La segona estrella

A les samarretes de la selecció espanyola de futbol masculí ja hi podran brodar, damunt de l'escut, una segona estrella, després de la merescuda Copa del Món guanyada, amb bon futbol, per "La Roja".

Setze anys després, "La Roja" ha tornat a guanyar el Mundial de Futbol i, com fa setze anys, ho ha fet després de guanyar l'Eurocopa. I, com fa setze anys, la selecció espanyola ha assaborit aquestes mels amb un equip farcit de jugadors blaugrana o formats a La Masia, desplegant un estil de joc amb evidents traces del joc marca de la casa. En altres paraules, la selecció espanyola ha brillat i ha guanyat més quan el seu joc ha estat de toc, de possessió i de pressió, allò del tiqui-taca, que no quan ha apel·lat a la fúria i a la testosterona.

Futbolísticament, la victòria és incontestable. Ha anat de menys a més, amb un sorprenent primer empat dubitatiu contra Cap Verd i, a partir d'aquí, guanyant amb prou solvència la resta de partits, encaixant només un gol en contra en tot el campionat, i mostrant-se especialment superior a les semifinals contra França, una de les grans favorites, i a la final contra l'ara excampiona, Argentina.

I el gran mèrit d'aquesta selecció és que ha guanyat més per la força del col·lectiu que per la brillantor de les seves estrelles. "La Roja" no ha necessitat ni un Lamine Yamal decisiu ni un Pedri excel·lent, i la contribució de jugadors aparentment secundaris com Merino, Porro o Ferran ha estat determinant, en diferents moments de la competició, per traçar el camí cap a la glòria.

Menció especial mereix Pau Cubarsí, que s'ha mostrat gairebé perfecte en defensa i fins i tot incisiu en atac, doctorant-se en aquest Mundial com un dels millors centrals del món. La seva naturalitat fora del camp, comportant-se més com un noi de dinou anys que com una estrella del futbol mundial, no amaga la seva qualitat futbolística. El reconeixement com a millor jugador jove del campionat és més que merescut.

Si l'equip s'ha imposat a les individualitats és mèrit, cal reconèixer-ho, del seleccionador Luis de la Fuente. Sense el carisma de Luis Aragonés ni la llegenda de Vicente del Bosque, De la Fuente, bregat i llorejat en les categories inferiors de la selecció, s'ha convertit en l'arquitecte d'un equip prenent decisions tan valentes com no seleccionar cap jugador del Real Madrid, o tancar el debat de la porteria apostant sense fissures per Unai Simón, tot i haver convocat l'ara blaugrana Joan Garcia. En certa manera, la seva també és la victòria dels modestos.

Dos apunts finals. Lamine Yamal no ha brillat ni ha estat tan determinant com s'esperava, és cert, però ha competit i ha contribuït a l'èxit col·lectiu i, amb dinou anys acabats de fer, ja té una Eurocopa i una Copa del Món al sac. Pel que fa a Ferran Torres, me n'alegro que, després de frustrar-se cara a gol en tots els partits del Mundial, el seu únic gol hagi estat el que ha decantat la final: ell, que sempre viu a l'ombra de jugadors amb més cartell, ha escrit el seu nom amb lletres d'or a la història del futbol espanyol i mundial.

Futbolísticament, la victòria de la selecció espanyola és incontestable. Altra cosa, naturalment, és l'ús polític d'aquesta victòria. Però això ja són figues d'un altre paner...

Nit fresca?

Finalment, després de no sé quantes nits càlides, tropicals i tòrrides, la nit d'aquest divendres a dissabte va ser un xic més fresca. Possiblement no la podríem adjectivar, terminològicament, com a nit fresca, però la sensació va ser de més frescor o, si voleu, de menys calor.

Després de no sé quantes nits xopant els llençols de suor, de dormir amb el ventilador a tota màquina, vaig poder dormir millor, sense suar tant, sense despertar-me cada dos per tres, dormint de forma més seguida. Una nit de somni, gairebé literalment.

No recordo un estiu tan tòrrid. Fins i tot anar amb moto et fa suar, engolint aire calent a qualsevol hora del dia, i de la nit, com un faquir apagant el foc amb la boca. No recordo un estiu amb tanta calor tants dies seguits, un rere l'altre i sense treva, amb i sense onada de calor oficial. No recordo una festa major del barri amb tantes activitats reprogramades per evitar les hores de més calor, una programació que d'entrada ja evitava les hores centrals del dia, i que tot i així, en molts actes, la calor hi era present com un convidat no desitjat.

Reconec que tanta calor, a mi que de sempre m'ha agradat molt l'estiu, m'embafa i m'esgota. I suposo que tot plegat té a veure amb el canvi climàtic, per haver-nos passat de frenada de fa anys ençà i per seguir passant-nos-en avui. Com deia en un article recent, la granota verda comuna ja no sap quan ha d'hibernar; jo, de moment, sé perfectament quan m'agradaria poder dormir amb el llençol posat. La nit de divendres a dissabte, per fi, gairebé ho vaig aconseguir.

Apa, adéu siau... Minuts Musicals que ens va dedicar Món Marquès

Ja fa unes quantes setmanes que la Parròquia de Santa Susanna del Mercadal, de Girona, va acollir la cerimònia d'enterrament i comiat del pedagog Salomó Marquès i Sureda, a qui mesos enrere se li havia fet un merescut homenatge.

La cerimònia es va desenvolupar tal com el propi Món Marquès havia previst i preparat de feia temps, tant pel que fa a les lectures com pel que fa a les cançons.

No és el més habitual que sigui la persona difunta qui prepari la cerimònia del seu propi enterrament; a vegades pot haver-hi el suggeriment, o la voluntat manifesta, d'un text o d'una cançó, però en el seu cas en Món va deixar preparada, pràcticament, tota la seva cerimònia de comiat.

Els textos i les lectures van ser de Pere Casaldàliga, Arcadi Oliveres i Narcís Comadira i, finalment, les Benaurances, i les cançons van ser "Tossudament alçats" i "Que tinguem sort", aquesta al final, de Lluís Llach, "He mirat aquesta terra" de Raimon i un fragment de "El Pessebre" de Pau Casals i Joan Alavedra.

Aquestes són les músiques amb què en Món ens va dir, a manera de comiat i de petició: "Apa, adéu siau, treballeu per millorar el món. Sigueu feliços."

Espanya contra França... Sense francesos?

Dies enrerequesta setmana, l'expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy va publicar una columna d'opinió en la qual, tot valorant la selecció francesa, venia a dir que la selecció gal·la té un nivell altíssim, però sense francesos. La frase ha generat una allau de reaccions, tant a França com a Espanya, i ha posat sobre la taula un debat que va molt més enllà del futbol: qui és, realment, francès? Qui és, realment, espanyol? La resposta és senzilla: dels 26 jugadors de la selecció francesa, 23 van néixer a França i els 3 restants que van néixer a l'exterior també tenen nacionalitat francesa. Tots, doncs, són francesos.

La cosa, però, té un rerefons que val la pena explorar. El concepte d'"afrancesat", per exemple, ens recorda que les identitats nacionals sempre han estat més complexes del que semblen: al seu dia, no van ser pocs els espanyols, i també catalans, que es van sentir més propers al reformisme liberal que representava Napoleó que no pas a la defensa de l'Antic Règim. Identificar-se amb "l'altre", o ser fills o néts de l'altre, no és cap novetat històrica. Avui, les seleccions nacionals de futbol reflecteixen exactament aquesta realitat: la diversitat d'orígens, de cultures, de religions i de colors de pell que hi ha als respectius països. I la selecció espanyola, per cert, no n'és cap excepció, amb jugadors nacionalitzats i fills d'immigrants entre les seves files.

Les identitats nacionals, avui, són més líquides que mai. Ja no es manifesten per l'existència d'un sol origen, una sola cultura o una sola religió, sinó per l'adhesió a uns valors, a un projecte comú, a una nació entesa en sentit cívic i no ètnic. I fins i tot l'afinitat a un equip nacional no sempre segueix la lògica de la nacionalitat: hi ha espanyols que prefereixen que "La Roja" perdi, i francesos que no seguiran els "Bleus", perquè en el futbol, com en la vida, les afinitats sovint van per camins inesperats.

