Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris referèndum. Mostrar tots els missatges
dijous, 29 de març del 2018
Quasi cent!
Hi ha un acudit molt dolent d'aquells que fan una pregunta i que en la resposta hi ha la gràcia: com es diu 99 en xinès? La resposta la teniu, si fa o no fa, i si hi poseu voluntat i ganes, al títol!
Quasi cent, és a dir noranta-nou, és el darrer número de la revista Parlem de Sarrià, un número que arriba molt carregat d'informació, entre la que trobem precisament l'inoblidable i ignominiosa càrrega policial de l'1 d'octubre al poble veí de Sant Julià de Ramis, o bé el comiat de l'alcalde de Sarrià de Ter Roger Torrent...
Noranta-nou números són molts i sobretot ens apropen a una màgica xifra rodona, tota una fita: el número 100! Però no avancem esdeveniments, que sempre abans del cent hi ha el noranta-nou, precisament el número que ara teniu (i podeu gaudir) a les vostres mans!
dimarts, 5 de desembre del 2017
En campanya, entre reixes
Insistia mesos enrere el llavors vicepresident del govern Oriol Junqueras que l'1 d'octubre votaríem normal, com sempre deia, volent donar així una capa de normalitat a un referèndum que, de normal, ja d'entrada no en tenia res. De fet ell també ho sabia, que era sobretot excepcional...
Els fets lamentablement van confirmar de sortida tampoc, que no, que el que va passar l'1 d'octubre podem adjectivar-ho de moltes maneres, però no de normal, mai de normal.
Avui, per més que s'hi esforci el govern espanyol, per més que s'hi esforcin els partits que donen suport al 155, podem adjectivar les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de moltes maneres però mai de normals, doncs en aquest cas no es compleix la norma. I no em refereixo a les norma en el sentit estrictament jurídic del terme, sinó en el del sentit comú, un sentit certament més pantanós però alhora més comprensible, veient la dificultat d'entendre, per un ciutadà corrent, la normalitat jurídica.
Per si el pecat original del 21D no fos suficient, no donant cap aparença de normalitat a unes eleccions al Parlament convocades pel president espanyol en plena intervenció de la Generalitat i cessament del govern i el Parlament de Catalunya, que l'inici de la campanya es faci amb candidats empresonats preventivament ho fa més anormal, ho enrareix tot encara més.
Que el motiu sigui el risc de reiteració delictiva, tenint present que els candidats ja no tenen el càrrec que tenien quan, suposadament, presumptament van cometre el delicte, és sota el meu punt de vista un argument poc sòlid; de fet ja ho era abans que entressin a la presó. El seus motius tindrà el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, qui certament s'ha esmerçat en justificar la seva controvertida decisió, qui espero que hagi calibrat el que suposa fer una campanya electoral amb candidats a la presó, amb presó provisional.
La (in)justícia espanyola és al punt de mira, s'analitza cada moviment que fa, cada condició que posa, cada decisió que pren en relació al conflicte Catalunya - Espanya sempre amb la sospita més o menys infundada que hi ha quelcom, més o menys evident, que posa en dubte la separació de poders. Que la política es contamini judicialment no ajuda a resoldre el conflicte, que la justícia es polititzi tampoc.
Una campanya electoral amb candidats entre reixes és un molt mal inici de campanya doncs la condiciona més, molt més, que amb candidats, que també n'hi ha, lliures (?) però a l'exili...
Votar com sempre? No, el 21D n'hi ha que no podran votar com sempre, de fet molts votaran com mai...
dilluns, 27 de novembre del 2017
Reiniciar el sistema
L'independentisme, o com a mínim una bona part (Junts per Catalunya i ERC), està reiniciant el sistema, allò que l'ordinador ens demana que fem, o fins i tot fa automàticament, quan actualitzem un programa informàtic; en el cas d'aquesta part de l'independentisme el sistema es reinicia per l'actualització del seu programa electoral, cares al 21D.
Aquesta actualització té el canvi de la unilateralitat per la bilateralitat com un dels principals elements, un canvi important i possiblement necessari en el context actual i després de tot el que ha passat aquest darrer mes d'octubre: referèndum, brutalitat policial, empresonaments, exili, 155 i noves eleccions. Un canvi que alhora ha deixat, per moments, perplexes i un xic desorientats alguns independentistes (ara bilateralitat?), també pel que semblava que teníem (estructures d'estat, república...) i no només resulta que no, sinó que els mateixos que ens van dir que estàvem a punt diuen que tardarem anys, més d'una legislatura a tornar-ho a estar!
El full de ruta de fet ja va ser reescrit durant l'anterior legislatura, sobretot després de la moció de confiança al president Puigdemont, però ara convé actualitzar-lo més a fons doncs el programa ha patit, aquests darrers mesos, l'atac del sistema de defensa (de la sacrosanta unitat) del programa de seguretat de l'estat espanyol per la via judicial i darrerament també policial.
I en certa manera el programa independentista també s'ha vist afectat, des del pas al costat del president Mas, per la incidència del troià de la CUP, programa maliciós que ha inoculat als altres independentistes la unilateralitat (o referèndum o referèndum) que ara, sembla, es vol corregir.
La propagació del 155 ha canviat, ens agradi o no, l'escenari i fa necessari que més d'un partit reiniciï el seu sistema operatiu davant el 21D; ho estan fent Junts per Catalunya i ERC, i a la seva manera també el PSC rearmant-se en tots els fronts i generant, al seu, una certa perplexitat entre propis i estranys.
Aquests partits polítics podrien escriure al seu estat dels perfils de les xarxes socials "reiniciant el sistema, disculpeu les molèsties"... El mode precampanya electoral, però, no ho permet, de fet ni tan sols ho recomana...
dimarts, 17 d’octubre del 2017
Ni sí ni no, ni tot el contrari
Doncs al final resulta que el president Puigdemont més que fer-se el suec s'ha fet el gallec! "Vas declarar la independència?" Ni sí ni no, ni tot el contrari...
Amb la seva resposta per escrit ha seguit amb l'ambigüitat de la seva no aprovació suspesa reiterant la seva oferta de diàleg (per definir els termes de la independència, s'entén), afegint-hi, ara sí, un termini de dos mesos.
Dos mesos!? Pel president Rajoy dos mesos són una eternitat! Ell segueix insistint en que és aquest dijous quan acaba el termini que té el president Puigdemont per deixar de fer l'indi! Sí, l'indi com el d'una tribu d'indis de l'oest americà d'aquella cançó de La Trinca!
La intensa però breu relació epistolar presidencial és un símptoma evident que les relacions entre els dos presidents i llurs governs passen el seu pitjor moment: ja no poden dir-se les veritats (cadascú les seves) a la cara! És cert que per carta es poden expressar amb més calma i articulant millor el que volen dir, però més que l'avantsala d'un apropament, que no (encara?) reconciliació, sembla que estem davant l'avantsala del trencament. Ja quasi només els faltaria tallar per WhatsApp...
En el fons aquest és el veritable missatge que ahir l'estat espanyol va enviar al president Puigdemont: quan les barbes del teu major vegis tallar, posa les teves a remullar! "Demà m'afaitaràs!", deu pensar Puigdemont...
Mentre aquí van anunciar i suspendre la independència sense aprovar-la allà ja apliquen, si fa o no fa, el 155 sense haver-lo aprovat... I de moment ja n'envien dos a la presó!
dilluns, 16 d’octubre del 2017
La resposta del president Puigdemont
Miquel Iceta tenia raó: "no es pot suspendre una declaració que no s'ha fet."
Ara ja sabem que la controvertida declaració d'independència va necessitar d'una gran dosi d'ambigüitat per no fer explotar el procés, ambigüitat que permet a uns afirmar que sí, que la independència es va proclamar tot i suspendre-la immediatament després, i a d'altres afirmar que no, que malgrat les intencions (i la posterior signatura) la declaració es va anunciar i com a molt proclamar (amb la boca petita) però en cap cas es va aprovar.
Les cares de decepció dels qui s'havien aplegat al carrer per celebrar la independència no donen cap marge al dubte; vau sentir els esclats dels taps de les ampolles de cava i el dringar de les copes? Jo tampoc.
I en aquesta ambigüitat el president del govern espanyol, el gallec Mariano Rajoy, sembla trobar-s'hi la mar de còmode, i hi juga fins i tot a favor seu: "mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?"
Des de la perspectiva del president Puigdemont la qüestió no és tan respondre si efectivament va declarar o no la independència, sinó si la vol aparcar o no... i no sembla voler-la aparcar, no?
Qualsevol resposta que no sigui un SÍ rotund serà percebuda, ara sí, per la majoria de l'independentisme, com un pas enrere, quan no com una rendició... Sembla doncs que Puigdemont només pot prendre una direcció, la de seguir empenyent el procés d'independència, tot i que encara té la carta de les eleccions anticipades...
Des de la perspectiva del president Rajoy qualsevol resposta que no sigui un NO rotund serà interpretada com un sí, interpretada com la voluntat persistent del president i els que l'acompanyen a seguir empenyent el procés d'independència i, per tant, motiu suficient per aplicar amb totes les de la llei l'article 155, amb Iceta, llavors sí, aplaudint tal decisió...
Des que Rajoy va llançar la pregunta, el "pre-requeriment", no són pocs els qui han suggerit al president Puigdemont el que ha de respondre; la resposta més creativa, divertida i certament delirant que Puigdemont declari la independència de Catalunya avui dilluns a les 9 del matí i que a les 10 respongui a Rajoy que no pot aplicar l'article 155 (ni de fet cap altre!) a Catalunya donada la seva nova condició d'estat independent!
Sí, de debò, és així de fàcil? Pim-pam, declaro la independència i immediatament després ja sóc independent, tan independent que ja sóc immune a qualsevol acció de l'estat espanyol? Si finalment fos així de fàcil fa mesos que podríem haver-ho fet, no?
Home, posats a morir (políticament) aquesta seria, sens dubte, la millor manera de morir matant o, com a mínim, amb un mínim de dignitat, si més no als ulls dels independentistes...
La resposta ha de donar-la (només) el president Puigdemont, car és ell l'interpel·lat, fins i tot ell pot proclamar-la, però diria que l'aprovació de la independència correspon, i així hauria de ser, al Parlament de Catalunya.
La pregunta del president Rajoy li va permetre guanyar temps (i així gaudir del 12 d'octubre), la resposta del president Puigdemont precipitarà indefectiblement les coses... Ja no som al xoc de trens sinó als efectes de la col·lisió!
"Mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?" Puigdemont té la resposta...
divendres, 13 d’octubre del 2017
El vídeo de la setmana: força excessiva
"La policia espanyola va usar de manera excessiva la força contra manifestants a Catalunya durant un controvertit referèndum, utilitzant porres per colpejar a persones que es resistien passivament i causant múltiples ferides."
No la faig jo aquesta contundent afirmació, que no obstant subscric, sinó Human Rights Watch en base a les observacions i a l'informe que sobre el terreny va fer Kartik Raj: "Puede que la policía tuviera a la ley de su parte para ejecutar una orden judicial, pero eso no le daba derecho para usar la violencia contra manifestantes pacíficos".
Tots hem vist les imatges, aquestes en són tan sols una petita mostra recollida per Human Rights Watch per il·lustrar la seva denúncia.
Tan de bo la força de les paraules substitueixi la de les porres...
Bon divendres!
dimecres, 11 d’octubre del 2017
Destrempats...
Finalment ahir al vespre ni uns ni altres van obrir ampolles de cava!
Aquesta realitat és un dels millors indicadors del que es va viure ahir al Parlament de Catalunya i al carrer amb la declaració auto-suspesa d'independència per part del president Puigdemont.
Superada la confusió inicial, fruit de l'assumpció per part del president Puigdemont del mandat de l'1 d'octubre (la independència) per després suspendre'n la declaració, poc a poc es va anar covant una certa decepció entre l'independentisme que s'havia mobilitzat per celebrar al carrer la declaració clara, nítida i contundent de la independència, que previsors havien posat en fresc el cava...
Hi havia trempera i molts van quedar destrempats, doncs formalment no hi va haver una declaració d'independència; amb l'embranzida que havia agafat aquests darrers dies el procés la frenada d'ahir va sorprendre a (quasi) tothom.
Alguns van marxar decebuts però la majoria dels independentistes, diria, van fer el cor fort per mantenir-se esperançats i confiats que aquesta és la millor estratègia possible per seguir amb el procés, veurem si també amb el processisme: suspendre la declaració d'independència per aconseguir la independència.
Bé, en realitat suspendre la declaració (no aprovada formalment) per obrir un temps de diàleg interpel·lant no només al govern espanyol, també a Europa i a la comunitat internacional. No cal oblidar que ahir no només ens mirava Espanya, també Europa i quasi el món sencer! El risc de fer un pas en fals (declaració unilateral?) era massa elevat.
Moments després de la suspensió va planar el dubte: som independents o no? Fins i tot després del discurs del president els altres partits semblava que entenien que havien passat coses diferents; mentre per uns si s'havia produït la declaració d'independència (Ciutadans) per d'altres (PSC) no. És evident que la no declaració suspesa va ser i serà interpretada per cada partit en funció dels seus interessos, dels seus arguments, de la seva estratègia política...
Ahir ni uns ni altres van obrir ampolles de cava, tot i que sí em va semblar sentir explotar discretament algun tap d'ampolla a casa dels tercers en discòrdia, els de blanc que dissabte clamaven al cel, i a les places, la concòrdia i el diàleg...
I avui, la resposta, la reacció del govern espanyol... Ai, ai, ai!
dilluns, 9 d’octubre del 2017
Els de blanc...
Dimecres al migdia aparco el cotxe i un veí s'atura al meu costat, en doble fila; està alterat i preocupat, molt preocupat, per la situació política i social que es viu, que ell també viu, a Catalunya.
Està alterat per una matinera piulada de l'alcalde, que atribueix l'autoria de la bretolada de rebentar rodes, també a Sarrià de Ter, als contraris al referèndum i al dret a decidir, als qui no els va agradar la manifestació del dia abans.
Està preocupat perquè, per ell, cap de les dues parts en conflicte ni està a l'alçada de les circumstàncies ni sembla que vulguin resoldre'l parlant; en la seva arenga reparteix decepcions per tothom: decebut amb els governs espanyol i català, emprenyat amb l'actuació policial i ja només faltava el rei afegint més llenya al foc!
Aquest veí no és independentista i tampoc "dependentista", no és ni de Rajoy ni de Puigdemont i, suposo com tanta altra gent, es troba i es sent al mig d'un conflicte com un dany col·lateral més.
Aquest dissabte algunes places es van tenyir de blanc, en especial de la Sant Jaume de Barcelona, per reclamar el diàleg sota l'eslògan "ParlemHablamos"; no em consta que l'alterat veí hi anés però d'alguna manera era la seva veu la que, majoritàriament, allà s'expressava.
Els de blanc són els grisos, no els que corrien rere els manifestants fa quaranta anys i que ara van de verd i els envesteixen, sinó els grisos que hi ha entre el blanc i el negre que coloren cada un dels extrems del conflicte: independència o unionisme (dependència), si no ets o sembles dels meus, serà que ets o sembles dels altres!
Els de blanc són el tercer en discòrdia, el que rep quan dos es barallen i, en aquesta cas, amb el risc de rebre per ambdues parts. Els de blanc són els de la tercera via, aquella que els de les altres vies defineixen com a via morta; els de blanc són els que no volen ni la DUI ni l'aplicació de l'article 155 (intervenció de l'autonomia!); els de blanc, naturalment, tenen les seves banderes i colors, també polítics, però aquest dia en van voler prescindir per clamar la pacificació del conflicte.
Ara que tothom reclama la seva part dels carrers els de blanc també van voler fer-se'ls seus, car també ho són, com van demostrar... Aquests dies tothom té necessitat d'expressar-se al carrer, d'unir forces, de trobar-se i compartir, quasi per igual, anhels i angoixes...
Al meu veí li vaig dir que la situació política la propera setmana (aquesta) encara seria (serà) més tensa, amb la més que probable DUI a tocar de la celebració de la Hispanitat, que són dies de turbulències i que, malgrat no confiï en els pilots, prengui paciència... Diria que no el vaig saber calmar gaire i mig disculpant-se per l'abordatge que em va fer va arrencar el cotxe... com a mínim, vaig pensar, haurà buidat el pap, que no és poc!
Ell segueix veient el futur molt negre, jo veient i constatant que hi ha gent de tots els colors...
divendres, 6 d’octubre del 2017
El vídeo de la setmana: "hoy no ha habido un referéndum..."
Hi va haver urnes, hi va haver paperetes, hi va haver col·legis i meses electorals i, sobretot, hi va haver votants, molts votants! I malgrat tot, no hi va haver un referèndum!
És clar que, segons qui afirma això d'una manera tan rotunda, tampoc va haver-hi desproporció en les càrregues policials; això sí que és una desproporció, i tot un despropòsit. No hi ha més cec que el que no vol veure!
Lamentablement el president del govern Mariano Rajoy també passarà a la història per la seva obstinada ceguesa política: “Hoy no ha habido un referéndum de autodeterminación en Cataluña”. Fi de la cita!
Bon divendres!
dijous, 5 d’octubre del 2017
El discurs del rei
El darrer discurs del rei d'Espanya per si sol, més enllà del seu contingut, és prou significatiu del moment extraordinari que estem vivint; sabem que fer discursos forma part de les tasques d'un monarca, d'un rei, i que en la seva majoria són discursos generals que apel·len als valors col·lectius, i majoritàriament compartits, del seu regne, discursos com els tradicionals de Nadal amb més paraules que contingut.
No va ser el cas del que va fer aquest dimarts al vespre, un d'aquells discursos extraordinaris que es pronuncien només en moments extraordinaris. I el moment, certament, era i és extraordinari! I ho és (d'extraordinari) malgrat se suposa que no hi va haver, segons afirmen alguns, cap referèndum ni cap càrrega policial brutal... en fi!
El seu discurs no em va decebre perquè tampoc n'esperava res de diferent, no només pel que va dir, també pel que va ometre. Sí, es va alinear amb el posicionament enrocat del govern de Mariano Rajoy i sí, no va parlar ni de diàleg ni va fer cap referència a les garrotades no pocs ciutadans van rebre i la majoria vam veure...
Amb el seu discurs el rei va malgastar una valuosa bala per intentar redreçar la situació; molts esperaven un gest, una paraula que servís per intentar capgirar la situació, una primera pedra per reconstruir un pont dinamitat des d'ambdues ribes...
En comptes d'això el seu discurs va ser la prolongació del posicionament esquiu del govern espanyol, un discurs dur i cru, sense concessions, gens empàtic amb el que molts catalans senten i pensen, ni que sigui equivocadament segons el seu criteri.
Els discursos del rei tenen les seves cotilles i una d'important és i serà sempre el govern, aquest i el que hi hagi: us imagineu el rei Felip VI desmentint, o tan sols matisant, el que hores abans va dir el president Rajoy? La crisi de govern del govern espanyol seria ara profunda!
Fins i tot en la posada en escena el rei Felip VI va deixar-nos clar el seu posicionament mostrant-nos rere seu el retrat del rei Carlos III, monarca que va establir el castellà com a llengua oficial en l'educació, arraconant el català; tota una declaració de principis!
Amb el seu discurs el rei ha abdicat no de tota però sí d'una part important de Catalunya; el discurs del rei lluny d'apaivagar els ànims els ha encès encara més; l'estat que representa és a punt d'esclatar-li a les mans i en comptes d'intentar apagar la metxa, l'ha accelerat anunciant veladament la intervenció de l'autonomia, o del que en queda... Visca el rei!
dimecres, 4 d’octubre del 2017
Els carrers seran sempre nostres!
A primera hora del matí la ciutat sembla adormida, els carrers estan més buits del que és habitual, com si s'hagués quedat enganxada als llençols, mandrosa i estirant l'hora de llevar-se.
A primera hora del matí la ciutat sembla adormida sense el remor de persianes i amb menys brogit de motors, però només ho sembla ja que silenciosament es belluga com poques vegades ha fet, ferma i decidida per seguir despertant consciències, per denunciar els excessos d'un govern i un estat espanyols que es van fer presents l'u d'octubre en forma de càrregues policials amb un únic propòsit: perseguir urnes!
A primera hora del matí les primeres manifestacions i concentracions tallen carrers, avingudes i accessos a la ciutat i a mig matí la ciutat comença a inundar-se i rius de gent omplen els carrers, més gent que talla més carrers, que talla més accessos. L'aturada de país és tota una moguda! Les manifestacions s'engreixen i es concentren especialment, en el cas de la ciutat de Girona, davant el Col·legi Verd, un dels molts símbols de la resistència pacífica alhora que la la brutalitat policial, i la seu territorial de la Generalitat.
La ciutat s'ha despertat, i tant si s'ha despertat! A l'hora de l'Àngelus la concentració davant la seu de la Generalitat no para de resar a viva veu les consignes que durant tot el dia són i seran un clam! Els carrers vessen de gent i les places de l'Hospital i Pompeu Fabra es van atapeint cada vegada més d'amics, coneguts i saludats; quasi podríem comptar els qui no hi són! La gentada impressiona i no para d'augmentar!
La ciutat té gana i el dinar és una treva; el que ha passat al matí i migdia ha estat molt gran, però és tan sols la prèvia del que s'esdevindrà, també a Girona, a la tarda.
Com als cinemes d'abans la segona sessió és la bona; en el cas de Girona la segona concentració, la de la tarda, és la més multitudinària! Diuen la més gran mai vista, i segurament així deu ser. Cap a les sis de la tarda la Plaça Catalunya es comença a omplir i finalment es desborda; el centre de Girona esdevé un espès formigueig de gent amunt i avall, manifestant-nos en massa repetint les proclames del matí. Si el centre de la ciutat fos una camisa patiria que no disparés algun botó!
La tarda és de pel·lícula, la tarda és de pell de gallina, la tarda és de som tants que allà on m'allarga la vista només veig gent i més gent! La tarda llangueix però no els ànims, que camí de la Copa segueixen enlaire i allà, ja amb el vespre fosc i el quart creixent de la lluna fent companyia a la Catedral, hi cerquem el fi de festa. A la Copa quasi només li falten les barraques per semblar les Fires, doncs la gentada, com mai, ja hi és.
La ciutat batega i la Copa canta l'Estaca, i poc després, poc a poc, la gent s'escola pels carrers com l'aigua ho fa pel desaigüe, fent remolins per les rotondes que acomiaden la ciutat; poc a poc abandonem els carrers que per un dia i ja per sempre més seran nostres...
La ciutat s'adorm amb un estèril discurs d'un rei que no fa massa n'era el príncep i que qui sap, potser més aviat que tard la ciutat li negarà els carrers que de manera tan generosa avui ens ha cedit i ens cedirà sempre que els vulguem omplir-los de pau, llibertat i democràcia.
Entrada la nit la ciutat sembla adormida... xsssst! Apaga el llum que sembla que sí, que dorm i somia que gent de pau i festiva omple els seus carrers...
dimarts, 3 d’octubre del 2017
Explicar l'1 d'octubre
A casa tots cinc vam viure directament i en primera persona l'1 d'octubre; la meva filla gran, de divuit anys, va votar per primera vegada!; la mitjana, de quinze anys, va vetllar el col·legi electoral al llarg de la nit; la petita, d'onze anys, va ser al col·legi electoral quasi tot el dia, amb la meva dona i amb mi, amb molts veïns i veïnes, amb amics i amigues seves participant d'una jornada electoral que, en el cas de Sarrià de Ter, va esdevenir finalment i feliç una festa de la democràcia.
L'amenaça de la presència policial, però, va planar sempre i en tot moment i ni tan sols ella, la meva filla petita, se'n va poder desentendre, tot el contrari. Ella sabia que si nosaltres érem allà, com tots els veïns i veïnes aplegats dins i fora el col·legi electoral, era per protegir les urnes i els vots que contenien, i va saber que protegíem les urnes i els vots de la policia, de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que, com havien fet en altres pobles i ciutats, volien agafar i prendre'ns urnes i vots.
La realitat és molt crua i com a tal a vegades difícil de pair: però si és la policia qui ens protegeix dels lladres, no?, em preguntava la meva filla; i al vespre els dubtes li seguien rondant: que són dolents aquests policies?
Aquestes són preguntes que ens agradaria respondre amb un simple i contundent sí, o un simple i contundent no, però tu i jo sabem que aquestes preguntes no les podem ventilar d'aquesta manera, sinó que exigeixen d'una resposta més raonada, més complexa, que no necessàriament complicada.
Ella de fet, com tota la mainada que va rondar al voltant del col·legi electoral, va veure una parella de policies, Mossos d'Esquadra, que d'alguna manera també van acabar formant part del paisatge de l'1 d'octubre, una presència vigilant però passiva que va finalitzar com va començar: amb un sonor aplaudiment!
No, ni sempre temem per la policia ni sempre l'aplaudim; i encara menys fem ambdues coses en un mateix dia, encara que amb policies diferents! I sí, hi ha el "poli" bo i el "poli" dolent, però de debò podem afirmar amb rotunditat que hi ha una policia bona i una de dolenta?
Ara sembla que la bona, la nostra són els Mossos d'Esquadra, i la dolenta la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, però no sempre ha estat així ni, possiblement, serà així; que no ens semblaven dolents els Mossos quan un d'ells va buidar l'ull d'Esther Quintana? O quanta gent va trobar a faltar la Guàrdia Civil quan va començar a desaparèixer de pobles petits i mitjans?
Sí, ara les policies s'han polititzat excessivament i són una arma política més instrumentalitzades pels responsables polítics; ho hem vist malauradament amb els atemptats de Barcelona i Cambrils i aquests dies amb el referèndum, en què han tingut un protagonisme que en condicions normals no haurien de tenir...
No és fàcil explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita, a vegades també a mi em costa entendre'l i pair-ne algunes coses... Per això a casa en parlem, per això és important parlar-ne a l'escola, a l'institut, a la universitat i fer-ho no només per reafirmar el que pensem, per retro alimentar els propis arguments, també per intentar comprendre els dels altres...
Explicar l'1 d'octubre a la meva filla petita? Potser el millor és començar perquè la meva filla m'expliqui el seu 1 d'octubre, ja que ella també el va viure en primera persona; potser que deixi de banda les meves cabòries i l'escolti; potser tan sols es tracta que se l'expliqui ella mateixa, l'1 d'octubre...
dilluns, 2 d’octubre del 2017
Dos d'octubre
Ja som a dos d'octubre, el segon dia d'octubre recentment més invocat, per uns i pels altres, després naturalment del dia u.
Avui és el dia després, el que per uns ha de ser l'inici del final i el principi d'un nou estat, per d'altres l'inici de la reconciliació, el dia per bastir la nova primera pedra d'un pont aquests darrers mesos i anys uns i altres han dinamitat. I sí, també hi ha els qui esperen que avui, com ahir i com demà, sobretot res canviï.
Com el trenta de setembre i tots els que l'han precedit des de l'anunci de la data, avui dia dos d'octubre farem si fa o no fa el mateix: parlar del dia 1 d'octubre! I és del que va passar ahir en parlarem molt i molt durant els propers dies, mesos i anys!
La imatge de la policia espanyola carregant contra ciutadans i entrant per la força als col·legis electorals queda com a trist epíleg d'aquest capítol confirmant el majúscul i possiblement irreparable error del govern espanyol.
Tot això, qui sap, tal vegada ens ho podríem haver estalviat si al seu dia, i reiteradament des de llavors, la majoria d'unionistes no haguessin confós la unitat amb la uniformitat. És molt amarg aquest cafè per a tots...
Davant aquesta ignominiosa imatge de les càrregues policials també queden les imatges de centenars de milers de persones que lliurament i pacíficament han volgut exercir el seu dret a vot, i moltes afortunadament ho han pogut fer!
Avui, dos d'octubre, encara retenim a la retina aquestes dues imatges: la de molts ciutadans i ciutadanes que volien votar i la d'un govern i estat espanyol que s'han servit de la força i la violència per fer-los callar!
Avui dos d'octubre Catalunya segueix tenint un problema per resoldre, però Espanya en té un d'encara més gros; en serà conscient el president Rajoy?
Ja som a dos d'octubre...
dissabte, 30 de setembre del 2017
Minuts Musicals de pel·lícula amb "Chile, la alegría ya viene"
Mai com fins ara el "SI" havia estat tant reclamat a Catalunya, possiblement tant com l'any 1988 el "NO" va ser reclamat, i cantat, a Chile!
