La vida dels altres

La pel·lícula alemanya "La vida dels altres", estrenada l'any 2006, fa un retrat cru, també dolorós, de l'espionatge de la Stasi, la policia secreta de l'antiga República Democràtica d'Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.

La pel·lícula narra les vivències i contradiccions d'un espia, un convençut comunista de vida espartana, mentre vigila un dramaturg per desig del Ministre de Cultura, que encara desitja més la xicota del dramaturg.

La pel·lícula mostra amb molta versemblança i fidelitat les tècniques d'espionatge de l'època, a mitjans dels anys vuitanta, a les acaballes de la Guerra Freda i pocs anys de la caiguda del Mur de Berlín: cablejat del pis del dramaturg, ocultació de micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant "La Camarga", enregistrament de converses, redacció d'informes...

D'espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas "Pegasus", els telèfons mòbils són els espietes, els delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l'espia de la Stasi, com les vides dels altres semblen alterar, d'una o altra manera, la nostra.

Hi pensava setmanes enrere amb la tornada de l'exili a Suïssa d'Anna Gabriel, ex diputada del Parlament de Catalunya, i amb la marxa de Jordi Cuixart, ex President d'Òmnium Cultural, al país helvètic. La tornada d'ella i la marxa d'ell van generar molt debat i controvèrsia, especialment a Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s'indignaven amb les seves decisions, com si la vida de l'Anna Gabriel i d'en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar permís, o perdó.

Arriba a ser malaltissa l'obstinació d'algunes persones d'escrutar minuciosament cada gest, cada verb, cada manifestació dels nostres polítics, com si cada decisió hagués de ser transcendent, cada moviment una jugada mestra. Que no tenen vida pròpia?

Observen la vida dels altres com escoltava el solitari espia de la Stasi la vida del dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que buidava de transcendència els seus moviments, escrivint informes amb dades irrellevants per exonerar-lo de tota sospita, els eixelebrats de Twitter cerquen en qualsevol detall suficient motiu d'escarn i de denúncia, d'indignació, moltes vegades gratuïta.

Com si no en tinguessin prou amb la seva, es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres, murs entre suposats aliats que estan esdevenint massa infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a aprendre allò de viure i deixar viure, i que a l'Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en Jordi Cuixart allà.

Article publicat a la Revista Mirall.

Quan Cuixart va abraçar Iceta

La imatge més potent, polèmica i veurem si transcendent de la presa de possessió del president Aragonès va ser l'abraçada de Jordi Cuixart al ministre Miquel Iceta. 

Una part de l'independentisme no només s'ha ofès per l'abraçada, hi ha qui fins i tot li retret el gest a Cuixart i li ha demanat explicacions. 

A l'enemic ni aigua, i encara menys una abraçada, pensen alguns independentistes, i no descartaria que algun li sortís fer un "Bilardo": "písalo!" 

Cuixart tindrà les seves raons per abraçar Iceta, i no seré jo qui li retregui; i em sembla que entre les seves raons hi ha una de les màximes de la cultura de la pau i la no violència: les persones es respecten, el que es combat són les idees, les opinions.

Generalment solem dir, per mi de forma errònia, que respectem totes les opinions, però resulta que no, que no totes les opinions són respectables, i en canvi sí que hauríem de respectar a les persones, fins i tot a les que no pensen com nosaltres...

No sé, si al final només podem abraçar a qui pensi com nosaltres, arribarà un moment que només podrem abraçar-nos a nosaltres mateixos i, el que és pitjor, ningú ens voldrà abraçar...

Quan Cuixart va abraçar Iceta potser et va trair a tu, però sobretot, i això és més important, no es va trair a sí mateix: "l'odi i el rancor no són una possibilitat", va dir... 

A vegades a l'adversari, i si cal també a l'enemic, aigua, i fins i tot una abraçada! 

