... i segueix sense parlar de tu...

"Només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu". Aquesta frase, una de les moltes cèlebres d'Oscar Wilde, ens ha arribat transfigurada en la també frase cèlebre "l'important és que es parli de tu, encara que sigui malament"; i una irònica evolució d'aquesta la va fer (el genial?) Salvador Dalí dient "l'important és que parlin de tu encara que sigui bé".

Darrerament, penso en aquesta frase cada vegada que veig a la televisió Toni Comín, un polític camaleònic que avui dia, a l'espera de poder exercir com a eurodiputat, és un dels sis candidats a presidir el Consell de la República. 

Sense qüestionar les seves llums, que sens dubte deu tenir i prou llargues, si més no per haver enlluernat diferents projectes polítics al llarg dels darrers vint anys (el PSC a través de Ciutadans pel Canvi, ERC i Junts), les seves ombres projecten dubtes sobre la gestió financera del Consell de la República, acusat de desviar donacions cap a despeses personals i, més recentment, una acusació d'un col·laborador d'assetjament sexual i psicològic.

Darrerament, hi ha més qui en parla malament que bé, de Toni Comín, i qui ha sortit a cara descoberta, de forma contundent i sense pèls a la llengua (fidel al seu estil) ha estat el músic Valtònyc, prou coneixedor del funcionament intern del Consell de la República i de la vida a Waterloo. 

Carles Puigdemont segueix, prudentment, en silenci en relació amb els darrers assumptes controvertits de Toni Comín, probablement perquè és el millor que pot fer: no parlar-ne gens, ni bé ni malament, fent bona la frase d'Oscar Wilde: "només hi ha una cosa en el món pitjor que parlin de tu, i és que no parlin de tu".

Possiblement, quan més necessitaria Toni Comín un gest, una paraula, de qui l'ha estat aixoplugant els darrers anys, rep com a resposta a la seva delicada situació la seva indiferència, no parlant-te, si més no públicament, ni tan sols malament.

Carles Puigdemont, l'il·lusionista

La tornada del president Puigdemont a Catalunya, amb tots i cadascun dels seus elements (l'arribada, el discurs i la fugida, o simplement la tornada a Waterloo...), no ha deixat indiferent a ningú causant sorpresa i admiració en uns, perplexitat i estupefacció (fins i tot indignació) en altres.

La seva aparició va ser certament arriscada, arriscada pel risc de detenció, i la seva desaparició, digne dels millors il·lusionistes, va ser realment sonada: en comptes de fer aparèixer un conill d'un barret de copa, es va esfumar sota un barret de palla, una veritable, aquell dia, arma de distracció massiva.

"Veni, vidi, vici"?
Que el president Puigdemont va arribar, és evident, tal com havia promès, que va mirar ningú en dubta, va mirar i, sobretot, va ser vist i va parlar, però: va guanyar? Aquí les interpretacions, ja ho sabem, simplement, són interessades: per uns és un heroi, per d'altres un vilà i per molts no deixarà de ser, mai, un delinqüent...

En tot cas em sembla que hi ha dues evidències: que venint i marxant ell no hi va perdre més del que ja té o tenia perdut abans de venir (caldrà calibrar si la seva fugida afecta al seu risc de fuga...), i que al cap del dia, qui segur que va guanyar la ser Salvador Illa, essent investit com a 133è president de la Generalitat i exercint, des de dissabte, com a tal, com a president Illa.

I aquí, en aquest contrast, que no necessàriament contradicció, no sé si hi ha el risc que al capdavall el president Puigdemont, amb el seu truc d'il·lusionisme burlant els Mossos d'Esquadra (que mereixen comentari i article a part), acabi esdevenint més una il·lusió que una realitat, una mena de fantasia o de somni mentre la realitat s'imposa de manera tant tossuda com legítima: Salvador Illa és president de la Generalitat mentre el president Puigdemont ha tornat a la casella de l'exili.

I no sé si com a truc de màgia, era més difícil que Illa fos finalment president que no que Puigdemont vingués i evités ser detingut...

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

La decisió

Mentre el president Puigdemont, de nou cap de llista a les eleccions al Parlament, ha anunciat que, ara sí de totes totes i passi el que passi, tornarà, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, dies enrere va anunciar que es retirava uns dies per pensar i reflexionar, i decidir si dimiteix o no.

Ambdós, a la seva manera i per circumstàncies diferents, han projectat un escenari anticipant una decisió certament transcendental que, més enllà de les previsibles implicacions personals, condicionen intensament la campanya electoral.

La carta de Pedro Sánchez, responent a la decisió d'un jutge d'acceptar la causa contra la seva dona, va sorprendre propis i estranys; va sorprendre per inèdita, i també perquè, certament, sembla que la causa contra la seva dona té més aviat poc recorregut.

