Les crescudes dels rius ens produeixen un cert pànic i, alhora, una certa atracció!
El pànic és per la impredictibilitat de l'aigua, que sempre troba per on escolar-se i, com hem vist massa vegades, quan baixa amb força i energia pot fer estralls.
L'atracció és perquè el seu virulent curs, eixamplant i desbordant llits i lleres, engolint ribes i amenaçant ponts, ens impressiona i fins un punt encanta, com la serp que balla al so de l'encantador. La imatge dels ulls del ponts quasi negats i encegats per l'aigua ens aterra, certament, i al mateix temps ens captiva i atrau.
I com els cargols després de la pluja els prudents sortim al carrer quan el mal temps ens dóna treva i ens apropem, cautelosos, a les vores dels rius i dalt dels ponts per contemplar l'espectacle, perquè és un espectacle, encara que per moments dantesc, veure les crescudes aigües tèrboles baixar riu avall, enduent-se i arrossegant tot el que es troben per davant.
I temerosos que les nostres retines no ho retinguin prou, o potser mandrosos i alhora pràctics, desenfundem telèfons mòbils i capturem, a saber per quina posteritat, les imatges que voldríem que els nostres ulls no oblidessin.
És aleshores quan les converses amb amics, coneguts i saludats, congregats tots al voltant d'aital espectacle fluvial, cerquen rememorar dates i dades de crescudes pretèrites, imprimint amb paraules les fotografies que els seus ulls, aleshores més joves, van fer, imatges que les aigües braves fan aflorar del fons dels records.
En ocasions com aquestes sempre és millor parar l'orella a les persones que atresoren aquests records, i amb totes les que ahir vaig parlar, a una riba i l'altra del Pont de l'Aigua, més que coincidir en dades i dates, van coincidir en un fet: les crescudes del Ter van ser habituals fins que es va construir la presa de Susqueda!
El riu és vida, diu l'expressió, per moments també és destrucció i, sobretot, el riu és memòria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada