Més mascareta?

Si no fos perquè sé que n'hi ha de pitjors, diria que dur la mascareta és un drama! Ja sé que no m'hauria de queixar si la meva gran queixa, per tot plegat, és la mascareta... Ja em perdonareu, però la mascareta em supera!

Pensava que els tests d'antígens serien més molestos que la mascareta, però ja us puc assegurar que per a mi, tot i que això d'introduir un bastonet pel nariu m'inquieta força i em fa regalimar una llàgrima galta avall cada vegada que ho faig, dur la mascareta s'endú la palma!

I mira, al gimnàs fins i tot la tolero, m'hi he acostumat, fins i tot a l'el·líptica o a la ciclo estàtica, però quan l'he de dur amb les ulleres posades i s'entelen els vidres és un drama, és el meu drama. 

I més quan, per exemple, en una reunió presencial he de prendre notes: per escriure necessito les ulleres, que a la segona alenada s'entelen, i si de normal la meva cal·ligrafia ja és jeroglífica imagineu-vos sense ulleres!

Mesos enrere ja vaig dir que la mascareta no m'agrada, i jo, il·lús, em pensava que seria cosa només de l'any 2020, i som al 2022 i la mascareta segueix essent obligatòria, de moment "sine die", també al carrer i en espais oberts.

Estic per començar a buscar feina i casa a Dinamarca, tot i que en faria prou que aquí, seguint la recomanació d'experts i sanitaris, ens permetessin anar sense mascareta pel carrer i en espais oberts, sempre que no hi hagi aglomeracions.

De fet sorprèn força que es mantingui aquesta mesura, que segurament respon més a qüestions de percepció del risc i per a no relaxar-nos que al propi risc de contagiar-se. Entenc que la mascareta hagi vingut per quedar-se a l'interior, i espero que més aviat que tard deixi de ser obligatòria a l'exterior, que hagi vingut per marxar... 

2020, l'any de la mascareta!

Vaig començar l'any 2020 amb el propòsit de no fer-me'n cap, i sense saber-ho, ni tan sols sospitar-ho, va ser una bona decisió, veient com, a mitjans de març, l'any i la vida ens canviava de forma inesperada, afegint-hi una gran dosi d'incertesa, fins i tot de temor...

A partir d'aleshores les nostres vides s'han transformat, i possiblement la prova més evident de fins a quin punt ho ha fet ha estat la mascareta!

La mascareta ha entrat a les nostres vides palplantada al bell mig de la nostra cara, tapant-nos preventivament el nas i la boca d'aquest virus tant invisible com mortífer!

Peça imprescindible, ara per ara i sembla que per molts mesos més, per a sortir al carrer, espero que la mascareta no hagi vingut per a quedar-se, que per mi i les meves ulleres son tot un suplici!

La mascareta, juntament amb la distància i el gel hidroalcohòlic per les mans, són el peatge que hem de pagar per a seguir socialitzant-nos mínimament, vés quin remei...

L'esperança és que la vacuna ens permeti vèncer el virus, i si al 2020 el Coronavirus ens ha guanyat per golejada, el desig és que al 2021 ens hi puguem tornar!

El 2020 ha estat, entre d'altres, l'any de la mascareta, i per més que tinc ganes de perdre-la de vista, em sembla que ens seguirà acompanyant, i protegint, al llarg del 2021! 

Jo seguiré, doncs, irremeiablement amb les ulleres entelades!

Tanatosi governamental

La paraula, "tanatosi", no surt al diccionari català, però sí al Termcat: "comportament de fingiment de mort que presenten alguns insectes com a mitjà de defensa." En castellà no s'atribueix només a alguns insectes, sinó a altres animals que utilitzen aquesta habilitat per a foragitar depredadors, o fins i tot per a ser-ho encara més!

Per poc que hàgiu vist documentals d'animals a la televisió, segur que en algun haureu vist animals que fingeixen estar morts davant del perill... És una bona tàctica, qüestió de supervivència!

Sembla que el govern català, a banda de moribund, es faci el mort, especialment aquesta setmana prenent la decisió de no prendre cap decisió en relació a les mesures, i en el sentit, com semblava que passaria, de restringir-ne alguna.

Em sembla que qui més qui menys estava preparat (o resignat) a retornar al confinament comarcal, restringint la mobilitat, i a disminuir les trobades a sis persones, i la sorpresa (innocentada per uns, incompetència per d'altres) va ser que per aquesta setmana tot segueix igual, tot i que les dades de l'epidèmia segueixen, en general, essent preocupants.