És per tot això que, mal li pesi a Mariano Rajoy, ahir a la nit el partit el van disputar jugadors francesos contra jugadors espanyols. Els primers, fills o néts d'africans, però francesos. Els segons, fills d'equatorians i marroquins, o fins i tot jugadors nascuts a França i nacionalitzats espanyols, però espanyols. El resultat ja el sabem; el debat sobre qui és francès i qui és espanyol, en canvi, també sabem que continuarà...

El futur de les revistes locals

Representants de les revistes presenta a la trobada de Cerlà, sota l’alzina, just davant de la Torre Desvern de Celrà.

Fotografia: Joan Carles Codolà (ACPC).

Tenen sentit, avui dia, les revistes en paper? 
Hi ha preguntes que semblen retòriques, fins i tot extemporànies; una d’elles és aquesta que plantejo, i que puc desenvolupar un xic més: en un món dominat pels algorismes, la informació a les xarxes socials i l’emmagatzemament al núvol, les notificacions i el contingut efímer, té sentit, una revista local impresa en paper com la que ara teniu a les vostres mans? La resposta, per a mi, és clara i contundent: sí, tenen molt de sentit, i ara, potser, més que mai.

Des que vam posar en marxa la revista Som del Pont, el gener del 2024, amb el primer número repartit porta a porta per tot el barri, m’he fet aquesta pregunta cada vegada que n’hem publicat un número. I cada vegada que me la faig, la resposta té dues dimensions. La primera, i la més immediata, és que el paper aguanta, el paper perdura. El paper arriba a les bústies, sí, i confiem que a partir d’aquí també a les taules de menjador, a les sales d’estar, possiblement als lavabos i, potser, finalment, als calaixos on es guarden les coses que val la pena arxivar. La segona dimensió de la resposta és que, en un món que ho digitalitza tot, que posa qualsevol contingut a disposició de tothom en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, treure una revista en paper té un punt de rebel·lia, gairebé de revolucionari. Perquè el paper no és un format superat ni anacrònic: és una aposta que prestigia el contingut i li dona valor; és una manera de dir, en veu alta, que hi ha coses que mereixen ser impreses, tocades i guardades, lluny dels filtres dels algorismes i dels oceans de les notificacions als telèfons mòbils.

En l’aventura de publicar una revista en paper, com AV Pont Major no estem sols, no som un Quixot lluitant en solitari, en ple deliri, contra uns molins de vent; per poc que feu una recerca, observareu que són moltes les revistes locals que es publiquen ben a prop nostre.

Trobades de revistes locals a Celrà i a Santa Eugènia de Ter 

L’abril passat, l’Associació La Miniua va organitzar una trobada de revistes locals a Celrà, amb motiu del 30è aniversari de La Llera del Ter. El títol que van triar per a la jornada ho deia tot: “Més present que passat”. Hi vam participar les revistes Som del Pont, Cinniana de Cervià de Ter, Sotrac de l’Alt Empordà, Roca de Migdia de Mieres, Grana de Viladesens, i naturalment l’amfitriona, La Llera del Ter; també hi era ben present i representada la nostra veïna Parlem de Sarrià.

El que va cridar l’atenció, i que per a mi és la constatació més significativa de la jornada, és que la majoria de revistes presents érem publicacions joves, nascudes en els darrers anys. No érem un col·lectiu de nostàlgics defensant un format arcaic i moribund: érem gent que havia decidit, recentment i conscientment, apostar pel paper. Aquella trobada sota una alzina era, en si mateixa, molt més que un argument, era tota una declaració de principis.

El periodista Jordi Grau, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, va posar paraules a allò que totes les persones aplegades allà sentíem: les revistes locals tenim més futur que no pas amb la immediatesa dels mitjans digitals, sinó que cobreix un espai que cap algorisme no pot omplir: un relat propi, situat i arrelat a nivell local, la crònica de proximitat, i des de la proximitat, que ningú més no la farà si nosaltres no la fem.

D’aquella trobada va néixer també la voluntat de repetir l’experiència, de construir una xarxa d’intercanvi i suport mutu entre publicacions locals. I de seguida va arribar una nova oportunitat: al maig, convidats per La Nimfa, vam participar en una nova trobada a la plaça del Barco de Girona, amb motiu del desè número d’aquesta revista de Santa Eugènia de Ter. Dues trobades en pocs mesos. Dos recordatoris que som moltes les publicacions que fem aquesta feina, i que aquesta és una feina que té molt de sentit. 

Una feina, a més, que a banda de l’etiqueta de quilòmetre zero, també té l’etiqueta de qualitat.

L’article del Crim de Can Tita, finalista dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local

Al número 3 de Som del Pont, la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia va publicar el reportatge “El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum”, un treball rigorós i documentat sobre un fet del passat del barri que, fins aleshores, havia quedat només en el record i la memòria d’alguns veïns i veïnes. El reportatge va ser seleccionat com un dels dos treballs finalistes dels VXII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d’entre 26 treballs presentats de tot el territori. No va guanyar el premi, però la condició de finalista ja era, en si mateixa, un important reconeixement al treball rigorós de Carmina Solano i Badia, i de retruc a les revistes locals en general i a Som del Pont en particular. Una confirmació que les publicacions locals, pel fet de ser locals, no estem renyides amb la qualitat; ans al contrari, també som capaços de generar continguts d’interès i de nivell periodístic i històric reconegut.

La revista Som del Pont, però, no només recull la història i la memòria del barri, també recull l’actualitat.

Som del Pont, cronista del Pla de Barris

Des del número 4, Som del Pont té una nova secció dedicada al seguiment del Pla de Barris Pont Major. És una aposta clara i deliberada, ja que el Pla de Barris és el projecte de transformació urbana i social més important que viurà el Pont Major en els pròxims anys, i nosaltres volem ser-ne la memòria escrita, el cronista fidel que número rere número documenti les actuacions, els avenços, els debats i els resultats de l’execució del Pla de Barris.

A partir del número 5, Som del Pont incorporarà una nova secció de Lectura Fàcil, de dues pàgines, amb el contingut de la secció del Pla de Barris adaptat seguint les directrius internacionals d’accessibilitat cognitiva. La motivació és senzilla: la revista arriba a totes les bústies del barri, però no tothom pot llegir-la amb la mateixa facilitat. Hi ha veïns i veïnes que, per poc coneixement de la llengua catalana, per dificultats de comprensió lectora o per altres raons, troben els textos convencionals difícils d’entendre. La informació sobre el Pla de Barris els pertany tant com a qualsevol altre veí o veïna, i volem que hi puguin accedir. Segons la IFLA, la Federació Internacional d’Associacions de Biblioteques i Institucions, més del 30% de la població té dificultats lectores, una xifra que convida a prendre aquesta qüestió seriosament. L’adaptació la farà l’Associació Lectura Fàcil, entitat de referència a Catalunya fundada el 2003, que adapta els textos, els valida amb persones del col·lectiu destinatari i atorga el segell oficial. Amb aquesta nova secció, Som del Pont vol fer un pas endavant cap a una comunicació veïnal que no deixi ningú enrere, especialment en relació a un projecte tant important com el Pla de Barris.

En resum, doncs, i responent a la pregunta inicial, està clar que les revistes locals no som una nostàlgia ni un anacronisme; som una resposta concreta, arrelada i de proximitat a una necessitat que el món digital no ha sabut satisfer: la construcció d’un relat col·lectiu propi, de saber qui som, d’on venim i cap a on anem, de posar nom, cara i història als llocs i a les persones que fan que un barri sigui un barri, i no simplement un conjunt d’habitatges.

Som del Pont és, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, un intent honest de fer informació de proximitat i de qualitat. I mentre els veïns i les veïnes del Pont Major la continueu esperant, llegint i guardant, continuarà valent la pena imprimir-la.

Article publicat al número 5 de la revista Som del Pont.

Festa Major. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Festa Major".

La de La Trinca, publicada el 1969, és una cançó amb  l'humor i costumisme tan característic d'aquest trio musical, que retrata la festa major de poble amb tots els seus ingredients: els gegants, els balls, les atraccions, la música i aquella barreja de tradició i xerinola tan pròpia de les festes populars catalanes. Una fotografia musical d'un país que, en molts aspectes, era ben diferent.

La de Buhos, del 2011, manté l'esperit festiu, però ens trasllada al segle XXI. Amb el seu estil enèrgic i festiu, la cançó parla de les nits d'estiu, dels amics, dels concerts i de les emocions que desperta la festa major, convertint-la gairebé en un himne per a tota una generació.

Dues cançons que comparteixen títol, "Festa Major", que celebren una mateixa tradició des de temps i estils diferents. Perquè les festes  majors canvien, la música també, però les ganes de sortir al carrer i compartir-les continuen essent les mateixes.

Festa Major d'avui, Festa Major d'una altra època

Demà dijous, dia 9 de juliol, comença la Festa Major 2026 del barri de Pont Major, una festa que s'allargarà fins al pròxim 16 de juliol i que, com cada any, arriba farcida d'actes. La Festa Major va tenir una mena de preludi ahir, amb l'acte de presentació del número 5 de la revista Som del Pont, una revista que inclou en el seu número d'estiu el programa de la Festa Major. La presentació va tenir, precisament, la Festa Major com a fil conductor: la d'enguany i la d'una altra època. El plat central de l'acte va ser una conversa entre Josep Maria Castanyer i Darnés, autor d'un article sobre la Festa Major d'altres temps publicat a la secció "Història i històries del barri", i la Dolors Cabañas i Comas, protagonista de l'entrevista d'aquest número, que en les seves respostes també evoca la Festa Major d'una altra època.

I és que la Festa Major d'una altra època era ben diferent de la d'avui. En Josep Maria, en el seu article i tal com va recordar ahir, ens transporta als anys cinquanta i seixanta, a l'envelat de la plaça de l'Om, amb les seves llotges de fusta que cruixien i balancejaven, a les sessions de ball amenitzades per La Principal de Girona i la Cobla Orquestra Girona, als gelats de cucurutxo del carretó de mà, a les paradetes de globus i molins de vent, als grans àpats familiars del diumenge amb ànec rostit i xampany semisec. Una festa que durava tres dies seguits i que era, també, una de les poques ocasions que tenia el jovent per relacionar-se i formar parelles entre la gent del poble i dels pobles de l'entorn.

El barri ha canviat molt des d'aleshores, i molt la seva fisonomia física i social. Aquell Pont Major dels anys cinquanta i seixanta, amb el seu envelat espartà i les seves cobles-orquestres, poc té a veure amb el barri divers i cosmopolita d'avui, amb una programació de Festa Major que reflecteix aquesta diversitat. El barri ha crescut, ha canviat de pell, ha vist arribar noves famílies i noves cultures, i la seva Festa Major ha anat canviant amb ell, adaptant-se als nous temps i als nous veïns i veïnes.

I, malgrat tot, hi ha una cosa que no ha canviat: la Festa Major continua sent, any rere any, el moment i l'espai de trobada dels veïns i veïnes per gaudir del barri, de les activitats, de la música, de la cultura i de la convivència. La festa és el pretext, el motiu per sortir al carrer, per retrobar-se, per fer comunitat. Ahir, avui i, esperem, sempre. Bona Festa Major, Pont Major!

Neix La Nit de la Ràdio, de Sarrià de Ter

Hi ha coses que, quan desapareixen, deixen un buit que amb els anys es va fent més gran, i que sembla impossible d'omplir. La Festa de la Ràdio era una d'aquelles trobades que el poble de Sarrià de Ter havia fet seva, una mena de festa petita d'estiu, una nit de reconeixements, sopar i música que agrupava la petita gran comunitat que bategava al voltant de Ràdio Sarrià. Doncs bé, des de l'Associació Cultural Ona Sarrià hem decidit que ja és hora de recuperar aquell esperit, i el proper dijous 9 de juliol a les 20 h celebrarem a la Placeta de la Font la primera edició de La Nit de la Ràdio. La Nit de la Ràdio no serà exactament com la Festa de la Ràdio, serà quelcom diferent que potser no omplirà del tot aquell buit, però potser sí una mica, d'una manera diferent, potser més senzilla i modesta.

La Nit de la Ràdio no tindrà el sopar, ben entaulats, que tenia la Festa de la Ràdio, i sí un pica-pica que ens permetrà allargar una mica més la vetllada tot fent un mos; potser tampoc hi haurà el ball que omplia de música la plaça Emília Xargay de Sarrià de Ter, però la música, al llarg de la vetllada, omplirà i ressonarà pels racons de la Placeta de la Font; i sí, com a la Festa de la Ràdio, el moment més esperat de la Nit de la Ràdio serà, també, el lliurament del Premi al Mèrit Cultural i Social, un reconeixement que recuperem i que vol posar en valor aquelles persones de Sarrià de Ter, o que hi estan vinculades, que han contribuït a enriquir la seva vida cultural i social. I a banda d'aquest premi, a la Nit de la Ràdio en donarem algun més, que desvetllarem aquell mateix dia, al llarg de la vetllada.

I pica-pica i premis a banda, La Nit de la Ràdio serà també un programa especial de ràdio que es podrà seguir en directe i que, entre d'altres parlaments, en aquesta primera edició comptarà amb un "padrí" de luxe, amb la presència i intervenció de Pep Prieto, periodista i escriptor. La vetllada tindrà altres moments i esperem que, amb tot el que hem preparat, puguem celebrar també el final d'una nova temporada de Ràdio Sarrià fent allò que més ens agrada: fent ràdio. La Nit de la Ràdio la podreu seguir en viu i en directe des de la Placeta de la Font, i naturalment també serà retransmesa, també, en directe al 87,6 de l'FM i a través d'internet, perquè qui no pugui venir en persona també pugui viure-la i escoltar-la des de casa.

Així que us esperem el dijous 9 de juliol a partir de les 20 h a la Placeta de la Font. I si plou, que no es preveu, la pluja no ens aturarà: traslladarem la Nit de la Ràdio a la Sala Gran del Coro.

Aquesta setmana, a Sarrià de Ter, neix La Nit de la Ràdio. Ens agradarà molt que ens hi acompanyeu!

Digueu trenta-tres

Digues trenta-tres. Us l'han dit mai, aquesta expressió, quan us han fet una auscultació dels pulmons amb l'estetoscopi? Jo personalment no ho recordo, però potser és només una qüestió generacional. Generalment, quan m'ausculten, em demanen que respiri profundament i amb la boca oberta, però aquesta locució en concret, aquesta frase, no me l'han dit mai, tot i que segur que més d'un metge o metgessa la deuria dir dècades enrere, ja que ha quedat en l'imaginari col·lectiu.

Digues trenta-tres, doncs, és una expressió que serveix per analitzar i valorar la salut d'una persona, i penso que avui, 3 de juliol de 2026, algú ens la podria fer, a la Sira i a mi, en plural: Digueu trenta-tres!

Avui amb la Sira celebrem els trenta-tres anys que fa que estem junts, que som parella, trenta-tres anys de trajectòria vital, de projecte de família, trenta-tres anys de camí fet.

Fa trenta-tres anys érem, sempre més ella que jo, molt joves, es podria dir que adolescents, i avui, trenta-tres anys després, ja som avis, un fet que no només evidencia que ha passat el temps, sinó també, i sobretot, que hem compartit molta vida i experiències.

I si avui algú ens demanés, com a parella, que diguéssim trenta-tres, m'agradaria que el resultat de l'auscultació fos que la nostra relació gaudeix de bona salut, que el pas dels anys, lluny de desgastar-la, l'ha anat revitalitzant a base de compartir tristeses i alegries, bons moments, fins i tot grans moments, i mals moments, que de tot hi ha, i passa, a la vida de qualsevol parella.

