dilluns, 29 d’agost de 2016

La mare que els va parir!


No són la primera parella de germans que es dediquen a la política, doncs abans que ells podem parlar, per exemple, dels germans Quim i Manel Nadal, o Pasqual i Ernest Maragall...

Tampoc ningú assegura, ni descarta, que siguin els darrers, ja sabem que de tan en tan apareixen nissagues polítiques, però sí podem assegurar que són els germans polítics (o polítics germans?) que més pes polític tenen en l'actualitat: parlem, com bé haureu deduït, d'en Benet i en Lluc Salellas.

Gironins i d'esquerres, o d'esquerres i gironins, tant li fa, els germans Salellas representen avui a milers de ciutadans a l'Ajuntament i a la Diputació de Girona el petit, en Lluc, i a centenars de milers al Parlament de Catalunya el gran, en Benet, ambdós sota les sigles de la CUP.

En ambdós casos per traçar les seves trajectòries polítiques resulta imprescindible vincular-los a la figura del seu pare, Tià Salellas, advocat, polític i activista, una d'aquelles persones que deixen empremta, i que tristament va morir massa aviat, ...

La referència paternal és tan imprescindible com necessària, però jo avui no vull reivindicar-la sinó vindicar la (quasi) sempre més silenciada referència maternal, en aquest cas de la mare que va parir els germans Salellas, que es diuen Vilar de segon cognom: la Glòria Vilar i Farrerós!

I per fer-ho amb justícia hem de defugir de la vergonyant frase que situa a les grans dones rere grans homes (darrere un gran home sempre hi ha una gran dona), doncs en cas de ser-ho i de ser-hi més que al darrere són, en tot cas, al costat, un al costat de l'altre!

La projecció pública dels grans homes solen tenir l'efecte de l'arbre que ens impedeix veure el bosc, una invisibilitat llargament coneguda, denunciada i estudiada. Aquesta frase amaga una mena de premi de consolació per ocupar un fals segon lloc i condemna a qui es situa rere un gran home a la permanència d'aquesta posició secundària quasi a perpetuïtat.

El que han estat i el que són avui en Benet i en Lluc ho deuen al seu pare i a la seva mare, ells prou que ho saben i ben segur ho reconeixen; a més, a ningú més que a ells els hi correspon judicar-ho. Però mentre una immensa majoria només hi sap veure, quan els veu, el reflex de la figura del seu pare, jo no puc evitar veure-hi també el reflex de la figura de la seva mare...

Que generalment les mares no siguin tan visibles (pel que fa a la projecció pública) no significa que (1) no hi siguin ni (2) que la seva contribució sigui tan (o més) important en la forja del caràcter dels fills.

Fa poc més de deu anys que la Glòria, la mare d'en Benet i d'en Lluc, es va morir, com en Tià, massa aviat. Deu anys que es recorden discretament, en la intimitat dels qui la van estimar i conèixer.

Quan torneu a veure en Benet o en Lluc, en declaracions als mitjans o intervenint a les institucions que representen, si hi sabeu veure l'ombra d'en Tià observeu a l'altre costat, no al darrere (mai al darrere!), i hi descobrireu la de la Glòria, la mare que els va parir!