No va ser un 1 d'octubre sinó un 5 d'octubre del 1988 la data que el dictador xilè Augusto Pinochet va escollir per a celebrar un referèndum per seguir al poder uns quants anys més, quan ja en duia molts, massa des del cop d'estat que va perpetrar contra el govern de Salvador Allende.
Plantejat el plebiscit el "NO" va esdevenir, llavors, un crit de llibertat i democràcia! I "NO" és la pel·lícula del director xilè Pablo Larraín, protagonitzada per Gael García Bernal, que narra l'estratègia publicitària que va permetre derrotar el dictador. La pel·lícula, per cert, va ser nominada als Oscars dins la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.
Un dels himnes d'aquell referèndum va ser la cançó "Chile, la alegría ya viene"! Aquí l'alegria té inevitablement un regust més agredolç...
I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!
dimecres, 27 de setembre del 2017
"Creueristes" que no són turistes!
Ai els creuers, són tan odiats com estimats!
Odiats per uns, que els perceben com una espècie invasora que, arribada per mar, arrasa tot el que es troba terra endins quan per unes hores la conquereix; estimats per altres, que els veuen com diners amb cames que cames ajudeu-me visiten-mengen-gasten a riuades, les riuades dels qui desembarquen per unes hores avui en un port, demà en un altre...
Aquests pobles flotants que compten per milers els seus esporàdics habitants s'han consolidat com a model turístic i representen avui un important actiu econòmic del sector, al mateix temps que el propi sector en debat la sostenibilitat econòmica i ambiental del model.
Aquests dies políticament convulsos tres creuers, com si fossin les tres caravel·les, centren la nostra atenció, en especial un, decorat amb uns coneguts dibuixos animats. Els tres creuers fan l'agost aquests primers dies de tardor convertits en casernes flotants de la Guàrdia Civil, que semblen haver vingut no per conquerir la nostra terra, com ho feren al seu dia les tres caravel·les de Cristòfor Colom, sinó per reconquerir-la per Espanya davant el risc d'escissió.
Viuen en un creuer, els milers de guàrdies civils, però és evident que no han vingut de vacances...
dimarts, 26 de setembre del 2017
L'Estaca del Meditarráneo
Ens han faltat paraules d'amor país petit endins, país petit enfora; altrament, és evident, no estaríem en aquesta situació: una Catalunya cada dia més intervinguda.
La tensió política és evident i es palpa a les institucions de fa temps, al carrer aquests darrers dies i inevitablement a les xarxes socials, on massa sovint es desboquen i es desborden perillosament, alimentant la confrontació més que amainant-la, si és que caldria fer-ho...
Dies enrere el cantautor Joan Manuel Serrat va declarar-se contrari al referèndum de l'u d'octubre (de fet cap novetat, cap sorpresa) i tot seguit es va iniciar l'enèsima (estúpida) escalada de piulades "filo i fòbico serratianes", unes tractant-lo com a mínim de traïdor, altres convocant escoltades massives de la seva música en una hora concreta... Ambdues coses, acció i reacció, tan estèrils com innecessàries.
Sí, de debò cal fer llistes negres de músics?, Cal fer llistes negres de músics, escriptors, directors de cinema o esportistes en funció del seu posicionament en relació al procés i al referèndum?
No, jo no deixaré d'escoltar Serrat per no ser independentista ni Llach per ser-ho, ni a Raimon per procurar mantenir-se'n al marge... No, jo no sóc d'eixe món...
Això sí, sort de l'humor!
dilluns, 25 de setembre del 2017
Sedició
No entenc com una paraula tan bonica, sedició, pot significar suposadament (?) una cosa tan lletja: alçament contra l'autoritat establerta.
Sedició és una paraula realment bonica, eufònica, suau com la seda i aparentment lleugera com una ploma. Altres paraules que aquests dies també són notícia són més lletges, com prevaricació, una paraula tan lletja com el delicte que defineix. Però sedició?
La sedició no té cap element abrupte, fonèticament abrupte: ni una ce que soni ca, ni una pe, ni una te, ni una erra ni cap erra després d'una pe o una te. En canvi al bell mig hi té una de que encara l'arrodoneix més, com si l'embolcallés de cotó fluix: sedició; si és que és una paraula melosa, de les que se't fon a la boca!
I si per si sola encara no la trobéssiu prou bonica, sedició s'assembla molt a seducció, una paraula atractiva que com la pròpia paraula defineix ens sedueix...
No ens sedueix especialment aquests dies una part d'Espanya, l'Espanya governamental, judicial i policial; més que paraules a cau d'orella aquesta Espanya ens assetja en nom d'una legalitat que volen dur fins a l'extrem i si cal potser un xic més enllà...
I és clar, a menys seducció més risc, qui sap si més ganes, de sedició, i és tan atractiva la paraula, que a vegades hom pot passar, quasi sense voler-ho, o temptat per la seductora paraula com si fos un cant de sirena, de la paraula als fets: sedició...
dissabte, 23 de setembre del 2017
Minuts Musicals de pel·lícula: As Brumas Do Futuro
L'autoproclamada revolució dels somriures arran de les detencions policials de membres del govern de la Generalitat ha pres de la portuguesa dels clavells la flor per esdevenir símbol, com va ser-ho inequívocament en aquella evocada revolució.
"Capitanes de abril" és una pel·lícula portuguesa que relata i dramatitza aquells fets i entre la seva banda sonora conté aquesta bonica cançó, "As Brumas Do Futuro" d'un dels grups portuguesos més internacionals: Madredeus.
A casa nostra aquests dies també tenim, clavells a banda, les nostres particulars boires del futur; esperem que més aviat que tard escampin...
I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!
dijous, 21 de setembre del 2017
Excepció d'estat
Després de dies d'escorcolls a impremtes, investigacions, persecucions de cartells i urnes o incautacions de les paperetes de votació del referèndum la policia espanyola va iniciar ahir les detencions de membres del govern català. Els fets i la seva magnitud són, sense cap mena de dubte, excepcionals i inèdits des de la recuperació de la democràcia i ens deixen unes escenes que semblen més pròpies de temps pretèrits que no dels nostres dies.
Ja sabem que la resposta de l'estat espanyol és implacable i que aquesta és la resposta que vol el govern espanyol: estàveu avisats, va dir ahir el president Rajoy. No sé si és del tot conscient del mal que aquestes imatges fan no només al seu govern, també a la pròpia democràcia espanyola, i a la seva protecció dels drets i llibertats.
En el fons el president Rajoy no té altra sortida doncs l'única sortida que ell ha donat a la proposta (desafiament, si voleu) del referèndum català ha estat el cul de sac de l'imperi de la llei: desinhibint-se de qualsevol afrontament polític Rajoy deixa que el procés derivi només per la via judicial, negant-li la política a la política.
El desembarcament de la Guàrdia Civil a Catalunya és un mal símptoma, ja que sembla, i ara ja s'ha evidenciat, que és el preludi d'una batalla que ja es lliura a les institucions catalanes, amb detencions i al carrer amb concentracions i manifestacions...
I mentre la policia espanyola deté càrrecs del govern de la Generalitat el govern espanyol reté i pren el control de l'economia catalana en un episodi més de la dilaceració de l'autonomia catalana. Potser sí que al final tot plegat és una competició entre els governs català i espanyol per veure qui es carrega abans l'autonomia catalana, uns per reduir-la al mínim, els altres per fer-hi néixer de les cendres un nou estat!
No sé si aquesta situació representa un estat d'excepció en tota regla però sí que situa a Espanya en una excepció d'estat i la situació en lamentablement excepcional alhora que excepcionalment lamentable.
Estaven avisats, deia ahir el president Rajoy... tan avisat com ho estava, i està, també ell!
dimecres, 20 de setembre del 2017
No és una qüestió de trens, sinó de vies!
Un tren surt de Barcelona carregat d'urnes amb la voluntat d'arribar, sigui com sigui, a Ítaca; un altre tren surt de Madrid carregat de lleis constitucionals amb la voluntat d'aturar, sigui com sigui, el primer. Quan es trobaran?
No sé si els exercicis de matemàtiques per les escoles encara es redacten d'aquesta manera però en el relat del procés el xoc de trens és una imatge ha servit per visualitzar la tossuderia dels dos governs per mantenir ferma la seva direcció, fins i tot assumint el risc que els dos trens, cas d'existir i sobretot circular per la mateixa via, col·lisionin!
De fet el xoc de trens no només és inevitable sinó que d'alguna manera ja s'ha produït, sobretot a partir de la controvertida aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica: el tren de la legalitat catalana xoca contra el de la legalitat espanyola.
Una altra imatge que aquests dies ha generat polèmica és la de l'anunci institucional de la Generalitat pel referèndum, aquella imatge on es veuen unes vies de tren i un desviament, s'entén, la independència. La imatge de prendre un altre via, un altre camí, no és nova però la seva estèril prohibició l'ha fet (encara) més rellevant.
Les vies de tren han de mantenir-se sempre en paral·lel una respecte l'altra, d'altra manera el tren no podria circular-hi. Per llarga que sigui la via, per llarg que sigui el trajecte, els rails es mantenen sempre i constantment en paral·lel; sempre en paral·lel i sense poder convergir ni divergir mai, sempre en paral·lel mantenint la mateixa distància entre un rail i l'altre.
De fet és així com avancen els governs de Catalunya i Espanya des de fa temps, sempre en paral·lel, sense voluntat de convergir i divergint cada vegada més. I ja sabem que qualsevol moviment de les vies, bé sigui de divergència o de convergència, només pot tenir un final: fer descarrilar el tren.
Un tren surt de Barcelona carregat d'urnes, un altre tren surt de Madrid carregat de lleis constitucionals: quin descarrilarà primer?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)