Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no!
La moció de censura és un cartutx que convé saber gastar fins i tot, sobretot, si es preveu que la moció de censura no es guanyi, no prosperi.
La història recent de la democràcia espanyola (es poden escriure juntes, aquestes paraules encara, a Catalunya?) ens ha mostrat un exemple de moció de censura reeixida i un de fallida, malgrat cap de les dues va prosperar.
La del 1980 de Felipe González a Adolfo Suárez va catapultar a l'aleshores jove i prometedor socialista cap a la Moncloa; la del 1987 del popular (d'Alianza Popular, l'antic PP) Antonio Hernández Mancha a Felipe González el va sepultar políticament...
Resulta més que evident que amb aquesta moció de censura Pablo Iglesias pretén ser, també, el nou Felipe González. La proliferació de casos de corrupció vinculats al Partit Popular li ha brindat l'oportunitat (o l'excusa perfecta, com vulgueu) per plantejar ara la moció de censura, però a ningú se li escapa que Pablo Iglesias persegueix quelcom més només que desgastar el govern del Partit Popular.
Pablo Iglesias va plantejar la moció de censura en plena ebullició al PSOE, ocupat en les seves primàries, i ara, amb la reaparició d'un Pedro Sánchez més enfortit, i (només aparentment?) amb un discurs més virat a l'esquerra, també li va bé recuperar certa quota de pantalla, erigint-se com el líder de l'esquerra espanyola.
Pablo Iglesias necessita moure de nou la cua, tornar a entrar en joc. Les finals es juguen per guanyar-les, les mocions de censura no; a les finals només un dels dos que la disputen guanya, a les mocions de censura també!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada