Els crits de guerra motiven els equips abans, durant i després dels seus partits, alhora que mantenen i reforcen, i això potser és més important, la seva cohesió.
El crit de guerra més espectacular, i possiblement més amenaçador per l'equip rival, no és un crit sinó una dansa, el "haka", un ball tradicional d'origen maori popularitzat per la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que el ballen abans de cada partit.
Aquesta temporada els crits de guerra han tornat a la família de la mà de la meva filla petita, i el seu equip d'handbol. Als primers partits, abans de començar, després dels temps morts i al final, agrupades en comunió cridaven "pit i collons", un crit de guerra poc adient en general, pel meu gust, i encara menys, en particular, per un equip femení!
A casa la qüestió va ser objecte de comentari, doncs de debat no n'hi va haver gens; i entenc que deuria ser així, també, a la majoria, sinó totes, les cases de la resta de jugadores.
Pit i collons és una expressió popular esdevinguda crit de guerra en diverses ocasions (esport, política...), també en alguns equips de la Unió Esportiva Sarrià (UES) des de fa temps. És per això que l'equip infantil femení de la UES el va adoptar, al principi de temporada...
De pit i collons fins i tot se'n fan samarretes, i suposo que tot tipus de marxandatge amb al·lusions, bàsicament, polítiques i esportives. A mi no és una expressió que m'agradi especialment, ans al contrari, potser perquè no són aquests, precisament, els atributs del meu caràcter, ni en la política, ni en l'esport... Per poc que em conegueu ja sabreu que tinc molta més dosi de seny, que de rauxa! En tot cas jo sóc més de cap i pota que de pit i collons!
El cas és que des de fa uns quants partits l'equip de la meva filla petita té un altre crit de guerra, potser menys contundent, menys agressiu, però més inclusiu i, si voleu, reivindicatiu:
1, 2, 3... Totes som UES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada