoc cal donar més detalls; una intervenció ambulatòria de poc més de mitja hora, amb anestèsia local.

Estirat a la camilla, quan em van injectar l'anestèsia, vaig estar temptat de fer un comentari sobre el pobre home entrevistat, mig en sèrio mig en broma, però em vaig mossegar la llengua i vaig preferir no dir res, per no distreure l'equip mèdic, que ja anaven per feina.

A l'inici de la intervenció em van informar que notaria molèsties, que si tibaven per aquí o per allà era normal que notés alguna molèstia. Tot anava prou bé, molèsties incloses, fins que una fiblada em va recórrer el cos i no vaig poder evitar un esglai, primer, i un gemec seguit d'esbufecs. "Posem una mica més d'anestèsia", vaig sentir que deia el doctor. Minuts més tard, en un altre punt de la intervenció, va passar el mateix, encara amb més dolor; tot jo vaig entrar en tensió i fins i tot una infermera va començar a humitejar-me la cara amb una tovallola humida. "Més anestèsia", va tornar a dir el doctor, i jo vaig estar a punt de demanar-li que me la posessin tota!

Minuts més tard van tancar i cosir, em van donar les indicacions postoperatòries i em vaig acomiadar del personal mèdic agraïnt-los la feina, sense ganes de comentar res de l'entrevista d'aquell pobre home ni dels dos mals moments que havia passat.

Sortint del quiròfan pensava fins a quin punt hauria pogut estar suggestionat per l'entrevista, fins a quin punt aquelles paraules, escoltades aquell mateix matí, no m'havien predisposat al dolor, a pensar que tota anestèsia seria insuficient. La meva dona em va comentar que la persona que havien operat, del mateix i just abans que jo, havia arribat a la sala d'espera cridant i renegant, queixant-se del mal que li havien fet. Hauria escoltat l'entrevista, aquell mateix matí, també?

De tot plegat n'ha quedat aquesta anècdota. Jo ja estic recuperat de la intervenció i, de moment, no en tinc cap més a la vista.

Maricarmen

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.

Autumn. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 
Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Autumn".

La tardor és probablement l'estació que més fàcilment associem amb el pas del temps: les fulles transiten del verd a les tonalitats ocres i marrons, colors càlids que donen caràcter i personalitat a aquesta estació, els dies irremeiablement s'escurcen i el fred torna després de l'estiu...

Bé, potser caldria puntualitzar un parell de detalls, avui dia: les fulles ja fa dies que transiten cap a tonalitats marrons a causa de l'estrès hídric que pateixen, i no, de moment les temperatures no baixen, i per més que ja siguem a la tardor astronòmica, la temperatura segueix essent estival.

Més enllà d'aquestes qüestions, la tardor és una estació que també ha inspirat moltes cançons, entre elles aquestes quatre que parlen de la tardor, però cadascuna des de llocs i estils ben diferents.

La de The Edgar Winter Group, publicada el 1972, és una balada suau que relaciona l'arribada de la tardor amb la pèrdua d'un amor. La tardor es converteix així en una estació de tristesa i solitud.

La dels Strawbs, de 1974, és una peça de rock progressiu dividida en tres parts que fa de la tardor el que és, l'estació de transició entre l'estiu i l'hivern.

També de 1974 i de rock progressiu és la de Camel, una cançó que descriu la tardor icònica de fulles que cauen, núvols, pluja i canvis en el paisatge.

I, finalment, la de Joanna Newsom, una cançó d'estil folk de més de vuit minuts, més despullada amb  veu i arpa, en què la tardor es barreja amb els records, el retorn a casa i el pas del temps.

Quatre “Autumn” i quatre maneres diferents de mirar i cantar la tardor.

Ràdio Sarrià: temporada 2026/27

Al llarg del mes de setembre les grans emissores nacionals han estrenat la nova temporada radiofònica presentant la nova programació, amb alguns, pocs, canvis a la graella, noves col·laboracions en tertúlies i espais temàtics, i sobretot valorant els programes consolidats, els que formen part de la columna vertebral de cada emissora.

Entre finals d'agost i primers de setembre s'han fet presentacions de la nova programació, tant en antena, per exemple dins dels programes informatius matinals, els de referència i més audiència de les emissores generalistes d'àmbit nacional, com en actes presencials, reunint les persones que posen veu als diferents programes.

La virtut d'aquests actes presencials és que, a banda d'escoltar les veus de la ràdio, sobretot permeten posar-hi cares, tot i que això ja fa anys que és del tot habitual: la ràdio ha esdevingut, també, un mitjà multicanal i avui, a diferència de dècades enrere, ens resulten tant o més familiars les veus de la ràdio com les cares.

