dijous, 20 d’octubre de 2016

Sense córrer


Pels carrers que intermitentment ressegueixo de matinada sovint topo amb la mateixa gent: un senyor que camina, un altre que s'espera que el passin a buscar per anar a treballar, unes dones que s'afanyen a netejar una oficina, un operari del servei de neteja municipal de Girona que deixa anar un rastre de puro, un vell que, amb el bastó entre les cames, s'asseu en una marquesina...

Fa setmanes que no veig el vell, que veig la marquesina deshabitada; això mateix també va passar mesos enrere i, com aquests dies, ja em temia el pitjor: el vell ja no necessita el bastó! Però un dia el vaig veure de nou, no a la marquesina, sinó de camí, amb un pas lent i feixuc... El tornaré a veure de nou? No els propers dies...

Els propers dies estaré convalescent per una petita operació, res greu, ja hi he passat abans; de fet més que la operació en sí m'amoïna el temps de recuperació que requerirà, m'han dit, uns deu o quinze dies que se'm faran eterns; podré fer vida normal i treballar a partir de dilluns, això cap problema, però no podré  fer esforços, és a dir sortir a córrer de matinada com tinc per costum fer, i és precisament això, per indignació (moderada) de la meva dona, el que més m'angoixa! Se'm faran llargs els dies de recuperació...

Em pregunto si pels qui jo em pregunto quan surto a córrer es preguntaran per mi... No passeu ànsia, més aviat que tard tornaré a córrer pels vostres carrers!