En l'impàs d'espera, fins que avui faci pública la seva decisió, qui més qui menys s'ha preguntat si tot plegat respon només a qüestions personals, o si el rerefons també és polític i estratègic, convertint el seu anunci de possible dimissió en una jugada mestra (?) per condicionar la campanya electoral.

És evident que, de moment, el que sí que ha aconseguit és situar-se al centre del debat polític de la campanya electoral de les eleccions al Parlament (sense oblidar que després vindran les europees), i mobilitzar el seu electorat, que no és poc.

I si la seva carta, amb el seu anunci anticipat d'una decisió, ja ha generat un gran rebombori polític, la seva decisió, sigui quina sigui la que comuniqui avui, segur que seguirà aixecant polseguera i seguirà marcant, per a bé i per a mal, la campanya electoral d'unes eleccions al Parlament que, d'altra banda, sembla ens seguiren dibuixant un escenari d'inestabilitat política a Catalunya, i de retruc a Espanya.

I pel que fa a la decisió, em sorprendria que decidís seguir, així com si res... Aquesta crisi (personal i política), penso, només es pot tancar amb una dimissió, o amb una qüestió de confiança... Veurem.

La connexió (terrorista) russa

Rússia ha declarat terrorista a Garri Kaspàrov, excampió del món d'escacs, polític i activista rus. Suposo que entre els mèrits per a ser declarat terrorista hi ha el fet de ser un ferm opositor de Putin, d'haver-se mostrat crític amb la invasió d'Ucraïna i d'haver acusat el president rus d'assassinar l'advocat, activista i polític rus Aleksei Navalni.

No consta que hagi perpetrat cap atemptat terrorista, ni que en sigui l'autor material o intel·lectual, ni que n'estigui maquinant cap. Per a les autoritats russes no calen, aquestes evidències, n'hi ha prou amb intentar-li bufar a la cara, ni que sigui amb una piulada, al president rus. Tot opositor a Putin, tard o d'hora, o és declarat terrorista, o acaba mort, o ambdues coses. En aquesta ruleta russa deu haver-hi sis bales al carregador de la pistola, en comptes de només una.

Rússia no és l'únic estat on la declaració de terrorista resulta ser tan barata, també ho és a Espanya, sobretot després que el Tribunal Suprem hagi acordat per unanimitat investigar i, si escau, enjudiciar Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg per delictes de terrorisme en relació amb els fets investigats en el cas Tsunami Democràtic. L'artífex d'aquest artifici, d'aquest disbarat judicial, és el magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón.

Aquesta sí que és una connexió russa, una perillosa semblança que situa a les més altes instàncies del poder judicial espanyol als antípodes de la democràcia, com també es demostra, per obra i gràcia del Partit Popular, amb la negativa del deure democràtic de renovar el Consell General del Poder Judicial.

Avui que fa 20 anys de l'11M, el terrible atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004 perpetrat per Al-Qaida causant 193 víctimes mortals i més de 2.000 persones ferides, és insultant veure com es tergiversa el concepte (no només asèpticament en l'àmbit semàntic, també en l'àmbit judicial) de terrorisme. I més en un estat, Espanya, que l'ha sofert especialment durant dècades.

La justícia espanyola, avui, és més a prop de Rússia que d'Europa...

Torna Puigdemont

Una vegada assolits els indults (reversibles!) fa dos anys ara sobre la taula (se suposa que també de negociació) hi ha, entre altres qüestions, l'amnistia. Reclamada de fa temps pels partits independentistes ha estat el president Puigdemont, des de l'exili, qui l'ha situat al bell mig del debat polític i la negociació per la possible investidura de Pedro Sánchez.

La nova jugada (veurem si mestra) del president Puigdemont de desfer l'enroc en què s'havia situat (ell i Junts) li ha permès, gràcies a la capritxosa aritmètica parlamentària, esdevenir de nou una peça necessària en la política espanyola, capitalitzant astutament l'esdevenir d'aquesta qüestió.

Puigdemont, que semblava un simple peó en tauler d'escacs d'aquesta partida entre Catalunya i Espanya, s'ha convertit en "reina", ara per ara en la peça més determinant del futur polític espanyol i català. Com el peó dels escacs ha hagut d'anar lluny i tenir paciència, calcular molt bé cada moviment i, finalment, arribar al fons de la quadrícula per a fer aquesta transformació.

Puigdemont sembla que torna tot i que en realitat no ha marxat mai, per lluny que sigui el seu exili. Puigdemont sempre hi ha estat, per bé que ara ha guanyat més rellevància i influència política, fent ombra fins i tot al mateix president Aragonès i, amb la visita de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, mostrant la clau de la governabilitat espanyola.