Trenta-tres anys després els nostres cors encara bateguen amb força i energia per empènyer la nostra vida en parella endavant, naturalment amb la companyia i l'estima de la nostra família, i de les nostres famílies, i sobretot amb la ferma voluntat que així sigui mentre els nostres cors ens hi empenyin.

Avui diem trenta-tres; avui, sobretot, celebrem els trenta-tres!

Presentació del número 5 de la revista Som del Pont

Primer de juliol i ja fa uns dies que el número 5 de la revista "Som del Pont" és al carrer i l'estem repartint, bústia a bústia, per tots els habitatges del barri de Pont Major. Aquesta revista, corresponent al número d'estiu, inclou el programa de la Festa Major del barri, que es farà del 9 al 16 de juliol.

A banda del programa de la festa, també hi podreu trobar el pregó de la Festa Major de l'any passat, que va anar a càrrec de la Montse Busquets, i a la secció d'història i històries del barri en Josep Maria Castanyer i Darnés ens evoca, en el seu article, la Festa Major d'una altra època; també ens la recorda la Dolors Cabañas, a l'entrevista d'aquest número, en una de les seves respostes.

Sobre la Festa Major d'enguany, i la Festa Major d'una altra època, anirà, precisament, la presentació d'aquesta revista; una presentació que farem el pròxim dimarts 7 de juliol a les 19 h al Centre Cívic Pont Major, un acte que, tot i que no forma part del programa de la festa, en serà el pròleg.

És clar que aquest número 5 de la revista "Som del Pont" tracta molts altres temes, Festa Major a banda; hi trobareu articles de les entitats i equipaments del barri, i com a novetat, una adaptació del contingut del seguiment del Pla de Barris en llenguatge de Lectura Fàcil, fent més accessible la revista.

La revista ja és al carrer i a la xarxa de biblioteques de Girona; la setmana vinent la presentarem formalment, parlant de la Festa Major. Us hi esprem!

Fer d'avi

Fa unes quantes setmanes vaig trobar-me pel carrer el pare d'un bon amic meu, possiblement el nonagenari més en forma que conec. No ens vam saludar, simplement, sinó que ens vam aturar i vam parlar, sobretot, de les cataractes, operació de la que, paradoxalment, jo li porto anys, forces anys d'avantatge. Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, jo ja fa anys, uns quants lustres, que estic operat de cataractes.

Després de parlar d'ulleres progressives vaig comentar-li que, cataractes a banda, compartíem la condició d'avi i, aquí ell, que és més experimentat amb més de vint anys d'avantatge, em va deixar anar una frase que, per més simple i lògica que sembli, aquests dies he viscut en tota la seva dimensió: no és el mateix ser avi que fer d'avi.

Fa mig any que soc avi; el primer dia que vaig ser-ho el recordaré tota la vida, o si més no fins que tingui memòria. El trajecte de matinada amb cotxe, exercint de pare-taxista, per convertir-me en qüestió d'hores en avi, un nou estatus fins aleshores desconegut del que no tenia més evidència empírica que aquella meravellosa criatura petita acabada de néixer; un naixement que, sense esperar-ho, va fer créixer una nova llavor, un nou jo, dins meu de la qual no en vaig ser conscient fins aleshores: la condició d'avi.

Ser avi, lluny de fer-me sentir vell, ha estat una nova injecció de vitalitat, sumant més motius per viure i gaudir de la vida, afegint més pes a la balança de les ganes de viure, fent de contrapès a les penes i les tristeses, que també hi són ja que inevitamblement també formen part de la vida.

Fa mig any que soc avi, condició que llueixo amb orgull ensenyant les fotos del menut de la família a amics, coneguts i saludats; i a banda de ser avi, aquests darrers quinze dies he fet un primer curs intensiu de fer d'avi, ja que el menut ha estat a casa, juntament amb la seva mare, i ha estat en aquests dies que he experimentat, en cos i ànima, i amb totes les meves limitacions d'avi novell, la diferència entre ser avi i fer d'avi que em comentava aquell avi experimentat, el pare nonagenari d'un bon amic meu.

Veient com el menut de la família va descobrint el món, me n'adono com jo mateix, alhora, en vaig descobrint un altre, de món, un món interior, un "jo avi" que als meus ulls és tan desconegut, i alhora apassionant, com desconegut i apassionant és el món que va descobrint cada dia el meu nét.

Summer. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Summer".

La cançó de War, publicada el 1976, és una cançó amb aquell so soul i funk tan característic del grup, que evoca els dies llargs, la calor i aquella manera de viure l'estiu sense presses, gaudint de les petites coses.

La de Calvin Harris, del 2014, és una cançó de pop electrònic i dance que parla d'un amor d'estiu intens, amb tota l'energia i l'optimisme propis d'aquesta època de l'any en què sembla que tot sigui possible, slhors ur fugaç.

Dues cançons que comparteixen títol, "Summer", que des d'estils i temps diferents, ens transporten a una mateixa estació: l'estiu, aquella que associem a la calor, les vacances i els records que generalment perduren més temps que el mateix estiu.

La foguera de Sant Joan

D'entre els records de la meva infantesa hi ha la foguera de Sant Joan que, en la revetlla que celebràvem i compartíem alguns veïns i veïnes, enceníem ben a prop de casa, al barri de Pont Major. Aquella foguera, com tantes altres de tants altres carrers de barris, pobles i ciutats, s'anava formant i anava creixent dies abans de la revetlla, amb fustes i andròmines que hi anàvem acumulant i, naturalment, s'anava vigilant, especialment per part dels més grans, per evitar que algun espavilat hi calés foc abans d'hora.

Per la revetlla de Sant Joan ens hi aplegàvem al voltant grans i petits, entre corredisses, petards, coets, mossegades de coques i, els grans, brindis amb cava. Des del balcó de casa podia veure créixer aquella foguera que la nit més curta de l'any veia cremar des del carrer. No recordo quan vam deixar de fer aquella foguera: segurament quan es va urbanitzar aquell tros de carrer, segurament quan es van estrènyer, lògicament, les mesures de seguretat, segurament perquè la mainada ens vam anar fent grans i la revetlla de Sant Joan ens conduïa a altres contrades, amb altres companyies; segurament per tot plegat.

Tampoc tinc constància que cap d'aquelles fogueres de Sant Joan de sota casa quedés immortalitzada en alguna fotografia familiar; caldria repassar les caixes de fotos de casa, o de casa d'algun veí.

Ahir a la nit cap foguera va il·luminar les ninetes dels meus ulls...

El que sí queda és el record, potser cada vegada més vague, menys intens, d'un foc immens que presidia un moment d'alegria, de diversió i rauxa, i la nostàlgia d'un temps i d'unes celebracions que ja no tornaran.

Cucurella, de blanc

Quan el seleccionador espanyol de futbol, Luis de la Fuente, va donar la llista de convocats per al Mundial 2026 es va produir un fet històric en no convocar cap jugador de la plantilla del Real Madrid. Abans del debut de La Roja al Mundial, contra Cap Verd, el Real Madrid ho va esmenar anunciant, oficialment, el fitxatge del català Marc Cucurella, amb passat blaugrana, que fins aleshores era jugador del Chelsea FC. Tot i no haver disputat cap partit amb el Real Madrid, tot i no haver-se vestit, encara, oficialment, amb la samarreta merengue, el club ja pot parlar de la selecció espanyola en primera persona, a través de Marc Cucurella.

El seu fitxatge ha generat cert rebombori entre la "culerada", no només per la seva condició de català, sinó sobretot per la seva condició de jugador del planter del Barça. És clar que el seu cas, per a mi, no té res a veure amb Figo, ni amb Joan Garcia; té més a veure amb Laudrup o, potser encara més, amb Albert Celades, ja que si Cucurella no va progressar al Barça, amb el primer equip amb prou feines va jugar un partit, és perquè el mateix Barça, pels motius que siguin, no va voler: no en va, el va cedir fa vuit anys i en cap moment ha tingut la intenció de recuperar-lo.