A Ràdio Sarrià també tenim per tradició, una tradició relativament recent però ja consolidada, presentar la nova temporada en un acte presencial, fora de l'emissora, que alhora és també un programa de ràdio, el programa especial de presentació de la nova temporada. És un acte itinerant: fa dos anys el vam fer al barri del Pla de l'Horta, a la zona zero de Ràdio Sarrià; l'any passat, al barri de La Rasa; enguany el farem des de Sarrià de Dalt, des del Centre d'Arts Escèniques.

La presentació de la nova temporada permetrà conèixer tots i cadascun dels programes i espais radiofònics que configuren la graella des d'aquest mes de setembre fins al mes de juny: programes i espais molt diversos i variats que permeten configurar una programació que, pel que fa a temàtiques, no té res a envejar a cap emissora de ràdio. Programes musicals, actualitat informativa i tertúlia, actualitat esportiva i retransmissions en directe, cinema, sèries de televisió i bandes sonores, sardanes i cultura popular, còmics, teatre, dites i refranys, llegendes, entrevistes...

La presentació de la nova temporada no només permet conèixer la nova programació de Ràdio Sarrià: també permet veure i valorar la quantitat de persones que, davant i darrere els micròfons, a l'estudi i a la peixera, la fan possible. Persones voluntàries que, des dels interessos de cadascuna d'elles, tenen en comú la passió per la ràdio i, sobretot, un elevat compromís amb Ràdio Sarrià. Perquè fer ràdio és una manera de fer poble.

Aquest dissabte a partir de les 11 h presentarem la programació 2026/27 de Ràdio Sarrià. Ens agradarà molt que ens hi pugueu acompanyar!

Vuit de vuit

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!

These Days. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "These Days".

La primera és la de Nico, enregistrada el 1967. La cançó, però, no és seva: és una composició de Jackson Browne, que en aquella època encara era molt jove. Nico en va fer la primera gravació, amb el mateix Browne a la guitarra, i la seva interpretació, lenta, freda i íntima, converteix la cançó en una reflexió sobre el pas del temps i les relacions que ja formen part del passat.

Uns anys després, el 1980, Joy Division va compondre una altra "These Days", publicada com a cara B de "Love Will Tear Us Apart"; la cançó ens porta a un univers molt més fosc i tenebrós, que amb la veu  fràgil d’Ian Curtis i el so de la banda de Manchester converteixen aquests dies en un present incòmode, pertorbador.

El 1995, Bon Jovi també va titular "These Days" una de les cançons del seu àlbum homònim, una cançó més reflexiva, que parla de somnis que no s'han complert i de persones que busquen el seu lloc en el món.

I, finalment, el 2011, Foo Fighters, amb una "These Days" que comença de manera continguda però va creixent fins a convertir-se en una cançó de rock potent que parla sobre la vida i la consciència que els moments que vivim no són infinits.

Quatre "These Days" que comparteixen títol però no història, quatre maneres de parlar d'aquests dies.

Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent. 

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda. 

Descansa en pau.

Cançons que parlen: estrena de la 4a temporada

Qui dies passa, anys empeny, i la impressió és que sembla que fos ahir quan vaig estrenar, a mitjans de febrer de 2024 a la recuperada Ràdio Sarrià, el programa "Cançons que parlen" i, amb un obrir i tancar d'ulls, avui n'estreno la 4a temporada!

De mica en mica s'omple la pica, i la d'avui serà la 48a entrevista del "Cançons que parlen", una xifra que ja fa patxoca, una mostra prou representativa de la vida social, cultural, esportiva i política de Sarrià de Ter. Dotze entrevistes la primera temporada, que en realitat va ser poc més que mitja; divuit la segona; disset la tercera.

Tota pedra fa paret, i la d'avui inicia la 4a temporada; i no és una pedra qualsevol: per estrenar-la entrevisto en Josep Turbau Serrat, activista veïnal, alcalde de Sarrià de Ter i aventurer nat!

Temps al temps, aquest és un programa que es cuina a foc lent, amb dues entrevistes cada mes: entrevistes vitals a persones de Sarrià de Ter, o vinculades al poble, que ens permeten conèixer-les millor i repassar la seva vida, entre altres coses, a través de cinc cançons.

Qui canta els seus mals espanta, i en el programa no es tracta ni de cantar, tot i que algunes persones entrevistades ho han fet de viva veu, ni necessàriament d'espantar cap mal; simplement de conversar tot passejant-nos per la vida de la persona entrevistada i per alguna de les cançons que formen part de la seva banda sonora.

No hi ha roses sense espines, i és per això que voldria agrair, novament, a totes les persones que fan possible aquesta petita gran emissora: una ràdio local amb un passat de més de 40 anys d'història, un present apassionant, amb una àmplia programació diversa i plural, i un futur il·lusionant i esperançador.

Us animo a escoltar el programa d'avui i, naturalment, si és del vostre interès, a recuperar els que ja s'han emès.