Veurem fins on arriben les negociacions i els pactes, veurem si finalment s'albira una investidura o s'albiren noves eleccions; potser a Carles Puigdemont tant li fa, que ara, desvestit de tota responsabilitat política de cap partit, tampoc el seu, ha esdevingut la figura clau de la investidura, el líder natural per a uns, el mal necessari, aquí i allà, per a altres.

I sí, per uns altres ha estat, és i serà sempre la terrible (i temible) encarnació del mal...

El metrònom de Pedro Sánchez

Amb la mateixa intencionalitat que Pedro Sánchez va imprimir velocitat a la política espanyola anticipant les eleccions generals després de les municipals, ara, vistos els resultats, redueix la velocitat i espera que les coses passin més lentament, sense presses...

Per coses podem entendre la investidura impossible d'Alberto Núnez Feijóo i la negociació per la seva, no impossible però sí realment complicada, fruit de l'aritmètica parlamentària resultat de les darreres eleccions generals.

Ara Pedro Sánchez no té pressa i mentre va tocant el violí confia que Feijóo viurà un bany de realitat, mentre l'independentisme segueix madurant (debatent i discutint) si és millor investir Sánchez (caldrà veure a canvi de què) o, com el 2019, tornar a votar.

Pedro Sánchez té el metrònom, però si vol la vareta de director necessita Junts per completar la seva orquestra, Junts amb el seu principal solista, un president Puigdemont revalorat que el resultat de les eleccions generals ha situat, de nou, a l'epicentre de la política espanyola.

D'un temps ençà els estius ja no són políticament de baixa intensitat, menys el d'enguany, per més que Pedro Sánchez hagi enviat els seus negociadors de vacances. La nova legislatura s'iniciarà i amb ella caldrà començar a prendre decisions importants, com l'elecció de la mesa i presidència del Congrés i la concreció dels grups parlamentaris.

L'espectacle està servit; veurem si caldrà preparar crispetes per a la diversió, o un pot de gelat, d'aquells gegants que s'engoleixen els americans mentre miren pel·lícules, per al drama!

El metrònom de moment va lent, però no s'atura...

Seny o rauxa?

Fent una simplificació de la realitat, sempre arriscades, injustes i, per tant, esmenables, per a l'independentisme el president Puigdemont seria l'amant, i el president Aragonès la relació d'estar per casa. Aragonès el seny, Puigdemont la rauxa.

La darrera aventura, apassionant i trepidant, s'ha viscut a l'Alguer, vivència que contrasta amb la monotonia del dia a dia, que ara passa per seure a la taula de diàleg com qui, segons el tòpic, seu a casa els sogres...

L'independentisme trempa amb el president Puigdemont, i amb la seva energia i actitud s'il·lusiona pensant, novament, que tot és possible, que amb un nou embat ho tindríem més a tocar.

És clar que la majoria de l'independentisme prefereix aferrar-se al pragmatisme del president Aragonès (així ho diuen les darreres eleccions, també les darreres enquestes), que garanteix més estabilitat, encara que menys passió, que proposa menys ho tenim a tocar, encara que garanteix un plat a taula i, si s'escau, el cotxe oficial davant la porta.

El president Puigdemont és l'aventura que et fa somiar, que et fa volar, el president Aragonès és la quotidianitat, monotonia si voleu, que et treu la son, i que et fa tocar de peus a terra, fins i tot també te'ls lliga.

El més curiós de tot plegat és que ara ja sabem que els seus papers podrien ser intercanviables, perquè d'alguna manera ja se'ls han intercanviat abans, no ells personalment sinó el que representen. I la clau del canvi, sembla ser, és el grau de responsabilitat governamental que tenen, i que com una llosa els pesa.

L'amant sempre és més lliure, fins que l'empresona la responsabilitat... Paradoxalment el president Puigdemont és més lliure que l'Aragonès, com més lliure és el president Torra ara que quan exercia el càrrec, reclamant una independència, unes accions que ell com a president no va voler (poder o atrevir-se) fer.

Així està l'independentisme, flirtejant amb l'amant mentre qui taula de diàleg passa, legislatura empeny.
Seny o rauxa?

El que callem...

A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...

Purgar

Una purga! Així és com s'ha definit, per gran part de l'opinió pública i publicada, la destitució de la consellera Àngels Chacón, per la seva indissimulada convicció de quedar-se al PDeCAT, i no fer el via cap a Junts, el nou partit de Carles Puigdemont.

Aprofitant l'avinentesa han saltat dos consellers més, i més n'haurien caigut si ERC s'hagués avingut a fer algun canvi en alguna de les conselleries que gestiona...