És a dir, des de la seva sortida del Barça, i malgrat la seva evident progressió com a jugador, Eibar, Getafe, Brighton i Chelsea, ni la direcció esportiva ni cap entrenador del Barça l'ha reclamat.

Davant aquest panorama, Cucurella ha triat prioritzant, com és lògic, els seus interessos, i en la seva progressió fitxar per un club com el Real Madrid suposa pujar un graó més i tenir la possibilitat de guanyar més títols, a banda de més diners. I si el Barça, a banda de mostrar-li la porta de sortida, en repetides ocasions no hi ha mostrat interès, que ara ens escandalitzem perquè un jugador que ha passat pel futbol base fitxi pel Real Madrid potser respon més al risc que hi triomfi, quan hauria pogut triomfar a casa nostra. És clar que aquest retret, en cas de produir-se, caldria fer-lo més a la direcció esportiva del Barça que no al propi jugador.

Ell, simplement, vetlla per la seva carrera, tal com va fer l'any 2012 quan, després de sis anys al futbol base del RCD Espanyol, va passar-se al futbol base del Barça.

Els aficionats sentim els colors i els hi som fidels, a les verdes i a les madures, i a vegades exigim el mateix als jugadors, però no tots els jugadors són aficionats, ni es mouen, només, per la fidelitat a uns colors. Cucurella vestirà de blanc, i els culers el que li desitgen és que, sobretot i a ser possible, s'hi quedi, en blanc...

Fins a 33 anys! Entrevista a Engràcia Bramon Ayats

Avui dia, les trajectòries dels i les mestres a les escoles són de períodes més curts que anys i dècades enrere: hi ha més mobilitat, i també més possibilitat de fer-la, ja que hi ha més escoles.

Dècades enrere era més habitual trobar mestres que comptaven per dècades la seva dedicació a la mateixa escola, fins al punt que veien passar famílies senceres, generació rere generació, tenint alumnes els pares dels quals ja els havien tingut, també, d'alumnes.

Aquest va ser el cas de la mestra Engràcia Bramon Ayats, tota una referent per a diverses generacions d'alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i, tot i que fa més de deu anys que es va jubilar, la seva empremta i el seu llegat, després de 33 anys de dedicació, encara segueixen vius i presents dins i fora de la comunitat educativa del poble. Un bon exemple de la petjada que ha deixat al poble va ser l'honor que va tenir, una vegada jubilada, de ser pregonera de la Festa Major.

De la seva trajectòria a l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i de molt més en vam parlar amb l'Engràcia, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vozinha

Es diu Josimar José Évora Dias, tot i que futbolísticament se'l coneix com a Vozinha, i va ser el responsable que la selecció espanyola de futbol no passés de l'empat a zero en l'estrena del Mundial 2026 contra una de les seleccions mundialistes debutants: Cap Verd. No en va, aquest veterà porter va ser escollit el millor jugador del partit.

Amb quaranta anys acabats de fer, Vozinha, que juga el seu primer i, possiblement, darrer Mundial, és el setè jugador més gran que disputa aquesta Copa del Món; fa més de catorze anys que defensa la porteria de la selecció de Cap Verd, amb la qual ha jugat uns noranta partits. A nivell de clubs, a banda d'alguns del seu Cap Verd natal, ha jugat en equips d'Angola, Moldàvia, Xipre, Eslovàquia i Portugal; actualment és porter del Grupo Desportivo de Chaves, de la Segona Divisió portuguesa.

Vozinha va fer aturades de mèrit que li van permetre mantenir la porteria a zero, frustrant, juntament amb el pal i la seva atapeïda defensa, els atacs d'una selecció espanyola poc inspirada i, fins a l'entrada de Lamine Yamal, sense gaire desequilibri. I per bé que l'entrada de Lamine va aportar alguna espurna, el seu joc no va brillar com s'esperava i no va poder revolucionar el partit.

Vozinha va impedir que la selecció espanyola sumés els seus primers tres punts, i encara bo, pels interessos de La Roja, que l'altre partit del grup també va acabar en empat, de manera que les opcions de classificació per als setzens de final encara estan intactes.

La selecció espanyola jugarà contra Aràbia Saudita diumenge a la nit i aquest partit sí que l'ha de guanyar si no vol començar a complicar-se la vida. I, naturalment, pot encomanar-se a Vozinha, que hores més tard, la matinada de dilluns, s'enfrontarà amb Cap Verd contra Uruguai, les teòriques favorites per classificar-se directament com a primera i segona del grup.

Començar amb un empat no és un mal resultat: al Mundial 2010 la selecció espanyola va començar perdent el primer partit i es va alçar amb la Copa del Món en el darrer i definitiu; el que ningú esperava és que l'empat fos contra la selecció de Cap Verd. En tot cas, en aquestes competicions la clau és anar de menys a més, anar greixant l'equip partit rere partit, i més en un Mundial tan llarg com aquest.

Pel que fa a Vozinha, de moment amb un sol partit ja s'ha guanyat uns quants titulars i portades, estampant el seu nom a la història del futbol en general, i dels Mundials en particular. I és que més enllà de les estrelles, en aquestes competicions també brillen jugadors més modestos, autèntics obrers del futbol.

El Mundial més gran de la història?

Avui, 15 de juny, la selecció espanyola debuta en el Mundial 2026 contra la de Cap Verd, a Atlanta. El debut de «la Roja» arriba enmig d'un campionat que els organitzadors i molts mitjans de comunicació no es cansen de qualificar com el més gran de la història. Certament, en part, ho és, almenys en xifres: és la primera edició amb 48 seleccions, setze més que en l'anterior format, i amb 104 partits repartits en 39 dies i tres països, Estats Units, Mèxic i Canadà. Rècords absoluts en tots els sentits quantitatius.

Però el més gran de la història, és també el millor? Aquí ja no hi ha tanta unanimitat. Que hi hagi més seleccions no significa, necessàriament, que hi hagi més qualitat. De fet, l'ampliació de 32 a 48 equips ha obligat a repensar el format de la fase de grups, amb 12 grups de quatre i una classificació que inclou els vuit millors tercers, una fórmula que, sobre el paper, sembla més un embolic que una millora.

Personalment, penso que un Mundial amb tantes seleccions és excessiu, sobretot quan ja existeixen fases de classificació prèvies que haurien de garantir que les seleccions presents són, realment, les millors de cada confederació. Una cosa és que hi hagi més seleccions, i una altra ben diferent és que hi hagi les millors seleccions. La qualitat del joc, al final, no la determina el nombre de participants, sinó el nivell de qui hi juga. I això ho dirà el camp, no la FIFA.

Sigui com sigui, avui Espanya s’estrena contra Cap Verd, i «la Roja» hi arriba com una de les seleccions favorites per al títol, tot i que potser no la principal: aquest honor sembla reservat a França, però en una competició tan llarga i amb tantes seleccions com aquesta, qualsevol previsió és excessivament agosarada. El Mundial més gran de la història ja ha començat i, encara està per veure si serà, també, el millor o un dels millors.

Without You. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Without You".

La de Badfinger, publicada el 1970, és una cançó que parla de la pèrdua i de la impossibilitat d'imaginar la vida sense la persona estimada. Amb una aparent senzillesa, transmet una tristesa profunda que explicaria per què ha acabat convertint-se en un clàssic versionat per tants artistes.

La d'Avicii, del 2017, transforma aquest mateix sentiment en una cançó més lluminosa i enèrgica. Aquí el "sense tu" no és tant un lament, sinó una afirmació de supervivència: continuar endavant, malgrat l'absència.

La de David Guetta, del 2011, que es mou en el terreny de la música electrònica, parla d'una dependència emocional gairebé absoluta, d'aquella sensació que tot perd sentit quan l'altra persona no hi és.

La de The Kid LAROI, del 2022, més directa i contemporània, retrata una ruptura marcada per la nostàlgia, el desencís i la dificultat de deixar enrere una relació.

