El meu cos sense mi

D'entre les moltes preguntes que la vida, la nostra pròpia existència, ens exigeix respondre hi ha aquelles que tenen a veure amb la mort, amb la nostra pròpia mort.

Des que l'home és home no hi ha home, i dona, que d'una o altra manera no hagi pensat en la vida que seguirà quan aquesta fini, en la vida (o no vida) que tindrem després de la mort, en la del nostre cos, la nostra ànima, en la vida dels qui, amb més o menys consol, ens ploraran.

En el novè dels seus somnis Guerau de Liost relata el seu propi enterrament:

Mes, ai!, tot d'una ma cabòria trenca
un sotragueig innoble. Al cementiri
em duen ja per viaranys polsosos...
Adéu, muller sortada i contristada!
Adéu, amics, que ara us fingiu solemnes!

Amb menys poesia jo també he pensat en el meu enterrament, que si tot va bé, i d'aquí a molts anys, no hauria de ser de cos present.

Als qui al seu dia tinguin la dissort d'acomiadar-me els estalviaré decidir, si em sé morir, què n'hauran de fer de mi: enterrar-me dins un taüt? No! Incinerar-me? Tampoc!

1 dels 913
El meu és un dels nou-cents tretze cossos de la demarcació de Girona que de moment s'han donat a la ciència, més concretament a la Facultat de Medicina de la UdG.

La decisió estava presa de feia temps i mesos enrere, a finals de l'any passat, vaig fer la petició formal de donació del meu cos, acreditada amb un carnet que duc a sobre, al costat dels que em donen identitat i (mala) vida, i que espero no haver d'utilitzar properament.

El meu cos, inert, no prendrà de nou vida en el cos viu d'algú altre, però donant-lo a la ciència, després del servei que en vida m'ha prestat, penso que serà igualment útil i,  ni que sigui a bocins, la seva utilitat em sobreviurà, no morirà amb mi.

Serà la sort del meu cos una part més de la meva vida sense mi, com la que (espero, confio) romangui al cor dels qui em sobreviuran.

Ara que ja he resolt què em passarà quan em mori, ara que ja tinc decidida la meva vida sense mi ja puc preocupar-me de nou de la meva vida amb mi, que ja té prou trajectòria i espero que tingui encara més recorregut!

Que una cosa és donar el cos a la ciència i l'altra és tenir pressa per donar-lo! En el meu cas, pel que fa al meu cos, la ciència pot esperar!