Ha arribat el punt, per al govern, que mal si fa, i pren mesures on pesa la salut, mal si no fa, i les deixa de prendre pensant en l'economia, en una balança impossible d'equilibrar. Un nou confinament comarcal atiaria encara més el malestar d'alguns sectors econòmics, molt tocats (sinó enfonsats) de fa mesos. El govern, això sí, ens recomana que nosaltres, la ciutadania, siguem responsables, com si d'alguna manera ens implorés que prenguéssim les mesures que el propi govern no s'atreveix a decretar...

En aquesta complicada balança entre salut i economia, que ja hem vist fins a quin punt ja tensant el propi govern portes endins, no sé si ara també s'hi afegeix (per si fins ara no hi era) el càlcul electoral, que en qüestió de mes i mig tindrem eleccions i els partits de govern s'hi juguen molt!

La percepció és que el govern, aquests dies, fa allò que tantes vegades hem fet a la platja: fer el mort. Quan ho fem no és estrany que, en qüestió de segons, una onada o un banyista ens esquitxin i deixem de fer-lo; en el cas del govern, no sé si podrà fer-se'l gaires dies més...

Pere Tubert, en el record...

Quan vaig conèixer personalment en Pere Tubert, ell ja era una persona coneguda i reconeguda dins el món social en general, i de les persones amb discapacitat en particular, i jo tot just m'estrenava com a coordinador del programa Incorpora a Girona. Era mitjans de l'any 2007.

El recordo, aquells anys, al seu despatx de la seu de Mifas al carrer Empúries de Girona, al barri de Sant Narcís. La seva porta sempre estava oberta, sempre era molt accessible, i sempre estava disposat a comentar la jugada, fos quina fos la que em portés a la seu de Mifas.

Escoltant-lo era fàcil endevinar quelcom comú a d'altres presidents i presidentes d'entitats socials: que no havia tingut res fàcil, i que el seu caràcter persistent l'havia forjat en moltes batalles, vetllant pels drets de les persones amb discapacitat física, treballant per trencar barreres i per la igualtat d'oportunitats.

Mifas és l'entitat de referència per a les persones amb discapacitat física i sensorial de les comarques de Girona, i una de les referents de Catalunya, i la seva contribució a la inserció laboral, bé en els propis serveis i empreses que gestiona, bé en el mercat laboral ordinari, és altament valuosa. Ho veig cada dia, des de fa més de tretze anys, coordinant el grup d'entitats de Girona del programa Incorpora. L'empenta i determinació d'en Pere Tubert i de les respectives juntes que va presidir hi tenen molt a veure.

L'any 2015, ja com a expresident de Mifas, a Plataforma Educativa li vam fer un reconeixement amb el Premi a la Corresponsabilitat Ciutadana dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, una decisió presa per plena unanimitat del jurat. 

La darrera vegada que vaig veure i parlar amb en Pere Tubert va ser el 15 de novembre de 2019 a la Coma Cros de Salt, en l'acte que tancava el 40è aniversari de Mifas. Feia temps que no el veia i em va fer molta il·lusió veure'l i xerrar una estona amb ell.

En Pere Tubert ens deixa un valuós llegat de lluita en favor de les persones amb discapacitat, llegat que té continuïtat en el treball i compromís de la gent de Mifas, que segueixen treballant per a trencar les barreres, no només arquitectòniques, que encara tenen les persones amb discapacitat física.

La seva prematura mort ha estat molt sentida, no només dins el món social, i ens ha entristit molt a les persones que l'hem conegut... DEP. 

I si no fos una innocentada?

Els i les catalanes vivim de fa mesos amb un govern esgotat que només la pandèmia del coronavirus ha prorrogat, fins a límits certament evitables. 

Al llarg d'aquesta pròrroga hi ha hagut un crescendo en la bel·ligerància entre els socis de govern, fent d'alguna de les seves polítiques i declaracions armes llencívoles contra la línia de flotació electoral del soci, ensumant des de fa mesos enquestes i urnes... 

Que el del president Torra no ha estat un bon govern no ho dic (només) jo, també ho diu l'ANC, que el qualifica, i castiga, amb una nota certament baixa. 

Més que la nota d'un govern esgotat, immers en una batalla fratricida pel futur control del mas, el que em preocupa és que la condemna sembla nostra, de la soferta ciutadania, que em temo que no tindrem més alternativa que una nova versió d'aquest govern, amb l'interrogant de saber qui el presidirà a distància, si Puigdemont o Junqueras. Avui per avui altres alternatives o opcions semblen una quimera, per més que la decisió estigui, col·lectivament a les nostres mans... 

Pensava l'altre dia si no podríem sotmetre'ns a una nova intervenció del govern, però no com aquella ignominiosa del 155, sinó una d'acordada i pactada amb els governs balear i valencià! 

De fa mesos que tinc la impressió, i tal vegada sigui només una fantasia, que a les Illes i al País Valencià gaudeixen, tot i les seves misèries i les seves tensions internes, que també hi deuen ser, de millors governs del que tenim a Catalunya. 

Si avui volguéssim fer allò dels Països Catalans, em temo que políticament Catalunya seria més vagó de cua que màquina de vapor! 

No sé, si pel motiu que sigui el 14 de febrer no es poguessin celebrar les eleccions al Parlament, potser preferiria que fins a celebrar-les una mena de gestora, formada per ambdós governs veïns, ens governessin per aquesta mena de travessia del desert amb destí incert, i em temo que cada vegada més desconegut... 

Si avui no fossin els Sants Innocents, potser fins i tot ho diria seriosament... 

Minuts Musicals instrumentals amb "Spy Romance"

The Aqua Barons és un grup format l'any 2010 per dos germans, Petros i Philippos Sotiropoulos, i es caracteritza per les seves cançons instrumentals, inspirades en les cançons "surferes" californianes dels anys seixanta del segle passat.

Recentment han publicat el seu segon disc, "Extreme Guitar Conditions", i "Spy Romance" és l'animada cançó que l'enceta!

Em sembla que és una magnífica cançó per cloure els Minuts Musicals instrumentals que ens han acompanyat al llarg d'aquest convuls any 2020, en el que hem pogut gaudir de música sense lletra!

El refrany de la setmana, sobre el Nadal

"Per Nadal, cadascú al seu hostal" és el millor que podem fer, diuen les autoritats sanitàries, si volem fer bondat i ser prudents davant l'amenaça d'una nova onada de contagis de Coronavirus... És clar que encara hi ha massa persones que, tampoc per Nadal, ni hostal, ni corral: "qui no té casa per son estar, mal Nadal ha de passar..."

I les autoritats meteorològiques, amb el pronòstic que fan de baixada de temperatures, segur que ens recomanen aquest refrany: "per Nadal, a casa i prop de la brasa." I més enguany, que Nadal cau en divendres: "Nadal en divendres, crema fins i tot les cendres!"

I si d'Oca a Oca tiro perquè em toca, "si per Nadal sóc al carrer, per Pasqua tremolaré", i "si per Nadal fa estiu, la Pasqua vora el caliu", és clar que potser per Pasqua vam badar, que "si per Pasqua fa estiu, a Nadal prop del caliu..."

Amb la taula més o menys llarga, i amb més o menys ventilació, hi ha coses que no canviaran, aquest Nadal, com la tradició d'estrenar quelcom, ni que siguin uns calçotets, o uns mitjons, que "per Nadal, qui res no estrena, res no val."

Calçat amb mitjons nous de trinca, avui celebraré un Nadal inèdit, diferent, però un Nadal al cap i a la fi, que, com diu el refrany, "cada dia no és Nadal!"

Un Nadal inèdit...

Aquest Nadal no anirem a Cantallops. Aquest any ens tocava anar-hi, que hi anem cada dos anys, alternativament, per allò de donar joc a les famílies... Aquest any ens tocava anar-hi i era, és, especialment important perquè la meva tia, nascuda el dia de Nadal, celebrarà el seu seixantè aniversari!

Ens sap molt greu no poder-hi anar i compartir amb ella aquesta celebració tan especial, però les circumstàncies així ho recomanen, i de fet ja vam decidir-ho fins i tot abans que les autoritats així ho recomanessin... També fa mesos que no compartim taula amb els meus cosins cantallobencs, i tampoc ens veurem la diada de Reis, l'altra data en la que, tradicionalment dinem a Cantallops...

La nit de Nadal tampoc ens trobarem amb la creixent i nombrosa família Casero, que enguany apliquem allò de divideix i venceràs, a veure si així també contribuïm a vèncer el virus (o com a mínim a no propagar-lo encara més), tot i que de moment ens guanya per golejada! Per Cap d'Any tampoc pujarem a Joanetes, ni ens despertarem al peu del Puigsacalm...

Per moltes famílies el d'aquest any serà un Nadal inèdit, amb trobades familiars més reduïdes, més esporàdiques, i amb més distància; trobades emmascarades que deixaran algunes fotos com a testimoni, i evidència, de com vivim i ens relacionem aquests dies.

Inevitablement aquestes festes de Nadal farem coses diferents de les que fèiem fins ara, com vam fer-ho també per Setmana Santa, per Sant Joan, a l'estiu o, per exemple a Girona, per les Fires de Sant Narcís i Tots Sants...

El que sí mantenim, de moment i espero que per molts anys, és la nostra tradicional felicitació de Nadal amb la (també tradicional) foto de família, i amb la que us desitgem, malgrat siguin diferents i fins i tot inèdites, unes Bones Festes!

I malgrat tot, un bri d'esperança...

D'entrada la percepció és que aquest 2020 ha estat un any llarg, potser per la impressió que, durant mesos, ha passat lent. Però més que llarg, la sensació, fins i tot física, és que ha estat un any dens... Sobretot ha estat un any de molts contrastos, certament agredolç, amb moments de patiment i, alhora i quasi simultàniament, (inesperats) moments de joia. 

Aquesta ambivalència ("presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa persona o una mateixa cosa") és el que hem volgut transmetre a la felicitació nadalenca del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", i per fer-ho hem trobat molt oportunes aquestes paraules de l'Ezequiel Mir Casas, prospector d'empreses de Càritas Diocesana de Girona i tècnic del programa Incorpora:

"Dins d’aquests temps convulsos i plens d’incertesa que estem vivint no tot són despropòsits i males notícies. També hi ha històries d’èxit, històries de superació, on l’actitud, la perseverança i la motivació són clau per trobar una feina estable."

Aquest fragment pertany a l'article "Càritas Diocesana del Grup Incorpora Girona facilita la inserció de professionals en primera línia de la pandèmia" que setmanes enrere vam publicar a l'apartat d'actualitat del grup Incorpora Girona.

L'article explica petites històries d'èxit enmig de la crisi, històries com tantes altres de perseverança, històries personals i, afortunadament, transferibles! 

I és precisament aquí on rau, malgrat tot, el bri d'esperança, en la transferibilitat d'aquestes històries, en la capacitat de la "tribu Incorpora" de seguir treballant per cercar oportunitats per tal que d'altres persones puguin, efectivament, treballar!

No m'atreveixo a aventurar com serà el 2021, més enllà de la certesa que seguirà essent incert, i de la seguretat que, com aquest any, les entitats Incorpora Girona aquí seguirem, donant suport i servei a les empreses, i acompanyant a les persones...

Bones Festes!

La Guttmann, un abans i un després

Ha estat un programa de rehabilitació de vuit setmanes, i la passada va ser la darrera. Des del meu modest punt de vista, com a company i acompanyant de la Sira, puc afirmar que, tot i que ni molt menys està recuperada i segueix afectada per la Covid persistent, hi ha hagut un abans i un després de la Guttmann.

Abans
La sensació era, a banda de les afectacions de la malaltia, de desorientació, de no saber cap a on tirar, d'anar d'aquí cap allà, ara amb un internista, després amb un neuròleg, ara una sessió de fisioteràpia, després una d'acupuntura...

Entenc que en aquests casos no hi ha respostes, i un fins i tot troba a faltar preguntes, i és evident que aquí ni tan sols hi havia les freqüents. A la preocupació lògica de "no sé què em passa", s'hi sumava la de "no sé què fer"...

La imatge podria ser la d'una malalta perduda en un laberint, sense nord ni direcció, sense estar ubicada ni ubicar la sortida, en cas de ser-hi.

Després
La de la Guttmann va ser una de tantes portes que va trucar, i tot i l'escepticisme inicial, quan va entrar en el programa de rehabilitació física i cognitiva post Covid-19 la situació es va girar com un mitjó.

És clar que abans va haver de fer, ella mateixa, mans i mànigues per obtenir la derivació corresponent des d'atenció primària...

La Guttmann no li ha ofert la sortida definitiva, però sí que li ha marcat un camí, un objectiu, un horitzó, i quan hom està perdut i desorientat, això és molt!

Tampoc hi ha trobat resposta a totes les preguntes, però sí que n'ha resolt algunes, i d'importants, i naturalment n'han aparegut d'altres, d'inquietants.

La Guttmann li ha marcat un camí, i ara com a mínim circula pel laberint reconeixent per on passa, i naturalment segueix cercant una sortida, tot i ignorar com és, si és que hi és...

A la Guttmann hi ha trobat, també, comprensió i reconeixement per part de l'equip professional, i ha pogut compartir periple, per dir-ho d'alguna manera, amb persones, sobretot dones, que com ella tenen Covid persistent.

Amb la Guttmann hi ha hagut un abans i un després, i ara que el seu programa de rehabilitació ja s'ha acabat, que no vol dir que estigui recuperada, haurà de seguir remant amb tot el que hi ha après, circulant per aquest laberint que sembla que juga a amagar la sortida.

La Covid persistent es fa més visible

Les persones afectades per l'anomenada Covid persistent van guanyant visibilitat i, alhora i possiblement més important, credibilitat.

La seva ha estat una realitat no sempre prou reconeguda, a vegades fins i tot pel propi personal mèdic i sanitari, però poc a poc, i sobretot gràcies a la seva persistència, s'han fet sentir i la seva ja és una situació no només reconeguda, també digna d'estudi, literalment...

Sense haver estat necessàriament ingressades a la UCI, són persones que,  afectades per la COVID-19 tot i que algunes ni tan sols han estat diagnosticades, tenen de forma continuada i persistent una sèrie de dolors i malestar com febrícula, mal de cap, dolors musculars, fatiga, i tot això amanit amb pèrdues de memòria, disminució de la capacitat d'atenció o d'agilitat mental.

Són persones que sense haver estat en una situació crítica (algunes persones sí), fa mesos que no estan bé, i quan parlem de mesos, en el cas de la Sira parlem de quasi nou mesos...

Al costat de l'estudi i la investigació, també cal remarcar la importància de la rehabilitació física i cognitiva i, per descomptat, del suport psicològic i emocional que necessiten les persones que pateixen la Covid persistent, un acompanyament mèdic especialitzat, com per exemple el que fa la Clínica Guttmann...

A dia d'avui encara hi ha més preguntes que respostes al voltant de la Covid persistent, com per exemple si el malestar és seqüela o és el propi virus, encara latent; també hi ha dubtes en relació a la recuperació: tornaran a ser com abans les persones afectades per la Covid persistent? O, algun dels mals que encara pateixen seran crònics?

Espero que, al contrari de tantes altres coses dels nostres dies, la Covid persistent no hagi vingut per quedar-se...

Minuts Musicals instrumentals amb "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"

Carlos Santana passarà a la posteritat per ser un dels grans guitarristes de la història de la música, i segurament també per ser un dels precursors de la fusió entre la música llatina i el rock.

La seva discografia és la millor evidència d'ambdues coses, i el seu talent es va fer present des de la seva inesperada entrada a la indústria de la música, i fins i tot sorprenent i celebrada participació al mític Festival de Woodstock!

"Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)" és una de les grans cançons de Carlos Santana (composada també per Tom Coster), i és l'evolució d'una primera cançó que Santana havia composat, "The Mushroom Lady's Coming to Town", tot i que no l'havia tocat en directe ni enregistrat... La va recuperar i refer, amb la col·laboració de Tom Coster, després que aquest l'escoltés entre bambolines estant, ambdós, de gira amb el grup Earth, Wind and Fire.

Aquesta cançó, però, no està exempta de polèmica, ja que part de la cançó, sobretot el "riff" inicial de la guitarra, s'assembla molt a la cançó "Y volveré" que el grup xilè Los Ángeles Negros va publicar anys abans, i que al seu torn era una versió de la cançó "Emporte -moi" del cantant francès Alain Barrière...

Sigui com sigui, possiblement la millor conclusió és que totes tres són, efectivament, magnífiques cançons, i reconec que he quedat especialment meravellat per la darrera, "Emporte-moi", que en tot cas va ser la primera!

 

  

 

El refrany de la setmana, sobre el desembre

 "No hi ha any sense refrany", tampoc cap mes, i el desembre no n'és una excepció.

Com a mes frontissa, just el que tanca l'any, el desembre no s'escapa d'esdevenir senyal de bons o mals auguris per l'any nou que s'albira, essent la fred la vara de mesura, en faci més o menys... "desembre que fred no plany, bon gener i millor any", "desembre tremolant, bon gener i millor any..."

El refranyer del desembre està colgat de fred i neu, com és natural, que "el fred del desembre es fica dins per sempre", i "la neu del mes de desembre té queixals i dents"; però no tot han de ser gebrades i alguns refranys també juguen amb el contrast del desembre congelat amb altres mesos més calorosos, i no sempre, necessàriament, parlant del temps, com aquest que hauria d'haver recordat aquest estiu: "qui canta a l'agost, al desembre dejuna".

Sigui com sigui, el refrany més irrefutable del mes de desembre, i encara no s'ha demostrat el contrari, és el que diu, ras i curt, que "desembre finat, any acabat!".

Instagram: 10 anys després

Aquest 2020 Instagram ha fet 10 anys i, en aquesta segona dècada del segle XXI, ha passat de ser una aplicació selecta i selectiva a una xarxa social de masses, referència imprescindible d'influenciadors i alimentadora de la vanitat mundial. La seva transformació és paradigmàtica, i alhora aterradora!

Qui l'ha vist i qui la veu!

La paremiologia, diu el diccionari, és "l'estudi dels proverbis, sobretot com a expressió de l'ànima i dels costums populars", i en aquest cas la definició bàsica d'aquesta expressió (qui l'ha vist i qui el veu) es refereix al gran canvi, a la transformació, d'una persona.

És dir l'expressió i començar a pensar en persones del nostre voltant que, en un determinat espai de temps, s'han transformat, i en aquest cas tant li fa si és un canvi a fi de bé, o no...

Qui l'ha vist i qui la veu és el que penso jo, tot sovint, quan entro a Instagram, i sobretot quan retrocedeixo en el temps i torno al dia que vaig donar-m'hi d'alta: va ser a principis del mes d'abril de l'any 2012, quan Instagram, aleshores una aplicació de filtres fotogràfics disponible només per a dispositius mòbils d'Apple, va abraçar la comunitat Android. En qüestió de mesos va créixer de forma exponencial en número d'usuaris i es va popularitzar.

La seva popularitat no va passar desapercebuda pel gegant Facebook, que aquell mateix any la compraria per mil milions de dòlars, com també va fer amb WhatsApp dos anys més tard. Instagram, en mans de Facebook, va passar de ser una popular aplicació de filtres per a fotografies i un espai (fotoblogging) per a publicar-les, a ser, com és avui, una de les xarxes socials de referència, en què els filtres pràcticament són el menys important.

De matar a PicPlz a arraconar Snapchat

Per entendre aquesta transformació és interessant observar les víctimes, cadàvers inclosos, que Instagram ha deixat pel camí.

Als seus inicis, quan Instagram era només una selecta aplicació per a iPhone, les persones usuàries de telèfons amb sistema operatiu Android feien servir altres aplicacions per a millorar les seves fotos aplicant-hi filtres "vintage"; entre elles hi havia PicPlz, que no va poder resistir l'embranzida d'Instagram quan va aterrar a Android, i va haver de plegar veles!

Sobre tot això en vaig parlar, més extensament, en l'article "I definitivament Instagram es popularitza!", publicat l'any 2012 al número 81 d'aquesta revista.

Però si avui Instagram és altament popular, i especialment entre el jovent, no és (només) per a la seva diversitat de filtres, sinó (sobretot) per a les seves "Històries" (les "Stories"), la possibilitat de publicar fotografies i vídeos, afegint-hi tota mena d'adhesius ("stickers") i altres elements (música, mencions, localització...), que s'autodestrueixen i s'eliminen al cap de vint-i-quatre hores. Aquesta funcionalitat és el seu principal ganxo!

Però Instagram no es va inventar aquesta funcionalitat de publicar continguts amb data de caducitat, això ja fa anys que ho fa una altra aplicació, també molt popular entre el jovent: Snapchat. Sobre Snapchat també en vaig parlar aquí, al 2016 en el número 95 de la revista, i el que aleshores s'anunciava, que Instagram copiava les històries de Snapchat, al cap d'uns anys el que ha passat és que a banda de copiar-les, les ha acabat eclipsant.

Ja sabem que el contingut amb data de caducitat (24 hores) és més atractiu, ja que l'hi dóna una pàtina d'exclusivitat que en genera un major consum en temps real. Precisament Facebook també es planteja la possibilitat que alguns missatges de WhatsApp puguin autodestruir-se i eliminar-se al cap d'unes hores...

Instagram, la foguera de les vanitats

Però tornem a Instagram. Amb Snapchat fora de joc, Instagram també es planteja donar un major espai a aquest contingut temporal, en detriment de l'espai preferent que fins ara han tingut les fotografies publicades “tradicionalment”. D'alguna manera, i d'aquí el componen aterrador, es premia el contingut efímer, volàtil i moltes vegades insignificant, per davant de les fotografies, generalment de qualitat, que tenen un caràcter permanent.

Aquest torrent continu de contingut efímer i amb data de caducitat és el que el fa atractiu als ulls del jovent, i és on els influenciadors s'hi mouen com peix a l'aigua, promocionant productes, o ells mateixos com a producte, i alimentant la vanitat mundial. I és que si Twitter es relaciona, entre d'altres, amb trols i “haters”, Instagram ha esdevingut la xarxa del bon rotllo, tot i que hem de tenir en compte que hi ha molt d'impostat, i molt postureig.

Instagram, deu anys després, ha esdevingut la xarxa que ha permès a Mark Zuckerberg arreplegar el jovent que, des de fa una anys, ni tan sols s'ha plantejat apuntar-se a Facebook; de fet ambdues xarxes estan connectades, precisament per les “Històries”...

I sí, de moment deu anys després a Instagram encara hi podem trobar magnífiques fotografies, amb o sense filtres, tot i que no sé si passarà el mateix d'aquí deu anys. Instagram, qui l'ha vist i qui la veu!

Article publicat al número 107 de la revista Parlem de Sarrià.

Una revista, moltes veus...

Aquesta setmana s'ha publicat el número 107 de la revista Parlem de Sarrià; a la revista, en aquesta i en totes, s'hi poden escoltar, de fet llegir, moltes veus; aquesta és part de la seva gràcia, i de la seva màgia.