Quatre "Without You" que ens recorden que un simple "sense tu" pot amagar moltes coses: tristesa, nostàlgia, dependència o la voluntat de tirar endavant.

Lleó XIV, el mirall de les nostres contradiccions

El Papa Lleó XIV, durant la missa de Corpus que va fer a la Plaça Cibeles de Madrid, va pronunciar una frase, una sentència, que va cridar especialment l'atenció: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà." És una frase contundent, carn de titular, sense escapatòria possible: és una d'aquelles frases que et posen davant del mirall de les teves pròpies contradiccions i no et deixen mirar cap a un altre costat.

Jo, que soc agnòstic i no m'agenollo davant el Senyor, podria no sentir-me interpel·lat per aquesta frase i, no obstant, me'n sento. M'explico: la lectura més immediata de la frase apunta a aquelles persones manifestament religioses i creients, fidels servents de l'Església i dels seus valors, que al mateix temps menyspreen les persones migrades, sembren discursos d'odi i construeixen fronteres on l'Evangeli hi construiria ponts. No ens costaria gaire posar-hi noms de persones i de partits polítics. Però seria massa còmode quedar-nos aquí, assenyalant els altres. 

La frase ens l'hem d'aplicar cadascú de nosaltres, en les nostres pròpies contradiccions: les que hi ha entre el que creiem íntimament i el que diem que creiem, també entre el que pregonem i el que fem realment. I l'hem d'aplicar, també, a la mateixa Església, quan, per exemple, menysprea les víctimes d'abusos sexuals o quan ignora el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Ara que el Papa és a Catalunya, la frase cobra també una dimensió local. No es pot valorar la diversitat cultural i al mateix temps menysprear una llengua, el català, que és oficial, viva i d'ús comú. No es pot fer gala de la fraternitat i ignorar la realitat lingüística i cultural d'un poble. La frase del Papa, llegida en clau catalana, diu el mateix que en qualsevol altra clau: qui proclama uns valors, ha de viure'ls.

Al capdavall, la grandesa d'aquesta sentència és que no admet excepcions ni categories. Agenollar-se davant el Senyor, o fer gala dels valors de solidaritat i fraternitat, implica una coherència que no es pot seleccionar a la carta. I aquesta coherència no és una qüestió de perfecció, sinó de compromís: el compromís honest d'intentar ser allò que diem que som, sabent que no sempre ho aconseguirem, però sense deixar d'intentar-ho, mentre anem gestionant, com podem, les nostres pròpies contradiccions.

El Papa Lleó XIV ens ha fet de mirall de les nostres pròpies contradiccions; possiblement ell, quan s'hi mira cada matí, hi veu les seves...

L'últim ball de Xavi Pascual?

Quan Xavi Pascual va arribar al Barça de bàsquet a mitjans d'aquesta temporada, ho va fer amb l'etiqueta de salvador: l'home que havia de recuperar un equip erràtic, especialment a l'Eurolliga, i trencar una sequera de títols que s'allarga ja tres temporades. L'inici va ser esperançador, però la prematura eliminació a la Copa del Rei i a l'Eurolliga, sumada a la impossibilitat del club per fer recanvis davant les lesions, van precipitar l'anunci que no seguirà la propera temporada, seduït pels cants de sirena de Dubai. Així que Xavi Pascual ja sap que té els dies comptats al Palau Blaugrana, i la pregunta és si aquests dies li donaran per aixecar un títol.

Perquè el context, ara mateix, és més favorable del que semblava fa unes setmanes. Després d'un darrer partit de la lliga regular desastrós, tancat amb una sonora xiulada del públic, el Barça ha reaccionat i ha guanyat, amb una notable millora del joc, la primera eliminatòria del play-off contra un combatiu UCAM Múrcia, plantant-se a les semifinals de la lliga ACB amb un aire diferent, més sòlid i, possiblement, més esperançador.

El camí, a més, s'ha fet inesperadament més planer. Les semifinals les havia de jugar, teòricament, contra el Real Madrid, líder de la lliga regular. Però l'equip blanc ha caigut, contra tot pronòstic, davant el vuitè classificat, el Tenerife, en una eliminació tan sobtada com històrica, que culmina una temporada negra per al conjunt de Scariolo, en aquesta, també, segona etapa al club blanc, que ha perdut les finals de la Supercopa, la Copa del Rei i l'Eurolliga. Ara serà el Tenerife qui s'enfrontarà, a partir de demà, al Barça a les semifinals.

Sabem que Xavi Pascual no seguirà la propera temporada. El que no sabem és si aquestes semifinals seran el seu darrer ball amb el Barça, o si el destí li reserva uns dies més, els d'una final, per acomiadar-se com mereix: amb un altre títol a les mans. El camí sembla més planer, però en realitat és costerut, fa pujada, i pel camí es trobarà tot un matagegants!

Just M. Casero: 80 anys

El 5 de juny de 1946, avui fa 80 anys, era un dimecres. Aquell dia, a Rossio ao Sul do Tejo, una de les freguesia (equivalent a parròquies civils, barris o districtes) de la ciutat portuguesa d'Abrantes, a més de 1.150 quilòmetres de Girona, naixia Justo Manuel Casero Madrid. Era el quart fill, tal com relata Jaume Guillamet a Memòria de Just, de José Casero, fill d'una família de traginers i carboners de Càceres, i d'Obdúlia Madrid, filla gran d'un caporal d'una finca de Santa Marta de Magasca, poble situat entre Càceres i Trujillo, que s'havien casat el 13 d'octubre de 1937. Ell tenia 25 anys, ella 20.

La família havia marxat anys abans d'una Extremadura extremadament empobrida, més encara sortint de la Guerra Civil, a la recerca de feina, i el pare d'en Just en va trobar, primer, en una plantació a San Miguel do Río Torto, on va néixer el seu germà gran, en Josep, el 1942, i poc després en una finca de Rossio, propietat d'un matrimoni sense fills, treballant d'encarregat.

El nom de Justo li va venir pel seu avi patern, i el de Manuel pel senyor de la finca, Manuel da Costa Cabazos, que el va apadrinar. El dimecres 5 de juny de 1946, a Rossio ao Sul do Tejo, naixia Justo Manuel Casero Madrid, portuguesinho. Amb la seva germana gran, la Juana, amb prou feines hi va coincidir uns mesos: havia nascut l'any 1938 a Santa Marta de Magasca i va morir l'any 1947, ja a Rossio. L'any següent, el 1948, encara a Portugal, va néixer una altra nena, la Darlinda. La segona germana, la Salvadora, nascuda l'any 1939 a Santa Marta de Magasca, tampoc la va conèixer, doncs va morir essent encara ben petita, l'any 1940. Sí que va veure néixer les altres dues germanes, ja vivint a Figueres: la Maria Gràcia, el 1951, i l'Eulàlia, el 1953.

Avui el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, hauria fet 80 anys. És clar que, a banda d'aquest naixement, el propi Just en va relatar un altre, de naixement, un de més simbòlic: el de quan va començar a ser català. Així comença el manuscrit amb el qual, anys més tard, relataria el periple migratori de la seva família errant:

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades."

Un altre element d'autoafirmació d'en Just és la fotografia que acompanya aquest article. A la foto s'hi veu en Just infant, despullat sobre un mur; possiblement la fotografia li deuria fer el seu padrí. Al dors, anys més tard, en Just hi va escriure tota una declaració: "C'est moi".

Aquesta va ser, possiblement, la seva primera fotografia. Les darreres les va fer un joveníssim Quim Curbet, a petició de la meva mare, ara fa 45 anys, a un Just de 34 anys, sense vida, sense més vida per viure.

Al llarg d'aquests 45 anys hem omplert el seu silenci recordant i revisitant la seva vida, els seus escrits, les seves fotografies, fins i tot la seva veu escadusserament gravada, conformant-nos, ves quin remei, amb tot el que ens va deixar, i especulant, de tant en tant, en què pensaria avui, com seria físicament, i què se n'hauria fet del polític, periodista, escriptor i poeta que, tot i manifestar-se de forma incipient i amb força, no va irrompre ni desenvolupar-se plenament del tot.