És inevitable la lectura política en clau de càstig, i també electoral, afeblint així (encara més), des del govern i per desig de Junts, el PDeCAT en aquesta nova lluita fratricida, ara ja a cara descoberta, que naturalment va més enllà de les sigles.

D'aquesta crisi de govern em quedo amb el concepte de purga, amb el verb purgar, i la definició del diccionari és prou eloqüent per entendre-ho tot de forma clara i diàfana.

Purgar: "Llevar d'una cosa allò que l'embruta, que la impurifica, que no li convé". 

No sé si, també per aquesta inesperada crisi de govern, amb un govern sentenciat des de fa mesos, el president Torra no podrà evitar el purgatori polític quan, per activa o per passiva (sembla que serà per aquesta darrera) deixi de ser-ho.

No abarateixis el somni

L'estiu de 1965 Salvador Dalí va batejar la vella estació de trens de Perpinyà com "el Centre del Món"; aquest dissabte potser no va ser-ho, que el món és molt gran i hi passen moltes coses, però Perpinyà sí que va ser l'epicentre de l'independentisme.

És innegable, i admirable, l'extraordinària capacitat de convocatòria del president Puigdemont, i el moviment que va generar dissabte, amb un espectacular èxode temporal cap a Perpinyà, sens dubte n'haurà generat un de sísmic dins l'independentisme, tot i que encara potser no en sabem calibrar la seva magnitud, no en l'escala de Ritcher, sinó en l'electoral catalana...

El gran mèrit del president Puigdemont ha estat, des de l'exili, mantenir viu el somni de la independència com un escenari possible, a pesar de tots els embats que el moviment ha patit. Aquesta és la seva gran contribució, mantenir viva la flama, el convenciment que la independència només depèn i dependrà de la voluntat dels i les independentistes.

La seva posició contrasta, i per tant també s'alimenta, de la més pragmàtica (realista?) d'Oriol Junqueras, que des de la presó, ara ja condemnat, ha optat per incloure en la seva estratègia política l'arriscat (valent?) diàleg amb un govern espanyol que, alhora, ha contribuït a apuntalar.

Potser sí que l'independentisme viu (encara, permanentment...) entre el somni i la realitat, entre l'exili i la presó, i Perpinyà no ha fet més que provocar un nou moviment sísmic entre aquests dos estats, per moments tan irreconciliables com el dia i la nit; veurem si tampoc irreconciliables després de les (mig anunciades) properes eleccions al Parlament.

Si dissabte Puigdemont hagués tingut a mà una guitarra potser hagués cantat, amb permís de Lluís Llach, també present a Perpinyà, o qui sap si fent duet, "No abarateixis el somni", dedicant la cançó a ERC en general, i qui sap si a Oriol Junqueras en particular...

La cançó, observareu, pren tot el sentit que li vulgueu donar.

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
Que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
D'un present tan difícil i esquerp,
Però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
I el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
Que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
Però ha de ser sense engany, dignament,
Prou d'amenaces innobles
Amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
El teu estel que hi ha al fons del camí,
No abarateixis el somni
O et donaràs per menyspreu tu mateix.

(Lluís Llach)

Quina llàstima, Coripe!

Les imatges de la policia municipal de Coripe disparant bales de foc contra un ninot caracteritzat de Puigdemont són, a banda d'ofensives, vergonyoses. Aquestes imatges diuen molt poc de qui les ha generat, mostrant molt poca vergonya oferint aquest lamentable espectacle.

És una tradició, diuen, com si pel fet de fer-se de fa temps, ancestral si voleu, justifiqués la seva pervivència. També era tradició empaitar ànecs, tirar campanar avall ases o jugar a matar jueus! Hi ha tradicions que val més eradicar...

L'ofensa personal i institucional de tal salvatjada és majúscula i sorprèn que les autoritats (in)competents no actuïn d'ofici, com a mínim, pel delicte d'odi que respira i inspira l'anacrònica tradició.

El problema d'aquesta tradició supera fins i tot la pròpia figura, cosida a trets i cremada, del president Puigdemont; el problema, sigui quina sigui la representació del ninot, és la manca de respecte que perillosament transmet la crema, que lluny de purificar i espantar els mals, encén l'odi i la violència als ulls de tothom, també dels infants, sota l'aixoplug institucional de la corporació municipal!

Coripe, ben segur, és un bonic poble amb gent extraordinària, si fa o no fa en la mateixa proporció que la resta de pobles, viles i ciutats... però quina llàstima que entre les seves tradicions conservi aquesta que, tal vegada, hauria d'haver finat fa anys, molt abans que fins i tot Puigdemont es plantegés, ja no ser president, sinó ni tan sols dedicar-se a la política...