Veus que parlen del dia a dia del poble, del batec quotidià de les entitats culturals, esportives, de lleure, etc., i de les seves activitats...
Veus educadores, i educatives, que evidencien que l'educació no té edat, i per tant sempre hi ha una edat per aprendre...
Veus polítiques que expliquen el que decideixen ajuntament endins, i el que fan ajuntament enfora...
Veus que recuperen la història local, o la mundana, i ens la serveixen negre sobre blanc per, si mai l'oblidem, tinguem on anar-la a cercar...
Veus que recullen el testimoni de vides aparentment anònimes i que, quan se'ns mostren entre preguntes i respostes, esdevenen tan úniques com universals...
Veus que parlen de llibres llegits, de paisatges viatjats, o de tecnologies que no acabem d'atrapar mai i de la salut que volem preservar, possiblement ara més que mai!
I naturalment veus que, amb ironia, i fins i tot un punt de sàtira, ens recorden que l'humor és a vegades el millor remei...

A vegades, amb la revista a les mans, o bé a la pantalla, tinc la impressió que més que llegir-la, l'escolto! Així doncs pareu bé l'orella, que Parlem de Sarrià!

Turmells nuus, o quan jo començo a repapiejar...

Quan necessito escurçar la vora d'uns pantalons acabats de comprar recorro a la meva mare (les mares al rescat!) i ella, agulles en mà, marca la vora per on haurà de tallar, primer, i cosir després; la meva mare generalment tira llarg, i si alguna vegada jo tiro amunt m'adverteix del risc de semblar en "Pepito va de curt!"

No sé qui, i amb quin interès, ha posat de moda això d'anar amb pantalons que no arriben als turmells combinats amb mitjons que no els tapen, deixant aquesta part final de la cama al descobert, a les portes de l'hivern!

Aquests dies que refresca més, m'hi fixo i no paro de veure noies (i nois) amb aquest "outfit", que en diuen, i fins i tot he vist dones i homes (aparentment) més grans que jo refredant-se els turmells! El súmmum és que, a més, hi ha qui duu els pantalons estripats o esparracats!

Això sí, duen el tors abrigat amb jaquetes i anorac de plomes, i entenc que a sota hi duen alguna samarreta, qui sap si tèrmica, i un jersei o una dessuadora, tant li fa... Tant d'abric cintura amunt, i cames avall van mostrant la part baixa de les cames i els turmells i, dedueixo, passant fred!

En fi, no sé si és pitjor qui ho ha posat de moda, o qui la segueix tot i fer (i entenc que passar?) fred! Que no tenen mitjons llargs? O unes bones (i càlides) botes?

És clar que el problema dec ser jo, que ja em faig gran (i repapiejo) i em costa d'entendre aquestes modes; i com diria la meva mare, quan veig els turmells nuus a pocs graus sobre zero, jo també penso que semblen en "Pepito va de curt!"

Infrahabitatge

El de l'habitatge és un dret recollit, a banda de la Declaració Universal dels Drets Humans, a la Constitució espanyola i a l'Estatut de Catalunya. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, i és evident que si hi ha un dret, vol dir que algú, qui el promulga, té el deure de vetllar perquè s'acompleixi.

Situacions d'infrahabitatge com la de Badalona es produeixen arreu, també a Girona, també al meu barri, al Pont Major.

Just al costat de casa hi ha uns garatges en desús que, de forma més o menys continuada, han servit d'aixopluc de diferents persones que l'han ocupat o ocupen per a (mal) viure-hi.

Fins i tot algunes vegades s'ha fet servir, també, de punt de distribució de droga... D'aquesta situació en té coneixement l'Ajuntament i la policia local de Girona, com a mínim en les diverses ocasions que els he trucat per diferents incidències.

Una de les vegades que vaig trucar a la policia va ser precisament per un incendi que s'hi va produir i que va requerir la intervenció dels Bombers. Aleshores només hi vivia una persona, que afortunadament va sortir il·lesa...

Altres vegades he trucat, més recentment, de nit o matinada després de sentir reiteradament cops i crits. La sensació és que la policia local en pren nota i poca cosa més. Alguna vegada la policia m'ha comentat que n'informaria a la propietat, però no sé si ho han fet, o si la propietat se n'ha preocupat...

Tampoc m'ha semblat veure-hi cap tipus d'intervenció per part de serveis socials, és clar que potser hi han intervingut parlant amb els ocupants, de fa uns mesos una parella, sense jo saber-ho (que tampoc caldria...).

La porta d'entrada als garatges sol estar oberta, i generalment queda tancada, per dins, quan hi ha els ocupants que, entenc, hi viuen en una situació precària...

La situació que l'incendi de les naus de Badalona va destapar és una evidència més de l'enorme dificultat que té la nostra societat per a vetllar plenament per aquest dret, i tristament també per d'altres, a Badalona i arreu, també a Girona, també al meu barri...