I, sobretot, què se n'hauria fet, al llarg d'aquests 45 anys d'absència, del marit, del germà, del cunyat, del gendre, del cosí, del tiet... del pare. Qualsevol especulació és pura fantasia, res més que un entreteniment del qual, finalment, tampoc en trauríem l'aigua clara.

Però avui, la pregunta sembla inevitable: com seria en Just amb vuitanta anys? Seguiria portant barba? La impossibilitat de respondre aquesta pregunta fa que qualsevol intent de projectar-ne la imatge, ara que la intel·ligència artificial ho permet, sigui un intent fallit i, alhora, del tot artificial. Una especulació més...

Avui fa vuitanta anys que va néixer, a més de 1.150 quilòmetres de distància de Girona, Just Manuel Casero Madrid, i si l'hem de recordar per alguna cosa, és per la seva vida i per la seva obra, plenes, per curtes i inacabades que fossin, doncs és gràcies a la seva vida i a la seva obra que avui, com tants altres dies, com cada dia, el recordem i l'estimem.

La Roja menys blanca

Durant dècades, una part de l'afició del Real Madrid va viure amb la convicció que la selecció espanyola era, en bona mesura, una prolongació natural del seu equip. No era estrany veure alineacions de la Roja plenes de jugadors blancs, ni que molts identifiquessin els èxits d'una amb els èxits de l'altre.

Per això resulta especialment significativa la circumstància actual: per primera vegada a la història, la selecció espanyola masculina es prepara per a una gran cita internacional, tot un Mundial de futbol, sense cap jugador del Real Madrid a la convocatòria. Ni un.

En canvi, el gruix de l'equip recau sobre futbolistes del Barça, fins al punt que podríem considerar que els blaugrana constitueixen la columna vertebral d'aquesta selecció que es prepara per al Mundial. I, per a més inri, una part molt important dels jugadors convocats són catalans. Tants, que gairebé es podria dibuixar un onze titular d'una potencial selecció catalana amb garanties competitives.

La situació genera una curiosa paradoxa emocional. Hi ha aficionats madridistes que, per convicció o sentiment, volen veure triomfar la selecció espanyola, però que al mateix temps no poden evitar pensar que aquest èxit passaria, inevitablement, per les botes d'uns futbolistes que vesteixen cada setmana la samarreta del seu gran rival esportiu.

A la banda contrària, naturalment, també hi ha contradiccions. Hi ha aficionats del Barça que no se senten identificats amb la selecció espanyola, que no la viuen com a pròpia o que fins i tot la contemplen amb certa animadversió. Però quan observen l'estil de joc, els automatismes i els jugadors, hi reconeixen moltes de les característiques i de les traces de l'estil de joc del Barça. Una situació que recorda inevitablement aquella selecció campiona del món a Sud-àfrica, construïda al voltant d'una generació irrepetible de jugadors blaugranes.

Potser per això, quan jugui la selecció espanyola, veurem situacions aparentment contradictòries. Culers desitjant que la Roja faci un bon paper perquè això significarà que els seus jugadors brillen. I madridistes que viuran amb més entusiasme els partits d'altres seleccions, on sí que hi participen les estrelles del seu equip.

D'entre aquestes contradiccions, fins i tot hi ha qui hi afegeix una altra capa. També hi ha qui percep una certa apropiació simbòlica, indeguda, de la selecció, en aquest cas no des de la perspectiva blaugrana, sinó des de l'estrictament nacional i identitària. Per a alguns sectors de l'espanyolisme més recalcitrant, resulta incòmode comprovar que la selecció que representa Espanya depèn avui, en bona mesura, de jugadors catalans, formats a Catalunya o identificats amb el futbol català.

Paradoxalment, una selecció que durant anys alguns catalans van percebre com excessivament espanyola és vista avui per alguns espanyols com excessivament catalana.

Però el futbol fa temps que va deixar de ser només futbol, si és que mai ha estat només futbol. Els clubs representen identitats, territoris, formes d'entendre el món i fins i tot projectes polítics. Les seleccions nacionals, encara més.

Per això el futbol (i l'esport en general) té aquesta capacitat única de convertir emocions aparentment simples en dilemes i contradiccions. Mentre el cor estira cap a una banda, el cap ho fa cap a una altra. Les samarretes es barregen amb les banderes, les rivalitats amb les identitats i les emocions amb les conviccions. És aleshores quan descobrim que aquestes contradiccions no són cap anomalia. Són, simplement, la manifestació més humana de l'esport.

10 anys després, Anna...

Deu anys després, Anna, et segueixo trobant a faltar. No són poques les vegades que penso en tu; a casa, a l'estudi, hi tinc una foto teva i, he de reconèixer, que és d'aquelles fotos que et tornen la mirada.

És la foto que es va repartir, a manera de targeta recordatori, el dia que et vam acomiadar. Al darrere, sota el teu nom complet, ANNA ESCAPA CANET, escrit així, en majúscules, com eres tu, majúscula, i sota l'expressió "Ha viscut i estimat 38 anys" (proposada per la meva mare), de fet quasi 39 anys, per poc més d'un mes, hi ha un escrit que et definia, que et defineix a la perfecció; un escrit marca de la casa de l'Esteve, del teu pare:

"Perquè quan arribaves se't sentia
I ara que marxes se't nota..."

Quan arribaves, se't sentia, no passaves desapercebuda. Sempre eres directa, fins i tot poc diplomàtica o, a vegades, sense aquella dosi del políticament correcte. Reconec que la teva embranzida podia arribar a espantar, a fer respecte, però tota aquesta energia era sempre positiva, carregada de generositat i, a la teva manera, d'estima; va ser l'energia que et va permetre deixar empremta en tantes i tantes persones que, avui, deu anys després, Anna, no només et recordem: et seguim estimant.

Són molts els records, moltes les imatges i situacions: de petits amb la barca del teu pare o els dinars familiars, però m'agradava molt trobar-te a Can Ninetes, primer, i a La Marfà, després, quan amb l'excusa d'anar a esmorzar mirava si et trobava per, mentre anaves feinejant, cafès i entrepans amunt i avall, fer safareig, repassant gairebé tothom del nostre entorn.

El teu caràcter desacomplexat contrastava molt amb el meu, més políticament correcte, i aquest contrast era part de la gràcia de la nostra amistat, de la nostra estima.

Deu anys després, Anna, se't sent, encara se't sent, i tant que se't sent; és clar que d'una altra manera, però aquesta mirada teva que em retornes quan et miro a la foto, manté el pols de la que tenies quan te la van fer.

Sabem que no tornaràs més, Anna; també que no et deixarem marxar del tot...

Freedom. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Freedom".

La de George Michael, publicada el 1990, és una cançó icònica, com el seu vídeoclip, dels anys norants, que parla de la necessitat d’alliberar-se, de deixar enrere una imatge pública i unes expectatives que ja no encaixaven. Exponent del seu pop elegant, George Michael converteix la llibertat en una reafirmació personal i artística. 

La de Beyoncé, del 2016, té una força molt més intensa i combativa, amb influències del soul, el gospel i  el hip-hop, i parla d’una llibertat més profunda i col·lectiva, vinculada a la resistència, la identitat i la dignitat.

Dues cançons amb el mateix títol, "Freedom", que entenen la llibertat de maneres diferents: una més íntima i personal, l’altra més social i reivindicativa.

Ràdio Sarrià: projectes de futur

Durant uns anys, malauradament, a l'Associació Cultural Ona Sarrià vam deixar de parlar de Ràdio Sarrià en clau de present per parlar-ne en temps passat, amb un trist sentiment de pèrdua, de nostàlgia i fins i tot d'indignació.

Fa aproximadament tres anys, però, vam fer un canvi de xip. Vam despertar l'entitat de la llarga hibernació i, sobretot, vam començar a parlar de Ràdio Sarrià en clau de present, del present immediat, i a mobilitzar-nos amb un objectiu molt clar: reactivar Ràdio Sarrià i fer-ho, sobretot, amb i per al poble.