Jordi Cuixart i la presó

Jordi Cuixart no hauria d'haver sortit de la presó simplement perquè no hi hauria d'haver entrat mai, si més no pels motius que, des de fa massa temps, el mantenen tancat.

Tampoc haurien de ser-hi la resta de presos i preses polítiques, i més veient els tripijocs que la justícia espanyola ha manegat per sortejar la justícia europea en el cas de l'Oriol Junqueras.

No sé si la justícia espanyola, després d'embolicar la troca de forma maldestra, podrà i sabrà descabdellar l'embolic, en cas que vulgui fer-ho d'ara endavant...

Sí sembla voler-ho la política, o com a mínim la que regirà, veurem si amb pas ferm o amb tremolor de cames, el nou govern espanyol.

Entrem en una fase en el que el matís serà important, també els gestos i, si és possible, un polsim de generositat per part dels qui seuran al voltant de la cobejada taula. I també els caldrà una certa resistència davant els embats dels qui voldran fer a miques la taula i qualsevol intent d'acord.

La cirurgia és tan fina, el fil tan prim, que tot, o el poc que es posi sobre la taula, pot anar-se'n en orris en qualsevol moment, per qualsevol error.

La setmana passada Jordi Cuixart va sortir de la presó, i seria desitjable que, més aviat que tard, no hagués de tornar-hi a entrar...

Jordi Cuixart, l'error del sistema

Els interrogatoris als i a les preses polítiques d'aquests darrers dies han confirmat essencialment dues coses que sospitàvem (quan no crèiem cegament, com no és la justícia): (1) la desmesura de les acusacions i la presó preventiva, quelcom que ja sabíem i que amb els dies que portem de judici tristament hem corroborat, i (2) l'error (risc, si voleu) que el propi judici suposa per al propi estat espanyol, vist el pobre i lamentable paper que hi està fent sobretot la fiscalia, desmentint la imatge que la pròpia justícia espanyola intenta projectar d'ella mateixa a nivell internacional.

I de tots els i les preses polítiques que han declarat per mi té un valor especial la declaració de Jordi Cuixart; i no perquè sigui soci d'Òmnium Cultural (que no ho sóc), sinó pel que ell representa, doncs com cap altre ell, sense ser ni haver estat un "representant del poble", ens representa a totes i tots els qui l'u d'octubre vam gosar trepitjar un col·legi electoral, i votar, tot i que moltes i molts es van quedar en l'intent...

Jordi Cuixart és l'excepció que confirma la regla, la regla que els empresonats i empresonades que aquests dies són jutjats són, efectivament, presos polítics, doncs ell no és, en cap cas, un polític pres, car no és polític! Jordi Cuixart és la (irrefutable) prova del cotó, per si les altres haguessin deixat (que no) alguna ombra de dubte: el judici és polític.

I és precisament la seva condició de no polític (entès com a càrrec electe) el que reforça encara més en Cuixart la qualitat d'integritat, el valor incorruptible de les seves idees, i de les seves accions, del seu pensament i dels seus actes, precisament perquè estan lliures d'ésser corromputs per interessos partidistes, pel càlcul i l'estratègia (legítima) política.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, d'un sistema que encegat per empresonar, jutjar i condemnar per atemorir, l'ha posat el mateix sac que els polítics, que els càrrecs electes, i per tant li ha permès alçar la seva veu, radicalment pacífica, radicalment democràtica, radicalment cívica, radicalment ciutadana.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, perquè després de vèncer el temor a la presó, a la privació de llibertat, la presó l'ha fet més fort fins al punt, com ha confessat, de canviar la prioritat, que ja no és la seva llibertat individual, sinó la col·lectiva: "la prioritat és la resolució del conflicte a Catalunya i Espanya i la recuperació de drets i llibertats al conjunt de l'estat espanyol."

Tan de bo el sistema (polític i judicial espanyol) algun dia s'adoni del seu enorme error, i que aquest dia no sigui gaire, o massa tard!