Minuts Musicals instrumentals amb "Spiritual"

Pat Metheny és una de les grans guitarres del jazz, un músic majúscul amb una basta trajectòria amb el seu grup, Pat Metheny Group, i amb múltiples col·laboracions. Una de les col·laboracions va ser, en format duet, amb el baixista Charlie Haden, un altre mite del jazz, dels que convertia el seu baix en quelcom més que (simplement?) un instrument d'acompanyament...

Fruit de la seva col·laboració ambdós músics van publicar, l'any 1997, el disc "Beyond the Missouri Sky (Short Stories)", que va guanyar el Grammy com a millor disc de jazz instrumental.

Tanca el disc la "Spiritual", una versió instrumental d'aquesta cançó composada per Josh Hiden, fill de Charlie Haden, i que també va versionar magistralment Johnny Cash!

La cançó és una delícia amb lletra, i sense!

El refrany de la setmana, sobre la vida a pagès

Ahir va fer cent anys que va néixer la meva àvia Juanita, i el seu record em transporta, inevitablement, a la vida a pagès. Ella va ser moltes coses i entre elles, també, pagesa, com pagès va ser el meu avi, també entre moltes altres coses...

Els meus avis eren pagesos, i sempre ho he dit amb orgull, defugint de la connotació pejorativa de l'adjectiu. Ells, pagesos com eren, em van regalar una pila de vivències i records de la meva infantesa vinculats a l'hort, la vinya, els olivars, el bestiar... Records amb Cantallops com a escenari, i amb la seva gent com a protagonistes!

Diu el refrany que "a un bon pagès, doneu-li cols", donant a entendre que els pagesos no estan per floritures, ni refinaments, i en els meus avis sempre hi vaig veure molta integritat i, tot i que pel meu gust amb un excés de rectitud, un concepte de l'educació i del respecte que m'agradaria no perdre.

La meva àvia sempre em recordava, quan me n'anava a voltar amb la bici pel poble o quedava amb la colla, que sobretot saludés a tothom! I és que sí, als pobles, com també passa, en part, en els barris, la gent es saluda, sobretot perquè tothom és d'una casa, encara que no hi visqui; jo sóc de Can Llonch!

El meu avi, fill únic, va quedar orfe de pare de ben petit; a casa s'explica que un dia, quan deuria tenir onze o dotze anys, feia el "ronso" al llit i la seva mare, l'admirada Maria Llonch Sobrepera, li va dir que si no es llevava per anar a treballar, cap problema, es vendria les finques i avall! 

Va ser dir-ho i el meu avi, que a banda de la seva mare i les finques, Can Llonch inclosa, no tenia gaire res més, es va llevar i va fer el que s'esperava d'ell aleshores: contribuir a l'economia familiar, que "a pagès endarrerit cap anyada li és bona"...

El meu avi cada dia "apriava" la mula i el carro i se n'anava a l'hort; algunes tardes amb la meva àvia hi anàvem a la tarda, havent dinat, a peu, fent bo el refrany que diu que "passa de pagès, cada una val per tres." El regal era la tornada, que feia damunt del carro i, en algun moment, fins i tot menant la mula! 

Els meus avis van ser, entre moltes altres coses, pagesos, i de pagès...

Normals?

Som únics i irrepetibles, i com nosaltres no hi ha hagut, hi ha, ni hi haurà ningú més!

I tot i la nostra singularitat no són pocs els esforços que fem, ja essent infants, per atenuar les nostres diferències, allò que ens fa únics, fins i tot dissimular-les en un procés d'homogeneïtzació, segurament inevitable, alimentat per la necessitat de socialització.

En el nostre procés de socialització, curiosament, mentre ens allunyem dels altres per reafirmar-nos accentuant el que ens diferencia ens apropem als iguals, també per a reafirmar-nos, mimetitzant-nos-hi.

I allà on no hi arriba la socialització, en la recerca de la nostra identitat, hi arriben la moda i la cultura amb els seus cànons i les seves tendències, encaixant-nos amb patrons estètics i fins i tot ideològics.

És clar que la recerca de saber (descobrir) realment qui som i, sobretot, com som no sé si s'acaba mai, ja que evolucionem constantment, fins i tot en allò que ens fa únics, irrepetibles...

D'alguna manera la majoria de les persones procurem circular per la vida com a persones normals, situant-nos en la part central de la Campana de Gauss, si és que la vida, o algun dels nostres talents, no ens ha situat, en algun moment o per algun motiu, en algun dels extrems.

No sé si la clau de la vida és fugir, com a mínim vers la nostra pròpia concepció, d'aquesta part central de la Campana de Gauss, i reconèixer-nos com a individus únics i irrepetibles, i per tant cercar allò que ens fa ser extraordinaris o, si ho preferiu, gens normals.

Perquè, com mostra aquest curtmetratge, si ningú és normal, perquè insistim en fer veure que ho som?