Aquests darrers dos anys han estat molt intensos i ens han permès, gràcies al compromís de l'Ajuntament i al treball conjunt amb Ona Sarrià, fer les millores tècniques necessàries per garantir un bon servei de ràdio. Alhora, hem pogut confeccionar i consolidar una programació diversa, amb tota mena de continguts elaborats amb un equip de persones col·laboradores voluntàries que hi posen, a cada minut de ràdio, coneixements, hores i passió.

És innegable que sense l'empenta i l'energia de totes aquestes persones, sense el compromís i les inversions de l'Ajuntament, no hauríem pogut revitalitzar Ràdio Sarrià i tornar-la a fer present a les ones hertzianes, amb una programació feta des de Sarrià de Ter i pensant en Sarrià de Ter.

En paral·lel a aquest treball més visible i audible, també s'ha treballat per estabilitzar el projecte dotant l'emissora d'una direcció, d'un reglament, d'un consell assessor i d'un model de col·laboració. D'aquesta manera s'ha bastit l'estructura jurídica i administrativa necessària per assegurar-ne la bona gestió.

Del present al futur

Arribats a aquest punt hom podria pensar que hem arribat a la meta, a destí. Res més lluny de la realitat. Després d'haver parlat de Ràdio Sarrià en clau de passat i en clau de present, ara comencem a parlar-ne en clau de futur, del futur immediat i del que és un xic més llunyà, també. Perquè només projectant, avui, la ràdio municipal del futur, podrem fer-la realitat quan aquest futur arribi.

I com ens imaginem, projectem i dibuixem, des d'Ona Sarrià, aquest futur per a Ràdio Sarrià? Aquestes són algunes idees, algunes propostes que ja hem compartit amb l'Ajuntament i que naturalment també volem compartir amb totes i tots vosaltres.

L'estudi 1, a peu de carrer

Aquest és, possiblement, el més gran i important dels reptes i el que millor representa, físicament i simbòlicament, la ràdio que volem. Des que Ràdio Sarrià es va instal·lar al carrer Firal a principis dels anys noranta del segle passat, l'estudi 1 ha estat sempre al primer pis; és un estudi ampli i confortable i ara, de nou, molt ben equipat.

No obstant això, no és, per a nosaltres, el millor emplaçament per a l'estudi principal. Entre altres qüestions, i aquesta és certament rellevant, no és un estudi accessible per a persones amb mobilitat reduïda.

Nosaltres somiem amb un estudi 1 a peu de carrer, a la planta baixa; no només per a fer-lo accessible a les persones amb mobilitat reduïda i a tothom, sinó també per a fer més visible, des del carrer, la cuina on es couen i servim els programes, la sala de màquines principal de l'emissora municipal.

L'edifici de Ràdio Sarrià té una entrada amb uns grans finestrals i ens agradaria molt que, amb l'estudi 1 a peu de carrer, els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, a banda d'escoltar-nos, també ens poguéssiu veure fer ràdio.

Sabem que aquest no és un repte que es pugui fer d'avui per a demà, que requereix pressupost d'inversions i que caldrà afrontar-lo per fases. Però també sabem que tard o d'hora es farà realitat i que, aleshores, Ràdio Sarrià tindrà molt més que les dues finestres del primer pis obertes al carrer, al poble, al món: hi tindrà la porta principal i tot un finestral.

Presència digital renovada

Un altre repte important és la recuperació del domini web històric de l'emissora, radiosarria.cat, una qüestió que resulta certament incomprensible que avui dia encara no s'hagi resolt. Però sobretot, volem crear un web actualitzat i posat al dia que ens permeti, emissora endins, allotjar-hi tots els programes en format pòdcast i, emissora enfora, facilitar-ne l'accés.

Som conscients que avui la ràdio no només s'escolta en directe, sinó que molta gent l'escolta de forma asincrònica, quan vol i des d'on vol, a través dels pòdcasts. De fet, sabem que, a banda de fer-ho en directe a través de l'FM o en línia a través del web, molta gent escolta Ràdio Sarrià d'aquesta manera, a través dels programes que tenim penjats a Internet.

El darrer quadrimestre de l'any, els diferents programes de Ràdio Sarrià han tingut més de dues mil escoltes a través dels diferents pòdcasts que publiquem. Aquest fet, més enllà de la xifra, és una mostra tangible que tenim una audiència cada vegada més fidel.

Són moltes més les idees i els reptes que tenim, però aquests dos, l'estudi a peu de carrer i la presència digital renovada, representen els espais físic i digital de l'emissora. I aquests espais, ambdós, els volem més accessibles i al vostre abast.

Des de l'Associació Cultural Ona Sarrià continuarem treballant per fer millor la ràdio d'avui, la del nostre dia a dia, i per a projectar i fer realitat la ràdio del demà.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

El Girona FC es precipita al descens

Podem lamentar-nos de la pilota al pal que, d'haver entrat, no només hauria canviat el resultat i el curs del partit, sinó que també hauria servit per salvar el Girona FC. Però lamentar-nos només per aquesta jugada seria com mirar i centrar-nos, només, en l'arbre que ens impedeix veure el bosc.

I en el bosc d'aquesta temporada hi ha un mal inici, amb una ratxa negativa que va costar molt de revertir, i un final nefast, incapaç de guanyar un sol partit en les darreres jornades. I així, sense guanyar, la salvació no només es fa més costeruda: el descens, com ha passat, s'acaba precipitant irremeiablement. I només faltava que l'Elx CF acabés empenyent el Girona FC precipici avall...

Míchel torna a deixar el Girona FC allà on l'havia agafat, a la Segona Divisió, després d'haver-lo enlairat a l'olimp del futbol europeu en una temporada històrica. Potser d'aquest creixement accelerat també n'ha estat víctima, el Girona FC: el club va esdevenir un gegant amb peus de fang, vivint un miratge que ens feia creure que érem més grans del que realment som. Que el futbol de primer nivell europeu era ja el nostre hàbitat natural. I resulta que no. El nostre hàbitat natural no és, encara i de moment, la Primera Divisió.

El Girona FC ha consumat el seu segon descens a Segona Divisió i ara tocarà tornar a mastegar un ascens, una tasca realment difícil, com el propi club ja sap per experiència. Caldrà refer el projecte esportiu, qui sap si començant per l'entrenador, i iniciar un nou cicle, tancat ja el de Míchel. Un cicle que, malgrat el final amarg, ens ha donat moments que cap aficionat del Girona no oblidarà mai. I amb això, com a mínim, ningú no ens podrà prendre.

A partir d'avui, doncs, el camí torna a fer pujada...

El primer alcalde de la independència. Entrevista a Jordi Cañigueral Viñals

Hi ha dates que marquen un abans i un després en la vida d'un poble, i per a Sarrià de Ter, una d'aquestes dates és l'any 1983. No el 1979, com a la majoria de municipis catalans, any de les primeres eleccions municipals de la recuperada democràcia, perquè Sarrià de Ter, com també Salt, estava aleshores annexionat a Girona, i a les primeres eleccions municipals de la democràcia encara formava part del municipi de Girona. Va ser, doncs, el 1983 quan Sarrià de Ter va recuperar la seva independència municipal i, amb ella, el seu primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista.

El primer alcalde d'aquest nou Sarrià de Ter lliure i autònom va ser en Jordi Cañigueral Viñals, que va haver d'assumir el repte de posar en marxa totes les competències d'un ajuntament, després dels quatre anys de transició en els quals el Consell Municipal havia estat preparant el terreny. No és poca cosa, ni poca responsabilitat.

Del procés d'independència municipal de Sarrià de Ter, dels reptes d'aquells primers anys, d'algunes de les cançons que l'han acompanyat a la seva vida, i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, dissabte al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Els riscos de compartir fotos dels nostres fills i filles a les xarxes

És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.

Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.

Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.

Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.

La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.

D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).

Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat,  condicionant i afectant així el seu futur.

Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.

A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.

Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?

Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.

Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.

És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.